Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Del 18 al 25 de gener –entre les festivitats de la confessió de sant Pere i la conversió de sant Pau– té lloc la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians, que en aquesta ocasió porta com a lema «Hem vist la seva estrella a Orient, i hem vingut a adorar-lo» (cf. Mt 2,2), un text bíblic que s’inspira en la visita dels Mags a Jesús acabat de néixer a Betlem.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians, així com dels cristians de Terra Santa, de la vida cristiana sostenible, de Bíblia i litúrgia, de l’alegria del nomenament del nou bisbe, de la festa de sant Antoni i del miracle de la vida ordinària.
Quatre de les cartes dominicals parlen de la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians. L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “l’Evangeli de Mateu conta que l’aparició d’una estrella en el cel representà un signe d’esperança guiant els Mags vers el lloc on el veritable rei i Salvador s’havia de manifestar”, “d’aquí el lema que enguany el Pontifici Consell per a la promoció de la Unitat, conjuntament amb el Consell Mundial de les Esglésies ens proposen per a la pregària d’aquest Octavari”. Expressa que “els Mags ens manifesten la unitat de tots els pobles volguda per Déu” i que “els cristians d’avui hem d’esdevenir un signe com fou el de l’estrella: de guiar la humanitat en la seva set de Déu, de conduir tothom a Crist, i de ser l’instrument mitjançant el qual Déu duu a terme la unitat de tots els pobles”. Manifesta que “és important constatar com un dels fruits del diàleg entaulat a casa nostra per superar les divisions entre els cristians hagi estat motivat per la Sagrada Escriptura, «Paraula de Déu en tant que és posada per escrit sota la inspiració de l’Esperit diví», com afirma el Concili Vaticà II (DV 9)”, que “estem almenys units per la Paraula de Déu, que llegim en una traducció comuna i consensuada” i que creu que “hem de saber valorar aquesta fita, que marca positivament la història del diàleg ecumènic a Catalunya”. Finalment, considera que “cal mantenir l’esperança”, reprodueix unes paraules del Vaticà II en el Decret sobre la restauració de la Unitat: «Que recordin tots els fidels que més promouran i realitzaran la unió dels cristians, com més s’esforcin a dur una vida més pura, segons l’Evangeli» i demana que “la llum d’Orient ens il·lumini”.
El cardenal Joan Josep Omella recorda que el papa Benet XVI escrivia, en la seva encíclica Spe salvi, dedicada a reflexionar sobre l’esperança cristiana, que «un lloc primer i essencial d’aprenentatge de l’esperança és la pregària». Expressa que “un any més, el Pontifici Consell per a la Promoció de la Unitat dels Cristians i el Consell Mundial de les Esglésies, han publicat els textos per a la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians” i que “la idea principal és que l’estrella apareix com un do, com a signe de la presència de Déu entre nosaltres i que la llum veritable és la de Jesucrist, que ens il·lumina el camí cap a Déu i cap a la salvació”. Afirma que “la missió de l’Església en el nostre temps és anunciar la Paraula de Déu i, a través de les accions pastorals i socials, donar a conèixer el missatge de Jesucrist al món” i que “Jesucrist ens recorda que una de les millors maneres d’evangelitzar és vivint la comunió”. Manifesta que “tradicionalment els mags de l’Orient han simbolitzat la diversitat; són uns personatges que representen totes les cultures, tradicions i religions”. Considera que “entre tots, anglicans, evangèlics, ortodoxos i catòlics…, podem millorar el nostre món” i que “ho podem aconseguir amb la pregària, però també amb voluntat i ganes, i sempre comptant amb l’ajuda de l’Esperit Sant”. Finalment, ens anima a “participar en la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians, tant amb la pregària personal com participant en els actes que les parròquies i altres centres de culte organitzen” i demana que “santa Maria, estrella de la nova evangelització, ens ajudi a viure units i a buscar sempre la unitat”.
