Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Seguint la tradició de l’Església i coincidint amb la Solemnitat de l’Ascensió del Senyor, dijous 9 de maig de 2024, el papa Francesc va donar a conèixer la Butlla de convocació del Jubileu de 2025, Spes non confundit (“L’esperança no pot defraudar”).
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la butlla de convocació del Jubileu 2025, així com del llibre Rússia càlida, de sant Antoni de Pàdua, del sagrament de la vida ordinària, del 20è aniversari de la diòcesi de Terrassa, de saber esperar, d’una carta als infants que celebren la primera comunió, d’un horitzó comú i de la família de Déu.
Dues de les cartes dominicals parlen del Jubileu de l’any 2025. L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, explica que “l’esperança és el missatge central del Jubileu, que els Papes convoquen cada vint-i-cinc anys”. Demana que aquest Any Jubilar “pugui ser per a tothom un moment d’encontre viu i personal amb el Senyor Jesús, la «Porta» de la salvació”. Expressa que “el Papa vol que el Jubileu sigui per a tots ocasió de revifar l’esperança, la que neix de l’amor i es funda en l’amor que brolla del Cor de Jesús traspassat a la creu”. Recorda que “l’Esperit Sant, amb la seva presència perenne en el camí de l’Església, és qui irradia en els creients la llum de l’esperança”, que “l’esperança cristiana, de fet, no enganya ni defrauda, perquè està fundada en la certesa que res ni ningú no podrà separar-nos mai de l’amor diví” i que aquesta esperança no cedeix davant les dificultats “perquè es fonamenta en la fe i es nodreix de la caritat, i d’aquesta manera fa possible que seguim endavant en la vida”. Afirma que “la paciència, que és fruit de l’Esperit Sant, manté viva l’esperança i la consolida com a virtut i estil de vida”. Aconsella que “aprenguem a demanar amb freqüència la gràcia de la paciència, que és filla de l’esperança i alhora la sosté”. Comunica que “l’Any Sant 2025 -quan també es commemoraran els 1.700 anys del Concili ecumènic de Nicea, tan important per a la unitat eclesial i la fe en la divinitat de Jesucrist- està en continuïtat amb els esdeveniments de gràcia precedents i també de futur, ja que el 2033 celebrarem el Jubileu de la Redempció” i comunica també que “el diumenge 29 de desembre de 2024, a totes les catedrals s’obrirà l’Any jubilar i finalitzarà el diumenge 28 de desembre de 2025, i a St. Pere del Vaticà el 6 de gener de 2026”. Finalment, demana que “la llum de l’esperança cristiana pugui arribar a totes les persones, com a missatge de l’amor de Déu adreçat a tothom” i que “l’Església pugui ser testimoni fidel d’aquest anunci a tot arreu”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, recorda que “l’Església catòlica celebrarà a tot el món el Jubileu de l’any 2025, amb el lema “Pelegrins d’esperança”. Explica que “aquest Jubileu coincideix, també, amb l’aniversari del Concili de Nicea que es va celebrar l’any 325”, així com que “el Papa ha demanat, a més, que aquest 2024 sigui un any d’oració a totes les comunitats catòliques perquè els fruits del Jubileu brollin sempre de l’interior del creient”. Afirma que “un any sant, o jubileu, és un temps de pelegrinatge, oració, penediment i obres de misericòrdia, basat en l’antiga tradició jueva d’un any jubilar de descans, perdó i renovació”, que “al Nou Testament n’hi ha una referència a l’evangeli de sant Lluc, quan ens parla de la predicació de Jesús a Natzaret (4,16-30), que diu: “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, […] m’ha enviat […] a proclamar l’any de gràcia del Senyor”” i que “per a la preparació del gran jubileu cal donar molta importància a aquest passatge de l’evangeli on els pobres són els destinataris privilegiats de l’acció de Crist”. Expressa que “la crida del papa Francesc a celebrar el pròxim Jubileu la fa en un escrit (butlla) datat el dia 9 de maig, Solemnitat de l’Ascensió del Senyor, que ha titulat “L’esperança no pot defraudar” (Rm 5,5)” i ens n’aconsella la lectura “perquè ajuda a obrir les portes del cor a l’experiència de Déu evitant caure en el derrotisme i la indiferència”. Finalment, diu que el Papa “ens recorda el Concili de Nicea i convida totes les diòcesis a participar en aquest gran esdeveniment de manera similar a com es realitzarà a Roma” i que “a la nostra diòcesi concretarem les indicacions del Papa i les informarem amb antelació per poder celebrar com cal aquest