Data: 18 de febrer de 2024
Benvolgudes i benvolguts, «I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors». Continuem el comentari al parenostre, que avui, coincidint amb el primer diumenge de Quaresma, ens convida a l’experiència del perdó. La cultura bíblica ens mostra un Déu que es complau en el perdó, un Déu propens a oblidar les nostres ofenses perquè ens vol continuar veient tal com ens ha creat: «Si tinguessis en compte les culpes, Senyor, qui es podria sostenir? Però és molt teu donar el perdó; per això mereixes que et venerin» (Sl 130,3-4).
L’home i la dona bíblics, per revelació, coneixen la bellesa de la seva dignitat com a éssers creats per Déu. I, al mateix temps, per pròpia experiència, són conscients de la feblesa i la incoherència amb què la viuen. El pecat, en efecte, forma part de la història humana i es tradueix a trencar la comunió amb Déu, perdre la dignitat pròpia i malmetre la relació amb els altres. La paràbola del fill pròdig ho escenifica de manera magistral quan el fill petit prefereix anar a la seva, s’allunya de la casa pairal i trenca la relació amb els qui formen la seva família. Déu, en la figura d’aquell pare, no pot oposar-se a la llibertat del fill; aniria en contra de la seva naturalesa. El deixa marxar. Però no es cansa d’esperar amb ardor el seu retorn.
És molt difícil trobar un amor incondicional com el de Déu, incapaç de deixar de perdonar, incapaç de deixar d’esperar que cada un dels seus fills retorni als seus braços maternals. Però Déu vol que l’imitem en aquesta seva actitud corprenedora. ¿Per què no rellegim la paràbola de Lluc (15,11-32) i ens posem en la pell del pare? ¿Per què no ens deixem interpel·lar pels seus gestos apassionats i els comparem amb les nostres reaccions davant dels qui ens ofenen? L’evangeli és molt contundent en aquest punt. Tant en la petició del parenostre com en la paràbola del servent sense compassió (Mt 18,23-35), se’ns demana que sapiguem perdonar. A més, sembla que se’ns digui que la nostra reacció, compassiva o no, està íntimament relacionada amb el perdó diví mateix. Però, si hem dit que Déu ens perdona sempre, sense cap mèrit de part nostra, de què estem parlant?
El perdó de Déu no és màgia ni es pot manipular. Ell ens el regala gratuïtament, sí, però som nosaltres, amb la nostra llibertat, els qui l’acceptem o el rebutgem. I acceptar-lo passa per desitjar tornar a la casa pairal i refer ponts amb els germans. Així, doncs, quan experimentem el perdó dels altres i, alhora, ens compadim d’ells, es posa en marxa la circularitat necessària que ens ajuda a copsar des de la vida quotidiana el significat del perdó de Déu. Qui mai no hagi condonat un deute, material o espiritual, al seu germà, ¿podrà comprendre la meravellosa experiència d’estimar per damunt de tot? I qui no hagi experimentat mai el perdó dels germans, ¿podrà saber que Déu el coneix des de la seva dignitat?
Agafem-nos aquest temps de Quaresma per fer-ne la prova: perdonem i demanem perdó. Serà aquesta una bonica manera de preparar-nos per celebrar la festa de la nova vida de ressuscitats.
Ben vostre,
