Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la Mare de Déu del Pilar, així com de fugir de turisme, de comunitats acollidores, missioneres i hospitalàries amb els migrants, de ser cridats, del silenci necessari en la quotidianitat, del beat Joan Pau I, de lectures per a tothom, del Dia internacional del Treball Decent i de menar cap a Crist.
El cardenal Joan Josep Omella recorda que “dimecres que ve celebrem la festa de la Mare de Déu del Pilar, una advocació que confirma el caràcter marià del nostre país”. Diu que “de tothom és conegut que la Mare de Déu del Pilar és molt estimada i popular a molts indrets”, que ha estat molt present al seu entorn i l’ha acompanyat sempre i que “pels volts del 12 d’octubre, a la ciutat de Saragossa cada any se celebren les Festes de la Mare de Déu del Pilar, copatrona de la ciutat juntament amb sant Valero”. Expressa que “a Saragossa hi ha una monumental i preciosa basílica dedicada a la Mare de Déu, sota l’advocació del Pilar”, que “en aquesta basílica es commemora que, pels volts de l’any 40 dC, va tenir lloc la primera aparició de la Mare de Déu reconeguda per l’Església”. Afirma que “la devoció per la Mare de Déu del Pilar arriba fins als nostres dies amb molt de fervor”, que “encara es conserva la tradició que els infants, abans de rebre la seva Primera Comunió, siguin presentats a la Mare de Déu del Pilar, fet que es coneix com «passar pel mantell de la Mare de Déu»” i que “Calanda, un altre poble de la diòcesi de Saragossa, és conegut per un impressionant miracle atribuït a la Mare de Déu del Pilar”. Manifesta que “és impressionant tot allò que santa Maria està disposada a fer per portar-nos a la trobada amb el seu Fill i germà nostre, Jesucrist”. Finalment, demana que “aquests dies preguem intensament a la Mare de Déu”, recorda que “l’octubre és conegut tradicionalment com el mes del Rosari”, ens anima a “fer nostra aquesta pregària cada dia” i prega que demanem a la Mare de Déu que “converteixi les nostres vides en camins de santedat per fer el bé i ajudar a transformar el món”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, recorda un gat de la seva infantesa que “va tenir la desgràcia que el seu amo visqués en un carrer on pràcticament era l’únic gat enmig d’una munió de gossos” i que “des de molt petit, va aprendre el que diàriament, fins al dia de la seva mort, es va convertir en la seva obligació: fugir”. Explica que aquell gat el fa pensar “en un tipus de turisme que avui nosaltres mateixos fem: és el que en diria «fugir de turisme»”. Diu que “també nosaltres fugim de vacances o fugim el mateix cap de setmana” i que “diem amb satisfacció que hem deixat enrere la feina, les preocupacions”, és a dir que “hem fugit de tota una sèrie de coses que ens aclaparaven”. Afirma que “fugim, al capdavall, per oblidar-nos de pensar en nosaltres mateixos”. Recorda que “ja ho analitzava perspicaçment Blaise Pascal en els seus Pensaments, a la primera meitat del segle XVII, quan escrivia: «Des de la infantesa es carrega els homes del neguit del seu honor, del seu bé, dels seus amics. Se’ls aclapara d’afers i se’ls fa sentir que no podrien ser feliços sense que la seva salut, el seu honor, la seva fortuna i la dels seus amics estiguin en bon estat, i que una sola cosa que manqui els faria malaurats. ¿Què es podria fer de millor per a tornar-los malaurats? […]. Només caldria treure’ls tots aquests neguits. I per això, després d’haver preparat tants d’afers per a ells, si tenen una mica de temps de descans, se’ls aconsella que l’emprin a divertir-se, a jugar, i a ocupar-se sempre tots sencers…» (Pensaments, n. 207). Finalment, diu que “caldria no deixar-se emportar per aquesta mena de fugida col·lectiva que mai no se sap d’on ve ni on acabarà, perquè ens passem la vida fugint, en el fons, de nosaltres mateixos” i que, “donat que ens oblidem de pensar en el sentit que té la nostra vida, en aquest fugir i escapar-se no sabem mai d’on venim ni cap on anem”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que “tenim al davant nostre un repte important: l’acollida dels migrants”, que “l’arribada de noves migracions