Data: 22 de març de 2020
Sempre hem d’agrair a Déu lliçons de vida que ens venen de gent senzilla, però plena de profunda saviesa. Fa molts anys, un dia, pecant de jove presumptuós, em vaig atrevir a menysprear, gairebé criticar, un costum tradicional, que se seguia en pobles quan un jove paisà acabat d’ordenar sacerdot celebrava la seva primera missa: s’organitzava una processó popular amb alguna pancarta i signes festius, música inclosa, des del seu domicili fins a la parròquia. La mirada envanida, pretesament sàvia, hi descobria més folklore que «autèntica litúrgia»… Però un ancià que ho escoltava es va girar amb una mirada de sorpresa i va dir, com la cosa més evident del món: «De què t’estranyes? El poble sap que aquest nou sacerdot és fill seu, la seva ordenació és un honor per al poble; per què no fer festa?»
Sens dubte hi havia més saviesa en les paraules d’aquell senzill ancià, que en la reacció purista del jove. El temps i el mateix aprofundiment espiritual i teològic van donar la raó a l’ancià. Perquè una vocació al sacerdoci és realment un fruit que l’Esperit ha engendrat en la comunitat de l’Església. I si aquesta vocació madura en el camí formatiu del Seminari, arribant a l’ordenació sacerdotal, la comunitat cristiana —incloses, naturalment, la pròpia família natural i la Diòcesi— lliura, fa donació, a tota l’Església d’aquest fruit que ha estat engendrat i format en el seu si.
Ja hem sentit moltes vegades que l’Església és mare i que la seva fecunditat es mesura pels fills que engendra. En primer lloc, els creients batejats, engendrats i nascuts a la fe (com deien els sants Pares, en el seu si representat en la pica baptismal). Però més particularment els ministres ordenats, ungits per a la missió específica al servei del Poble de Déu. Així, podem parlar d’una doble fecunditat, obrant sempre el mateix Esperit.
És possible allargar el significat de la imatge, observant que engendrar, formar i donar a llum una vocació sacerdotal (com tota vocació) comporta alegries i sofriments, de manera semblant com s’esdevé en els processos naturals des de la concepció fins al naixement. Alegries i sofriments compartits per tota l’Església, començant per la més propera. Fins a aquest punt cal repetir que les vocacions al sacerdoci, el Seminari, la formació dels sacerdots, són qüestions essencialment eclesials. Són autèntics dons de l’Esperit i veritables reptes, que interpel·len la nostra col·laboració, el nostre esforç generós, la nostra capacitat de sacrifici.
En tot el procés de formació del sacerdot no hi cap la més mínima pretensió d’honor o privilegi. Arriba el moment de l’ordenació i l’Església posa davant del Pare el fruit del seu treball: el Pare ungeix el candidat amb l’Esperit, que esdevé un altre Crist, destinat a la missió de pare, pastor, per a servir l’Església, la seva vida i la seva fecunditat…
El mateix amor que va fer possible i va estimular el naixement de la vocació sacerdotal, actua en el moment de l’ordenació i l’enviament a la missió. La mateixa generositat, el mateix desinterès, el mateix lliurament. En efecte, d’ell, i només d’ell, depèn tot misteri de fecunditat en l’Església.
