Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
El proper diumenge 16 de maig, solemnitat de l’Ascensió del Senyor, amb el mandat exprés de Jesús als Apòstols d’anunciar a tots els pobles el seu missatge, l’Església celebra la 55a Jornada Mundial de les Comunicacions Socials amb el lema “«Vine i ho veuràs» (Jn 1,46). Comunicar trobant les persones on són i com són”.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la 55a Jornada Mundial de les Comunicacions Socials, així com de la devoció a la Mare de Déu, de la Pasqua, de ser lliures per a la glòria, de la pregària, del do de ciència, de les festes cristianes i de l’Ascensió de Jesús.
Tres de les cartes dominicals parlen de la 55a Jornada Mundial de les Comunicacions Socials. El cardenal Joan Josep Omella, diu que en el missatge amb motiu d’aquesta Jornada el Papa “esperona els periodistes a escriure des del lloc dels fets, a comunicar sempre fidels a la veritat, a informar sense basar-se en rumors ni en el que potser han sentit a dir” i “anima els professionals de la comunicació a aixecar-se de la cadira, a «desgastar les soles de les sabates», a anar a veure el que passa, a parlar amb les persones i a escoltar-les”. Expressa que “en aquest temps de distanciament social a causa de la pandèmia, la comunicació entre les persones és fonamental”, que “és molt important que els comunicadors siguin agents d’esperança que recullin les notícies esperançadores que molt sovint passen desapercebudes” i que “cal comunicar al món el servei al bé comú de molts homes i dones”. Afirma que “el Papa ens alerta del mal ús que es pot fer de les noves tecnologies i, com a consumidors d’informació, ens recorda que tots som cridats a ser testimonis de la veritat, a verificar-ne la veracitat abans de compartir-la, a no deixar-nos portar pels titulars”. Manifesta que “en qualsevol societat democràtica, les notícies haurien d’ajudar-nos a conèixer la veritat”, que “les empreses que es dediquen a la comunicació caldria que mai oblidessin que, per damunt dels seus interessos legítims, tenen el deure de posar la persona en relació amb la veritat” i que “sense veritat no podem ser persones lliures”. Finalment, prega per tots els periodistes i professionals de la comunicació, i demana la intercessió del seu patró, sant Francesc de Sales, perquè els ajudi a ser promotors de comunitats més cohesionades, més ben informades i més lliures.
L’administrador diocesà de Terrassa, Josep Àngel Saiz, diu que en el seu missatge, “el papa Francesc subratlla que el fet de “venir i veure” és el mètode més senzill i directe per a conèixer una realitat i, per descomptat, el més fiable”. Afirma que “ens cal agrair la valentia i el compromís de tants professionals de la comunicació que sovint treballen arriscant la vida, fins i tot arribant a perdre-la”, que “actualment gràcies a les denúncies d’aquests professionals podem tenir informació sobre moltes guerres oblidades a diferents llocs del món…” i que “són veus valentes i lliures, imprescindibles en la societat actual”. Expressa que “la tecnologia digital ofereix la possibilitat d’una informació de primera mà, que a vegades resulta molt útil, sobretot en certes emergències en les que les primeres notícies arriben a través del web” i que “tots podem convertir-nos en comunicadors d’esdeveniments que segurament els grans mitjans tradicionals de comunicació passarien per alt” i “també podem contribuir aportant continguts, donant a conèixer petites històries de la vida diària amb un enfocament positiu i esperançat, compartint testimonis i, en definitiva, ajudar a millorar les coses”. Considera imprescindible “fer una crida a la consciència i un exercici de discerniment i de responsabilitat, tant en difondre continguts com quan se’n reben”, ja que “tots som responsables de les informacions que proporcionem i del control que hem d’exercir sobre les notícies falses que s’han de desemmascarar” i “tots hem de ser, en definitiva, testimonis de la veritat”. Finalment, recorda que “la gran troballa, la gran notícia que val la pena comunicar és l’amor de Déu manifestat en Crist” i que “primer cal experimentar aquest encontre amb ell, i després comunicar-ho als altres per tal que vinguin i ho vegin”.
