Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
El proper diumenge dia 30 d’abril l’Església celebra la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions i la Jornada de les Vocacions Natives, amb el lema «Posa’t en camí. No esperis més». Aquestes jornades coincideixen amb el diumenge IV de Pasqua, anomenat també del Bon Pastor, i pretenen suscitar en tots els joves la pregunta per la seva vocació i que la comunitat cristiana promogui les vocacions amb l’oració i l’acompanyament, per una banda, i sostenir les vocacions que sorgeixen en els territoris de missió, per l’altra, perquè cap es quedi frustrada per manca de recursos.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions, així com del Dia del Treball, del que significa Montserrat, del cant de l’al·leluia, dels sagraments de la iniciació cristiana i de renovar el llenguatge de la fe.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “les trobades de Jesús Ressuscitat amb els seus deixebles contenen admirables ensenyaments per a nosaltres”. Recorda la “trobada amb els deixebles d’Emmaús” i n’esmenta “dos aspectes, aprofitant que dediquem aquest dia a l’oració per les vocacions sota el lema “Posa’t en camí, no esperis més””. Parla de dos camins que “fan els deixebles”. Expressa que “un és el que pot representar la vida “normal”, és a dir, el camí que anem fent portats pels sentiments i impulsos “naturals”, segons vivències que ens ofereix la vida”, un “camí de recerca, més o menys conscient, de benestar o de serenitat”. Afirma que “en el cas dels deixebles d’Emmaús, caminen des de la profunda decepció que va produir en ells la mort (el fracàs) de Jesús”. Constata que “és en aquest camí normal i quotidià on Jesús es fa present, sense més guarniment que caminar al nostre costat i conversar”, que “a partir de l’experiència que vivim, Jesús ens obre els ulls (i l’oïda) perquè coneguem el sentit de la Creu i rebem l’anunci de la Resurrecció” i que “aquest moment ja conté una crida a la fe”, “la fe que s’inicia amb “l’ardor del cor” i es confirma amb la partició del pa o Eucaristia”. Manifesta que “des de llavors, una nova crida desencadena un altre camí”, que “en aquest cas és la crida a la missió d’evangelitzar, anunciar la gran notícia de la Resurrecció”, que “és el camí essencialment vocacional” i que “és en aquest caminar, ple de sentit, quan es va revelant quan i on es verifica la vocació personal i concreta”. Finalment, diu que “la resposta generosa va acompanyada d’una gran alegria: hem trobat la manera d’estimar responent a l’amor que hem rebut”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que “vocació vol dir crida” i es pregunta “què pot significar que demanem per les vocacions”. Expressa que “en el context de la cultura actual, en un ambient eminentment marcat pel subjectivisme, pels sentiments, pels gustos, no es valora ni gairebé es coneix el concepte de “vocació”” perquè “vocació, que vol dir crida, es refereix al projecte de Déu per a cadascun de nosaltres, per a cadascun dels seus fills” i “significa per tant que el Déu, que ha creat els éssers humans per amor, ho ha fet seguint un projecte personal d’amor per a cadascú, i ens crida a un camí personal i únic, un camí per entrar per aquesta porta que és Crist el seu Fill, el Bon Pastor”. Recorda que “en l’Església reconeixem fonamentalment en principi tres opcions: la vocació o crida al matrimoni, la vocació a la vida consagrada i la vocació al sacerdoci ministerial”. Recorda que a l’evangeli d’aquest quart diumenge de Pasqua se’ns presenta “la imatge de Jesús com a Bon Pastor” que “guia el seu ramat i el porta a pastures abundants i dona la seva vida per les ovelles” i que “Ell és la porta per on ens ofereix entrar per trobar el descans, la porta de la cleda on trobem la nostra pau amb Ell”. Finalment, diu que “aquesta és una Jornada per demanar a Déu que manifesti la seva voluntat d’amor perquè molts joves puguin donar una resposta lliure i joiosa al seguiment del Senyor, ja sigui en el sacerdoci o la vida consagrada, ja sigui per construir un projecte de vida matrimonial que és el camí més comú per a la majoria dels seus fills” i per “demanar que molts trobin la “Porta” que els portarà a la plenitud de la seva vida, al veritable sentit de la seva existència que tants busquen i no troben”.
