Data: 14 de novembre de 2021
Aquella pregunta sobre qui som “nosaltres”, quan parlem de l’Església en Sínode, no deixa d’inquietar-nos. Qui som els qui formem l’Església, aquests que, estant en comunió, han de participar de la vida eclesial i compartir la mateixa missió?; els qui han de parlar i intervenir en el Sínode? Qualsevol que ho desitgi, encara que no tingui criteris no evangèlics?
Aquestes reflexions ens condueixen a evocar tantes persones que coneixem i que segurament estan a mig camí, reconeixent-ho o no, cap a la fe. Recordem el sofriment en amics, pares, creients sincers, que veuen veïns seus que han perdut la fe, o que no saben si creuen, o que els és indiferent creure o no o que no en volen parlar, o que no “necessiten creure” per a ser feliços… ¿Formen part del “nosaltres”, en comunió, participació, missió?
Almenys, de gust volem escoltar-los, si volen parlar. Però, quin pes tindrà la seva paraula? Com sempre, caldrà discernir… Un cas és el dels qui no volen saber-ne res i un altre el dels qui busquen sincerament.
La memòria ens porta alguns feliços suggeriments, com aquell del papa Ratzinger, que promovia “l’atri dels gentils”, espai de diàleg entre la fe i el món dels qui es veuen lluny d’ella. O com aquells diàlegs lliures i lluminosos del propi pontífex amb representants de la cultura moderna… Així mateix recordem figures que es van quedar en el “llindar” de la fe i de l’Església. Per exemple, els testimoniatges de l’escriptora Simone Weil, i de l’immens autor Charles Péguy, veritables protagonistes de l’“habitar en el llindar de la fe”. No podran ser representants de la indiferència, perquè, si alguna cosa els caracteritzava, era ser apassionats cercadors de la veritat de la vida. Ens preguntem si aquests, i molts altres semblants, en cas que desitgessin parlar, deurien ser escoltats per una Església en Sínode.
Roman l’interrogant de si ells acceptarien ser considerats dins del “nosaltres” de l’Església. Avui molts no ho acceptarien. Però, no cal dir que els escoltaríem sol·lícitament, no perquè les seves paraules fossin sense més oracles de la veritat, sinó perquè eren cercadors honrats, autèntics, competents. Com desitjaríem que els nostres amics ateus, agnòstics, indiferents, fossin com ells! No poques vegades ens hem preguntat si aquells habitants del llindar, en certa manera turmentats per una manera de viure la fe, que no encaixava amb la seva cerca, avui, després de la reforma conciliar, s’adheririen gustosos a l’Església o fins i tot serien avui, en el seu si, una veu clarivident.
Estem inquiets per aconseguir una manera de ser Església més sinodal. Quina importància pot tenir per a nosaltres l’espai de trobada i diàleg amb els no creients? Constantment escoltem gent afirmar que l’Església hauria de fer això o allò altre, hauria de canviar en les seves idees, llenguatge, estratègia, etc. Generalment aquests consells parteixen d’una base: la societat, el món, tenen raó, avancen, i l’Església es veu ancorada en el passat. Però, sense negar la bona voluntat que poden tenir aquestes veus, ens preguntem: ¿per què, en quin sentit té raó el món?, ¿què significa avançar?, ¿quin món és el que “mana”?…
Sí, certament hem d’escoltar, i preguntar fins i tot, en l’atri dels gentils, a tots els que, sense formar part “del temple”, no n’estan lluny. L’Esperit de Crist pot inspirar-los alguna cosa de la seva saviesa. El millor serà fer com María, escoltar i meditar en el cor per tal de discernir què vol l’Esperit de nosaltres.
