Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
El proper diumenge 23 d’octubre l’Església celebra la Jornada Mundial de les Missions, coneguda també com a Domund, organitzada per les Obres Missionals Pontifícies, la institució de la Santa Seu encarregada de buscar mitjans per impulsar l’activitat missionera de l’Església. Aquesta Jornada, que enguany té com a lema “Sereu els meus testimonis”, una cita del llibre dels Fets dels Apòstols que ens encoratja a sentir i a viure la força renovadora de l’Esperit Sant, se celebra cada any a tot el món per tal d’ajudar els missioners en la seva tasca evangelitzadora, duta a terme entre els més pobres. Enguany s’hi afegeix la commemoració dels 400 anys de la fundació de la Congregació per a la Propagació de la Fe —actualment Congregació per a l’Evangelització dels Pobles— i dels 200 anys de l’Obra de la Propagació de la Fe, que fa 100 anys va rebre el reconeixement de «pontifícia», juntament amb les Obres de la Santa Infància i la de Sant Pere Apòstol.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar del Domund, així com de les paràboles del jutge i la viuda i el fariseu i el publicà i de la trobada amb Crist en els sagraments i la litúrgia.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que la Jornada del Domund “enguany té el lema següent: «Sereu els meus testimonis», inspirat en les paraules de Jesús ressuscitat als seus deixebles, tal com trobem en el llibre dels Fets dels Apòstols (1,8)” i es pregunta “què té d’estrany que, si he descobert en Crist el secret contra el meu mal, ho anunciï als qui estimo, mentre ho faci sense imposicions ni ferir els sentiments de ningú”. Explica que “el papa Francesc, en el missatge per al Domund d’enguany, ens diu que l’Esperit Sant inspira «homes i dones senzills per a missions extraordinàries»” i “ret homenatge a aquells testimonis que van posar en marxa les diverses Obres Missionals Pontifícies i a tots els qui viuen el fet que «l’Església és missionera per naturalesa»”. Afirma que “com a Església diocesana, el Domund ens recorda l’obra missionera arreu del món i, especialment, la donació dels vint-i-set missioners i missioneres de la nostra arxidiòcesi que anuncien l’Evangeli en els llocs més insospitats”, però que també “el Domund ens recorda que tot batejat i batejada ha de ser missioner o missionera en el seu propi ambient”. Manifesta que “quan s’ha fet una veritable experiència d’Evangeli hom ja no pot restar encadenat”, que “es comunica espontàniament” i “es desitja que els qui estimem també hi participin”. Finalment, diu que “el Domund ens pregunta fins a quin punt Jesús de Natzaret és llum per a nosaltres i, si ho és, per quina mena de complex no hem d’anunciar-lo, tot esdevenint el seus testimonis” i expressa que “Ell mateix ens hi empeny. Ens diu: «Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum» (Mt 10,27)”.
El cardenal Joan Josep Omella diu que “enguany commemorem els dos-cents anys del Diumenge Mundial de les Missions, que coneixem popularment com a DOMUND”. Expressa que “al llarg de la història, ser testimoni de Crist mort i ressuscitat sempre ha estat difícil, especialment en moments de dificultat, afectats per guerres, per pandèmies, per crisis econòmiques… “. Recorda que fa dos-cents anys Pauline Marie Jaricot, “impressionada per la labor dels missioners i commoguda per les miserables condicions en què vivien, va idear un sistema de recaptació de diners per a les missions, una iniciativa oficialitzada l’any 1822 com a l’Obra de Propagació de la Fe” i que “aquesta jove francesa, que va ser beatificada el passat 22 de maig, es considera la precursora del DOMUND, l’obra missionera més coneguda del món”. Afirma que “els missioners s’han estès pels cinc continents com a deixebles de Jesucrist per evangelitzar, és a dir, per oferir el testimoni del Senyor” i que “Jesús els envia al món no només per dur a terme la missió, sinó també i, sobretot, per viure la missió”. Demana que “preguem pels missioners que treballen lluny de les seves llars”, que “preguem perquè siguin testimonis fidels a la crida del Senyor” i que ens unim a ells “amb la nostra pregària intensa i amb la nostra col·laboració personal, material i econòmica”. Agraeix de tot cor la nostra contribució “en la col·lecta que, amb motiu del DOMUND, aquest diumenge es fa a les parròquies, centres de culte de la nostra arxidiòcesi i mitjans