Data: 11 de setembre de 2022
Una pregunta oportuna i inquietant: com deixem la natura, un cop hem gaudit d’ella?
Si se’ns permet, faig esment aquí d’una anècdota viscuda personalment fa molts anys. Una experiència que va restar gravada en la meva consciència d’adolescent. En una de les freqüents marxes per la muntanya que realitzava amb el grup d’escoltes, després d’un camí dur sota el sol, arribarem a l’hora de dinar a una font, accessible també per carretera. Des de lluny vam veure que estava molt concorreguda per un grup de joves molt animats amb música de ràdio i per una família de “domingueros”. Preferirem quedar-nos a distància, dinar on estàvem, aprofitant l’aigua que portàvem a les nostres cantimplores, i esperar que aquelles persones marxessin. Quan ho feren, ens atansarem a gaudir de l’aigua fresca i neta. Però en arribar a la font veiérem que el lloc estava cobert de brutícia: llaunes, escombraries, plàstics, fang… Llavors el nostre guia responsable ens cridà i ens va dir: “Ja sabeu el que hem de fer. En ocupar un lloc de la natura, hem de deixar-lo sempre millor de com ho hem trobat”. Aleshores ens dedicarem a netejar la font i el seu entorn, de manera que no quedés rastre de “brutícia humana”.
Diem que estem fets per a viure en comunió amb la creació, reconeixem ruptures (pecats) contra ella, i fins i tot veiem conseqüències de les nostres faltes morals en el cosmos. D’aquí “el gemec” del cosmos del qual parla sant Pau.
Hem d’aclarir això. La nostra comunió amb la creació no és com la unió entre persones lliures i conscients. La creació no és un subjecte, “algú responsable” (“la rosa no sap que és bella, encara que jo l’estimo”). La comunió amb la natura no és entre iguals, perquè ella existeix per a la persona humana i la persona humana existeix per a la lloança a Déu. “Tot és vostre, vosaltres de Crist i Crist de Déu”, dirà sant Pau (1Co, 3,21-23.) Diguem que la rosa existeix per a atreure, amb els seus colors i aromes insectes que ajudin a la pol·linització; però també per a ser contemplada per la mirada humana, gaudir-ne olorant-la, servir a una expressió d’amistat en ser regalada, i fins i tot, ser instrument d’oració de gratitud i lloança al costat de l’altar o del sagrari… Llavors diem que estem en comunió amb la rosa, perquè compleix amb el seu sentit.
Però la rosa, com la resta de la natura, pot ser destruïda, trepitjada, usada per a un acte hipòcrita i fals, per a un guany abusiu, per a la simple explotació. En aquests casos la rosa, amb tota la creació, gemega. Perquè la persona humana, amb la seva llibertat i poder, usa i abusa d’ella. De manera que els nostres pecats tenen el seu efecte ecològic en desviar la creació del seu sentit. De la mateixa manera que tot gest que perfecciona la creació és un acte virtuós.
En el llibre del Gènesi llegim: “Va prendre, doncs, Yahvé Déu a l’home i el va deixar al jardí de l‘Edén, perquè el guardés i el conreés” (Gn 2,15) Enfront dels qui acusen la fe cristiana de qualificar el treball com un càstig i de promoure l’explotació de la natura, afirmem clarament que Déu compta amb el nostre treball (la nostra activitat) per a conservar i desenvolupar la seva creació.
Així com els nostres pecats s’han de reparar, així és el nostre compromís de “reparar” la creació. Les nostres mans han espatllat l’Edén, el jardí, que va sortir de les mans de Déu, però potser també les nostres mans poden retornar quelcom de la seva bellesa original.
