Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de sant Joan Baptista, així com de l’Església, eix de l’arquitectura conciliar, d’un testimoni d’amor i esperança, de valorar la formació permanent, del sagrament de la vida ordinària, de l’Exhortació apostòlica “Crist viu”, de vacances i voluntariat, de reformar l’Església i de la por davant la malaltia.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, parla de sant Joan Baptista, profeta i precursor, “un sant molt estimat a casa nostra”. Expressa que “sant Joan va tenir molt clara la seva missió: ell no era el sol que ve del cel, sinó el que anirà «davant del Senyor a preparar els seus camins» (Lc 1,76)”. Afirma que “aquestes paraules profètiques de Zacaries, el seu pare, van ser una guia per a la seva vida”, que “la seva missió no era brillar com el sol, sinó només indicar el seu adveniment” i que “igual que l’aurora anuncia l’arribada del sol, sant Joan és qui apunta a Jesucrist”. Considera que “tots som conscients del món en què vivim”, un món narcisista, un món que «viu de cara a la galeria», “on el centre sempre és un mateix”, on “busquem aprovació, admiració, ser nosaltres el model per als altres”. Assegura que “la proposta de la vida cristiana és precisament tot el contrari: «Ell ha de créixer i jo he de minvar»” i que “des de la humilitat, veient la gran desproporció que hi ha entre nosaltres, la criatura, i Déu, el creador, el repte és que cada dia Ell visqui més en nosaltres”. Manifesta que “sant Joan era profeta en el seu temps, i precursor de Crist” i que “nosaltres estem cridats com a batejats a fer el mateix: transparentar cada dia més a Crist amb la nostra vida, amb les nostres paraules i accions, sense protagonismes, sabent que el protagonista és ell”. Demana que “siguem ferms i clars en allò que creiem davant els altres” i que “no ens deixem superar per l’ambient en què vivim”. Finalment, prega que “demanem la intercessió de sant Joan Baptista, que ens ajudi a aprendre, com ell, a minvar, a mostrar més Crist en la nostra vida per poder-lo fer més present en el nostre món, tan assedegat i necessitat de la presència de Déu”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “en temps de reclamacions de drets, invocant les llibertats, és bo de recordar que una clau per a una correcta comprensió de la persona i de la vida social és la conjunció de drets i deures”. Expressa que “la festa del Naixement de Sant Joan Baptista, que celebrem en el solstici d’estiu, ens posa al davant un personatge evangèlic que, amb la força d’un profeta, parla de deures” i que “la seva festa és ben nostrada, de gran tradició en aquestes terres, manifestant les arrels cristianes de la nostra cultura”. Recorda que “la predicació de Jesucrist va precedida per la crida a la conversió que fa Joan, el qual té també el privilegi de batejar-lo en les aigües del Jordà”. Afirma que “sant Joan és la veu que crida per fer sentir el dret de Déu a ser reconegut i estimat”, la qual cosa “demana de la humanitat el dret a lloar-lo i donar-li gràcies”. Considera que “aquest és el pecat fonamental dels qui, veient, en ells i en la creació en què som immersos, els signes de la presència de Déu, entenen la vida com una simple recerca de drets, oblidant la font de la qual sorgeix tot: l’amor gratuït de Déu” i que “aquesta actitud manifesta una visió molt empetitida del misteri de la vida”. Considera també que “es dona cabdal importància a la fruïció dels dons, oblidant la mà generosa de la qual ens venen tots els béns” i que “aleshores, la recerca dels drets no té cap fonament, solament el caprici, perquè té el perill d’oblidar la raó profunda del do que es lliura”. Finalment, diu que “el deure de reconèixer Déu, amb la fe i l’amor, és camí d’autèntica llibertat”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, recorda que en les properes setmanes vol glossar “el mestratge del concili Vaticà II”, “anant directament al contingut dels documents aprovats”, però també deixant parlar sobretot “els papes del Vaticà II, sant Joan XXIII —el Papa que el convoca i l’inaugura— i sant Pau VI ―el Papa que en recull el llegat i el porta a plenitud”, és a dir, “anar als seus textos, al·locucions i missatges, i poder veure de primera mà què volien, què pretenien, què esperaven tant Joan XXIII com Pau VI de l’esdeveniment conciliar”. Explica que “iniciat el Concili, la primera setmana de desembre de 1962, els Pares debatien sobre quina havia de ser la intenció bàsica i el centre unificador” i que el cardenal Montini, el futur Pau VI, “formulà la qüestió primària del Concili en aquests termes: «Què és l’Església? Què fa l’Església? Aquests són els dos eixos en els que és necessari disposar totes les qüestions d’aquest Concili. El misteri de l’Església i la missió de l’Església.»”. Afirma que “després, ja com a Papa, en el seu importantíssim discurs d’obertura del segon període conciliar, el 29 de setembre de 1963, establia d’aquesta forma les quatre principals finalitats del Concili: «La noció, o, si es prefereix, la consciència de l’Església, la seva renovació, el restabliment de la unitat entre els cristians i el diàleg de l’Església amb els homes de la nostra època»”. Finalment, diu que “el Vaticà II té una veritable projecció de futur perquè ressitua el ser i l’actuar de l’Església, arrelant-se i fonamentant-se en la genuïna Tradició, però amb els ulls posats en l’home d’avui, amb els seus neguits i esperances” i que “com afirmava Jean Guitton, un dels laics que van participar en el Concili, «l’arquitectura dogmàtica del Concili es desplegava al voltant de la idea de l’Església»”.
