Data: 14 de juliol de 2024
El nostre cos, la vida corporal, forma part necessària, i molt important, de la nostra vida quotidiana. Ens preguntem si el nostre cos també és sagrament de la presència de Déu.
És oportú plantejar-nos aquesta pregunta, ja que amb els dies de l’estiu, el cos adquireix un protagonisme extraordinari. Si durant l’any el cos mereix l’atenció de la nostra cultura i mitjançant el vestit es pot cobrir, dissimular o embellir segons els casos, arribat l’estiu, “toca exhibir-lo com a tal”. I això provoca obsessions, l’explosió del mercat de l’estètica corporal, l’oferta i demanda de productes, establiments, propaganda seductora, etc.
Qualsevol mínimament versat en la fe cristiana sap que el cos és per a nosaltres un element fonamental. Al llarg de la història, filosofies, religions, cultures, ideologies han parlat del cos, sigui per a menystenir-lo, fins i tot negar-lo com una cosa negativa, sigui per a enaltir-ho com a via d’alliberament…
Avui, sens dubte, el cos humà mereix als nostres ulls ser centre d’atenció, tant per a valorar-lo dignificant-lo, com per a evitar rebaixar-lo a la condició de mer instrument. Així passa en la manipulació corporal al servei de la ciència (amb finalitats legítimes o no, l’esport de competició, l’eugenèsia, determinats casos de fecundació) o al servei d’una idea (per exemple, el canvi de sexe o la cirurgia merament estètica) o al servei d’un plaer efímer i superficial.
Els exemples es podrien multiplicar sense fi. Així mateix, la casuística de dignificació o menysvaloració del cos. En tot cas, al cristià li interessa molt poder afirmar avui que “el cos humà és sagrament de la presència de Déu, del Déu de Jesucrist ressuscitat corporalment”.
– Ja des del començament de la nostra fórmula de fe, quan diem, “creiem en Déu Pare creador”, estem proclamant que Déu no va voler fer de nosaltres éssers merament celestes, com els àngels, sinó éssers amb cos físic vinculat a la terra.
– Malgrat les filosofies “dualistes” que van contagiar, i també continuen contagiant, maneres d’entendre la fe cristiana, des d’aquesta fe afirmem, amb la tradició més autèntica, que per a un cristià els éssers humans “som realment cos, com som esperit” en unitat personal.
– En conseqüència, el que fem, patim o gaudim en el cos no sols s’esdevé en el cos, sinó en la mateixa persona. La dignitat li ve, al cos, de ser cos personal, és a dir, cos habitat per l’esperit.
– Aquest esperit fou l’alenada de Déu que va donar vida a un cos creat per les mateixes mans del creador. El cos humà és presència, comunicació de l’esperit humà: en l’ésser humà tot és corporal i espiritual alhora.
Tot el que afirmem sobre la vida de l’esperit (alguns en diran “valors”) s’ha d’aplicar a la vida corporal. Així, l’afirmació de la presència de l’Esperit Sant, la presència de l’Esperit d’amor de Déu, en nosaltres. “Els nostres cossos són temples de l’Esperit Sant”, dirà sant Pau: “No sabeu que el vostre cos és temple de l’Esperit Sant que Déu us ha donat, i que l’Esperit Sant viu en vosaltres? No sou vosaltres els vostres propis amos” (1Co 6,19).
Què significarà, doncs, la litúrgia, l’esport, el ball, la relació sexual, la malaltia física, etc.? Sens dubte també sagrament de la presència de Déu.
