Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
El proper diumenge 21 de gener l’Església celebra el Diumenge de la Paraula de Déu, instituït pel papa Francesc en la carta apostòlica en forma de Motu Proprio ‘Aperuit IIlis’, de 30 de setembre de 2019, en la qual el Papa convida l’Església universal a dedicar un diumenge complet a la Paraula de Déu. Coincidint amb aquesta jornada, les diòcesis amb seu a Catalunya celebren, del 21 al 27 de gener, la 8a Setmana de la Bíblia, amb el lema «Manteniu-vos ferms en la meva Paraula», durant la qual s’organitzen activitats a les parròquies i comunitats per enfortir la presència del text bíblic, refermar l’adhesió cordial a la Paraula i mostrar els tresors continguts en el text revelat.
A més, aquesta Setmana de la Bíblia coincideix amb la Setmana de pregària per la unitat dels cristians, que té lloc del 18 al 25 de gener, amb el lema “Estima el Senyor, el teu Déu […] i estima els altres com a tu mateix” (Lc 10,27). En aquest cas, els materials de pregària editats han estat preparats pel grup ecumènic de Burkina Faso, amb l’objectiu de posar la unitat cristiana i l’amor al servei de la pau i la reconciliació.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la 8a Setmana de la Bíblia i de la Setmana de pregària per la unitat dels cristians, així com del parenostre, de la novetat de l’any, del do del diaconat i d’un pla per anunciar l’Evangeli.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “en el decret sinodal núm. 12 llegim: «Que en totes les parròquies i comunitats se celebri el Diumenge de la Paraula (el tercer diumenge del temps ordinari).»” i que “farem bé d’acollir aquest manament”. Expressa que “l’objectiu d’aquesta celebració és clar: ajudar tots els membres de les comunitats cristianes a valorar la Paraula de Déu com a fonament de la nostra vida de deixebles de Crist”. Afirma que “també nosaltres, en l’experiència de comunió que fou el Sínode Diocesà, vàrem copsar la necessitat d’enfortir la nostra qualitat de creients” i que “sota el subtítol de «a l’escolta de la Paraula de Déu», set decrets sinodals ens ajuden a revitalitzar la presència de la Paraula del Senyor en la nostra existència, tant comunitària com individual”. Recorda que els decrets sinodals ens diuen: «Que cada creient tingui la seva bíblia personal per a fer-ne una lectura orant, atesa la importància de la Paraula de Déu per a la vida del cristià» i considera que “aquest repte l’hem de fer nostre cada un de nosaltres”. Manifesta que “llegir, meditar, estudiar les Sagrades Escriptures ens ajudarà a conèixer i estimar més Jesús, perquè la Bíblia conté la Paraula de Déu” i que “no n’hi ha prou que tinguem una bíblia bonica als prestatges de casa nostra, sinó que hauria de ser un llibre d’ús diari”. Expressa que “cada cristià s’hauria de definir com l’«oient de la Paraula»” i que “l’escolta de la Paraula és cabdal per a la renovació de les nostres comunitats, cridades a ser més i més evangelitzadores en aquest tombant de la història de la nostra terra”. Finalment, diu que “el Diumenge de la Paraula és una bona ocasió per a emprendre un camí personal i comunitari de més escolta de la Paraula” i que “si així ho fem, no ens sentirem pas defraudats”.
El bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, explica que “el Concili Vaticà II, a la Constitució dogmàtica sobre la Divina Revelació, diu que «l’Església ha venerat sempre les Divines Escriptures tal com el mateix Cos de Crist pel fet que, sobretot en la Sagrada Litúrgia, no para d’agafar el pa de vida tant de la Paraula de Déu com del Cos de Crist i de distribuir-lo als fidels» (Dei Verbum 21)”. Recorda que “a l’Aula Conciliar del Vaticà II ressonà ferma la veu de Mons. Neophytos Edelby, arquebisbe melquita d’Edessa, parlant de dues consagracions inseparables: la del Cos de Crist sota les espècies del pa i del vi, i la de la Història de la Salvació sota les espècies de la paraula”. Afirma que “quan el Vaticà II parla de «venerar la paraula de Déu» es refereix a la distribució del pa de vida de la Paraula de Déu a tots els fidels”. Considera que “als nostres temps l’Església està vivint un progrés notable en l’acostament a la Paraula de Déu amb proliferació de Grups de Bíblia, sobretot segons l’esquema de la Lectio Divina com a mètode garantit per créixer en santedat”. Recorda que “el papa Benet XVI, 45 anys després de la Dei Verbum, en l’Exhortació apostòlica postsinodal Verbum Domini insistia: «Mai no podem oblidar que el fonament de tota espiritualitat cristiana autèntica i viva és la Paraula de Déu, anunciada, proclamada, meditada i celebrada en l’Església»”. Manifesta que “s’ha dit que l’Església és la Comunitat dels qui escolten la Paraula de Déu per a posar-la en pràctica i, en la mesura que la practiquen, la van entenent millor”, “sense oblidar, però, que la Taula del Pa de Vida és doble: de la Paraula de Déu i del Cos de Crist”. Finalment, demana que “aquesta Setmana de la Bíblia sigui per a tots una bona ocasió per viure el lema triat per la Santa Seu per a l’edició d’enguany: «Manteniu-vos ferms en la meva Paraula».