telemàtics”. Finalment, demana que “donem gràcies al Pare per tot el que fan els missioners” i que “siguem testimonis del Senyor al món amb la força de l’Esperit Sant”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que “el lema d’aquest Diumenge del Domund 2022 destaca el caràcter comunitari-eclesial, sinodal, de l’anomenada acció missionera dels deixebles”, que “la missió es realitza sempre de manera eclesial comunitària, com els deixebles “enviats de dos en dos” (Lc 10,1)” i que “en l’actual context del Sínode sobre la Sinodalitat, es reforça tot allò que el Sínode proposa: “Comunió, participació, missió””. Expressa que “la tasca de l’evangelització de tots els homes constitueix la missió essencial de l’Església”, una tasca i missió que “els canvis amplis i profunds de la societat actual fan cada cop més urgents” i que “evangelitzar constitueix, en efecte, la felicitat i la vocació pròpia de l’Església, la seva identitat més profunda”. Recorda que “una jove francesa, beatificada el maig passat a Lió, Pauline Marie Jaricot, va fundar fa exactament 200 anys l’Obra de la Propagació de la Fe”, que “fins i tot amb condicions precàries, ella va acollir la inspiració de Déu per posar en moviment una xarxa de pregària i una col·lecta per als missioners, de manera que els fidels poguessin participar activament a la missió “fins als llocs més llunyans de la terra”” i que “d’aquesta genial idea va néixer la Jornada Mundial de les Missions Domund que celebrem cada any, i la col·lecta que està destinada al Fons Universal amb el qual se sosté l’activitat missionera”. Finalment, diu que “avui n’hi ha molts que estan essent testimonis de Déu per tota la terra, fins lliurant la seva vida per causa de l’Evangeli”, que “són els nostres missioners que hem d’estimar i hem d’ajudar” i que “són els qui han escoltat la crida del Crist i han aportat el seu gra de sorra perquè aquest món sigui una mica més digne cada dia, i reconegui Jesucrist com el seu Salvador”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “un dels efectes més alliberadors i satisfactoris de sentir-se cridat és notar que “la meva vida serveix per a alguna cosa”, “que soc aquí perquè s’espera alguna cosa de mi…”” i que “totes les crides que escoltem de Déu contenen una missió”. Considera que “és molt important que aprofundim en el vincle inseparable que hi ha entre la missió i la vocació, especialment quan recordem cada any, en la celebració del Domund, tants germans que estan entregant les seves vides com a missioners”. Expressa que “alguna vegada hem estat testimonis d’interpretacions falses, i també malicioses (efecte d’aplicar la sospita interessada) d’opcions realitzades per cristians a favor de determinades tasques” i que “aquesta manera de pensar oblida que l’autèntic missioner hi és perquè ha estat cridat”, “que en la seva història de diàleg amb Jesús, va viure un moment intens de consciència d’haver de respondre generosament a la generositat amb la qual Jesús l’havia tractat; i que, havent tingut la possibilitat de triomfar en la vida guanyant diners i prestigi, es va complicar l’existència per a transmetre la fe allà on Jesús no era conegut”. Manifesta que “tota l’Església és missionera i tots hi som enviats a fer deixebles i a batejar”. Finalment, diu que “alguns han tingut el do de viure aquesta crida tan intensament, amb tal claredat, que van entendre que Jesús els necessitava a la frontera, allà on encara no és conegut ni cregut”, que “aquests són germans nostres i el seu lliurament és també nostre” i que “conèixer-los i ajudar-los és el nostre compromís”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que la realitat de les missions catòliques arreu del món en països en via de desenvolupament “és considerada realitat preciosa de l’Església”. Afirma que “la presència dels missioners i missioneres en aquests països, amb fidelitat i constància, toca el cor d’una societat que és capaç de restar perplexa enfront de la generositat d’aquestes persones que, en nom de Crist i de la seva Església, són presents entre els més pobres per ajudar-los a créixer amb esperança”. Recorda que la missió ve de molt lluny, del mateix Crist quan envia els seus deixebles a anar per tot el món i predicar a tothom la bona nova de l’Evangeli i expressa que “l’Església al llarg dels segles ha respost a aquest enviament de Jesús amb onades missioneres intenses en el temps i en el