Jubileu”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, explica que “Olga Mundo, professora de religió catòlica a l’Institut de Castelló d’Empúries, ha fet públics en un llibre que porta per títol Rússia càlida (Editorial Sunya), un conjunt de dietaris de viatge que recullen, tal com diu ella mateixa, els esdeveniments que li ha suggerit la terra russa les moltes vegades que hi ha pogut viatjar” i “reflecteixen sobretot una experiència i una inquietud espiritual que l’autora exposa obertament”. Expressa que “l’Olga es presenta com una dona curada per Jesús, com moltes de les que l’acompanyaren en la seva vida mortal, i es confessa captivada per la religiositat ortodoxa i per la bellesa de la seva litúrgia” i que “d’aquí que, també des de fa anys, dirigeixi un taller de pintura d’icones en el santuari de la Font Santa de Jafre (Girona)”. Explica també que “les seves reflexions són sinceres, d’una persona profundament convençuda de la seva fe, marcada per alguna experiència que ha transformat la seva vida, i que no té complexos a l’hora de confessar-la”, que “són reflexions fetes «sense filtre» i gens improvisades” i que “totes elles traspuen un profund convenciment cristià, així com un agut esperit crític”. Exposa que “hi ha reflexions de caire històric, estètic, polític, pedagògic, cultural, teològic; fins i tot de caire familiar” i que “es tracta sempre de reflexions enriquidores d’algú que ha llegit molt i que manté una mirada crítica sobre el món que l’envolta”. Agraeix que l’autora “s’hagi decidit a publicar aquests dietaris, en primer lloc perquè això l’ha obligat a posar per escrit una experiència” i perquè “ara podrà rebre comentaris i apreciacions dels lectors que l’ajudaran a enriquir aquesta experiència”. Finalment, diu que “un llibre com aquest reconforta perquè, agradi més o menys, incomoda i fa pensar, que és l’únic que es demana a un llibre”.
El cardenal Joan Josep Omella diu que “el proper dijous s’escau la festa de sant Antoni de Pàdua, prevere i doctor de l’Església, una figura vinculada a sant Francesc d’Assís i als primers temps del franciscanisme”. Recorda que el sant de Pàdua “va néixer a Lisboa entorn de l’any 1190 i va morir a Pàdua l’any 1231”, que “l’any 1220 es va fer franciscà i va anar com a missioner al nord d’Àfrica”, que “quan estava tornant a Portugal per raons de salut, una tempesta el va portar a Sicília” i que “d’allà va anar al convent de Montepaolo (Forlí), on va començar a predicar”. Explica que “va ser un bon predicador que va arribar a tots els estaments de la societat del seu temps, dels més pobres als més rics” i que “més tard, va començar la tasca de professor a la ciutat universitària de Bolonya”. Expressa que “del seu ensenyament va néixer l’escola teològica franciscana” i que “sant Antoni de Pàdua és un sant ben conegut i estimat” que “de ben jovenet ja mostrava una sensibilitat especial cap als més febles i angoixats”. Afirma que “l’esperit misericordiós d’aquest sant ha perviscut en molts gestos i obres caritatives com l’anomenat «pa dels pobres», que consistia, en un inici, en una ofrena de pa a una persona necessitada, en record d’un miracle del sant” i que “es diu que sant Antoni va alimentar uns pobres amb tot el pa del convent i miraculosament el pa va tornar a aparèixer”. Recorda que “els franciscans transmeten el desig realista de portar a tots «pau i bé»” i prega que “demanem aquesta capacitat de cercar la pau i fer el bé, com a expressió de la nostra fe en Déu que és amor”. Finalment, felicita “tots els que celebren la seva onomàstica i tots els que tenen per patró sant Antoni de Pàdua”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, expressa que “diem que Déu ens fa senyals a través d’allò quotidià” i que “el cas és que quan la vida ordinària, des de Jesucrist, esdevé per a nosaltres sagrament de la seva presència, res del que vivim no és mut, res no és anodí, sense color o significat”, sinó que “tot, fins allò més insignificant conté “una picada d’ullet de Déu”, una insinuació, una comunicació, una paraula…”, “més encara, una crida, fins i tot una vocació”. Recorda que “no fa molt estàvem preocupats per la sequera i les possibles restriccions d’aigua” i diu que “l’aigua és un do preciós de Déu, segons el relat del Gènesi, necessària perquè la terra esdevingui un jardí i doni fruits i aliment…” i que “la nova creació restaura la lluentor i el sentit de totes les coses…”. Afirma que “la mirada de sant Francesc descobria