Data: 28 de juliol de 2024
Estem repassant els moments de la vida ordinària on voldríem que Déu, el Déu de Jesucrist ressuscitat, hi fos viu i present.
Avui, el nostre propòsit sembla massa evident i no caldria fer més explicacions. Voldríem subratllar que Déu ha de ser present i viu en la pregària ordinària. Està justificada aquesta intenció? Sense dubte, en primer lloc voldríem que la pregària formés part naturalment de la vida més quotidiana. D’altra banda, malauradament de vegades el Déu viu no és present en aquells moments que anomenem ‘oració’. Si aquests moments no passen de ser mera introspecció o bé simple rutina, Déu, difícilment, com a Déu viu, no hi serà.
Com sabem, l’oració té moments específics en els quals en som conscients i lliures. Però també té moments que anomenem ‘la pregària’ o ‘l’oració constant’, aquell to vital, aquell hàbit que ens permet de dir que visc en presència de Déu. La pregària és qüestió d’amistat i l’amistat igualment té els seus moments de més consciència, més íntims; i moments de vida d’amic ordinària, sense que puguem dir que aquests moments són de més amistat que d’aquells altres. Per a nosaltres, els moments de consciència d’amistat són preciosos, però no voldríem que l’amistat es limités a aquests moments específics. Quan l’amistat neix de la declaració de la consciència viva de l’amor, busca traduir-se en tots i cadascun dels moments més ordinaris de la vida. Gairebé diríem que aquells moments ordinaris fan veritat i demostren l’autenticitat d’aquells altres moments conscients i explícits.
Les vacances també són moments especials i en ells, pel fet de tenir l’oportunitat de distribuir-nos el temps, de no estar regulats a la força, pensem que és un temps adient per a l’oració, tant l’específica i extraordinària com l’ordinària a la vida. Hauríem però d’advertir que juguem a un concepte de vacances que no és mera evasió (encara que també la necessitem). Les vacances són un temps disponible, sobretot per refer-nos, potser reorientar-nos, un temps també per gaudir d’allò més transcendent: la bellesa, l’amistat, la cultura, l’alegria compartida, el diàleg, la pròpia il·lustració. És per això que avui pensem que cal recuperar l’oració, i en ella, la presència de Déu.
De fet, hi ha qui aprofita aquest temps lliure de vacances per intensificar, i gaudir-ne, de l’oració amb Déu. Seria una llàstima que aquesta recuperació de l’amistat viva amb Déu no arribés a ser també ordinària dintre el temps de descans. També les experiències que forneix el temps de vacances són molt adients perquè la pregària surti del cor com gairebé d’una manera espontània, davant experiències, com ara un moment d’alegria compartida, la captació d’un paisatge impressionant, el coneixement de nous amics, el gaudi de l’esport i dels àpats, el viatge en si mateix o els llargs moments de relaxació i descans.
Qui té el cor disposat, és a dir, obert a la presència del Déu viu, experimenta el sentir-se constantment, ordinàriament, acompanyat per la presència de Déu i del seu amor cada dia i cada instant. El món li sembla veritable casa de l’amor de Déu, fins i tot quan aquest món reflecteix situacions de sofriment. També aquest sofriment ha de tenir en nosaltres un espai en el record, perquè el privilegi de les vacances no ens pot fer oblidar que Déu és present sobretot en aquells que pateixen.