El cardenal Joan Josep Omella recorda que “el 30 de novembre passat, la Santa Seu va retre un sentit homenatge a Etty Hillesum amb motiu del 80è aniversari de la seva mort” i que “som davant d’un testimoni d’una noia que, enmig de les terribles tempestes de la seva vida, va saber acollir la flama de l’esperança i convertir-se en un bàlsam que alleugés les ferides dels més vulnerables”. Explica que “Etty Hillesum va ser una jove jueva holandesa que va néixer a principis del segle passat”, “una dona sensible i de gran cultura” que “va patir moments de gran fragilitat psicològica” i que “va comptar amb l’ajuda d’un famós terapeuta, Julius Spier, que la va introduir a la lectura de la Bíblia i de les obres de sant Agustí”. Expressa que, enmig de les seves crisis interiors, la jove “troba Déu en allò més profund del seu cor”, que “descobreix que Déu ha arrelat al seu interior” i que “aquest fet l’omple d’esperança i li dona una força immensa per suportar totes les adversitats”. Afirma que “el més bonic del testimoni d’aquesta noia és que no guarda per a ella la riquesa del que ha descobert”, sinó que “vol compartir amb els seus germans més vulnerables tot allò que ha rebut de Déu”. Exposa que Etty Hillesum deixà escrit al seu diari que, malgrat que va tenir la possibilitat d’escapar-se del camp de concentració, va preferir quedar-s’hi “per alleujar la desesperació dels que havien de ser deportats als camps d’extermini” i que “la seva vida acaba tràgicament quan, amb només vint-i-nou anys, mor al camp de concentració d’Auschwitz”. Finalment, diu que “el testimoni d’Etty Hillesum ens omple d’esperança”, que “la seva existència ens recorda que malgrat el nostre passat sempre estem a temps d’obrir-nos a Déu” i que “sempre podem iniciar un camí que ens vagi transformant, fins al punt de lliurar la nostra vida pels nostres germans, per no deixar-los sols i sense esperança”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que “en un món en canvi constant, la formació permanent s’ha convertit en una necessitat essencial per al creixement i el desenvolupament personal” i que “la formació continuada no es limita a l’àmbit professional, sinó que abraça totes les dimensions de la vida”. Afirma que “convé recordar que la formació continuada és un procés que dura sempre i que va més enllà de l’educació formal”, que “inclou l’adquisició de noves habilitats, coneixements i competències que enriqueixen la vida personal i professional”, que “això permet a les persones adaptar-se a nous desafiaments, millorar l’autoconfiança i assolir nous objectius personals”, alhora que “també en l’àmbit professional, permet mantenir-se actualitzats amb les darreres tendències i tecnologies del propi camp professional”. Considera que “igualment es donarà un creixement intel·lectual, ja que l’aprenentatge constant estimula el cervell, millora la memòria i aguditza les habilitats cognitives”. Expressa que “la formació contínua no només beneficia els individus, sinó que també té un impacte positiu a la societat en general” i que “una població en aprenentatge constant contribueix a una economia més robusta i a una comunitat més cohesionada”. Manifesta que “el més substancial és incorporar l’aprenentatge a la rutina diària i dedicar temps regularment per aprendre alguna cosa nova”, que “la formació permanent és una inversió valuosa en un mateix, que ofereix innombrables beneficis personalment, professionalment i espiritualment” i que “les vacances ens han de servir per a això, també per a rellegir amb pau la Paraula de Déu i lloar les meravelles de la Creació”. Finalment, diu que “participar en activitats de formació i aprenentatge és font de joia i de superació personal, i redueix l’estrès i l’ansietat, en proporcionar distracció positiva i experiències de “sentit””.