El cardenal Joan Josep Omella recorda que dilluns 1 de maig “celebrem sant Josep Obrer, patró dels treballadors”. Diu que “la Festa del Treball és una jornada en què reflexionem sobre el món laboral i com el treball dignifica la persona”, que “any rere any els treballadors surten al carrer per reivindicar el dret a una feina digna” i que “la jornada és una jornada festiva, però sovint tensa i carregada d’emocions, perquè moltes persones treballen en males condicions i moltes viuen en summa precarietat per no poder accedir a una feina”. Considera que “el món del treball és molt complex” i que “cal que trobem una fórmula adequada que vagi bé a tothom”. Recorda que “l’Església té una proposta molt ben definida: la Doctrina Social de l’Església”, un compendi de normes i principis que “ens ofereix un camí per transformar la realitat en una societat més justa, solidària i fraterna, la qual s’aconsegueix amb el respecte a la dignitat de la persona humana i als seus drets i deures”. Expressa que “la Doctrina Social de l’Església constata que els drets dels treballadors, com tots els altres drets, es basen en la naturalesa de la persona humana i en la seva dignitat transcendent i afegeix que «un benestar econòmic autèntic s’aconsegueix a través d’adequades polítiques socials de redistribució de la renda» (Compendi de la Doctrina Social de l ’Església, 303)”. Afirma que, “com deia sant Joan Pau II, donar a conèixer la Doctrina Social de l’Església és una forma d’evangelització”. Finalment, diu que “és a les nostres mans posar en pràctica bones accions per promoure la justícia i la fraternitat”, ens convida a participar en “la col·lecta per les vocacions al sacerdoci i a la vida consagrada en els territoris de missió” i demana que “sant Josep Obrer ens ajudi a ser generosos i perseverants”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “el primer de maig, ja des de finals del segle XIX, és ple de manifestacions i reivindicacions laborals dels treballadors de molts països del món”. Recorda que “la celebració té l’origen en la vaga sindicalista que hi va haver a Chicago el 1886 per demanar, entre altres coses, la jornada laboral de vuit hores” i que “en un Congrés posterior (1889) es va internacionalitzar i l’Organització Internacional del Treball (OIT) va donar carta de naturalesa a la veu dels treballadors”. Recorda també que “l’any 1891 el papa Lleó XIII va publicar la famosa encíclica Rerum novarum, que pretenia aportar la veu de l’Església als esdeveniments que se succeïen amb rapidesa i, a vegades, amb agressivitat” i ens en recorda “alguns capítols amb titulars sobre la situació dels obrers, l’Església i el problema social, les associacions de treballadors, la caritat com a solució definitiva…”. Afirma que “des de llavors s’han publicat molts documents seguint l’evolució dels esdeveniments de les relacions laborals”. Considera que “res del que fa l’ésser humà és aliè a la comunitat eclesial” i que les seves orientacions “pretenen seguir les paraules de Jesús i concretar l’estil de relacions que ens proposa com la millor solució per aquest món: respecte a la dignitat de la persona, defensa constant de la vida, justícia i equitat per a tothom…”. Manifesta que “tot això defineix el que és fonamental: donar a conèixer paraules i fets de Jesús, és a dir, evangelitzar” i que “aquest és l’objectiu especial que es marquen els agents de pastoral enquadrats en els moviments de pastoral obrera perquè aquest sector no oblidi la presència de Crist en les seves vides”. Finalment, constata que “existeixen grups de cristians que en aquests convulsos últims segles s’obstinen a acompanyar el món obrer, amb els seus treballs dignes o indignes, amb els aturats, amb les famílies sense recursos” i els dona “gràcies per la seva tasca”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, expressa que “havent celebrat fa pocs dies la festa de la Mare de Déu de Montserrat, Patrona de Catalunya, i havent estat darrerament tan vilipendiada ella i la comunitat dels qui la venerem com a Mare i celestial Patrona”, creu que “ens pot fer bé aquesta pregunta, per si cadascú se la vol respondre en el seu interior: què és Montserrat per a mi?”, ja que “potser llavors ens predisposarem millor a entendre per què els catòlics i molta altra gent d’aquest país, com d’altres en altres nacions o religions, sentim com a ofensiu segons quin humor. Afirma que “Montserrat és sobretot la Mare de Déu que vetlla per tots els catalans”. Recorda que Montserrat “és la Patrona de Catalunya gràcies als bons oficis del bisbe de Barcelona J.M. d’Urquinaona (1814-1883), nascut a Cadis” i que “els monjos i els escolans la guarden i la vetllen, i la fan estimar de tots els pelegrins i visitants”. Considera que “Montserrat és l’Abadia benedictina i el Santuari marià, lloc de pregària i recés, on s’eleven a Déu oracions per tots, i on els Monjos i l’Escolania treballen per la cultura, l’art i la presència catalana enmig de la societat” i que “Montserrat és una immensa Biblioteca i un Museu magnífic, és l’emblemàtic Virolai, és muntanya, sardanes, excursionisme, aplecs i romeries”. Constata que “pujar a Montserrat guareix l’ànima de moltes persones” i que “encendre-hi un ciri és el ritu arcà més repetit” i es pregunta si “és molt demanar que se’ns respecti la devoció a Maria i l’amor al país”. Finalment, demana que “siguem devots de la Mare de Déu de Montserrat” i que li preguem “amb les paraules de la “Visita espiritual” del gran bisbe de Vic, Josep Torras i Bages: “Verge prodigiosa. Aconseguiu per als vostres catalans aquella fe que enfonsa les muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de la vida””.