nombre, fent que la fe cristiana arribés a tots els continents”. Considera que “la missió té vocació de testimoniatge, de martiri: donar la vida pels germans per amor a Crist” i que el Domund “ens presenta aquesta obra preciosa de testimoniatge i donació, no sols perquè l’admirem i l’aplaudim, sinó a fi de suscitar en nosaltres la generositat amb vista al sosteniment de les obres de missió catòlica d’arreu del món”. Manifesta que “tots som testimonis de Crist”, que “alguns ho són en terrenys de missió” i que “també nosaltres ho hem de ser en aquesta terra nostra que, cada vegada més, es va convertint en un país de missió”. Finalment, diu que “ara ens pertoca donar suport a les missions ad gentes, a aquells missioners i missioneres que són la nostra avantguarda en països generalment llunyans” i que “ho hem de fer amb la pregària, amb els donatius generosos i amb l’almoina del temps col·laborant amb la delegació diocesana de missions”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, “posa l’accent en les persones que, abandonant la comoditat de la seva família i la posició social, han marxat a altres terres per predicar l’evangeli de Jesucrist i compartir la seva vida amb gent de cultures diferents” i que “han passat d’un cert benestar a una arriscada inseguretat”. Assegura que “és cert que la proximitat i la convivència amb els seus nous germans es transforma aviat en un amor intens cap a ells i en un clar afecte cap a la seva cultura” i que “a partir d’aquesta actitud inicial, els missioners intenten donar-los a conèixer Jesucrist, la seva veritat, la seva salvació”. Considera que “a vegades sembla que a la nostra societat no li importa la seva mort per predicar i viure l’amor de Déu, la fraternitat i la pau de Jesucrist”. Malgrat això, afirma que “l’admiració i el reconeixement cap als missioners no minva entre les nostres comunitats i la societat en general”. Afirma que amb les paraules “Sereu els meus testimonis”, el Senyor “ens interpel·la a tots els cristians des del nostre baptisme i ens compromet a ser els seus testimonis en el nostre entorn”, però que “els missioners, a vegades, són l’única presència de Jesucrist en molts països i necessiten les nostres ajudes econòmiques i les nostres oracions”. Expressa que li sembla important que tots coneguem, i llegim detingudament, “els missatges que el Papa ens dirigeix als catòlics i persones de bona voluntat en jornades significatives”. Finalment, demana que “l’admiració i el reconeixement als més de deu mil missioners espanyols escampats pel món es tradueixi en una ajuda perquè puguin continuar la seva missió”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que la Jornada del Domund “és un dia per pregar per les missions i per prendre consciència que tots som missioners i hem d’estar compromesos a ajudar aquells germans que han anat a terres llunyanes a predicar l’Evangeli, a portar el Regne de Déu”. Recorda que les paraules del lema del Domund, “Sereu els meus testimonis”, pertanyen a l’últim diàleg que Jesús ressuscitat va tenir amb els seus deixebles abans de l’Ascensió al cel, com es descriu als Fets dels Apòstols: “L’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres i rebreu la seva força, perquè sigueu els meus testimonis a Jerusalem, a tota Judea, a Samaria i fins als confins de la terra” (Fets 1,8) i que “segons aquest relat dels Fets, va ser immediatament després de la vinguda de l’Esperit Sant sobre els deixebles de Jesús que per primera vegada es va donar testimoni de Crist mort i ressuscitat amb el denominat discurs missioner de sant Pere als habitants de Jerusalem”. Expressa que “així, els deixebles de Jesús, que abans eren febles, temorosos i tancats, van començar el període de l’evangelització del món”, que “l’Esperit Sant els va enfortir, els va donar valentia i saviesa per testimoniar Crist davant de tothom” i que “ara som nosaltres, els cristians que vivim en aquest moment de la història, els testimonis de la Resurrecció, perquè Crist el Senyor, és amb nosaltres i viu en nosaltres”. Finalment, prega que “demanem avui especialment pels missioners de la nostra diòcesi i per tots els que prediquen la Paraula de Déu i comuniquen la seva vida a tants germans en llocs llunyans” i que “siguem generosos amb la nostra col·laboració a les seves necessitats”, així com que “siguem valents també nosaltres a donar exemple i testimoniatge de Jesús al món”.
