Data: 3 de novembre de 2024
Benvolguts germans,
La parròquia no existeix sense el rector, que és qui té encomanada la missió de pasturar la comunitat, és a dir, de servir-la com a mestre de la Paraula, ministre dels sagraments i guia de la comunitat. Hi ha comunitats cristianes que poden existir sense el sacerdot (associacions de fidels, comunitats religioses, per exemple), però no hi pot haver comunitat parroquial sense un rector. Cert és que el rector d’una parròquia pot no residir al mateix nucli parroquial, però no obstant això continua sent-ne el rector. El seu ministeri està tot animat per l’amor a les persones que s’encomanen a la seva cura, per la “caritat pastoral”.
La comprensió sinodal de l’Església, com un poble que avança unit, ens ajuda a entendre millor el ministeri del sacerdot, situant-lo en relació amb la comunitat. Els dons rebuts a l’ordenació sacerdotal no l’aïllen de la comunitat sinó, al contrari, el posen en relació íntima amb el poble de Déu, del qual forma part. El rector té la important missió de fer emergir, reconèixer i animar els diferents carismes i ministeris baptismals per tal que tots els batejats participin de manera activa en la vida de la parròquia. La seva autoritat no s’ha de concebre ni exercir de manera autoritària, sinó com a servei que es presta al poble que li ha estat encomanat. Per això, cal exercir el ministeri de manera transparent, sense por de rendir comptes de les decisions més importants a la comunitat.
A la nostra diòcesi sentim amb urgència la necessitat de sacerdots que guiïn les comunitats cristianes. Personalment, dono gràcies a Déu pels bons sacerdots d’aquesta diòcesi de Solsona i agraeixo molt la seva entrega generosa. Però, com és ben sabut, cada vegada són menys i més grans, cosa que ens ha de moure a apostar fortament per la pastoral vocacional. Ara bé, la promoció de les vocacions al sacerdoci no pot ser només una cosa d’uns quants, sinó que ha d’implicar i comprometre tots els cristians. El servei vocacional ha de ser vist com l’ànima de tota l’acció pastoral. Això ens exigeix cuidar de manera especial els processos d’iniciació en la fe (la catequesi, de manera particular) i la pastoral juvenil (acompanyant els joves i caminant amb ells). I ens demana, sobretot, tenir cura de la pregària per les vocacions. Cada vocació al sacerdoci és un do extraordinari de Déu, “un do del cor de Crist” (St. Joan M. Vianney); per això, la primera pastoral vocacional és pregar perquè els nostres infants i joves s’obrin a la crida del Senyor.
