Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Diumenge 8 de setembre del 2024, solemnitat del Naixement de la Mare de Déu, s’iniciarà la celebració del Mil·lenari de la fundació del monestir de Montserrat. Al llarg de quinze mesos hi haurà algunes dates que prendran una rellevància especial. D’una banda, la festivitat de la Mare de Déu de Montserrat, el diumenge 27 d’abril de 2025. I, d’una altra, les festes pròpiament monàstiques i la cloenda del Mil·lenari, el 8 de desembre de 2025. L’evangelització, la cultura, la pastoral i el foment de la participació de la societat civil en els diferents esdeveniments seran els principals eixos de la commemoració del Mil·lenari de Montserrat.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar del Mil·lenari de la fundació del monestir de Montserrat, així com del 125è aniversari de la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat, del Primer de Maig, de la fe nua, de signes de resurrecció, de la paciència de Déu, de donar fruit, de posar els pobres al centre i de creure en Jesucrist i estimar-nos els uns als altres.
El cardenal Joan Josep Omella diu que “en el clima joiós del temps pasqual, al bell mig de la primavera, aquesta setmana la sagrada litúrgia ens ha convidat a celebrar la festa dels dos patrons de Catalunya”. Explica que “la festa de la Mare de Déu de Montserrat se celebrava, com totes les marededeus trobades, el 8 de setembre, que és quan celebrem la festa del naixement de Maria”, que “l’any 1881, quan el papa Lleó XIII la va declarar «patrona de tot el principat de Catalunya», es va demanar que tingués també una festa pròpia”, que “l’any 1914 es va decidir que el dia de la celebració de la nostra patrona fos el 27 d’abril” i que “des de llavors, any rere any, preguem des del cor a la nostra patrona amb els entranyables versos de mossèn Jacint Verdaguer”. Comunica que “el proper 8 de setembre arrencarà formalment la celebració del mil·lenari del monestir de Montserrat”, efemèride providencial que “ens recorda la importància d’edificar la nostra vida sobre la roca que és Crist”. Afirma que “la comunitat de Montserrat fa anys que treballa en la preparació d’aquest esdeveniment històric amb la voluntat d’ajudar-nos a viure’l amb tota la intensitat, deixant que toqui els nostres cors i les nostres ànimes”. Expressa que “el Pare Abat en relació amb el projecte del Mil·lenari ha destacat la importància de l’evangelització” i “posa de relleu que Montserrat és una presència de vida monàstica enmig del món, una presència de Jesucrist i de la Mare de Déu”. Manifesta que “aquest mil·lenari és una oportunitat per reafirmar els valors del monestir de Montserrat”. Finalment, prega que “demanem a santa Maria, Mare de Déu, sota l’advocació de Montserrat, que ens ajudi a fer el bé, a anunciar Jesucrist i el seu Evangeli, a potenciar la comunió i a pregar junts per la tan desitjada pau al món”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, recorda que “va ser el 30 d’abril de 1899 quan per primera vegada es resà la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat”, que “el lloc escollit fou l’altar de la Moreneta de la catedral de Barcelona” i que “celebrà la missa i recità aquesta pregària mariana el Doctor Josep Torras i Bages, essent ja bisbe electe de Vic, el qual n’era l’autor”. Afirma que “aquesta visita espiritual continua essent instrument de pietat per a expressar la devoció i l’estima a la patrona de Catalunya, tot demanant la seva intercessió en les contingències humanes”. Informa que “l’arrel d’aquest acte de pietat adreçat a la Verge bruna va ser la creació de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat” que “volia potenciar la pregària en català i, per tant, tenir un devocionari en la nostra llengua”. Recorda que “el Sant Pare, en la declaració de la Mare de Déu de Montserrat com a patrona de tots els pobles de Catalunya, afirmà: «Catalans, en la muntanya de Montserrat i en la devota Imatge que allí es venera, teniu la vostra Mare.»” i que “per això, el Doctor Torras desgrana set invocacions substancioses a la Verge prodigiosa, la Mare castíssima, la Profetessa admirable, la Rosa de caritat, la santa Engendradora de l’Etern, la Verge poderosa, la Senyora de Montserrat, seguides per la demanda de la seva intercessió pel poble català”. Expressa que Torras i Bages demana a la Mare de Déu “la fe que fa planer el camí de la vida, l’honestedat dels costums, el desterrament de la maledicció i la blasfèmia, la unió de tots els germans, la permanència del poble català, la defensa dels enemics, una pau cristiana i perpètua”. Finalment, diu que “han passat vint-i-cinc lustres des de la composició d’aquesta visita espiritual” i que, “tot i que ara som en altres temps, aquestes invocacions i pregàries mantenen la seva