s’ha de contemplar amb els ulls de Déu, que és Pare de tots, misericordiós i just” i que “tot i les males notícies que ens envaeixen, els creients hem d’aportar molt en aquest camí esperançador i en la definició d’horitzó de futur”. Expressa que “és el moment de treure el millor de nosaltres per modelar plegats aquest projecte d’humanitat oberta i esperançadora” i que “per fer-ho possible, Crist suscita vocacions d’amor i servei, i ens envia comunitats i migrants que possibiliten que aquest somni de fraternitat de Déu es realitzi i es transformi en anunci i moviment que retorna dignitats arrabassades”. Afirma que “és el moment d’adonar-nos que hi ha un llenguatge comú amb altres maneres de pensar, i que hem de defensar la dignitat humana, reconèixer-la i comprometre’ns a revitalitzar-la allà on sigui posada en qüestió”. Recorda que la Jornada Mundial del Migrant i el Refugiat fixava “la mirada en els que poden ser privats de la construcció d’aquest futur si no fem res o si globalitzem la indiferència” i que “els Bisbes de la Subcomissió Episcopal per a les Migracions assenyalaven 4 punts per complir el mandat de Jesús envers els migrants i ens animaven a construir comunitats acollidores, missioneres i hospitalàries”. Finalment, diu que “l’hospitalitat sembra futur i la fraternitat és possible si generem comunitats significatives que visquin en el seu si l’harmonia que regala la fe” i que “desitgem un futur on tots hi capiguem i on puguem viure en pau i fraternitat”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “la novetat revolucionària que obre el cercle tancat del pensament quan prenem una decisió en la vida, consisteix a escoltar una crida que ens ve des de fora”, una crida que “pot contradir o modificar el nostre pensament”, una crida que “il·lumina, donant un altre sentit, radicalment nou, a la nostra decisió”, el qual “fa canviar la manera d’expressar-nos”: “Ja no diem: “he decidit això o allò”, sinó que diem “el que el Senyor espera de mi és això o allò”… Considera que “arribar a viure aquest canvi requereix una condició fonamental: discernir la seva veu, en el conjunt de sons, invitacions, paraules, missatges, que ens embolcallen”. Reconeix, però, que “vivim en una societat sorollosa” i que “el soroll sembla alliberar-nos d’allò important”, d’aquí ve que “amb por fugim del silenci”. Afirma que “a més, ens atordeixen milers de veus” i que “la crua realitat és que vivim seduïts, no cridats”. Manifesta que “ser cridat és ser tractat com a persona, és a dir, com algú, capaç d’escoltar, interioritzar, conèixer, buscar i respondre lliurement” i que “ser capaç de copsar la veu de Déu és un repte que travessa tota la Història de la Salvació, la Sagrada Escriptura i la Tradició viva de l’Església”. Es pregunta “¿per què uns hi senten i d’altres no? ¿De què depèn ser capaç de copsar la veu de Déu?” i explica que li venen a la ment “aquelles paraules del Salm 95(94), en les quals som convidats amb desig vehement a escoltar la veu de Jahvè: “Tant de bo escolteu avui la veu del Senyor… No enduriu el vostre cor” (vv. 7-11)”. Finalment, diu que “ens sorprèn que la Sagrada Escriptura vinculi la capacitat d’escoltar, no a una habilitat, una saviesa adquirida amb l’estudi o la tècnica, sinó amb la manera de viure (no endurir el cor) i amb l’ésser de la persona (ser de Déu)” i expressa que “ens alegra ser cridats i no seduïts”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “en el nostre dia a dia hi ha moments per a moltes coses: treballar, reposar, dialogar, llegir, conviure…” i que “a un cristià no li pot faltar el temps de pregària”, ja que “trobar-nos amb Déu en el tu a tu de l’oració és vital per a nosaltres”. Recorda que “sant Pau VI en la seva estada a Natzaret, tot contemplant la casa de la Sagrada Família i la seva quotidianitat, expressava: «Ella ens ensenya, de bell antuvi, el silenci. Tant de bo rebrotés en nosaltres l’amor al silenci, aquest hàbit mental admirable i sempre necessari, però més ara, quan en la vida massa agitada de la nostra època ens veiem escomesos per tants estrèpits, per tants clamors i per tantes vociferacions!»”