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, expressa que “si aquells amb qui convivim diàriament en la llar són el primer cercle de la nostra relació personal, el segon és aquest entorn format pels “veïns””. Diu que “sobre ells, sobre la seva presència, molt sovint recau el qualificatiu de “insuportable””, que per alguns “no són més que “xafarders”” i per a d’altres “són abans de res una possible o probable amenaça”. Afirma, però, que “hi són” i que “són també sagrament de presència de Déu”. Considera que “per a qui mira amb ulls de l’Esperit i veu el món espiritual, no existeix “la massa”, perquè per a ell tampoc no existeix “l’anonimat”” i que “ningú no és només un número: ningú no és únicament “el veí del tercer”…”. Assegura que els veïns, molt probablement, són una massa indiferenciada de persones anònimes, però que “nosaltres entre ells no voldríem ser-ho, no els veiem així”, sinó que “apareixen als nostres ulls com formant part d’una comunió de persones, reunits formant un germen de fraternitat”. Recorda que encara va poder conèixer algun supervivent de l’antiga societat de l’illa d’Eivissa i que “encara que fora de les tres ciutats es vivia en cases aïllades, els veïns eren quelcom fonamental: ells eren la garantia de la salut i la seguretat, la informació i la comunicació”. Recorda també que va conèixer “un sacerdot, consiliari d’un moviment d’Apostolat Seglar, que repetia: “visc en un pis normal, confesso que em costa molt la reunió de la comunitat de veïns, però si no començo posant el bon esperit en aquest àmbit de la meva vida, en què queda la meva fe i el meu compromís de cristià en el món?””. Finalment, reconeix que “pensar així és com somiar utopies”, però que “si deixem de somiar, potser no caminarem ni un pam cap al món d’una ciutadania de l’Esperit”.
El bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, adreça una carta als joves. Els recorda que fa cinc anys, el 25 de març de 2019, el papa Francesc els va escriure una Exhortació apostòlica, “Crist viu”, i els recomana que la llegeixin sencera ara que ja han acabat el curs i els exàmens, ara que disposen d’una mica més de temps per a ells, per a cuidar la vida interior, per a meditar i pregar. Recorda que hi ressonen “les veus de milers de creients d’arreu del món que van fer arribar les seves opinions al Sínode sobre els joves que es va celebrar durant l’octubre de l’any 2018” i que fins i tot joves no creients van desitjar compartir suggeriments que van suscitar noves qüestions. Considera que “hauríem d’aprendre més a mirar la realitat com ho fa el papa Francesc, amb esperança: «en totes les situacions buides i doloroses —afirma— (…) hi ha un camí de sortida»”. Expressa que en aquest camí, el Papa els proposa que es deixin estimar per Déu, que es deixin prendre per Crist que és viu i els vol vius, que invoquin i deixin actuar en ells l’Esperit Sant. Manifesta que el papa Francesc “recorda a la seva carta que durant el Sínode esmentat, un dels joves auditors, provinent de les illes Samoa, va parlar de l’Església com si fos una canoa en la qual els ancians ajuden a mantenir la direcció guiant-se per la posició dels estels, mentre els joves remen amb força imaginant el que els espera més enllà”. Afirma que “el Papa vol que tots pugem a la mateixa canoa i entre tots busquem un món millor, amb l’impuls sempre nou de l’Esperit Sant”. Finalment, diu als joves que des de la Delegació diocesana de Pastoral de Joventut i les diverses realitats juvenils de les parròquies, comunitats, escoles cristianes, presents a la diòcesi de Tortosa, compten amb ells “per continuar remant junts a la mateixa canoa de la nostra Església”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, recorda que “són dies de fi de curs escolar” i que “segur que, com sempre, hi haurà hagut grans alegries i enormes tristeses al veure les notes; cansaments i esperances per les moltes hores a l’aula i preparatius per a les vacances d’estiu”. Expressa que “entreveure el descans és sempre motiu de goig” i que això “passa també als adults”. Recorda que “ambdós períodes, el del treball i el del descans, són fruit i premi de l’esforç personal i de les disponibilitats familiars” i que “la nostra societat els considera com un dret conquerit després de moltes dècades de reivindicacions”, però que “els hauríem d’aprofitar com una oportunitat per compartir amb altra gent els millors aspectes de les dues situacions i mantenir el desig que tothom ho pugui aconseguir”. Agraeix a “tants voluntaris que, amb les seves tasques, fan possible la felicitat aliena” i ho concreta “en els joves que dediquen el seu temps al servei