El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, diu que “la celebració de la Setmana d’Oració per la Unitat dels Cristians ens torna a interpel·lar, perquè ens situa davant un fet que per als creients en Crist no pot deixar de ser dolorós: la falta d’unitat entre nosaltres, que enfosqueix el nostre testimoniatge i la nostra presència en el món”. Considera que “l’avanç de la descristianització que es percep en la nostra societat i en la cultura que ens envolta, hauria de ser per a nosaltres un estímul per a intentar que allò que ens uneix als cristians siga més visible que les divisions que hi ha entre nosaltres”. Afirma que “preguem perquè estem convençuts que la llum de Crist, que va guiar a aquells mags que buscaven la veritat, la bellesa i la bondat, és també la que en aquesta època de la història humana pot orientar a aquells que busquen Déu”. Expressa que “els cristians estem cridats a proclamar units que Crist és la llum que pot il·luminar les foscors de tantes persones que no han trobat un sentit a les seues vides”. Manifesta que “els Mags d’Orient representen a tots els pobles que, en la seua diversitat, formen una única família humana; i ens anuncien el caràcter universal de la salvació que el Fill de Déu va vindre a portar a la terra”. Finalment, ens convida a tenir ben presents en la pregària durant aquests dies les esglésies i comunitats eclesials del Pròxim Orient i diu que “avui, més que mai, els pobles que viuen allí necessiten una llum celestial que els condueixi a la pau” i que “l’estrella de Betlem és el senyal que Déu camina amb ells, sent el seu dolor, escolta el seu crit i els mostra compassió”.
El bisbe de Girona, Francesc Pardo, diu que “procedents de diferents cultures, races i llengües, els cristians compartim la recerca comuna de Crist i el desig comú d’adorar-lo” i que, enguany, “cristians de diferents esglésies del Líban i països veïns han trobat la força espiritual per unir-se i preparar els materials de reflexió i pregària”. Afirma que “segons l’Evangeli de Mateu (2,1-12), l’aparició de l’estrella en el cel de Judea és un signe de l’esperança que durant tant de temps el poble havia esperat”, que “és el senyal que va portar els Reis Mags i tots els pobles de la terra al lloc de la manifestació del veritable Rei i Salvador” i que “aquesta estrella és un do, un signe de la presència de l’amor de Déu per tota la humanitat”. Considera que “quan els cristians ens unim i obrim el cor per retre homenatge a Crist, tots ens enriquim compartint els dons de les nostres confessions”. Expressa que “en aquesta setmana d’Oració per la Unitat dels Cristians tots som conscients que el món comparteix moltes de les afliccions i dificultats que nosaltres mateixos experimentem, i que anhela una llum que el guiï en el camí cap al Salvador, que és l’únic que venç les tenebres”. Recorda que “després de trobar-se amb el Salvador i adorar-lo junts, els mags van tornar als seus països per un camí diferent, havent estat advertits en un somni” i manifesta que “igualment, la comunió que experimentem en la nostra oració compartida ha d’inspirar-nos a tornar a la nostra vida, a les nostres esglésies i al nostre món també per un nou camí”. Afirma que “el camí entre les nostres Esglésies és el camí de la unitat visible que cerquem amb abnegació, valentia i audàcia, fins el dia que Déu sigui sobirà de tots”. Finalment, demana que “aquesta setmana preguem per la unitat dels cristians”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, recorda que cada any, aquests dies de gener sempre peregrina a Terra Santa amb la “Coordinadora dels Bisbes en favor dels Cristians de Terra Santa”, però que “la pandèmia ho ha tornat a impedir”. Expressa que “els cristians d’Occident i d’arreu del món hem de tenir una predilecció pels nostres germans de Terra Santa que mantenen la seva presència de lloança i de sofrença, enmig de l’assetjament de molts dels seus veïns i conciutadans” i que “hem de trobar instruments que els proporcionin solidaritat efectiva”. Afirma que “en un Missatge del 13 de desembre passat, els Patriarques i els Caps de les Esglésies presents a la ciutat santa de Jerusalem acaben de dir: “A tota la Terra Santa, els cristians s’han convertit en l’objectiu d’atacs freqüents i sostinguts per