Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Durant tot aquest mes de novembre té lloc la Cadena de Pregària per les Vocacions, enguany amb el lema “La vocació, font de nova vida”, una iniciativa de les delegacions diocesanes de pastoral vocacional dels deu bisbats amb seu a Catalunya per tal de pregar ininterrompudament per les vocacions, prenent cada bisbat tres dies diferents. La cadena de pregària per les vocacions ens recorda cada any que Déu vol que li demanem pastors per a la seva Església: «La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que hi enviï més segadors» (Lc 10,2); així doncs, demana que tot el poble fidel pregui de manera contínua per aquells que el Senyor crida a treballar als seus sembrats.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la Cadena de Pregària per les Vocacions, així com dels difunts, d’amor i mort, de ser agraïts, de les exhortacions apostòliques Laudate Deum i C’est la confiance, de l’Institut de Recerca i Estudis Religiosos de Lleida i de l’Assemblea sinodal.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “ens fan falta més vocacions al ministeri ordenat i a la vida consagrada, però sobretot a la vida cristiana de persones batejades” i que “a l’hora de pensar en una pastoral específica de les vocacions, ens cal també treballar per anar modificant el clima en tots els camps”. Expressa que les vocacions al ministeri presbiteral o diaconal, o a la vida religiosa, “només poden descloure’s en una terra preparada i adobada”, però que “ara, malgrat que en alguns indrets hi ha terra preparada, l’examen del sòl revela moltes mancances: pel que fa al sentit del misteri i de l’invisible, pel que fa a la necessitat de transcendència, pel que fa a la humil consciència del pecat”. Afirma que “les vocacions pressuposen un clima en què un es deixi interpel·lar de grat per l’“Altre”, és a dir, per Déu”, que “aquest clima demana posar-se generosament a la seva disposició” i que “convé un clima propici per a commoure’s espontàniament davant les joies i les penes dels altres, en què un és capaç també de perdonar”. Considera que “les vocacions només germinen allí on, donant l’esquena a una civilització de la diversió, hom torna a tenir interès per les grans qüestions de la vida” i que “únicament veurem noves vocacions si obtenim millors batejats”. Manifesta que “aquell qui és conscient de la profunditat del seu baptisme i el viu intensament cada dia, no es queda immòbil: es desplega en ell un dinamisme irresistible que el porta a comprometre’s”, però reconeix que “en la nostra Europa occidental, els cristians hem esdevingut particularment temorencs en la matèria: ens ajustem als mínims”. Finalment, recorda que “«la llavor incorruptible de la qual són engendrats tots els fills de Déu» (cf. 1Pe 1,23) ha estat llançada en el camp del nostre món” i diu que “només fa falta que la terra estigui preparada i adobada”.
El cardenal Joan Josep Omella diu que “el mes de novembre que acabem d’iniciar és un mes que, per les seves característiques, es presta al recolliment i a la pregària”, que és un mes en què l’Església universal ens anima a mirar amb esperança la mort i la vida eterna” i que “és un període en què des de les diòcesis amb seu a Catalunya exhortem els fidels a pregar i a oferir sacrificis per les vocacions al sacerdoci”. Per tot això, comparteix amb nosaltres “una història preciosa amb el desig que sigui un estímul per a la vostra vida de pregària”. Explica que “la filla d’en Josep va demanar a un capellà que anés a visitar el seu pare per fer una pregària amb ell, ja que estava molt malalt”, que “quan el sacerdot va arribar a l’habitació del malalt, va trobar en Josep al llit amb el cap recolzat sobre un parell de coixins” i que hi havia una cadira buida al costat del seu llit. El malalt comenta al capellà que tota la seva vida l’ha passat sense saber com pregar, però que el seu millor amic li havia dit que “pregar és simplement tenir una conversa amb Jesús” i que li va suggerir que s’assegués en una cadira i en posés una altra de buida davant seu per començar a conversar amb Jesús, “sabent per la fe que Ell està assegut davant teu”. Així ho va fer el malalt i ho ha seguit fent unes dues hores diàries des de llavors. El capellà li digué que el que estava fent era molt bo i que no deixés mai de fer-ho, després “va fer una pregària amb ell, el va beneir i se’n va anar”. Explica que dos dies després, “la filla d’en Josep va trucar al capellà per dir-li que el seu pare havia mort” i que “aparentment abans de morir, es va apropar a la cadira que era al costat del llit i hi va recolzar el cap, com si es recolzés sobre la falda d’algú”. Finalment, diu que el sacerdot es va eixugar les llàgrimes i amb emoció va exclamar “com desitjaria que tots poguéssim marxar d’aquesta manera!”.
El bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, recorda que “a la nostra diòcesi de Tortosa ens correspon agafar el relleu d’aquesta cadena d’oració els dies 5, 15 i 25 de novembre”. Afirma que “Déu crida”, però que “som nosaltres qui no sempre el sabem escoltar amb atenció”. Expressa que “no hi ha ningú per a qui el Senyor no tingui una missió particular, ja sigui a la vida laical, familiar, missionera, a la vida consagrada, al diaconat, al sacerdoci”. Demana que “siguem comunitat cristiana diocesana que fa cadena pregant junts, escoltant la crida de Déu”, que “siguem comunitat de deixebles que preguem units tot descobrint que la promoció de les vocacions és tasca de tots els batejats” i que “aprofitem aquesta cadena de pregària per a fer experiència de sinodalitat viscuda, «caminant junts» i alhora «pregant junts» com a Sant Poble fidel de Déu, creixent en comunió, participació i missió, com a poble de batejats que situem la crida de Déu en el centre de les nostres vides”. Manifesta que “el Senyor ens crida a la vida, ens crida a l’amistat amb Ell, ens crida a la santedat”. Considera que “a la llum del lema d’enguany, «la vocació, font de nova vida», comprenem que les nostres vides no són fruit d’un caos sense sentit, sinó que tot pot integrar-se en un camí de resposta al Senyor, que ens estima tal com som i alhora ens somia millor del que som”. Finalment, prega que els “dies assignats al nostre bisbat per a la Cadena de Pregària per les Vocacions, demanem al Senyor de saber-lo escoltar amb atenció, de respondre’l amb generositat, de sentir-nos membres d’una comunitat diocesana que prega, acull i acompanya a l’encontre amb Jesucrist”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que “tot el mes de novembre el dediquem especialment a recordar i a pregar per tots els fidels difunts, pels nostres estimats familiars, amics i benefactors”, que “de forma especial preguem amb esperit de caritat per tots aquells que ningú no recorda més, però que Déu no oblida mai, perquè són fills seus” i que demanem que “els mèrits de Nostre Senyor Jesucrist, de la Verge Maria i de tots els sants, els siguin perdó i misericòrdia, i que Déu els tingui a la seva glòria, de vida eterna”. Expressa que “l’amor que ens hem tingut en aquesta vida no es marceix sinó que es transforma i es fa encara més gran, etern…” i que viure “és també viure amb els morts que ens han precedit, i que no han deixat d’existir sinó que han passat a una nova existència ”en el Senyor”, amb una vida eterna, il·limitada, sobreabundant”. Afirma que “Déu vol la nostra fe, i per això s’amaga en el seu silenci, perquè puguem demostrar-li l’amor, amb la nostra fe” i que “d’alguna manera el silenci de Déu és imitat pel silenci dels morts, que ja han sortit d’aquest món”. Considera que “estimar i pregar pels difunts, esdevé signe de fe en la nostra pròpia resurrecció”. Demana que preguem “a aquest Déu silenciós, i als silenciosos difunts”, que “el nostre amor i la nostra fidelitat a Ell, i a ells, sigui testimoniatge de la nostra fe en el Déu de la Vida” i que “la nostra ànima no oblidi els difunts”. Finalment, recorda que “el Papa Francesc ens recomana que “recordem que la comunió de l’Església inclou no només els nostres germans i germanes en aquest món, sinó també els nostres éssers estimats ja difunts” i que “la tradició de l’Església sempre ha exhortat a pregar pels difunts, en particular oferint per ells el sacrifici eucarístic”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, expressa que “és una benedicció que la litúrgia ens recordi cada any la mort pròpia i aliena”, ja que “gràcies a aquest record els creients no vivim en la ignorància, l’engany i el sense sentit”. Diu que “la mort és el fet més cert i inqüestionable de la nostra existència”, que “la vida ens acosta constantment a la realitat de la mort” i que “els cristians arribem a celebrar-la”, “una celebració que té sentit