El bisbe de Solsona, Xavier Novell, diu que el lema de la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials “cerca mostrar que per construir una notícia hem d’anar i veure-la amb una mirada honesta”. Recorda que “quan el Senyor va pujar al cel, va enviar els seus deixebles a comunicar la bona notícia” i que els deixebles “havien viscut el “vine i ho veuràs” i, per tant, podien comunicar amb honestedat el misteri de Jesús i l’anunci del Regne de Déu”. Afirma que el Sant Pare, en el seu missatge amb motiu d’aquesta Jornada, “reconeix la valentia de molts periodistes a l’hora d’anar a cobrir una notícia a llocs on no hi vol anar ningú”, “no oblida, quan parla de la comunicació, que la tecnologia digital ens dona l’oportunitat de conèixer ràpidament el que passa” i “no oculta que les xarxes socials faciliten que la insídia i la mala intenció puguin governar les notícies i les imatges”. Afirma també que el papa Francesc “defensa que els periodistes informin parlant directament amb les persones implicades, evitant quedar-se amb un titular o amb el que han sentit dir, sense anar a la font, sense parlar i comprendre”. Finalment, manifesta que “res pot substituir “el fet de veure en persona”” i expressa que “convé que sapiguem sortir a l’encontre i “veure” en primera persona les situacions de la vida”, ja que “això ens ajudarà a comprendre millor el nostre proïsme”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que la devoció a la Mare de Déu l’entén com “una devoció al mateix temps intel·ligent i tendra, fonamentada —com és natural— en la fe en Jesucrist”. Afirma que “la devoció a la Mare de Déu ha de ser intel·ligent”, que “ha d’estar recolzada en la Sagrada Escriptura i en la genuïna Tradició de l’Església” i que “ha de tenir un toc de tendresa, sense caure en el sentimentalisme i menys encara en una veneració mítica de les seves imatges”. Expressa que “hem d’adreçar-nos a Maria amb afecte i tendresa, i que la contemplació de la seva imatge ens mogui a imitar-la”. Demana que en aquest mes de maig fomentem la genuïna devoció a Maria i que la invoquem “especialment perquè acabi la pandèmia”, tal com “ens ha demanat el papa Francesc”, “tot resant el rosari en família o en comunitat”. Recorda que “el Papa ha implicat de manera especial tots els santuaris marians del món, i n’ha escollit trenta de representatius, perquè guiïn l’oració mariana” i que “per al proper dissabte, dia 22 de maig, el santuari escollit és el de Montserrat, on es dirigirà aquesta pregària per a tot el món a les 6 de la tarda”. Finalment, diu que el comunicat vaticà ens recorda que «cada Santuari està convidat a resar en la forma i el llenguatge en què s’expressa la tradició local, per a invocar la represa de la vida social, del treball i de les nombroses activitats humanes que es van suspendre durant la pandèmia» i que “aquesta convocatòria en comú pretén ser una oració contínua, distribuïda pels meridians del món, que tota l’Església eleva incessantment al Pare per la intercessió de la Mare de Déu”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, expressa que “contra el dubte i el neguit, els deixebles de Jesús, al llarg de la història, comptem amb la fortalesa de l’Esperit Sant que defensa la nostra fe i ens fa professar la veritable fe pasqual”, que “ens ensenya a confessar amb esperança la salvació”. Admet que “a causa de la pandèmia hem viscut i estem vivim dies grisos” i que “sembla que tothom necessita retrobar l’esperança”. Es pregunta “què pot donar sentit i esperança a la humanitat” i respon que “alguns ho busquen en el progrés de la medicina o de les relacions de solidaritat, en fer passos endavant en el respecte dels drets humans i de les llibertats…” i es pregunta alhora si això ens basta i què pot calmar la set profunda de més realització com a persones, de justícia justa, de major