. Reconeix que “les coses han canviat i són moltes les realitats que atreuen la nostra atenció”, però que “el cor de l’home continua essent el mateix, amb les seves sets profundes i la seva recerca de sentit”. Afirma que “per això necessitem el silenci per a escoltar el nostre cor i deixar que sorgeixen aquelles qüestions fonamentals que ens ajuden a trobar el sentit de la vida”. Manifesta que “per al cristià, però, la recerca del silenci no és, com en moltes espiritualitats de moda, una recerca de si mateix, sinó que el silenci autèntic està amarat d’eloqüència, de presència, de trobament, de paraula profunda que arriba a la intimitat més pregona” i que “necessitem el silenci per a respirar fondament i obrir horitzons d’esperança en el nostre camí de cada dia”. Finalment, diu que “el temps de silenci amarat de lectura de la Bíblia, feta de meditació i pregària, de lectures apropiades per a créixer en la fe i en la caritat, d’estudi, d’oració que, en el seu secret, és vista només per Déu” és per a nosaltres “una necessitat per a no perdre’ns en la multitud de veus que ressonen reclamant la nostra atenció a fi de prendre’s la llibertat”.
El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, recorda que “el passat 4 de setembre el papa Francesc va beatificar a Joan Pau I, que va succeir en la seu de Pere a sant Pau VI i va ser l’antecessor de sant Joan Pau II”, del qual ha quedat “la imatge d’un Papa que en la seua mirada reflectia la bondat de Déu i en els seus ensenyaments la senzillesa del missatge evangèlic”. Recorda que en l’audiència general del 6 de setembre de 1978 Joan Pau I va parlar de la humilitat: «El Senyor ha recomanat tant d’ésser humils! Fins i tot si heu fet coses grans, digueu: servents inútils som. En canvi, la tendència de tots nosaltres és més aviat el contrari: posar-se en primera fila. Humils, humils: és la virtut cristiana que a tots toca.» i diu que “aquest ensenyament se l’aplicava a si mateix” i que “els diferents càrrecs que va exercir al llarg de la seua vida no el van portar a enorgullir-se, sinó que va saber fer-se xicotet en les grandeses humanes”. Expressa que el beat Joan Pau I “no va poder dur a terme cap programa pastoral ni cap pla de reforma de l’Església”, però que “en el seu somriure es percebia l’alegria de l’Evangeli i en la seua mirada es veia la bondat de Déu que es reflecteix en el rostre dels seus amics” i “en les seues catequesis i homilies es captava una autenticitat i una frescor, que els qui les escoltaven o les llegien percebien l’essencial de l’Evangeli i se sentien animats a fer el bé”. Afirma que “amb un llenguatge planer exhortava a mirar amb ulls de bondat el món”. Finalment, demana que el beat Joan Pau I “ens ajude a no oblidar que la vertadera grandesa de les persones està en la seua humilitat”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, ens proposa “la lectura de llibres, revistes, estudis o informes perquè augmenti entre nosaltres una cultura més adequada i una comprensió més encertada que ens porti a conèixer la interioritat de l’ésser humà, amb les seves motivacions i provocacions”. Des de la seva condició de bisbe, ens aconsella “la lectura permanent de la Paraula de Déu”. Afegeix que “acompanyats d’aquest llibre central del nostre món i de la nostra fe, es poden buscar textos d’autors que ajuden a créixer i modelar la personalitat a l’estil de Jesús de Natzaret”. Demana que animem els més joves de les nostres famílies a llegir i que els comprem llibres. Centrant la nostra visió en aquest mes d’octubre, proposa que ens fixem en “esdeveniments i persones que ens poden resultar atractius: la figura d’algun missioner, ja que el diumenge dia 23 celebrem el DOMUND; el que representa l’advocació de la Verge del Pilar i les característiques piadoses de la comunitat aragonesa; i els noms de sants d’aquest mes que, amb els seus escrits, han fet tant de bé a tanta gent”. Afirma que “tots us permetran accedir al coneixement de Jesucrist i tenir una mirada i una vida serena, comprensiva, compassiva, amb ofertes de pau i fraternitat envers els altres, amb el desenvolupament constant del perdó i del servei”. Manifesta que “l’oferta d’altres llibres no específicament religiosos també és abundant” i amb un cert temor ens ofereix alguns criteris de lectura: que siguin “obres literàries que us desvetllin criteris d’actuació amables i autèntics”, “obres d’estudi i de recerca que ens acostin a les posicions dels altres amb afecte i comprensió, sense desqualificacions ni insults a ningú” o de “gent del nostre voltant que escriu i transmet coneixements i emocions”. Finalment, demana que apliquem el nostre temps a la lectura.