L’arquebisbe electe de València i bisbe de Tortosa, Enric Benavent, comenta “les dues paràboles que apareixen en el capítol 18 de l’Evangeli de Lluc: la del jutge i la viuda (que vam escoltar la setmana passada) i la del publicà i el fariseu (que es proclama aquest diumenge)”, que “contenen un mateix ensenyament: l’oració insistent i feta amb humilitat té com a efecte la revelació de la salvació de Déu envers els pobres i els pecadors”. Recorda que en la primera “ens trobem amb tres personatges: una viuda, un jutge i Déu”. Explica que la viuda de la paràbola “personifica els que no compten per a res en la societat i que, per tant, ningú les escolta” i que “el jutge, en canvi, representa a aquells que, orgullosos i plens de supèrbia pel seu poder, tenen un cor insensible cap als més necessitats”. Expressa que “Jesús ens insinua dues condicions perquè la nostra oració arribe a tocar el cor del Pare”: “La primera es refereix al seu contingut: hem de demanar a Déu que ens «faça justícia», que ens done el Do que necessitem per a viure en la plena alegria” i “la segona condició és la perseverança”, ja que “ser constants en la pregària és signe que no desconfiem de Déu”. Comenta que “la segona paràbola té tres personatges també: el publicà, el fariseu i Déu”, que “el fariseu exhibeix les seues bones obres. Està tan ple de si mateix, del que és i del que fa, que en el seu cor no hi ha espai per a Déu” i que “el publicà, en canvi, no té res a mostrar-li a Déu. A més de ser considerat pecador per la societat del seu temps, ell també ho reconeix. No pot presumir de res. Per això, cerca el camí de la misericòrdia: «Déu meu, sigues-me propici, que soc un pecador»”. Finalment, diu que “aquesta oració canvia la mirada de Déu sobre els homes i, per tant, la situació d’aquests davant d’Ell” i que “a Déu li entendreix més la humilitat del pecador que les bones obres d’un just superb”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “per portar els homes a la trobada amb Crist resulta indispensable conduir-los als sagraments, que són els moments privilegiats en què Crist es fa present realment a la vida dels homes, per enfortir-los amb la seva gràcia”. Expressa que “els set sagraments són moments singulars de trobada amb Crist, que és el sagrament primordial” i que “el primer moment de trobada amb Crist és el baptisme, que ens uneix estretament amb Ell i ens incorpora a l’Església”. Afirma que “la vida sencera del cristià consisteix en desenvolupar la gràcia que rebem el dia del baptisme” i que “aquesta gràcia és enfortida pels altres dos sagraments de la iniciació cristiana, la confirmació i l’Eucaristia”. Manifesta que “menar les persones fins a Crist, introduir-les en el seu misteri, suposa també ajudar-les a “entrar” a la litúrgia” i que “els ritus en què s’expressa la fe, no són accessoris, sinó molt importants, perquè són expressió sensible i corporal del que creiem”. Considera que “sovint s’ha oposat la pastoral d’evangelització a la pastoral sacramental”, però que “en realitat l’evangelització inclou la iniciació sacramental” i assegura que “cal mantenir en equilibri paraula de Déu, evangelització i sagraments”, que “s’evangelitza ajudant les persones a viure la litúrgia i, sobretot, acompanyant-les perquè visquin en profunditat els sagraments” i que “la litúrgia, a més, ens insereix en una comunitat que prega i que viu en el temps la fe”. Finalment, diu que “caminar amb l’Església al llarg de l’any litúrgic i participar-hi dels sagraments posa els homes en estreta comunió amb el Senyor Ressuscitat”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