amor mutu i sobretot de felicitat i de vida per sempre. Destaca que “l’esperança és un do que ve de Déu, és la certesa que Déu no abandona la humanitat, i li demana que surti fora de la comoditat, dels propis interessos, i obri el seu cor als altres, a l’Amor” i que “Jesús Ressuscitat és la nostra esperança”. Manifesta que “celebrem la Pasqua perquè Jesucrist ens ha salvat, donant la seva vida per amor, i ressuscitant per obrir-nos les portes de l’eternitat. Ha santificat i omplert d’Esperit Sant la nostra humanitat”. Finalment, diu que “la fe esdevé una gran confiança, un abandó en les mans de Déu” i demana que ens atrevim a “estimar com Crist, la nostra esperança”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “la Resurrecció de Crist allibera la persona humana íntegrament” i que com que “la Resurrecció de Crist conclou en la seva glorificació (Ascensió), també diem que tota la persona humana és glorificada”. Afirma que “és molt important saber què significa això de “ser lliure per a la glòria, ser lliure per a ser glorificat””. Expressa que “sí que entenem què significa glorificar”, sobretot “quan malauradament veiem que “és glorificat allò més negatiu”” i es pregunta “què és glorificat en el món mediàtic”. Manifesta que “glorificar la llibertat del qui fa amb els papers el que vulgui és destructiu”, que “glorificar la llibertat del qui interpreta la partitura mitjançant l’aprenentatge i l’esforç creatiu és permetre-li créixer”, que “la seva llibertat és per a la veritat i la bellesa” i que “aquesta llibertat és la que ressuscita i és glorificada en Crist”. Destaca que “en Crist és glorificada la llibertat de qui va assumir la condició de Servent Sofrent per amor”, és a dir, “d’aquell que, integrant la seva pobresa i la seva feblesa, va utilitzar la seva llibertat per a estimar” i que “en Crist és glorificat tot aquell que el serveix portant-lo amb humilitat, per tal que Ell sigui aclamat”. Finalment, diu que així “arribem a copsar que de l’Ascensió sorgeix, s’allibera, la missió” “dels qui veuen en l’horitzó el món i la humanitat glorificats”, dels qui “porten al damunt i en el propi cor el Crist i van anunciant la Bona Nova amb les seves paraules i les seves obres” i que “aleshores en ells i en el món la llibertat és acomplerta”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “estem immersos en un món d’intercomunicació” i que “una de les característiques de la comunicació dels nostres temps és la immediatesa”. Admet, però, que “l’excés de comunicació pot arribar a devaluar el mateix fet de la relació entre les persones” i que “hi ha necessitat d’espais personals, de respecte als límits d’intimitat, de mirament de la llibertat de cada persona”. Afirma que “en aquest món d’intercomunicació i d’immediatesa els cristians sabem que Déu sempre està atent a nosaltres”, que “no hi ha res del que ens passa a nosaltres que al Senyor li passi inadvertit” i que Déu “també escolta tota paraula que li adrecem”, que “és el que anomenem pregària o oració”. Expressa que “pregar és un diàleg d’amistat, de confiança, d’amor”, “des del que som, del que vivim i sofrim”. Recorda que “hi ha la pregària litúrgica, sobretot la celebració de la santa missa, que ocupa un lloc central, fontal i cimer de l’oració i la vida cristiana”, que “també hi ha la pregària vocal, amb la qual, a partir de pregàries apreses i de tradició en l’Església, ens dirigim al Senyor, de vegades per la intercessió de santa Maria i dels sants”. Finalment, recorda que “no pot mancar cada dia, en els llavis i en el cor d’un cristià, la pregària del parenostre”, que “el sant rosari és una pregària que obre l’ànima a la recerca de Déu i a la santedat de vida” i que l’oració mental o meditació “significa posar-se davant el misteri de Déu i, a la llum de la seva Paraula, entrar en un diàleg de tu a tu amb el Senyor”.
