Data: 17 de juliol de 2022
Quan diem que des de la fe cristiana som cridats a “gaudir de la bellesa que ens és regalada” en la creació, estem suposant moltes veritats, sense les quals aquesta bella i desitjable actitud no seria possible.
Així, entre altres supòsits:
– Haurem d’admetre que la creació no és obra nostra, sinó “d’un altre” més poderós.
– Així mateix, afirmarem que allò creat, fins i tot sent tan admirablement perfecte, no és aquest ésser poderós (no és déu).
– Igualment, direm que aquest creador ha realitzat la seva obra sentint amor generós vers nosaltres, tant com per a regalar-nos un jardí per a viure (cf. Gn 2,8)
– Finalment sabrem que existir enmig del món creat, per a nosaltres, és ocasió de diàleg d’amor amb aquest ésser que ens regala un do tan gran i bell.
La naturalesa és tan admirable que moltes religions la van convertir en déu, o van pensar que era déu algun dels seus elements més poderosos, com ara el sol, el vent, la terra, el foc, determinats animals, etc. Així adoraven, oferien sacrificis, pregaven a aquests elements per a obtenir els seus favors, tenir-los a favor o participar del seu poder.
(Avui ens sorprèn que es torni a la pràctica d’aquests ritus, com a manifestacions de respecte i amor a la natura, enfront del domini i explotació de la nostra civilització occidental).
Som hereus d’aquella actitud tan arrelada en la tradició jueva. D’una banda, de lluita contra la idolatria, font d’engany i esclavitud (recordem la ironia dels salms: “tenen orelles i no hi senten, tenen ulls i no hi veuen, tenen boca i no parlen…” Sl 115,3ss.); d’altra banda, d’admiració, lloança i càntic a l’admirable bellesa de tot allò creat (“Déu meu, que en sou de gran… envieu el vostre alè i els creeu i repobleu la faç de la terra” (Sl 104). Creiem, a més, que la raó, les nostres capacitats de coneixement, inclòs el coneixement científic, forma part d’aquell immens regal que hem rebut en la creació. I així, creiem que la nostra raó pot anar descobrint els secrets d’aquestes forces poderoses, divinitzades per alguns. Fins i tot creiem que en gran mesura podem controlar-les i fer-les servir en benefici de la humanitat. Aquesta convicció fonamental, incorporada a la cultura, va fer possible el desenvolupament i el progrés, del qual gaudim avui.
Per a nosaltres, la creació no és Déu. Enmig de les religions paganes, els que creiem en Crist som com ateus, que destrossen els mites. Molts cristians van morir per això. La nostra vida és un gran diàleg. Però no amb “coses o objectes muts”, sinó amb algú que interpel·la i respon, justament mitjançant les coses, a través del que són, la seva bellesa, les seves perfeccions i els seus límits. Només els poetes “parlen” amb les coses creades, però a manera de recurs literari.
Mirem la creació com una immensa i meravellosa paraula, que ens adreça Déu. Ens correspon donar-li resposta.