actualitat”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, informa que “més d’un centenar de persones, segons dades de la Generalitat, van morir l’any 2023 per accident laboral a Catalunya, i a tot Espanya 721”. Diu que “cadascun d’aquests accidents ha tingut greus conseqüències personals i econòmiques en les famílies dels accidentats, que, a més, no sempre reben el suport institucional necessari” i que aquest és “un problema alarmant i un indicador de la importància de la prevenció i la seguretat laborals”. Explica que “al darrere d’aquestes dades, que afecten sobretot la indústria i la construcció, s’amaguen també d’altres realitats”, com ara “la constatació que, segons els experts, hi ha factors molt significatius a l’hora d’avaluar riscos: l’excessiva subcontractació o temporalitat que no ajuden a garantir l’aplicació de mesures i hàbits de treball saludables, la irregularitat d’algunes contractacions”. Recorda que “el treball, segons la Doctrina Social de l’Església, és central en la vida de les persones” i que “el treball, remunerat o no -cal distingir entre treball i ocupació- exigeix condicions dignes” i “ha de ser lloc de vida i no causa de mort”. Afirma que cal valorar i encoratjar “els esforços que fa tanta gent, cristiana o no, per tal de dignificar-ne les condicions” i que “el compromís sindical perquè les contractacions i condicions laborals siguin dignes i justes, l’atenció i solidaritat amb els companys de feina quan cal, l’observança de les mesures de seguretat, són petites o grans accions imprescindibles”. Finalment, reprodueix unes paraules del papa Francesc que, entre altres coses, diu que “les morts i lesions són un tràgic empobriment social que ens afecta tots, no només les empreses o famílies implicades” i que “la seguretat no només està garantida per una bona legislació, que cal fer acomplir, sinó també per la capacitat de viure com a germans en el lloc de treball”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “el dia primer de maig té una gran rellevància en la nostra societat perquè se celebra l’anomenat Dia del Treball o Festa dels Treballadors, que té repercussions socials a tot el món”. Explica que “l’origen de la jornada es remunta a la fi del segle XIX, en plena revolució industrial, en una ciutat dels Estats Units”, on “els sindicats dels treballadors van promoure una vaga per reivindicar unes condicions dignes en la seva feina i van ser reprimits per la força pública que va causar la mort d’alguns dels manifestants”. Recorda que “la protesta va tenir molta repercussió en els anys posteriors”, que “des d’aleshores la percepció de les relacions entre el capital i el treball humà ha evolucionat molt” i que “s’ha fet un gran pas, però no tot s’ha resolt”. Explica que “l’Església catòlica ha publicat molts documents sobre aquest tema tan important per al gènere humà”, que “tots els pontífexs han abordat aquesta qüestió i han dedicat moltes pàgines a presentar els fonaments del pensament cristià davant de les ideologies i moviments socials dels últims segles” i que “se’n va ocupar, alhora, el Concili Vaticà II (1962-65) en la Constitució L’Església en el món actual”. Recorda que “a principis d’aquest segle, recollint tots aquests textos anteriors i facilitant una bona lectura i comprensió d’aquesta qüestió tan complexa, es va publicar un Compendi de la Doctrina Social de l’Església que ofereix una visió àmplia de les preocupacions, les actituds i les accions que els catòlics han d’assumir com a pròpies perquè neixen dels mateixos evangelis”. Finalment, fa una “referència ben propera: el llibre del director de Càritas, Rafael Allepuz, Persones i treball, (1921) que recull admirablement la doctrina que ensenya l’Església sobre la persona, el treball i l’ideari cristià sobre aquestes qüestions”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, explica una petita història d’una senyora que va anar a visitar, una dona creient que “mai no havia pogut rebre un ensenyament cristià com la catequesi”, però que “ara, de gran, s’ha apropat a la pregària comunitària de l’Església, en gaudeix i n’ha descobert la profunditat humana”. Expressa que aquesta senyora li va voler explicar “la seva estada recent a l’hospital”, “una experiència profunda” i és que “un d’aquells dies, en un moment crític que augurava un desenllaç poc esperançador, girà els ulls cap amunt, com buscant el cel representat pel sostre de l’habitació”, “hi cercava Jesús i els seus àngels, llur presència i llur consol en aquell moment d’incertesa i debilitat”. Afegeix que “la seva sorpresa fou que aquesta vegada no experimentà res, ni cap llum ni cap confort”, que “durant uns segons restà decebuda”, però que “al moment següent i de forma espontània, li sortí del cor aquesta pregària: «Jo avui no et veig, Senyor, però estic segura que tu sí que em mires. Si ara no et veig, et veuré quan sigui el moment, quan tu ho disposis.»”