sols si hem arribat a viure la relació misteriosa que hi ha entre la mort i l’amor”. Afirma que “aquesta relació misteriosa entre l’amor i la mort se sol donar segons tres grans capítols: d’una banda, la mort és el radical antagonista de l’amor; d’altra banda, en la mort moltes vegades és present l’amor; i de l’altra, proclamem que l’amor venç la mort”. Manifesta que “en primer lloc, constatem que la mort és l’enemic declarat de l’amor”, que “n’hi ha prou amb recordar les imatges de la guerra i tantes llàgrimes, tantes tragèdies i sofriments, provocats per la mort d’éssers estimats” i que “sembla que l’amor estigui constantment amenaçat per la mort en qualsevol de les seves manifestacions, des de les formes lleus de pèrdua de vida, com són les malalties i les crisis humanes en general, fins a la desaparició física d’éssers estimats”. Considera que “l’amor autèntic no coneix o no accepta el límit o la provisionalitat, sinó que està obert a l’eternitat, fins i tot sense ser-ne conscient”, però que “la mort es fa enemic insuportable quan l’amor s’entén o es viu com a possessió de l’altre”. Finalment, diu que “si volguéssim retenir una imatge molt expressiva del dolor que produeix la mort a l’amor, recordem la imatge de l’aiguafort de Goya, que a la fi del segle XVIII aconsegueix expressar, potser burletament, el sofriment de l’estimada per la mort de l’estimat, que al seu torn ha mort per amor”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, expressa que li agrada “recordar que els cristians formem una veritable família, la família dels fills de Déu”, una família “en què tots som importants perquè tots hi tenim un paper, una missió a través de la vocació concreta que Déu ens ha donat a cada un”. Afirma que “en aquesta família naixem quan som batejats i rebem el do de la fe, se santifiquen molts fills de Déu quan uneixen les seves vides en el sagrament del matrimoni, quan els nostres malalts són acompanyats i consolats…”. Comenta que “tota la nostra vida es desenvolupa en aquesta família que és l’Església” i considera que “tot el que rebem a través de l’Església, ho hem d’expressar en el goig de ser agraïts”, agraïts “a Déu, perquè ens ha cridat a formar part d’aquesta família en la qual hem rebut el do de ser fills seus”, als “nostres pares dels quals hem rebut la vida i la fe”, “als companys de camí amb qui treballem i compartim junts” i “a tots els que col·laboreu de tantes maneres amb la vostra entrega i la vostra ajuda a la vida i creixement de l’Església”. Manifesta que “la jornada de Germanor de diumenge vinent ens vol ajudar precisament a prendre consciència de tot el que hem rebut i de la responsabilitat que hem de col·laborar també econòmicament al sosteniment de l’Església en la mesura de les nostres possibilitats”, que “«Orgullosos de la nostra fe» és el lema d’enguany en aquesta Jornada de Germanor” i que “estar orgullosos és una altra manera d’expressar el nostre agraïment a Déu i als altres a través de l’Església”. Finalment, agraeix als diocesans “tot el que feu i estic segur que continuareu fent per continuar col·laborant corresponsablement en la vida de l’Església i l’anunci de l’Evangeli, dedicant temps al servei dels altres i també recursos humans i materials, a través de les col·lectes, els donatius i les subscripcions”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “del 4 d’octubre, memòria de sant Francesc d’Assís, al 15 d’octubre, festa de santa Teresa de Jesús, el sant pare Francesc ens ha regalat dues exhortacions apostòliques: Laudate Deum, sobre la crisi climàtica, i C’est la confiance, sobre la confiança en l’amor misericordiós de Déu, amb motiu del 150è aniversari del naixement de santa Teresa de l’Infant Jesús” i que ambdues exhortacions “ens aboquen al que és essencial”. Expressa que “en C’est la confiance, el Sant Pare anomena la santa carmelita com «la doctora de la síntesi», ja que en ella es fa vida l’amor a Crist i als germans, volent ser en l’Església el cor, que no té altra funció que la d’estimar. Però, encara més, per la vocació sentida per ella de fer el bé més enllà de la mort”. Afirma que “per a Teresa de Lisieux l’únic que roman per sempre és l’amor” i que “aquesta és la realitat essencial per a tota persona humana”. Manifesta que “la preocupació per la cura de la casa comuna, expressada en la Laudato si’, és reiterada pel Papa en la Laudate Deum, en raó de la manca de reacció positiva de tots davant el fet que «el món que ens acull es va enfonsant i potser acostant-se a un punt de fallida»”. Considera que “el missatge essencial d’aquesta exhortació apostòlica està en les paraules finals: «Lloeu Déu és el títol d’aquesta carta, perquè un ésser humà que pretengui ocupar el lloc de Déu es converteix en el pitjor perill per a ell mateix.»”