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “durant els últims anys s’ha intensificat entre les comunitats catòliques la recomanació de llegir i escoltar la Paraula de Déu” i que “molts lectors heu participat amb plaer en algunes d’aquestes activitats”. Anima a “continuar per aquest camí o a començar aquesta culta trajectòria que us omplirà de satisfacció, de saviesa i d’espiritualitat”. Recorda que “el Concili Vaticà II (1963-65), recollint l’impuls dels anteriors concilis de Trento i del Vaticà I, dedica una de les tres Constitucions a la Paraula de Déu”. Pren la següent cita de l’esmentada Constitució: “Així doncs, aquesta Sagrada Tradició i la Sagrada Escriptura, d’un Testament i l’altre, són com el mirall en el qual l’Església, pelegrina en la terra, contempla Déu, de qui tot ho rep, fins al dia en què sigui conduït a veure’l cara a cara tal com és” (Núm. 7)”. Explica que “en la proposta dels bisbes es programen diverses activitats a cada diòcesi, obertes a tots els sectors socials” i que a la diòcesi de Lleida “convidem tothom a l’acte del pròxim dia 25, a les 6 de la tarda, a l’església de S. Llorenç, per participar en una lectura biblicoartística del retaule de S. Pere”. Explica que “la proposta del Papa consta d’un cartell, un missatge orientatiu, una invitació a l’estudi, una reflexió i una oració de la Paraula” i que “ens ofereix un lema que resumeix el sentit d’aquest tema per a aquest any, tret de l’evangelista sant Joan, que posa en boca del Senyor: “Manteniu-vos ferms en la meva paraula” (Jn 8,31)”. Finalment, diu que aquesta reflexió l’empeny a demanar-nos pregàries per “la unitat de tots els cristians”, recorda que “cada any, del 18 al 25 de gener, els cristians de la Reforma, els de l’Ortodòxia i els Catòlics celebrem l’Octavari per a la unitat, i posem el nostre esforç a suplicar la gràcia de Déu per aconseguir-la” i expressa que “la Paraula de Déu és un factor imprescindible per afavorir la desitjada unió”.
El cardenal Joan Josep Omella diu que amb les paraules «Pare, que tots siguin u» (Jn 17,21) “Jesús ens anima a tots els cristians a no deixar mai de pregar i de treballar per la unitat” i que, seguint la interpel·lació de Jesús, vol demanar-nos que ens unim a “la pregària que els cristians de totes les confessions fem amb motiu de la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians que té lloc cada any del 18 al 25 de gener”. Comunica que els materials de la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians per al 2024 “han estat preparats per un equip ecumènic de Burkina Faso”, els quals “han elaborat els punts de pregària i meditació a partir de la paràbola evangèlica del bon samarità” on “Jesús reafirma l’ensenyament jueu tradicional recollit en el llibre del Deuteronomi 6,5: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament» i del Levític 19,18: «Estima els altres com a tu mateix», i mostra com l’amor ha d’estar obert també als que no són de la nostra pròpia família o del nostre propi grup”. Prega que en les pregàries d’aquests vuit dies demanem al Senyor que “ens ajudi a viure oberts a ell, a estimar-lo i a servir-lo, a ell i al proïsme, amb tot el que som i tenim”. Recorda que el tercer diumenge del temps litúrgic de durant l’any s’escau “el Diumenge de la Paraula de Déu” i afirma que “cal llegir la Paraula de Déu en el silenci de les nostres llars” i que “és imprescindible escoltar-la comunitàriament quan la Paraula es proclama a la litúrgia”, ja que “en ella és Crist mateix qui parla”. Finalment, demana que “no deixem mai de pregar i d’actuar amb esperança, perquè, cada dia més, s’apropi la unitat de tots els cristians, guiats per l’Esperit Sant i il·luminats per la Paraula del Senyor”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, recorda que “celebrem aquest diumenge dins la tradicional Setmana de pregària per la Unitat dels cristians” que té per lema “Estimaràs el teu Déu… i el teu proïsme com a tu mateix” i demana que acollim aquest lema “per a pregar i reflexionar sobre la necessitat d’estimar-nos i de comprendre’ns més i millor entre els mateixos cristians, si volem atreure a la fe en Jesucrist”, alhora que demana que “preguem sense defallença i preparem amb esperança un futur d’unitat dintre de cada comunitat cristiana, i entre totes les Esglésies de Jesucrist”. Expressa que “hem de resar plegats, reflexionar, conèixer-nos