Data: 10 d’octubre de 2021
Hem de respectar i de conservar la naturalesa ja que és “casa de tots”. Però no només per aquest motiu, sinó també per la seva bellesa. És una casa de tots i per a tots, perquè tots visquem en ella i amb ella; i en viure-la gaudim tots de la seva bellesa.
Se sol citar aquest text de Sant Agustí, que convida a conversar amb la creació:
“Interroga la bellesa de la terra, de la mar, de l’aire ampli i difús, interroga la bellesa del cel…, interroga totes aquestes realitats. Totes et respondran: Mira’ns, som bells!” (Sermó 241,2)
Sant Agustí es veia enlluernat per la bellesa de la creació, però no va caure en el perill de mitificar-la. I això va jugar un paper decisiu en la seva cerca de Déu. Escriu en l’oració íntima que són les seves Confessions:
“Amb una consciència no pas dubtosa, sinó certa, sé, Senyor, que us estimo. Colpíreu el meu cor amb la vostra paraula, i us vaig estimar.
Però vet aquí que, de pertot, el cel i la terra i tot el que hi és contingut em diuen que us estimi; i no paren de dir-ho a tots els homes, a fi que no puguin excusar-se (Rm 1,20)…
Què estimo, però, quan us estimo? No pas la bellesa dels cossos, ni llur gràcia temporal, ni l’esclat de la llum, ve-te-la aquí tan grata als meus ulls, ni les dolces melodies d’unes cantilenes de ritmes variats, ni la suau fragància de les flors, de les pomades i dels aromes, ni el mannà, ni la mel, ni els membres tan plaents de les abraçades de la carn: no, no és tot això que estimo, quan estimo el meu Déu: és la llum, la veu, el perfum, l’aliment i l’abraçada del meu home interior, on resplendeix per a la meva ànima una llum que no cap enlloc, on sonen melodies que el temps no s’endú… (X,6,8)
“què és, doncs, aquest Déu que estimo? Vaig interrogar la terra, i ella em va respondre: ‘No sóc jo’ I totes les coses que hi ha em confessaren el mateix. Vaig interrogar el mar i els abismes, i els éssers animats que s’hi belluguen, i em van respondre: ‘No som pas el teu Déu; cerca damunt de nosaltres’ Vaig interrogar el cel, el sol, la lluna , els estels: ‘No som tampoc nosaltres el Déu que cerques’, em digueren. Llavors vaig dir a tots els éssers que envolten les portes dels meus sentits: ‘Parleu-me del meu Déu, ja que vosaltres no ho sou: digueu-me d’ell alguna cosa’… I exclamaren amb veu poderosa: ‘És ell mateix el qui ens va fer’. La meva pregunta responia a la meva contemplació; i llur resposta era llur bellesa” (X,6,9)
Es veu que aquesta llarga cita mereixeria una pausada i profunda conversa. Com sempre, només qui porta una bona pregunta (que es reflecteix en la manera de mirar), pot copsar el secret del que veu. Per això, diu el sant: “la meva pregunta responia a la meva contemplació”. La seva pregunta era: ¿on està, què és, la perfecta bellesa? Anhelava trobar-la, perquè el seu amor pogués descansar-hi. La naturalesa va respondre amb la seva bellesa.
Però aquesta bellesa no dissimulava els seus límits i alhora assenyalava el seu origen. “Qui m’ha fet és la veritable bellesa”.
Aquestes vivències tenen una llarguíssima tradició cristiana. Experimentar-les requereix:
– Una mirada sensible a la bellesa, anhelant de plenitud i sostinguda per la cerca personal.
– Situar-se en diàleg amb Déu, amb els ulls posats en la naturalesa, de manera. que ella entri en aquest diàleg.
– Arribar a gaudir de l’amor de Déu, en el qual no podem deixar d’incloure la naturalesa, obra seva.
Mitjançant ella coneixem alguna cosa de la bellesa de Déu i en ella ens sentim estimats per Ell. Mirat així, ¿qui gosarà espatllar, destruir o abusar d’aquest do?