de nens i adolescents durant tot l’any en els centres de lleure en col·legis i parròquies” i “quan lliuren part del seu descans estiuenc a acompanyar-los en colònies i campaments per completar la seva formació personal”, perquè “no es tracta només de dedicar temps com un monitor voluntari, sinó de participar en processos educatius que promoguin actituds de respecte i solidaritat per al demà”. Li sembla convenient “no caure en un dels dos extrems de la disponibilitat dels joves voluntaris: l’adulació exagerada per la seva tasca o el lament per una joventut mancada de principis”. Finalment, reconeix que “l’actitud de servei és universal”, però que “els cristians la tenim com un mandat que neix de les paraules i els gestos de Jesús de Natzaret” i diu que “cal fomentar les coses positives entre els nostres joves i ajudar a rebutjar l’individualisme, l’egoisme i la despreocupació”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “l’Església és una comunitat sempre en camí”, que “mentre pelegrina per aquest món, és signe de Crist”, però que “és sempre un signe perfectible, marcat per la deficiència, perquè en formen part persones i institucions que poden ser infidels a la seva missió” i que “per això, per complir la seva missió, l’Església s’ha de renovar de manera continuada”. Expressa que “la veritable reforma consisteix en què l’Església sigui més santa i s’aferri més al Senyor: que en els seus criteris, comportaments i projectes sigui guiada només per Ell”. Reconeix que “també cal que l’Església es miri a si mateixa i s’esforci a eliminar tot allò que l’impedeix complir la seva missió de ser signe i pregonera de l’Evangeli”. Afirma que “en el magisteri del nostre papa Francesc trobem tres criteris que poden ajudar a la renovació de l’Església: la sinodalitat, la missió i la misericòrdia”. Manifesta que “també la nostra Església de Solsona, si vol ser fidel a la seva missió, haurà d’entrar en un procés de renovació, que afecta les persones i les institucions, les actituds amb què vivim i la manera com ens situem a la societat actual”. Demana que “examinem tot des de Jesucrist, amb la llum de l’Evangeli, per advertir les nostres infidelitats i per discernir aquelles coses de les que hem de prescindir i aquelles altres en què hem de créixer”. Finalment, diu que “tot això serà possible si deixem que el vent de l’Esperit, que tot ho fa nou, bufi sobre aquesta estimada terra de Solsona”.
El bisbe de Girona, fra Octavi Vilà, diu que “quan tot va bé, quan tenim el vent de la vida a favor, res ens fa por”, però que sabem, per experiència, que “la vida està feta de moments diversos”. Comunica que “la propera setmana, la nostra diòcesi peregrinarà a Lourdes”. Recorda que “des que l’any 1858 la Mare de Déu s’aparegué a Bernardeta Soubirous en aquella cova de Massabielle, el santuari de Lourdes s’ha convertit en punt de referència cap al qual peregrinar i on demanar a la Mare de Déu el do de la salut”. Expressa que “quan la salut falta, i ho fa de manera que afecta al nostre dia a dia, les seguretats humanes trontollen, perquè no entenem el perquè d’aquesta situació”. Reconeix que “davant la malaltia apareix sovint la por” i que “en algunes ocasions la fe trontolla, és qüestionada” i considera que la lectura del llibre de Job “ens pot ajudar a viure aquesta situació”. Manifesta que “davant la malaltia cal recórrer a la ciència mèdica, respectant sempre la dignitat de la persona humana i el seu dret inalienable a la vida” i que “aquest camp correspon de manera essencial als professionals de la medicina”, però que “hi ha, afegida a la malaltia, una vessant de dolor moral” i que “en aquest cas sí que podem aportar-hi tots alguna cosa per, almenys, fer-ho més suportable”. Assegura que “estar al costat de qui pateix, i que aquest pugui recórrer a una mà amiga i escoltar una paraula de consol i d’encoratjament, és una de les principals obres de misericòrdia”. Finalment, demana que “aquests dies, mentre un bon grup de malalts de la nostra diòcesi visitin Lourdes”, ens proposem “fer sentir, de manera més directa, la nostra proximitat vers els malalts”, ja que “en ells hi ha especialment el rostre de Crist”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