millor i trobar punts de trobada per reprendre el treball essencial de l’ecumenisme, la recerca humil de la unitat de tots els cristians” perquè “la desunió entre els cristians és un gran pecat que escandalitza i difon un dolorós antitestimoni de la fe”. Afirma que “de vegades sembla com si en el camí ecumènic es donés un cert cansament i una falta de fervor” i que “es manté viu el dolor de no poder compartir encara la taula eucarística”, però que “Déu continua sorprenent-nos i continua fent prodigis extraordinaris” i que “ara convé refer la confiança, conèixer-nos millor, perdonar-nos mútuament i amb paciència eliminar tants prejudicis mutus i tants recels”. Considera que “es tracta de conèixer els anglicans i protestants, els ortodoxos i els grecocatòlics, els evangèlics i els presbiterians, els coptes i els siríacs, amb els seus diversos ritus i tradicions, més enllà del que trobem explicat als llibres”. Finalment, demana que “continuïn ressonant entre nosaltres els crits de 1999 a Bucarest, quan la multitud, veient junts el Papa St. Joan Pau II i el Patriarca de Romania Teoctist, els aclamaven i es comprometien al crit de “Unitate! Unitate”” i diu que “la recerca de la unitat ha de marcar el nostre present i el nostre viure de cristians, si volem ser fidels al baptisme rebut”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que les paraules inicials de la pregària del parenostre, «Pare nostre, que esteu en el cel», són “les que indiquen la pauta des d’on pronunciar-la”. Expressa que és significatiu que “el primer mot que surt dels nostres llavis sigui pare, perquè això indica que només podem pregar des de la nostra condició de fills i filles de Déu”, que “és Jesús qui ens mostra els sentiments del Fill, com un infant que confia absolutament en l’amor del seu pare” i que “per a pronunciar el parenostre, doncs, ens hem de sentir fills i filles en el Fill estimat”. Demana que ens abandonem “confiadament i reposem als braços d’aquell que no pot deixar d’estimar”. Afirma que “precisament aquest amor ens fa entendre que no podem pronunciar el mot pare sense el possessiu que li correspon: nostre” i que “tal com anem aprofundint en aquesta hora eclesial, Jesús ens allunya de tot individualisme i autosuficiència i ens indica que aquesta filiació s’ha de viure des de la comunió i la sinodalitat, des del compromís i la solidaritat”. Manifesta que “com a fills petits que no tenen por de mostrar els seus desitjos, ens atrevim ara a demanar moltes coses al nostre Pare Déu”, que “la primera petició fa referència a la santificació del seu nom”, que “la donació absoluta de Jesús per amor a la humanitat acompleix plenament i a bastament la crida a la santedat” i que “el Mestre de Natzaret ens introdueix en la dinàmica de Déu i ens regala d’una vegada per sempre l’entrada al seu Regne”. Finalment, diu que nosaltres hem de “ser conscients que tot el que fem, diem i pensem ha d’estar amarat únicament de la vida divina, regalada en el baptisme”, que “santificar el seu nom significa prendre consciència de qui som i perseverar en aquesta nostra identitat”, que “fora d’aquí el nom de Déu no pot ser santificat” i que “Ell ens necessita per a ser estimat i conegut arreu”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “és un bell costum saludar-nos desitjant a l’altre un any nou feliç” i que “seria més bell encara si almenys fóssim conscients del que desitgem, és a dir, del que significa felicitat, “any feliç””, “com quan saludem desitjant “bon dia””. Afirma que “no voldríem que les formalitats que impregnen la nostra convivència es quedessin en això, en meres formalitats”, que “elles formen part de “la litúrgia” de la nostra vida quotidiana” i que “les nostres salutacions diàries no haurien de perdre el seu sentit pel fet de repetir-se”. Considera que “malauradament, allò més sublim pot esdevenir allò més banal en caure víctima de la rutina” i que “evitar aquest risc exigeix tenir resoltes les preguntes fonamentals (què és la felicitat, què és la bondat) mitjançant la reflexió, la meditació, l’oració, en moments especials de recerca i assimilació interior”. Afirma que “la resposta més normal a la pregunta de què desitges quan saludes “feliç any”, “bon any”, és que ens agradaria que li anessin bé les coses al nostre amic, que tingui sort en el treball, en l’economia, en les amistats, en la salut, és a dir, més o menys, que es compleixin els seus somnis”. Manifesta que “no hi ha millor felicitació, ni millor desig per a l’amic, que dir-li: “que l’any vinent siguis realment virtuós, que en el nou any avancis en el coneixement de la veritat i la comuniquis sincerament, que hi visquis d’acord, que siguis just i solidari, que et mantinguis sostingut per l’esperança, que estimis més i a més gent, que serveixis generosament, que et mantinguis fidel, etc.”