El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, diu que “la cultura actual es caracteritza per una gran confiança en la ciència”, que “quan parlem de ciència ens referim a un coneixement del món i de les lleis que el regeixen que és font de progrés per a la humanitat” i que “el desenvolupament de les ciències naturals i les seues aplicacions en la medicina i en altres àmbits de la vida han possibilitat un nivell de benestar que era impensable en altres moments de la història”. Recorda que “entre els dons de l’Esperit Sant s’esmenta també el do de ciència”, del qual “cal afirmar el mateix que hem dit dels de saviesa i d’intel·ligència: no estem davant una qualitat que tenen unes poques persones, sinó davant un do que l’Esperit Sant vessa sobre tots els batejats”. Expressa que “en el coneixement científic hi ha un element que ens pot ajudar a entendre en què consisteix aquest do de l’Esperit” i és que “la ciència naix d’una manera de situar-se davant la realitat: els científics no es conformen amb la immediatesa del que veuen, sinó que es pregunten per les causes del que succeeix” i “la ciència suposa una mirada de la realitat que va més enllà de la superficialitat dels fenòmens”. Manifesta que “per a conèixer a algú és necessari entrar en el seu interior mitjançant un contacte personal”. Constata que “en la vida cristiana ens pot ocórrer el mateix: es poden saber moltes coses i ser un gran teòleg, però això no és el do de ciència”. Finalment, diu que “mitjançant aquest do l’Esperit concedeix als qui perseveren en la vida de la gràcia i creixen dia a dia en l’amistat amb Déu, un coneixement intern de les realitats de la fe” i que “un cristià tindrà el do de ciència, no únicament si sap moltes coses, sinó si la seua fe està alimentada per l’amor a Déu que creix en l’oració”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, afirma que “nombrosos estudis i informes diuen que l’actual pandèmia ha canviat molt els nostres costums” i que “sembla que això ens està obligant a repensar la pròpia vida i a prioritzar aquells aspectes que són fonamentals per a la persona i que tinguin com a finalitat beneficiar els altres i tota la societat”. Constata que “ha canviat també la nostra forma externa de viure l’important esdeveniment cristià com és la celebració d’un sagrament”. Expressa que “tots recordem la festa que es feia en la família, en la comunitat parroquial o en el col·legi quan rebíem la Primera Comunió o la Confirmació”, recorda que “durant aquests dos últims anys això no ha estat així” i espera que “aquesta situació no s’allargui en excés i puguem tornar a celebrar amb alegria els moments més importants de la vida cristiana”, “amb l’aprenentatge de saber quins aspectes són essencials i quins són secundaris i, per tant, prescindibles”. Recorda que “les festes cristianes van lligades en molts casos als sagraments i les celebracions dels quals mostren l’alegria i la gratitud en comprovar l’acció eficaç de Déu” i que “aquests moments són motiu per compartir amb els éssers estimats reunions, menjars, cants”. Expressa que “els qui reben un sagrament sempre recordaran el nucli de l’experiència cristiana amb la conjugació d’aquests verbs: aprendre, celebrar, resar, viure coherentment, integrar-se en una comunitat i anunciar la pròpia fe als altres”, que “aquests són els aspectes essencials als quals no podem renunciar” i que “hi ha altres aspectes que ajuden i complementen les celebracions però que són més prescindibles”. Finalment, dona gràcies als qui participen d’aquestes festes cristianes i els anima a evitar-ne la seva pèrdua en l’horitzó vital, tant personal com familiar i social.
El bisbe de Girona, Francesc Pardo, expressa que sempre ha constatat dificultats per explicar d’una manera entenedora l’Ascensió, i per això ho fa “procurant respondre a tres qüestions: una pregunta, un missatge i un repte o un desafiament”. Pregunta “què volem manifestar quan diem que Jesús «se’n pujà al cel»” i diu que “són els primers testimonis cristians, sant Marc, sant Lluc en els fets dels apòstols i sant Pau en les seves cartes als efesis i als filipencs, els qui ho afirmen amb el seu llenguatge”. Afirma que només amb imatges com «pujà», «exalçat», «seure a la dreta»… podien expressar “que Jesús ara és elevat i glorificat a la dreta del Pare” i que “pujar o ser exalçat, en totes les cultures, es considera un senyal de dignitat, al contrari que ser abaixat o despullat de dignitat”. Manifesta que “Jesucrist continua present i actuant al nostre costat”, que “Jesús, assegut a la dreta del Pare, no ens ha deixat pas sols en la història, ja que continua fent-se present gràcies a l’Esperit i a la seva humanitat, que ara és la seva Església” i que “per això cal viure amb esperança i amb alegria” i Finalment, diu el desafiament: esdevenir els testimonis de Jesucrist i afirma que “el temps nostre, el temps de l’Església, és el temps dels testimonis”, que “primer, la mateixa Església, com a Poble de Déu i institució, ha de ser «el testimoni de Jesucrist glorificat» perquè amb la seva missió el fa present i actuant en la història”, però que “això s’esdevé en cada Església particular o diòcesi, i en cada comunitat. I alhora en cadascun dels seus deixebles avui, que som nosaltres”.
