Data: 4 de setembre de 2022
Som convidats a gaudir del contacte amb la natura, admirar-la i mantenir-nos-hi en comunió. Però en això la nostra experiència també té el seu costat fosc.
El dia en què J. L. Ortega, alhora que es disposava a escriure la seva contribució a l’obra citada “En comunión con la creación”, envaït per un sentiment de gratitud i lloança, escoltava per la ràdio la notícia del gran atemptat a l’estació d’Atocha (11 de març de 2004). Tot va canviar: el seu article va tenir un altre títol, “Sobre el cosmos, el caos y el cordero”. Fem una crida a viure en comunió amb la natura i, tot i així, no podem tancar els ulls a una realitat que denota tot el contrari. Mentre escrivim aquestes línies ens arriben ressons de la guerra a Ucraïna i no s’aturen les informacions sobre els incendis a Espanya i a Europa, alguns d’ells intencionats… Les conseqüències ecològiques, directament o indirectament, de la guerra i de l’ús (explotació) dels recursos naturals semblen evidents.
Sempre ens ha intrigat aquella frase de sant Pau: “Perquè sabem que fins al dia d’avui la creació sencera està gemegant amb dolors de part” (Rm 8,22). Què vol dir que la creació “gemega”? Potser pot sofrir? Per què?
En sant Pau “la creació” és tot l’univers, no sols els éssers humans, sinó també els éssers animats i inanimats, el cosmos sencer, també les coses, les muntanyes, la mar, els boscos, els astres, etc. Ens fixem en el context d’aquesta frase. Sant Pau explica el motiu d’aquest gemec: tot l’univers està sotmès al fracàs i a la caducitat (una veritable esclavitud), “esperant que es manifesti la llibertat dels fills de Déu”. Més encara: el gemec de la creació és el mateix que brolla de nosaltres, perquè, si bé ja posseïm les primícies de l’Esperit, encara no s’ha manifestat en nosaltres la felicitat i la glòria dels qui són plenament fills de Déu (cf. Rm 8,19-24). I és aquesta tensió de l’espera el que ens fa gemegar.
Estem acostumats al llenguatge de l’Antic Testament, on l’orant, fent servir un recurs poètic, atribueix o reconeix en totes les criatures sentiments humans: les muntanyes, la mar, el sol i la lluna, els astres, els peixos, els ocells, els arbres, les feres, salten d’alegria en un cant de lloança (p. ex. Sl 148). També es detecten en les criatures estremiments, temor i fins i tot enveja… (cf. Sl 18,8; 68,17). Sant Pau va més enllà: les criatures sofreixen i ploren, com nosaltres, perquè participen de la mateixa esclavitud a la qual estem tots sotmesos. Comparteixen amb nosaltres l’esclavitud de la mort.
Fins a aquest punt la nostra fe ens ensenya que estem vinculats a la creació: ella i nosaltres estem destinats a la glòria, al triomf de la vida sobre la mort. Explicarem més detingudament en què consisteix en realitat aquest vincle. De moment, n’hi ha prou amb afirmar que, tal com la felicitat sempre neix d’una comunió, el sofriment sempre procedeix d’una ruptura. En el nostre cas, la foscor esdevé no sols d’una ruptura i separació, sinó també d’un domini abusiu, un sotmetiment i una explotació egoista. Més encara, les ruptures i els abusos entre els éssers humans, els pecats en el terreny interpersonal i social acreixen l’abisme amb la natura.
L’ecologia humana és inseparable de l’ecologia de tota la creació.