que l’aigua “era preciosa en el seu candor, útil, casta i humil”” i que “Déu es fa present en aquesta aigua concreta”, encara que “des de l’Encarnació sabem que la seva presència és capaç de “suportar” al costat realitats de mal i de pecat” i “l’aigua que arriba fins a la nostra llar també ha patit, potser, un mal tracte, un abús o un ús inadequat”. Manifesta que “Déu, present en les coses ordinàries, també es deixa tocar per la foscor i la brutícia del pecat”, que “en un dia calorós i abrusador, com sovint anem vivint, un got d’aigua és un immens regal” i que “Déu és encara més palès en el got d’aigua, pel fet de ser ofert al més humil dels deixebles de Jesús…”. Finalment, expressa que “un altre capítol és l’estímul cap a l’acció que la trobada amb el Déu de les coses ordinàries desencadena” i que “les coses ordinàries, com l’aigua, són aquí, al nostre abast, i la seva existència depèn en gran mesura de les nostres accions lliures”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que “des del principi, els apòstols foren, enviats per Jesús, a predicar”, que “constituïren comunitats a les ciutats i deixaren uns successors seus, els bisbes amb els preveres, els diaques i una porció del poble de Déu” i que “això és el que és una diòcesi”, “el que en diem també una església local o particular”. Expressa que “la diòcesi és presència plena de l’Església en un territori concret, en el nostre cas, el Vallès Oriental i Occidental, pràcticament sencers, amb un successor dels apòstols al capdavant, el bisbe. Amb els preveres que col·laboren en el seu ministeri i assistit per un grup de diaques, amb els religiosos i amb els laics”. Comunica que “el pròxim dissabte dia 15 de juny, la nostra diòcesi celebra 20 anys d’existència” i que “ho celebrarem amb una Missa solemne a la Catedral, a les 11 del matí per donar gràcies a Déu per aquests anys de vida diocesana”. Recorda que “la diòcesi va ser erigida pel papa sant Joan Pau II el 15 de juny de 2004”. Considera que “la celebració del pròxim 15 de juny ens ha de servir sobretot per donar gràcies a Déu per tots els dons rebuts durant aquests temps” i que “ha de ser ocasió també d’aprofundir en el sentit de pertinença a l’església particular i universal, que som Església de Jesucrist i demanar la força de l’Esperit Sant per a continuar evangelitzant enmig del nostre món vivint en comunió fraterna, essent portadors d’esperança en el context d’un món complex i moltes vegades desesperançat”. Afirma que “el dissabte vinent serà, doncs, un dia festiu per a tots i per sentir-nos més units al successor de sant Pere, el papa Francesc, i al vostre bisbe”. Finalment, ens convida a participar “en la celebració de l’eucaristia presencialment” i ens anima a “pregar per aquest moment de la diòcesi que va creixent i es va consolidant, sempre mirant endavant i amb un record agraït del passat”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, considera que “en una societat de la immediatesa, on gairebé tot es pot aconseguir ara mateix, ens hem d’educar en l’art de saber esperar” i que “en el fons, som conscients que no tot ho podem aconseguir immediatament, sinó que el que és realment valuós requereix un temps més o menys llarg per a aconseguir-ho”. Expressa que “la societat de consum i del benestar no para d’oferir-nos reclams per a viure aquesta immediatesa que aparentment ens assacia de moment però que no arriba a omplir del tot el cor d’allò que és realment valuós i desitjat de debò”. Afirma que “saber esperar és camí de saviesa, perquè hem de conrear el desig de les coses importants que demanen temps i esforç”, que “el desig és tensió vers l’acompliment d’una aspiració, d’una recerca per obtenir, d’un objectiu a atènyer”, que “la saviesa és ponderar adequadament el que desitgem”, que “la paciència és l’art que ens mostra la importància del temps d’espera, amb perseverança, amb la certesa que el que és desitjat raonablement es pot aconseguir” i que “la immediatesa, sense conrear el desig en l’espera pacient, ens fa caure en el desinterès, en la inapetència”. Manifesta que “Jesús ens convida a ser persones que saben esperar, des de la certesa de l’amor del Pare” i que “qui sap esperar conrea en el seu interior la capacitat de meravellar-se, de ser agraït”. Finalment, diu que “la creació que ens envolta ens dona contínuament la lliçó de saber esperar: tot segueix el seu cicle natural que requereix el seu temps i té el seu moment oportú”.
El bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, felicita els infants que celebren la primera comunió i els diu que tenen molta sort de ser amics de Jesús i de rebre’l dins seu participant en l’eucaristia. Els recorda que a la catequesi han après moltes coses d’Ell, així com moltes pregàries “per parlar de tu a tu amb Ell, com un amic parla amb un altre Amic”. Els convida a que continuïn “coneixent Jesús cada dia millor, perquè els amics de debò segueixen tractant-se durant tota la vida” i els anima a continuar participant, junt amb els altres xiquets i xiquetes del seu grup, en la catequesi parroquial de postcomunió, així com a continuar assistint a l’eucaristia que se celebra cada diumenge. Els recorda que “el diumenge és el dia en què els cristians commemorem la Resurrecció de Jesucrist” i que Ell els continua parlant “a través dels textos bíblics que proclamem durant la celebració de l’eucaristia, sobretot a través dels Evangelis”. Demana als infants que vagin també a Missa per “rebre la comunió, el seu pa de vida, l’aliment que ens nodreix i ens dona la força per créixer i madurar com a bons deixebles de Jesús” i que no deixin de “pregar cada dia a Jesús”. Els diu que la seva amistat amb Jesús creixerà més si parlen amb Ell i si l’escolten cada dia i que quan s’adonin que han fallat en alguna cosa que no està bé, no dubtin a “demanar perdó i celebrar el sagrament de la reconciliació”. Els aconsella que intentin ser tan bons xiquets, com ja ho són, “especialment amb els més pobres i necessitats”, que comparteixin el seu temps i les seves coses “amb els qui tenen menys”, que al col·legi siguin amics de tothom i que estimin molt els “pares, germans, avis i familiars”. Finalment, els demana que preguin per ell i els expressa que ell prega per tots els xiquets i xiquetes que celebren la primera comunió.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, comunica que dissabte 8 de juny té lloc a Cervera l’Assemblea Diocesana que aprovarà un Pla d’Evangelització per a la Diòcesi. Expressa que l’Assemblea Diocesana conclou “un any de treball intens realitzat sobretot a les parròquies” i que “treballar seguint unes línies d’acció comunes ens ajuda a sentir que som part d’una Església diocesana, que camina unida”. Considera “molt important fer créixer aquest sentit de comunitat diocesana, que té un horitzó comú i que treballa unida i coordinada, amb la guia del bisbe, que exerceix la funció d’Apòstol”. Recorda que “en la nostra feina pastoral no partim de zero” i que quan va arribar a la diòcesi de Solsona va trobar “comunitats vives i, sobretot, moltes ganes de ser Església en sortida, que s’embarca en la tasca de tornar a anunciar l’Evangeli”. Informa que “al Pla d’Evangelització s’ofereixen unes línies per continuar aquesta tasca ja engegada” i que “el pla suposa el començament d’un camí, que durarà quatre anys”. Considera que “serà important que cada parròquia, delegació i institució diocesana assumeixi aquest pla com a propi” i que “assumir un pla d’evangelització diocesà suposa obrir les nostres comunitats a allò comú i posar-les en contacte amb altres comunitats parroquials, emprenent unides el camí de l’evangelització de la nostra societat”. Manifesta que “amb l’ajuda del consell de pastoral parroquial, els objectius i les accions generals s’han de concretar en la realitat de les nostres parròquies”. Finalment, ens convida a “confiar en l’ajuda de la gràcia i, per tant, a invocar amb intensitat l’Esperit Sant”, “l’actor, el guia i el principal protagonista de l’evangelització”.
El bisbe de Girona, fra Octavi Vilà, expressa que “Jesús estableix una nova categoria de valors”, que “Maria va sorgint aquí i allà al llarg de la vida de Jesús, i la seva figura esdevé cabdal en la seva concepció, la seva maternitat i al moment de la mort”, que “ella és la Mare”, però que “en conjunt, per a Jesús esdevé encara més fonamental el paper de Maria com a deixebla, perquè indubtablement ella és també qui compleix la voluntat de Déu”. Considera que “malgrat totes les dificultats que pugui viure actualment, la família segueix essent un fonament bàsic per a la societat”, que “Jesús ens ho deixa ben clar quan eleva qui compleix la voluntat de Déu a la categoria de germà, germana, pare o mare” i que “Ell destaca el lligam de l’amor com a fonament per a la relació humana i per a la relació amb Déu”. Afirma que “l’amor s’ha de cuidar”, que “veiem en moltes ocasions com la violència acaba, de manera brutal i sempre sense sentit, amb la vida de moltes dones, i també de molts infants”, que “aquesta és una de les grans xacres de la nostra societat, i sembla que no pugui aturar-se” i que “per això, com a societat, hem de dedicar tots els esforços per erradicar aquest mal”. Manifesta que “cal que sempre vegem i reconeixem en l’altre la dignitat humana, que per als creients és la petjada de la imatge de Déu mateix” i que “si deixem de veure l’altre com un igual, amb la mateixa dignitat, deixem nosaltres mateixos de ser plenament éssers humans, perquè no ens comportem com a fills de Déu”. Finalment, diu que “ser mare, pare, germà i germana demana responsabilitat” i que, “per a nosaltres els creients, és el signe inequívoc de complir la voluntat de Déu, que és, senzillament, estimar-nos tal com Déu ens estima”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
