Data: 13 de febrer de 2022
Cada any la campanya de Mans Unides ens posa davant els ulls el terrible problema de la fam en el món. És a dir, el nostre problema de la fam en el nostre món. Cal dir-ho així, perquè aquesta paraula “món” no evoqui una realitat llunyana i, per tant, estranya. La campanya, que va néixer i se sustenta en un voluntariat cristià majoritàriament femení, pretén, en primer lloc, que ens deixem afectar pel sofriment de les persones que moren de fam o no tenen accés a una alimentació digna.
Aquest objectiu ens sol recordar la importància del pa.
El pa (el pa de blat o els seus equivalents) és un símbol fonamental en totes les cultures del món. Ho és perquè la fam és essencial a l’ésser humà. Què és la persona humana?… Un ésser famolenc. Què necessita tota persona humana per a viure?… Sadollar constantment la seva gana. El pa és el més necessari per a l’ésser humà.
Un expert feia una xerrada a un grup de voluntaris d’una ONG. Per a motivar-los en la seva tasca va anar anotant en la pissarra una llista de necessitats que tenim els humans per a sobreviure. Veient aquesta llista, la meva impressió va ser que es quedava curt.
Llavors vaig recordar una anècdota que conten de Rilke.
Anant cada dia a la universitat a París en companyia d’una amiga, el poeta trobava una dona que pidolava al carrer. Ell mai no li donava res, mentre que la companya solia donar-li una moneda. La jove li ho va retreure i el poeta respongué: “Li hauríem de regalar quelcom al seu cor, no sols a les seves mans”. L’endemà, Rilke va arribar amb una esplèndida rosa, la va posar a la mà de la dona, que, alçant la vista, va mirar el poeta, s’aixecà com va poder, prengué la seva mà i la va besar. Després, se’n va anar, estrenyent la rosa en la seva falda. Durant una setmana ningú no la va tornar a veure, però vuit dies després, la captaire va aparèixer de nou asseguda en la mateixa cantonada, silenciosa, immòbil com sempre. “De què haurà viscut tots aquests dies que no va rebre res?”, va preguntar la jove. “De la rosa”, va respondre el poeta.
La fam que sembla més “urgent” és la que se sent a l’estómac; la seva solució és el pa físic, que aconsegueix la sacietat durant una estona. La fam que es viu en les emocions i sentiments, es pot sadollar amb teràpies, exercicis, conductes, gestos…; el seu efecte és una mica més durador (com ara, una setmana, després de la impressió de rebre una rosa com a signe de proximitat i afecte). La fam que es viu al cor se sadolla amb l’acceptació d’una Veritat, un Bé, un Amor sense límits.
Jesús va donar menjar, va sadollar gratuïtament els estómacs d’una multitud. Quan va explicar el que havia passat deixà desconcertats els seus deixebles:
“Us ho ben asseguro: vosaltres no em busqueu perquè heu vist senyals prodigiosos, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat saciats. Però no us heu d’afanyar tant per l’aliment que es fa malbé, sinó pel que dura i dona vida eterna. I el Fill de l’home us donarà aquest aliment, perquè Déu, el Pare, l’ha acreditat amb el seu segell” (Jn 6,26-27)
Més tard arribarà a dir: “jo soc el pa de vida” (v. 35) És a dir, l’única cosa necessària per a sadollar la gana i continuar vivint. L’única cosa urgent i necessària perquè qualsevol persona humana visqui
Ben entès que fou el mateix Jesús qui va alimentar la multitud que patia amb l’estómac buit. Per a ell no eren tres pans, sinó un només; els dos primers són un signe, un senyal, del “veritable–autèntic pa de Vida”.