. Considera que “potser ella, sense saber-ho, estava aprenent a conèixer Jesús des de l’experiència madura de la fe nua”. Reconeix que mentre escoltava el seu senzill relat, pensava en la importància d’aquesta vivència i es preguntava: “¿Què ens passa quan deixem d’experimentar sensitivament l’acompanyament de Jesús?”. Manifesta que “ens trobem davant el misteri de l’experiència de fe”, que “hem d’aprendre a distingir entre l’evidència i la certesa, entre la prova empírica i la fe nua” i que “potser Déu s’amaga perquè anhela la nostra resposta valenta i lliure”. Finalment, diu que “la certesa de la pregària és més segura que les nostres sensacions” i que “en ella sabem que Déu mai no ens enganya ni abandona, i que la nostra esperança troba el fonament ferm del seu amor”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, recorda que “el llibre dels Fets dels Apòstols narra uns fets que contenen per a nosaltres un gran significat”, ja que “en el seu conjunt ens dona una idea global de com era de fet la vida de la comunitat primera, nascuda de la Resurrecció”. Diu que “ens imaginem els cristians de la primera hora de l’Església de Jerusalem, murmurant els uns amb els altres, entre preocupats i suspicaços, en assabentar-se que sant Pau havia decidit anar a visitar-los” i que “Bernabé, que ja havia tractat a Pau i havia forjat amb ell una sincera amistat, es va alçar enmig de la reunió i gosà donar la cara per ell: va explicar com havia estat la seva conversió i el que havia fet predicant l’Evangeli”. Vol subratllar que, “si bé la pròpia existència de la comunitat dels convertits a la fe era un signe de la Resurrecció, aquesta comunitat no era una bassa d’oli”, que “el llibre dels Fets dels Apòstols no dissimula els conflictes interns” i que “els conflictes apareixen com a situacions de recerca de la voluntat de Déu sobre l’Església”. Afirma que “en el fons, la qüestió era saber viure en camí” i que “tenint una base de fe i d’esperança en Crist Ressuscitat, l’Església havia de mantenir-se com a Poble en camí, buscadora de la voluntat de Déu”. Constata que “es va veure amb tota claredat quan el conflicte va acabar en l’anomenat Concili de Jerusalem”, “un conflicte que semblava estar latent sempre, per més que s’anaven donant solucions successives al llarg dels anys: era el problema, central de l’Església naixent, de la relació entre la nova fe en Crist i la tradició jueva”. Manifesta que “per a nosaltres això no pot ser un problema”, ja que “Jesús va fer les coses bé: de la seva Resurrecció no en va sortir una comunitat de fidels que actuaren al dictat”, sinó que “va sortir una comunitat lliure, que sabés deixar-se portar per l’Esperit”. Finalment, diu que “l’Església del Ressuscitat continua sent lliure i fidel”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que “vivim en un món de presses i de nervis” i que “no acceptem un no per resposta i ho volem tot al moment, de tal manera que, si no pot ser així, experimentem de seguida l’angoixa i el neguit”. Expressa que “aquest estil de vida no és pas el de l’evangeli”, que “Déu no té pressa”, que “Jesús va estar trenta anys de la seva vida amagat, ocult, en una vida senzilla” i que “la major part dels exemples que trobem en els evangelis, models que Jesús posava en la seva predicació són referències al món de l’agricultura en el que s’ha d’esperar, s’ha de deixar passar temps, s’ha d’exercitar molt la paciència”. Recorda que “el proper dimecres celebrarem la festa de sant Josep Obrer, instituïda pel Papa Pius XII l’any 1955 per tal que, sota el seu patrocini, tot el treball humà estigui ordenat a Déu i al Regne”, explica que això el porta a “pensar en el món de la pagesia que ha fet sentir la seva veu a les carreteres i ciutats demanant solucions per a la seva difícil situació” i afirma que “hem d’estar a prop d’ells i no podem oblidar la lliçó, d’esforç, de paciència i de treball que ens donen”. Considera que “aquest exemple és també imatge de Déu, Ell que no té presses, que té molta paciència amb la seva creació, i amb nosaltres” i considera també que “les coses importants requereixen paciència, perseverança”. Reconeix que “ens cal recuperar aquesta mirada contemplativa del pagès, que un cop acabada la feina, es queda admirant la terra, gaudint de la creació i del fruit del seu treball, responent a la crida primera de Déu: «ompliu la terra i domineu-la»”. Finalment, demana que “sant Josep ens sigui protector en els nostres treballs, que els qui busquen feina, en puguin trobar, i que a través de l’entrega a la feina ben feta ens ajudi a construir un món més just, que pugui fer present el Regne de Déu, on tota llavor de treball pugui donar fruit”.
El bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, informa que el “cinquè diumenge de Pasqua, sentirem que Jesús ens diu: «Jo soc el cep veritable i, vosaltres, les sarments»”. Recorda que “el país de Jesús era terra de vins”, que “la nostra diòcesi tortosina és també terra de vinyes” i que “això fa que puguem sintonitzar bé amb el missatge de l’Evangeli que es proclama a l’eucaristia dominical”. Expressa que “som cridats a donar fruit”, ja que “sense fruit les vinyes no són res”. Afirma que “els vinyaters saben prou bé que sense fruit, per més boniques i arrenglerades que siguin les vinyes, per més goig que facin, tenen els dies comptats” i que “els pagesos vinyaters saben per experiència que cal netejar i esporgar per tal que la verema vagi bé, produint bons fruits”. Considera que “aplicat a la nostra relació amb Jesús, l’esporgada pot consistir a estar disposats a esporgar defectes, tarannàs, maneres de fer no del tot adequades a la vida de la comunitat cristiana parroquial, o maneres de fer a nivell personal que no ajuden a fer present el rostre de Crist”. Recorda que “si la sarment no està unida al cep, de cap manera no podrà donar fruit, no hi haurà raïm, ni bon vi” i manifesta que “el fruit que, com a sarments, hauríem de donar és el testimoni joiós i coherent de la nostra vida cristiana” i que “la condició per donar fruit és restar units al cep, és a dir, units a Jesús”. Finalment, diu que “el donar fruit en les nostres vides depèn de la pregària” i ens convida a animar-nos “mútuament en aquest temps de Pasqua a demanar a Jesús de pensar com Ell, actuar com Ell, mirar les coses i el món amb la mirada d’Ell, estimar com Ell ens estima, començant per estimar com Ell els més pobres i desvalguts, donant fruits de bondat i de pau”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, informa que en les respostes al tema “servir els pobres” els diocesans han manifestat “la preocupació de la comunitat cristiana pels diversos tipus de pobresa que hi ha i per les seves causes”. Diu que “malauradament, es dona entre nosaltres un creixement de la pobresa material” i que “són moltes les famílies que passen dificultats per pagar les factures dels subministraments bàsics”. Recorda que “una publicació recent de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) sobre les condicions de vida el 2023 assenyala que la privació material severa ha passat del 7,7 al 9 % el 2023, mentre que el risc de pobresa o d’exclusió social ha augmentat fins al 26,5 %” i que “gairebé el 10 % de la població arriba amb dificultats a final de mes”. Expressa que “els cristians no podem romandre aliens a aquesta situació”, que “hem de comprometre el nostre temps i els nostres diners a l’atenció dels més vulnerables” i que això exigeix “estar molt atents per detectar les pobreses que hi ha a la societat” i “potenciar les nostres Càritas i totes les organitzacions de servei als pobres”. Afirma que “hem de sentir a cada persona com a germà nostre, company de camí” i que a la Síntesi del Sínode se subratlla que “posar els pobres al centre i aprendre d’ells és una cosa que l’Església ha de fer cada vegada més”. Manifesta que “per donar cabuda als pobres, hem d’aprendre a ser una Església més senzilla”. Finalment, diu que “una Església que continua fent la impressió de riquesa i opulència no pot estar a prop dels necessitats ni constituir-se en el seu portaveu” i que “per això, el papa Francesc no es cansa de reclamar “una Església pobra per als pobres””.
El bisbe de Girona, fra Octavi Vilà, diu que l’amor a Déu i l’amor als altres són “dos amors indestriables” i que “estimar Déu sense estimar els germans i germanes seria un sense sentit, un amor coix, imperfecte”. Reconeix que “de paraula, tots estimem tothom”, però que “en la concreció, en el dia a dia, en la pràctica, la cosa ja no és tan clara”. Afirma que molts cops “fallem en l’amor als altres perquè no són tal com nosaltres voldríem que fossin”, que “això ens succeeix individualment en l’àmbit familiar, laboral o de veïnatge”, que “ens costa poc, molt poc, a vegades, tallar lligams familiars o socials si la realitat no és la que nosaltres voldríem que fos” i que “moltes vegades la realitat tal com és ens provoca frustració, o directament rebuig”. Expressa que “volem estimar els altres, però a la nostra manera, no com ens demana el Senyor” i que “això és cert en l’àmbit particular, i també ho és en el social”. Considera que “per això sovint estem disposats a ajudar de paraula però no volem córrer el risc de perdre la nostra pau i no ens volem enfangar en el llot de l’amor” i que “potser el que no ens plau és que ens importunin i ens treguin de la nostra rutinària comoditat”. Manifesta que “estimar pot ser incòmode a vegades”, que “si ho mirem des d’una perspectiva egoista, ho és”, que “el que succeeix és que quan estimem, quan ens mou l’amor, no ens adonem de la molèstia, i ho fem de grat, de cor”, mentre que “quan ens sentim incòmodes, molestos, el que passa és que no estimem de veritat”. Finalment, diu que “estimar Déu és estimar els altres”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
