Data: 24 de juliol de 2022
Tant de bo els nostres contactes amb la natura aquestes vacances desvetllin aquest diàleg joiós amb el Creador a propòsit de les meravelles que capten els nostres sentits! Qui entri en aquest diàleg assolirà una experiència encara més joiosa: la comunió amb Déu i amb tot allò creat (inclosa la humanitat sencera).
No tothom pot aconseguir aquest somni. En primer lloc, perquè la creació, en si mateixa, és muda. I per si mateixa la natura no té sentit, malgrat ser tan digna d’admiració. El seu sentit i la seva veu li venen de l’ésser humà, que, com a imatge de Déu, ocupa el cim de la creació.
És a través de l’ésser humà que la natura “parla”: parla o canta lloant Déu i ens parla a nosaltres, comunicant-nos quelcom de la seva veritat i bellesa.
Així ho diem en la litúrgia de la Missa:
“Per això, el cel i la terra us adoren i us canten un càntic nou; i nosaltres, amb tots els estols dels àngels…” (Prefaci de l’Eucaristia II); “tota la creació canta per la nostra veu…” (Prefaci Pregària IV)
En els salms convidem les coses i els éssers vius creats que lloïn Déu, com si tinguessin enteniment i llibertat, i fossin capaces d’estimar (perquè la lloança no és possible sense estimar).
¿Què volem expressar quan diem que la natura parla? Alguns, que copsen la seva bellesa i perfecció, aconsegueixen albirar en ella bells missatges, als quals responen i tradueixen, de vegades, amb belles paraules o obres d’art: poetes, pintors, músics, etc. (Parlen amb ells mateixos, tancats en un monòleg, potser només obert al lector anònim, a l’amic o a l’espectador ocasional?).
Molta gent parla amb els animals. Fa uns dies vaig veure pel carrer una persona que dirigia un llarg discurs (potser una renyina) al gos que havia tret a passejar. Admetem que es pugui donar una certa interacció. Però això està molt lluny de ser un diàleg. “Avui molts tenen fills com si tinguessin mascotes i tenen mascotes com si tinguessin fills”, deia una periodista. La sort de tractar amb els animals és que mai et critiquen, ni et contradiuen, no reivindiquen la seva dignitat, els pots dominar un cop conegut el mecanisme de la seva psicologia… Molts, fins i tot, creuen que això és fidelitat i afecte i que, en conseqüència, és millor tractar amb ells que amb persones humanes, sempre exposat a la traïció… (és perillós tractar amb persones lliures!).
Però aquests, que capten el llenguatge de la creació i fins i tot parlen amb les criatures, resten en el llindar de la casa on es gaudeix de la veritable comunicació i comunió. El creient és capaç de discernir sempre el seu llenguatge, un llenguatge que és veritable paraula del Déu creador: la fe, i tot el que l’acompanya (la vida de l’Esperit), desperta i educa la vista i l’oïda, és a dir, el cor, per percebre un immens missatge, el que transmeten la bellesa i perfecció de la natura. Situat com interlocutor, el creient mira de respondre (amb el sentiment, la paraula, el silenci, la contemplació, i també amb l’art, etc.) i en aquesta conversa experimentem una gran alegria.
I en aquest diàleg les coses creades assoleixen el seu sentit… i canten de goig.
