Data: 10 de desembre de 2023
Benvolgudes i benvolguts, el passat 2 de setembre s’acomplien 400 anys de la mort, a Vallfogona de Riucorb, del seu rector més insigne, Mn. Francesc Vicenç Garcia, el poeta més important del barroc català. No vull acabar l’any dedicat a aquesta efemèride sense parlar-ne, perquè és insigne referència en qualsevol estudi de la nostra llengua.
Més enllà dels detalls de la seva vida, voldria en aquesta Carta Dominical subratllar les seves composicions des de l’àmbit de la fe, perquè no sempre s’ha tingut en compte que fou un home de Déu, fins i tot en aquest any dedicat a ell que s’ha dut a terme a tot el país. En voldria destacar tres moments. El primer, quan l’any 1621 predicà a la catedral de Girona amb motiu del traspàs del rei Felip III. Es tracta d’un opuscle, l’únic que fou editat en vida seva, on, en català de l’època i amb gran eloqüència, descriu la banalitat de la condició humana i que Déu acaba sent la nostra única esperança. Entre altres coses afirma: «Mira a Felip Tercer, senyor de tants regnes, obeït de tantes nacions, lo qui tenia empadronades i subjectes a son domini tantes i tan remotes províncies, vassall de la mort, convertit en un cabàs de terra.» «Aquest és lo límit que Déu ha posat al mar d’aquesta vida.»
El segon moment es tracta d’un bell diàleg entre Jesús i santa Teresa, per explicar un fet de la vida de la Santa, succeït en la celebració de l’eucaristia. Davant el sofriment espiritual interior de Teresa, Jesús la consola i li ofereix un clau de la seva creu mateixa.
I el tercer moment és quan el Rector viu la realitat de la seva mort, reclòs a la rectoria de Vallfogona, molt pocs dies abans de morir. Allà compon un admirable Cant d’Agonia, que traspua el convenciment que se li acaba el viure en aquest món i, al mateix temps, una admirable fe en Jesucrist. Comença: «Desde est catafal incògnit, en que condemnat á mort, de la inexorable Parca espero’l terrible colp. Desde assí, Senyor, intento tirar-vos fletxes d’amor, si be la ma poch versada tem no acertarvos lo cor.» I acaba amb aquest emocionant comiat: «Ja l’ànima està de lleva, y despedintse del cos li està dient l’ultim vale, fins a la resurrecció. Y puig extesos los brassos Vos miro, Pare amorós, y que de la vostra clemència tinch tantes demostracions. En vostres mans encomano lo meu esperit; puig Vos, essent un Déu verdader, sou estat mon Redemptor.»
Malauradament, però, la seva creació més agosarada, les seves actuacions socials i el fet que la seva obra oscil·la entre el més profund poema religiós i l’obra de sensualitat quasi procaç o el llenguatge mundà, va fer que la seva notorietat se centrés més en aquesta darrera visió de la vida, passant per alt la seva creació religiosa, com també s’ha notat en excés en aquest any en el seu honor.
El rector de Vallfogona va ser un home de Déu, com tants han omplert els nostres pobles al llarg de les centúries. Home del seu temps, immers en la mentalitat barroca, però un home de Déu. No era un personatge anomenat «rector de Vallfogona», era mossèn Vicenç Garcia.
Ben vostre,
