Data: 17 de novembre de 2024
Les darreres setmanes de l’any litúrgic, l’Església ens parla de la fi dels temps, de com serà el Regne de Déu i de quins seran els criteris de selecció per entrar-hi. De fet, Crist, en les seves paraules recollides als evangelis, ens en dona la clau: pobres d’esperit, famolencs, perseguits o els qui en aquest món són els darrers tindran prioritat en el Regne. Serà, doncs, un regne on no hi haurà ni fam, ni nuesa, ni set de justícia, ni persecucions. Però això no ens eximeix a nosaltres ara i aquí de treballar per un món més just en què ningú no es quedi sense allò més necessari.
Sant Joan Pau II, la memòria del qual hem recordat fa poques setmanes, visqué en un món convuls, patí règims dictatorials de dreta i d’esquerra, i va viure fins i tot la caiguda del mur de Berlín, que semblava anunciar l’aparició d’un nou món sense les divisions i enfrontaments que s’havien viscut fins aleshores. Ell deia als treballadors a Mèxic l’any 1990: «L’Església escolta contínuament el mateix sermó de la muntanya, pronunciat per Crist. De generació en generació anuncia l’Evangeli, que és també l’Evangeli del treball. En la nostra època aquest Evangeli s’ha fet actual, d’una manera nova, en vista dels nombrosos problemes del desenvolupament socioeconòmic; de les distorsions relacionades amb el capital; i de la producció i distribució dels béns, tan desproporcionada i injusta, especialment en algunes regions del món» (10 de maig de 1990). Són paraules que de ben segur no han perdut actualitat i segueixen essent vàlides també avui.
Per a l’Església, el Regne és un do de Déu, certament, però a nosaltres creients ens pertoca actuar en l’ordre objectiu de la realitat temporal, guiats per la veritat i per la caritat, essent instruments per a una realització cada vegada més plena i íntegra de la justícia i de la pau i anticipar així en el present el Regne promès (cf. Compendi de la Doctrina Social de l’Església, 58).
Sant Joan Pau II escrivia, també, l’any 1991: «L’Església és conscient que el seu missatge social es farà creïble pel testimoniatge de les obres, abans que per la seva coherència i lògica interna. D’aquesta consciència deriva també la seva opció preferencial pels pobres, la qual mai no és exclusiva ni discriminatòria d’altres grups. (…) L’amor de l’Església pels pobres (…) la impulsa a dirigir-se al món en el qual, tot i el progrés tècnic i econòmic, la pobresa amenaça assolir formes gegantesques» (Centesimus Annus, 57).
Ens convé recordar el gran mestratge, també en aquest aspecte, de sant Joan Pau II, que aprofundí en la pastoral social de l’Església i donà les pautes –que avui seguim també nosaltres– per ser treballadors del Regne ara i aquí.