Data: 27 de novembre de 2022
L’Advent fa renéixer, de manera especial, l’alegria en els nostres cors; potser perquè el Nadal de nostre Senyor Jesucrist ja està més a prop o també perquè aquest temps litúrgic té una bellesa i una profunditat en si mateix que fan ressorgir la joia pròpia dels cristians. De fet, són dues raons complementàries, ja que l’alegria cristiana neix i reneix del trobament amb Crist; i això és el que ens fa reviure l’Advent: el Senyor és a prop i ve a visitar-nos. Són adients aquestes paraules —de les més precioses!— de l’Escriptura: Mira, soc a la porta i truco. Si algú m’escolta i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi (Ap 3,20).
El temps que transcorre en l’existència de l’Església i de cada persona al llarg dels anys té un sentit ben clar: un temps en l’espera del Senyor, que sabem que es manifestarà, ple de glòria i majestat, a la fi dels temps, per portar el món i la història a la seva plenitud; d’aquí neix la gran esperança dels cristians que dona sentit i alè a les petites esperances en la lluita de la vida. Per això mateix, els cristians no entenem pas el temps com un simple succeir, esdevenir, passar inexorablement, com un cronos, com un simple rellotge que no para o un calendari del qual van caient irremissiblement els fulls. La nostra fe —quin regal més gran ser cristians!— ens impulsa a entendre el sentit del temps i de la història com a kairós: el temps propici, favorable per a la nostra salvació.
Concretem-ho encara més: el cristià no pot dir aquella expressió que tant es repeteix: «Anem fent, anem tirant.» Aquesta no és la visió cristiana de la vida. Som cridats a descobrir en els esdeveniments de cada dia la presència de Crist i els gestos que Déu ens adreça per comunicar-nos la seva paraula de consol i esperança. El temps que el Senyor ens regala és una invitació constant a contemplar-lo present en la nostra quotidianitat. El testimoniatge que els nostres coetanis necessiten de nosaltres no és pas el de la indiferència, el relativisme o la passivitat, sinó el de la joia i la pau enmig de les lluites i preocupacions, perquè tenim l’esperança posada en el Senyor, a les mans del qual estan totes les nostres vides i tota la història de la humanitat. Per això, és peremptòria la necessitat de la pregària en el dia a dia del cristià: posar-nos en silenci i a l’escolta de la Paraula per poder obrir els ulls a la presència misteriosa de Déu entre nosaltres.
