Data: 17 d’abril de 2022
L’any 1994 el conegut periodista Vittorio Messori va editar un llibre que contenia la llarga entrevista que va fer al papa Joan Pau II. El periodista tenia plena llibertat per a formular les seves preguntes i el Papa responia igualment amb llibertat. Així va resultar una publicació que reflectia vivències i conviccions profundes del pontífex, especialment referides al seu ministeri com a sacerdot, bisbe i successor de Pere. Ell mateix, a manera de síntesi en tres paraules del seu testimoniatge, suggerí un títol, que va ser acceptat immediatament per l’editorial: “Creuant (o creuar) el llindar de l’esperança”.
Aquest títol em recorda aquella coneguda obra de Charles Péguy “El pòrtic del misteri de la segona virtut”, que venia a ser un cant de lloança a l’esperança, com a clau de volta de tot el seu pensament, que és com dir de tota la seva vida.
Avui sabem que l’esperança és allò més necessari i urgent en el nostre món i en la nostra Església.
És curiós que els títols d’aquestes dues obres esmentades relacionin l’esperança amb una entrada, una porta, un llindar pel qual cal entrar. Com si calgués, per a entendre i viure l’esperança, el moviment d’accedir a un espai interior buscat i desitjat, on hi ha la llum i la pau.
Una idea que ens condueix a l’escena evangèlica que escoltem en la litúrgia d’aquests dies de Pasqua. Els deixebles estan tancats en una casa per por, i Jesús ressuscitat “estant les portes tancades” es presenta viu enmig d’ells, alhora que els saluda comunicant-los la pau.
Què vol dir això?
La por és aquesta sensació que coneixem bé en aquests temps de crisi. Aquesta sensació és un retraïment, un gir sobre si mateix, que porta a refugiar-nos en allò que ens defensarà de les amenaces i ens garantirà el demà. Fugir, amuntegar béns, protegir-nos de les agressions dels altres enemics, reafirmar en definitiva la nostra seguretat. Això són “les porta tancades”: que ningú no hi entri ni en surti, jo amb mi mateix, nosaltres amb nosaltres mateixos… Això és el més segur.
Que Jesucrist ens salva vol dir, entre altres coses, que trenca aquesta situació de temor i retraïment. Per això, després de ressuscitar, cerca la trobada amb els seus deixebles: per a Ell no hi ha portes tancades, res suposarà un obstacle que impedeixi la transmissió de la seva pau.
Aquesta trobada amb els seus deixebles és el compliment de la seva missió a la terra. Per part nostra, què hem de fer nosaltres per a aconseguir aquesta pau? No podem travessar els murs i les portes tancades. Però sí que podem obrir les portes i accedir a través d’elles a la trobada amb Ell. Això és pròpiament creure.
Com creure és qüestió del cor, segons paraules seves, no creure significa tenir el cor tancat i endurit. Què serà, doncs, l’esperança? La fe és la porta, l’esperança és la virtut (la força, la decisió) que ens permet de travessar-la. Qui fa aquest gest amb el seu cor i la seva vida, accedeix a l’espai lluminós que és la vida en l’amor. I així s’ordenen, l’una a l’altra, les tres grans virtuts. El descans, la pau plena, pertany a la tercera, la caritat. Mentre caminem en aquesta història vivim travessant la porta de la fe i l’esperança.