. Finalment, reconeix que “aquesta felicitació sonaria una mica estranya” i que “semblaria que ens fem repel·lents mestres de la virtut”, però expressa que “allà en el secret del cor no hi hauria millor felicitació, millor regal, millor desig, que veure en l’amic aquesta vida renovada: seria veritablement feliç”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, recorda que “el 21 de gener l’Església celebra la festa del màrtir sant Fructuós, bisbe de Tarragona i dels seus dos diaques Auguri i Eulogi, també màrtirs”. Diu que el diaconat és “un do que el Senyor fa a la seva Església i que hem de saber valorar”, que “és el do de tenir un sagrament, el de l’orde, i que esdevé imatge de Crist Servent” i que “per tant, els diaques són un recordatori viu de l’ofici de servent de Crist”. Expressa que el diaconat és “una gran vocació que articula tota la vida al voltant del servei: el servei a la taula de l’Eucaristia, el servei de la Paraula i el servei de la taula dels pobres —la caritat—“ i que “és una gran llum per tots nosaltres i per la societat”. Afirma que “l’exemple dels diaques, que fan del servei l’eix de la seva vida ens il·lumina a tots en el nostre seguiment de Crist servent” i que “el Senyor ens ensenya que el camí del servei humil, com el que feu rentant els peus als deixebles, és el camí cap a Déu i el camí cap al cor de l’altre”. Considera que “estar per sobre de l’altre allunya les persones, ja que es prenen posicions de control sobre l’altre i l’altre es converteix en un subordinat”, que “per contra, estar a l’alçada dels peus, abaixant-se, servint, acosta les persones” i que “per això, Crist actua així amb nosaltres, abaixant-se i fent de la seva vida un servei”. Finalment, demana que “donem novament gràcies a Déu pel do del diaconat i pels nostres diaques” i que “preguem per ells”, així com per “les vocacions al diaconat, per tots aquells que Déu crida a ser imatge de Crist Servent i per tots els que han iniciat ja el camí preparant-se per una futura ordenació i també per les seves famílies”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “el treball pastoral diocesà per a aquest curs pastoral consisteix en discernir junts un pla d’evangelització per a la nostra Diòcesi, on s’assenyalen les prioritats i els objectius principals que, amb l’ajuda de l’Esperit, ens disposem a emprendre”. Afirma que “hem d’apreciar aquesta manera de treballar, que es pot considerar “sinodal”” i que “tots els que formem el poble de Déu que pelegrina a la Diòcesi de Solsona hem estat convocats a expressar el nostre parer per, d’una manera conjunta, traçar un pla”. Comunica que “després d’aquests mesos de discerniment comunitari, el dia 8 de juny, celebrarem una Assemblea diocesana, on es presentaran les línies principals del projecte evangelitzador i se sotmetran a la vostra aprovació”. Considera que “aquest treball ens ajuda a sentir-nos integrats a l’Església Diocesana” i que “el pla pastoral ajuda també a coordinar les accions que realitzen les parròquies i institucions de la Diòcesi (allò territorial) amb les diferents àrees de pastoral (allò sectorial: catequesi, missions, família, acció social, salut, etc.)”. Manifesta que “hem de ser molt conscients que el principal agent evangelitzador és l’Esperit Sant”, que “els nostres esforços i les nostres preocupacions serien inútils si no comptéssim amb l’impuls de l’Esperit, que és qui dona vida a l’Església, la renova i sosté la seva acció evangelitzadora” i que “un pla de pastoral neix i es desenvolupa adequadament quan està envoltat per l’actitud orant, d’escolta del que diu l’Esperit avui a la nostra Església de Solsona, i d’invocació de la seva gràcia per poder-ho dur a terme”. Finalment, expressa que compta amb tots per ajudar-lo a “fixar els objectius i programar les accions oportunes” i que “després, serà cosa de tots posar-ho en pràctica”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