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “durant el temps de Quaresma, en el qual hem demanat al Senyor el do de la conversió, hem enyorat una paraula essencial en la vida dels cristians: «Al·leluia.»” i que “l’Església, bona mestra, ens ha convidat a no pronunciar-la per tal que després puguem intensificar-ne el contingut”. Explica que “el mot hebreu «Al·leluia» es pot traduir per “lloeu Déu”” i que “és emprat en la Sagrada Escriptura en moments de joia i d’entusiasme davant l’existència divina i les seves gestes a favor de la humanitat”. Expressa que “els autors bíblics no dubten a cantar Jahvè, enardits per descobrir els seus atributs: creador, bo, poderós, just, fidel, veraç, misericordiós…”, que “el Déu que es revela a Israel es fa estimar, perquè totes les seves accions van encaminades al benestar del poble, a fer de cada persona un ésser lliure i complet” i que “la resposta adequada és, per tant, l’acció de gràcies i la lloança, dues actituds que solen anar juntes”. Afirma que “en els escrits bíblics queda clar que Déu prefereix el nostre amor i el nostre reconeixement més que no els actes sacrificials o l’acumulació de mèrits”. Manifesta que “a Déu li plau que reconeguem la seva santedat, que ens meravellem de la seva proximitat, que ens deixem captivar per la seva bellesa”. Expressa que “l’al·leluia de Pasqua, solemne i emocionant, disposa el nostre interior per rebre la bona nova de l’Evangeli: Jesús ressuscitat «eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment» (Ap 21,4)”. Finalment, demana que “cada al·leluia neixi d’una ànima elevada, del fons del cor, d’un impuls espiritual i afectiu” i que, reunits en assemblea santa, “aquests al·leluies siguin testimoni de comunió i, així, llum del Ressuscitat per a tots els homes i dones que ens envolten”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “el temps pasqual s’estén durant cinquanta dies, del dia de Pasqua florida a la Pentecosta”, que “a la nostra diòcesi, tant en el seu inici com en la seva conclusió, se celebren a la catedral els sagraments de la iniciació cristiana: el baptisme, la confirmació i l’Eucaristia”. Expressa que “els camins que porten als sagraments, especialment als de la iniciació cristiana, en l’actualitat no són pas molt fressats en els nostres pobles i ciutats”, però que “en aquests moments hi ha persones joves que, des de diverses vivències, demanen el baptisme” i “aquesta realitat és nova d’uns anys ençà”. Afirma que “els sagraments són una necessitat per a la salvació” i que “ho són, principalment, els de la iniciació cristiana, perquè ens configuren a Crist i ens fan hereus de la promesa eterna, possibilitant-nos per a córrer la cursa que ens ha estat proposada, que no és cap altra que la nostra santedat i el nostre testimoniatge, els quals tenen un protagonista, l’Esperit Sant”. Constata que “amb els sagraments l’Esperit Sant ens fa fills del Pare, germans de Crist i membres de la seva Església, capaços d’un veritable testimoniatge de l’Evangeli, beneficiaris de l’alegria de la fe”. Manifesta que “la confirmació ens dona una força especial per a testimoniar i glorificar Déu en tota la nostra vida, ens fa íntimament conscients de la nostra pertinença a l’Església, Cos de Crist, de la qual tots som membres vius, solidaris els uns dels altres”. Finalment, diu que “hem estat batejats i confirmats de cara a l’Eucaristia” i que “com a font i cimal de la vida eclesial, l’Eucaristia és una «Pentecosta perpètua», perquè cada vegada que celebrem la santa missa rebem l’Esperit Sant que ens uneix més profundament a Crist i ens transforma en ell”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, expressa que “si volem que el missatge de l’Evangeli arribi als nostres contemporanis, haurem de fer l’esforç per renovar el llenguatge de la fe, és a dir, el llenguatge amb què expressem el contingut de la nostra fe en Jesucrist”. Recorda que “el principi fonamental que cal tenir en compte va ser formulat amb claredat pel papa sant Joan XXIII en el discurs d’obertura del Concili, quan va dir: “Una cosa és la substància de l’antiga doctrina i una altra la manera de formular-ne l’expressió””. Diu que “la convicció és que la veritat de la fe cristiana es pot transmetre de moltes maneres”. Recorda també que “el papa sant Joan Pau II, referint-se a la catequesi, insistia en la necessitat de parlar un llenguatge que entenguin els joves i les noves generacions”. Constata que “el tema del llenguatge de la fe és també una preocupació del papa Francesc, el qual adverteix que, de vegades, amb bona intenció, repetim antigues fórmules, que els oients no comprenen correctament, perquè no coneixen el context en què van ser formulades ni el seu significat” i “diu a “Evangelii Gaudium” que “cal atrevir-se a trobar els nous signes, els nous símbols, una nova carn per a la transmissió de la Paraula” (EG 167)”. Finalment, considera que “cal renovar les formes d’expressió de la fe per continuar transmetent a l’home d’avui el kerygma” i expressa que “amb l’ajuda de l’Esperit Sant i amb molta paciència hem de fer l’esforç per traduir, sense trair, el missatge de Crist”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi: