Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de les colònies i activitats de lleure, així com del manament de l’amor, de la ciutat santa de Jerusalem, de la realitat de l’eutanàsia, de l’Assemblea Sinodal, de l’essencial en la missió, de la guerra i de viure la fe.
El cardenal Joan Josep Omella diu que “l’estiu és un bon moment per trencar amb la rutina, aprofitar el temps lliure i gaudir de moments intensos de pregària personal o comunitària”, que “és un temps meravellós per fer vacances i, especialment, per fer-les amb Jesús” i que “els mesos d’estiu són ideals per aprendre, divertir-se i alhora créixer en la fe”. Recorda que “els més petits de la casa també ho poden fer, ja sigui des de l’entorn familiar o gràcies a les propostes de lleure que s’organitzen amb l’arribada del bon temps: casals d’estiu, colònies, campaments…” i que “bona part d’aquestes iniciatives s’impulsen des del Moviment de Centres d’Esplai Cristians Catalans (MCECC), la federació de centres d’educació en el lleure, que pertany a la Fundació Pere Tarrés, i que compta amb un bagatge de 65 anys d’experiència”. Lamenta que “no tots els nens i nenes tenen la possibilitat de gaudir d’uns dies de colònies o d’un casal d’estiu amb activitats” i recorda que “per aquest motiu, cada any, l’Església catòlica a través de la Fundació Pere Tarrés promou la campanya «Cap nen sense colònies»”, campanya que “se centra en els infants en risc d’exclusió social”. Manifesta que “des de la Fundació es vol col·laborar al bé comú amb l’edificació de persones íntegres, socialment responsables, capaces d’estimar i ser estimades i obertes a l’encontre amb Déu” i que “l’Esperit de Jesús mou el cor de la nostra estimada Fundació Pere Tarrés i dels esplais que pertanyen al MCECC”. Finalment, demana que “acollim aquest període estiuenc com un regal”, que “busquem espais per gaudir de l’entorn, per aprendre i per créixer espiritualment i humanament”, que “descobrim com podem viure la fe amb intensitat” i que petits i grans “fem vacances amb Jesús”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, agraeix la col·laboració de tres grans grups de persones que fan possible les colònies: “els voluntaris, els organitzadors permanents i els pares”, els quals “conflueixen per aconseguir un mateix objectiu: educar nens i joves en un estil determinat a l’aire lliure”. Diu que “les colònies ajuden i complementen la formació integral de les persones que s’adquireix en el si de la família, a l’escola i, a vegades negativament, al carrer i en mil programes d’entreteniment audiovisual”. Recorda que “després de la pandèmia, soferta durant els últims anys, torna aquest estiu l’organització de colònies i campaments” i que “l’experiència gratificant de tantes persones que han gaudit de la naturalesa amb els amics i companys ha propiciat que les diferents ofertes esgotin les places amb rapidesa”. Destaca que “cal assenyalar, en general, la feina dels voluntaris” i diu que “no voldria oblidar la gran quantitat de persones que, mogudes per la seva fe en Jesucrist, dedica gran part del seu temps a servir, educant els més joves i mostrant-los el camí que ens ensenya l’evangeli”. Destaca també “el treball dels responsables dels diferents centres d’«Esplai»” i afirma que “la seva constant dedicació a la formació de monitors i educadors fa possible que en totes les generacions hi trobem grups que s’entusiasmen per aquesta tasca lliurada i solidària”. Agraeix a les famílies “la confiança que tenen en els diferents centres i la seva col·laboració perquè tot es desplegui amb normalitat i eficàcia” i recorda que “la implicació dels pares és fonamental en aquesta tasca”. Finalment, fa una crida a tots els nens i joves que es beneficien de les colònies i activitats de lleure i demana que el Senyor els ajudi a descobrir la seva creació i la preocupació solidària pels altres.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “el manament de Jesús és simple: «Estimeu-vos els uns als altres» i que sant Agustí digué “se’t dona, doncs, un únic precepte breu: estima i fes el que vulguis. Si calles, calla per amor. Si crides, crida per amor. Si castigues, castiga per amor”. Expressa que “el manament és estimar, la moral és estimar”, que l’arrel és l’amor, però que “a l’hora de la veritat, la volem conservar desarrelada”. Afirma que “cal tenir present que l’amor ve de Déu, i que ens ha estat comunicat, revelat i desglossat en els deu manaments” i que “el resum dels manaments és estimar de veritat”. Reconeix que “en el món es parla molt d’amor i es crida molt d’amor”, “tant, que en quedem eixordats”, però que, “malgrat tot, el món sembla una selva, on només es pot viure amb la llei de la selva”. Manifesta que “en nom del bé es declaren guerres o s’envaeixen altres països”, que “en aquest nostre món, en nom de l’amor, moltes parelles es trenquen vessant l’amor pels quatre costats”, que “també, es prescindeix, per amor, del bé dels fills, i els vells es veuen abandonats, els qui tenen necessitats especials es veuen marginats i els pobres explotats…”, però que, “mentrestant, els papagais de la selva no paren de cridar amb estridència: pau, pau, pau, amor, amor, amor”. Es pregunta “com coneixerem que l’amor és veritable o cristià” i “quins són els qui practiquen el manament de la caritat”. Finalment, recorda que Jesús ens diu que “ens hem d’estimar «els uns als altres tal com jo us he estimat»”, que també ens diu que “la seva pau no és pas «com el món la dóna»”, que “ens parla «d’anar pertot arreu i donar fruit»” i que afegeix que “«pels seus fruits els coneixereu»”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, resumeix el comunicat que van emetre a finals del mes de maig els Bisbes membres de la Coordinadora per a la Terra Santa, en el qual diuen que “els cristians venerem la Ciutat santa de Jerusalem com a ciutat de Jesús i també ciutat nostra”, però que “també l’estimen i la tenen com a seva els jueus i els musulmans”. Expressa que “la presència de la comunitat cristiana és essencial per a la identitat de Jerusalem, tant ara com en el futur”, però lamenta que “tot i això, la continuïtat de la seva presència es veu avui amenaçada per l’ocupació i la injustícia”. Recorda que “ara s’enfronten a la violència i la intimidació de grups de colons, a restriccions a la seva llibertat de moviment o a separacions familiars per l’estatus que se’ls ha assignat”. Recorda també que “a Jerusalem molts, de diversos orígens, estan vivint en la pobresa, que s’ha vist agreujada per la pandèmia”. Destaca que “hi ha signes d’esperança”, que “els Bisbes de la Coordinadora van visitar organitzacions cristianes que es responsabilitzen del benestar de la seva comunitat i de la societat en general” i que “treballen incansablement per alleujar les dificultats i millorar la vida”. Manifesta que “inspirats per Crist que és la nostra Pau, tots els cristians hem d’ajudar a preservar el caràcter sagrat de la ciutat i a promoure una autèntica visió de Jerusalem com a lloc de diàleg i d’unitat”. Finalment, demana que “preguem per la pau a la Terra Santa, pel diàleg i la reconciliació entre tots els qui hi viuen i l’estimen, i perquè sigui possible la solució dels dos estats Israel i Palestina vivint en pau, i la ciutat de Jerusalem amb un estatut internacionalment reconegut i respectat”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “respirant un ambient estiuenc, davant d’expectatives de descans i gaudi de la vida, experimentem forts contrastos amb realitats fosques de l’existència”. Es refereix, entre altres, al contrast que “es dona en el terreny de la vida humana (avortament, eutanàsia) entre determinats plantejaments ideològics i la postura de l’Església”. Afirma que “l’Església defensa la dignitat de la persona humana, perquè és lliure per a realitzar la veritat, de la qual rep llum i claredat”. Trasllada algunes dades de “l’informe que ens ha arribat a través de la Delegació de Família i Vida, “L’eutanàsia en xifres: arguments per al debat”, elaborat amb la cooperació de l´Associació Catalana d´Estudis Bioètics (ACEB)”, com ara que “una minoria de països, només vuit a tot el món, tenen legalitzada l’eutanàsia”, però que “l’eutanàsia es dispara a: Bèlgica, a Holanda, al Canadà…”; que a Bèlgica, Flandes, Holanda… s’han realitzat eutanàsies sense petició; que és un “gran negoci per a alguns”, per exemple, “a Holanda, una clínica especialitzada a aplicar l’eutanàsia, rep de les companyies d’assegurances 3.000 € per cada eutanàsia” i recorda que hi ha “escasses cures pal·liatives”, que “no hi ha una llei de cures pal·liatives a Espanya que asseguri aquesta atenció mèdica”. Manifesta que “estimar i ajudar efectivament el malalt que sofreix demanda uns altres camins més d’acord amb la seva dignitat” i que “hem d’aportar tots els mitjans al nostre abast, encara que comporti diners i esforç, per a evitar-li el sofriment, en lloc de provocar-li o afavorir la seva mort”. Finalment, diu que “sols es pot descansar i gaudir de la vida, quan, assumint el dolor i combatent-lo alhora, hom opta sempre per viure, perquè sempre serà possible estimar, fins i tot en el silenci, en la immobilitat i fins i tot en el dolor”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “l’Assemblea Sinodal, en el camí del nostre «Sínode per l’Esperança», té una gran importància, ja que, fent-se ressò del que s’ha considerat i proposat en els grups sinodals, ha de posar la mirada en la realitat del nostre bisbat i, a la llum de l’Esperit Sant, descobrir nous horitzons per a fressar camins d’anunci de l’Evangeli als pobres”. Recorda “quina és la dinàmica del Sínode Diocesà”: recorda que “pertoca al bisbe, després de consultar-ho, la seva convocació”, que “aquest «un» convoca «tothom», tots els membres de l’Església diocesana, a fer el camí sinodal”, que “«molts» es van constituir en els grups ad hoc arreu del bisbat”, que “«alguns», segons el dret, constituiran l’Assemblea Sinodal” i que “acollint tot el treball i les propostes del camí sinodal, «un», el bisbe, amb el discerniment que li és propi, com a pastor de la nostra Església en nom de Crist, donarà les orientacions i normes adients a tots els membres de la diòcesi, a «tothom», per a caminar junts en la missió eclesial”. Afirma que “en aquest esdeveniment el bisbe exerceix el seu servei de govern, havent escoltat de manera orgànica l’Església diocesana”. Manifesta que “caminar junts com a comunitat cristiana és el repte que tenim en aquest moment de l’Església i del món” i que “el testimoniatge d’una Església que, en la lògica diversitat, viu la comunió fraternal és una necessitat”. Finalment, diu que “la sinodalitat pròpia de l’Església ens demana viure sinodalment en tot moment, no sols en aquest període” i que “el «Sínode per l’Esperança» que estem celebrant és expressió de la identitat més pregona de l’Església diocesana i no s’ha pas d’entendre com una estructura estranya que s’hi afegeix”.
El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, diu que “en el text evangèlic que es proclama en l’Eucaristia d’aquest diumenge se’ns relata l’enviament missioner dels 72 deixebles a aquells pobles i llocs als quals pensava anar Jesús”, que “el nombre de deixebles té un valor simbòlic, perquè indica la universalitat de la missió de l’Església que ha d’abastar tots els pobles” i que “es tracta d’un gest que anticipa la missió a la qual seran enviats els deixebles després de la resurrecció, per la qual cosa les indicacions que Jesús els dona valen per a l’Església de tots els temps”. Afirma que “el Senyor no els anima assegurant-los un èxit mundà”, sinó que “més aviat els adverteix de les dificultats amb les quals es trobaran”. Expressa que “la missió dels deixebles no és més que una continuació de la missió de Crist que va ser enviat pel Pare com «l’Anyell» enmig dels homes que es comportaren amb Ell com a llops”. Considera que “sovint darrere d’un aparent fracàs humà, l’Evangeli és més fort i, pel contrari, un excessiu poder pot ocultar una gran feblesa i manca d’autenticitat cristiana”. Recorda que Jesús “instrueix els seus deixebles sobre el que necessitaran per a la missió a la qual els envia” i “els dona unes indicacions que ens poden resultar sorprenents: «No porteu bossa, ni sarró, ni calçat»”. Manifesta que “això no significa que l’Església no necessite mitjans materials per a realitzar la seua missió, sinó que l’eficàcia de la mateixa no depèn d’aquests”. Finalment, diu que “és la pau de Crist i l’alegria de l’Evangeli l’única cosa necessària per a anunciar la Bona Nova” i que “si tenim moltes coses i no vivim la fe amb alegria, la Paraula no fructificarà en el cor dels homes”; “en canvi, si fem visible l’alegria de l’Evangeli, encara que no tinguem molts mitjans, aquest arrelarà en el nostre món”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que “quan a les parròquies demanem als infants que facin unes pregàries, gairebé sempre hi és present el tema de la pau en el món: que desapareguin les guerres” i es pregunta que “si aquest és un desig del cor de tothom, per què hi ha guerres?”. Expressa que “totes les guerres, totes les violències, des de la mort d’Abel a mans del seu germà, tots els enfrontaments, els odis, les venjances, les lluites de poder, fins ara aquesta guerra d’Ucraïna, són fruit del desordre del cor dels éssers humans que tenim desitjos bons, però que preferim el nostre benestar, l’orgull, el sortir-nos amb la nostra, preferim el nostre egoisme al bé i la vida dels germans”. Afirma que “davant d’això, pot sorgir una pregunta”: “Si Déu ens va crear a imatge seva, què és el que ha passat perquè aparegués la llavor del pecat que va fer malbé el pla de Déu sobre la creació?”. Respon que “és que, creats a imatge de Déu, ens va crear lliures, lliures com Ell”, “lliures per escollir i fer el bé encara que hem preferit l’egoisme, l’orgull…”. Destaca que només Déu “pot salvar-nos de nosaltres mateixos, de la nostra autodestrucció, perquè les guerres són això, destrucció de nosaltres mateixos”. Demana que “pensem també que entre nosaltres, a les nostres famílies, entre els veïns, entre els companys, hi ha també veritables guerres, petites potser, però capaces de destruir-nos com a persones i apartar-nos de Déu”. Finalment, demana també que “mirem el Fill de Déu clavat a creu, i descobrim el seu amor infinit per nosaltres”, que “acollim aquest amor seu” i el portem “a la nostra vida concreta i real”, que el fem present “en el món essent portadors de pau” i que “preguem per la pau a Ucraïna i al món”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “vivim en una societat molt plural”, que aquest “és un fenomen que percebem cada dia quan sortim al carrer i ens trobem amb altres persones” i que “hi ha entre nosaltres una gran diversitat de maneres de pensar, de credos i fins i tot de cultures”. Es pregunta “com viure la fe en Jesucrist en una societat plural” i afirma que “en primer lloc cal una profunda experiència de la fe cristiana, una experiència sòlida de Déu”. Expressa que “al principi de la seva Encíclica sobre la caritat, el papa Benet va recordar que “no es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dona un horitzó nou a la vida i, amb això, una orientació decisiva” (núm. 1)” i que “aquest mateix accent el trobem a l’Encíclica “Lumen Fidei” del papa Francesc”. Considera que “el primer i fonamental és la trobada, que cal renovar contínuament”. Manifesta que “a l’ambient d’increença, que ens domina, és necessari més que mai accentuar els aspectes experiencials i vivencials de la fe: la pregària, l’espiritualitat, la necessitat de cuidar la interioritat i de servar el silenci” i que “necessitem cristians místics, homes i dones “habitats per Déu””. Pensa que “les nostres comunitats haurien de ser “casa de pregària””. Destaca que “aquesta experiència personal s’ha d’obrir sempre a la comunitat, perquè un perill que amenaça tota experiència de pregària i la pot fer fracassar és el subjectivisme, és a dir, pensar que la meva vivència és la determinant”. Finalment, diu que “l’obertura als altres creients, el contrast de la pròpia experiència amb la tradició cristiana, el diàleg i la confrontació amb la comunitat són garantia de la veritat del que s’ha viscut”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