part de grups radicals marginals. Des de l’any 2012 hi ha hagut innombrables incidents d’agressions físiques i verbals contra sacerdots i altres clergues, atacs a esglésies cristianes, amb llocs sants vandalitzats i profanats regularment, i intimidació contínua envers els cristians locals, que simplement busquen celebrar el culte lliurement i dur la seva vida diària. Aquestes tàctiques estan essent utilitzades per grups radicals en un intent sistemàtic d’expulsar la comunitat cristiana de Jerusalem i d’altres parts de Terra Santa”. Finalment, manifesta que “d’acord amb el compromís declarat de protegir la llibertat religiosa per part de les autoritats polítiques locals d’Israel, Palestina i Jordània, demanen “que es faci front als reptes que els grups radicals presenten a Jerusalem tant a la comunitat cristiana com a l’estat de dret” i “que s’iniciï el diàleg per la creació d’una zona cultural i patrimonial cristiana especial”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “quan hi ha problemes en el matrimoni i perilla el futur de la parella, un bon consell és tornar als orígens de l’amor, als moments en què l’amor era jove i era viu”, moments que “es poden actualitzar, recordant-los, els motius, els estímuls que van despertar l’amor i preguntar-se en quina mesura perviuen”. Expressa que “una cosa semblant passa amb la fe i la vida cristiana”, ja que “la seva sostenibilitat també depèn de saber tornar als orígens”. Recorda que “Galilea és el lloc de l’inici de la predicació, el lloc dels signes i miracles, on es va despertar la fe i l’entusiasme dels deixebles per Jesús”, és a dir, “el lloc apropiat per a superar l’escàndol de la creu i entendre el fet del sepulcre buit…”. Afirma que tornar als orígens és “recrear, actualitzar la vivència que va donar origen a la vida de fe”. Explica que “la vida de la fe té la seva història” i “va canviant, es van despertant interrogants, hi ha recerques i moments més complicats, hi ha claredats i goigs…” i considera que “una vida cristiana sostenible ha de comptar amb les vicissituds de la història personal”. Manifesta que “conservar la fe fins al final de la nostra vida terrestre és una meravella de la gràcia”, però que “aquesta fe s’ha mantingut viva travessant vicissituds diverses” i que “la gràcia està en haver sabut que en cada ocasió, fos com fos, Déu esperava la resposta de fe i confiança”. Finalment, diu que “la sostenibilitat de la nostra vida cristiana es basa en el fet que Déu sempre es manté fidel a si mateix, és «el que roman» immutable en el seu amor” i que “per això, tot consisteix a deixar-se sostenir per Ell”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, expressa que “de vegades i de manera poc profunda es vol contraposar la Bíblia i la litúrgia cristiana, com si fossin dues realitats diferents” i que “aleshores hi ha el perill de menystenir la litúrgia enfront de l’Escriptura, com també a l’inrevés, pensar que solament la litúrgia és important i que no ho és tant la Paraula”. Afirma que “la gran assemblea cristiana, que és la celebració de l’Eucaristia, font, centre i cimal de la vida de l’Església i de cada cristià, és en ella mateixa un diàleg entre Déu i el seu Poble”. Manifesta que “des de la reforma litúrgica del concili Vaticà II, la riquesa en les lectures bíbliques que són proclamades durant l’any litúrgic, en els diferents cicles, és paradigmàtica en l’ecumenisme de les Esglésies i comunitats cristianes”. Constata que “l’Escriptura principalment ha estat pensada, des del poble d’Israel a l’avui de l’Església, per a ser proclamada en l’assemblea litúrgica” i que “la seva màxima expressivitat l’adquireix quan és proclamada pel lector i escoltada pels qui hi participen”. Diu que “la nostra litúrgia llatina romana té una gran riquesa de presència bíblica en totes les seves celebracions litúrgiques, des de l’Eucaristia, passant per la celebració dels sagraments i sense oblidar la litúrgia de les hores” i que “això no treu pas la necessitat d’acollir la Paraula en la pregària personal, tant individual com comunitària, així com l’estudi i la lectura contínua de la Bíblia”. Finalment, desitja que “tant de bo que tot el poble cristià conegués l’Escriptura, perquè, com ens diu sant Jeroni, «ignorar les Escriptures és ignorar Crist»”.
L’administrador apostòlic de Solsona, Romà Casanova, recorda que “vam començar el nou any, tot just el tercer dia, amb la bona notícia que el sant pare Francesc havia nomenat com a bisbe de la nostra Església de Solsona Mons. Francesc Conesa i Ferrer, fins ara bisbe de la seu de Menorca”, una bona notícia “esperada per tots els qui estimem la diòcesi de Solsona”. Reconeix que “aquests darrers mesos hem passat per una situació complexa i dolorosa”, però que, “malgrat això, hem estat capaços de mirar endavant”. Afirma que “després de posar rostre i nom al bisbe electe, ens pertoca de pregar per ell” i “enfortir en el nostre cor tot allò que hi ha de desig de ser, cada vegada més, deixebles autèntics de Crist”. Manifesta que “el bisbe Francesc Conesa, en quant coneix poc aquest nostre bisbat, pot aportar-hi aquella mirada nova, sense cap prejudici ni cap preferència, que l’ajudarà a conèixer millor la nostra realitat, amb el que hi ha de bo i amb el que es pot millorar per a poder ser més i més transparència de Crist”. Expressa que necessitem, “potser ara més que mai en la nostra Església, experimentar la presència del Senyor, vivent i present entre nosaltres”, que “tenim necessitat d’escoltar més i més la paraula del Senyor que ens convida a tirar les xarxes en els llocs de sempre, que són les nostres parròquies i comunitats, però amb la novetat i amb la força de la veu del ressuscitat” i que “perquè això sigui possible hem d’estar en la mateixa barca, la de Pere, la de la comunió”. Finalment, diu que “el ministeri episcopal és sempre servei de comunió” i que “agrair al Senyor la diversitat en la comunió és el camí inicial per a llançar-nos a la missió que hem de viure en la urgència de la crida del Senyor i la necessitat dels homes i dones de la nostra terra”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, recorda que “sant Antoni és un personatge que va viure entre els segles tercer i quart (251-356) de la nostra era”, que “se’l considera el pare del monacat cristià per la seva decisió radical de vida” i que “va viure i va sentir un especial afecte pels animals i es va identificar amb l’amor de Déu cap a totes les seves creacions”. Recorda que “molts col·lectius l’han posat com a patró de les seves feines”, com ara “els pagesos, ramaders i posseïdors de mascotes de la llar”. Informa que enguany la festa de sant Antoni la celebren dilluns 17 de gener “a l’oratori de la Congregació de la Puríssima Sang”. Agraeix als mitjans de comunicació “la importància que donen als nostres costums, embolcallats sempre per la motivació religiosa”. Expressa que “els cristians posem la mirada de Déu al centre de les nostres activitats i organismes”, que “volem treballar, fer festa, reunir-nos i participar en actuacions solidàries segons l’estil que ens ofereix l’Evangeli” i que “és per això que recorrem directament a Ell buscant la seva protecció i, sovint, a la Mare de Déu, i demanem la intercessió d’algun sant amb la finalitat que ens consoli en moments difícils, que rebi la nostra acció de gràcies o que ens recordi com fer la nostra vida més autèntica en la glòria a Déu i més propera als germans”. Manifesta que als membres de la Congregació, als posseïdors de mascotes, als pagesos i tants grups que veneren sant Antoni “se’ls deu un respecte i una admiració profunda per la seva dedicació a les feines del camp, pel tracte als animals, perquè aconsegueixen dignificar la convivència humana i contribueixen al bé comú amb la seva dedicació i esforç”. Constata que “els cristians confien en Déu en tot moment acarant dificultats i agraint favors” i que “aquesta fe els porta a participar en les celebracions religioses”. Finalment, demana a Sant Antoni Abat que els protegeixi.
L’administrador diocesà i bisbe electe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que “en començar el “temps de durant l’any” se’ns presenta una nova Epifania, manifestació, de la divinitat de Jesucrist”: “Un Jesús ja adult ha estat convidat a unes noces al poble de Canà de Galilea relativament a prop de Natzaret” i “es produeix el miracle: faltava el vi, tenien aigua però no tenien vi. I l’aigua es convertí en vi”. Afirma que es tracta d’un “miracle discret, que possiblement només van captar aquells que hi van intervenir, però un miracle que manifesta el seu poder, la seva divinitat”, així com “també la fe de Maria, la seva mare”: “La seva fe i la seva actitud maternal, atenta sempre a les necessitats dels altres”. Considera que “al començament d’un nou any, i també del temps litúrgic de “durant l’any”, aquesta manifestació de Jesús ens ensenya que és en la vida ordinària, la vida de cada dia, on hem de seguir el Senyor, on l’hem de trobar”, “amb totes les nostres limitacions, però amb la fe de Maria, amb la seva disponibilitat de servei als altres, amb la seva capacitat d’atenció a les necessitats de tots els que ens envolten”. Recorda que “el text de Sant Joan acaba dient “Així va començar Jesús els seus senyals prodigiosos a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria i els seus deixebles van creure en ell” (Jn 2, 11)”. Finalment, diu que “només així sabrem descobrir la presència del Senyor a la nostra vida”, que “només així podrem descobrir els seus miracles quasi sempre discrets, però reals” i que “només ens falta tenir més fe”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