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, recorda que el dia 7 d’octubre se celebra a tot el món el Dia internacional del Treball Decent i que, amb el lema: ”Sense compromís no hi ha treball decent”, “l’Organització Internacional del Treball amb patronals i sindicats manifesten una especial preocupació per aconseguir que tothom pugui tenir una feina decent acompanyada d’un sou digne”. Reconeix que “aquesta és una reivindicació històrica, que costa molt de fer realitat”. Afirma que “a l’Església Catòlica hi ha hagut sempre una especial preocupació pel món del treball i per defensar la dignitat de les persones treballadores”. Manifesta que “des dels antics Pares de l’Església i arribant a les encícliques socials més recents, des de la “Rerum Novarum” del papa Lleó XIII l’any 1891,s’ha treballat per defensar la dignitat dels treballadors davant d’alguns possibles abusos del sistema capitalista, que malauradament s’han pogut i es poden produir”. Expressa que “necessitem persones, cristians convençuts, que visquin el compromís en aquest camp del treball” i que “això val per a tothom, des de l’amo o director de l’empresa fins al personal de neteja, i també a l’administració pública, des del ministre o conseller fins al darrer uixer”. Considera que el compromís cristià “passa per ser tots conscients d’aquesta realitat, i per esmerçar esforços en la mesura que puguem per millorar-la”. Finalment, desitja que “aquesta celebració ajudi a tots a continuar treballant per la millora de la situació dels treballadors” i diu que “des de l’Església, a través dels seus organismes i moviments, estem atents a aquesta situació, tot acompanyant els treballadors i vetllant pels seus drets”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “la finalitat de tota la nostra acció pastoral i evangelitzadora és sempre conduir a la trobada amb Crist” i que “tots els nostres esforços han de conduir a facilitar als altres l’experiència de conèixer Jesucrist i ser coneguts per Ell, d’estimar-lo i sentir-ne l’amor immens”. Recorda que “al començament de l’evangeli segons sant Joan s’explica la trobada dels primers deixebles amb Jesús” i ens recomana “rellegir aquest passatge de l’evangeli –Jn 1, 35-51-” i fixar-vos com la clau per ser deixeble rau en la trobada, en anar cap a Jesús, escoltar-lo, “veure” i viure amb Ell”. Afirma que “també tot el nostre anunci de l’Evangeli ha d’ajudar els altres a viure aquesta trobada” i que “com aquells deixebles hem de repetir: “hem trobat el Messies”, aquell que esperàvem”. Manifesta que “la fe cristiana és relació amb una persona que viu, adhesió a la seva persona i decisió lliure de seguir-lo” i que “per això, la finalitat de les nostres catequesis, homilies, testimonis, de totes les nostres paraules i accions ha de ser sempre conduir a la trobada personal amb Jesucrist, perquè les persones experimentin per elles mateixes el seu amor i es decideixin a seguir-lo i viure seguint el seu estil de vida”. Considera que “la millor manera de transmetre la nostra fe és crear a cada indret i a cada moment les condicions perquè es realitzi la trobada entre els homes i Jesucrist”. Finalment, diu que “la trobada amb Crist involucra tota la persona: el cor, la ment, els sentits”, que “per conduir a la trobada amb Ell no n’hi ha prou de transmetre uns continguts, sinó que cal introduir-se en una experiència litúrgico-sagramental, en unes relacions afectives, en una vida comunitària i en el servei als germans” i que “només així podrem provocar la trobada i conduir a viure la comunió amb Jesucrist”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