. Finalment, diu que “el reconeixement de Déu creador, amb la conseqüència de ser criatures seves i, per tant, que tot és un do seu, és la premissa fonamental per a entendre el perquè de la cura de les persones i de la casa comuna”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “l’IREL, acrònim de l’Institut de Recerca i Estudis Religiosos de Lleida, és una institució de la diòcesi situada a l’edifici del Seminari Diocesà de Lleida, que, al costat de moltes altres activitats entorn del diàleg fe-cultura, ofereix estudis superiors en l’àmbit de la teologia i de la pastoral”. Expressa que convé que els mateixos responsables de la Cúria, de les parròquies i d’altres realitats diocesanes promoguin l’IREL perquè “és un bé educatiu i cultural de primer ordre, que mereix un clar reconeixement per part de tothom, ja que durant més de trenta anys ha funcionat amb eficàcia i cura, i amb el desig ple d’esperança de continuar col·laborant en la formació íntegra de grups de cristians i, alhora, obert a tots els que es preocupen pels grans temes de l’ésser humà”. Agraeix “el servei que ens han prestat els seus fundadors -laics i sacerdots- i els qui han col·laborat al llarg dels anys en la docència de les diferents matèries” i reconeix “la importància i el prestigi que conserva, tot demanant que tots els diocesans ajudin a l’ampliació de la seva influència intel·lectual i la seva oferta a tota la societat, reconeguda amb l’elevat nombre de convenis que té amb altres institucions universitàries civils”. Manifesta que l’IREL “ha estat el planter de molts intel·lectuals laics que han tingut diverses responsabilitats eclesials i han elevat el nivell de percepció del nostre pensament creient”. Considera que “com a fruit d’aquesta pretensió hem d’ajudar i cooperar en totes les seves iniciatives i preguntar-nos com augmentar el nostre pòsit cultural i eclesial aprofitant les múltiples ofertes acadèmiques que ens ofereix cada any”. Finalment, expressa que en nom dels catòlics de Lleida vol “agrair sincerament l’obra que un grup d’amics comuns ens ha llegat a l’Església del present i del futur”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, explica que “en la “Carta al Poble de Déu”, els membres de l’Assemblea del Sínode dels Bisbes hem resumit l’experiència que hem viscut a Roma durant el mes d’octubre i, a través d’aquesta Carta, ens unim en acció de gràcies a Déu per la rica experiència viscuda”. Afirma que “durant un mes ens hem trobat persones de totes les llengües i cultures, de diverses maneres de pensar i amb diferents sensibilitats, per aprendre què vol dir ser Església sinodal i com créixer en la missió d’anunciar l’Evangeli” i que “hem intentat discernir junts, amb l’ajuda de l’Esperit Sant, què és el que el Senyor demana avui a la nostra Església”. Expressa que “després d’aquests dies som més conscients de la dignitat que ens dona la unció baptismal, que ens fa sentir poble de Déu que camina unit en la diversitat de vocacions i carismes amb què l’Esperit l’ha enriquit”. Manifesta que “amb el pas dels dies hem anat comprenent que la clau de la vida de l’Església és el servei i l’amor a tothom, especialment als més petits” i que “en la darrera setmana del Sínode hem realitzat un treball de Síntesi de tot allò que hi hem tractat i de les experiències que hi hem viscut”, on s’han recollit “els punts d’acord als quals hem arribat, juntament amb les qüestions que han quedat obertes”. Recorda que “el papa Francesc va dir que “el camí de la sinodalitat és allò que Déu espera de l’Església del tercer mil·lenni”” i que “a tots ens correspon concretar com es pot viure aquest camí”. Finalment, diu que “Maria, Mare de l’Església, ens acompanya en aquest nostre peregrinar” i que “ella ens assenyala constantment a Crist, que és el camí i, alhora, el caminant que acompanya la seva Església, com va fer en altre temps amb els deixebles d’Emmaús”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
