Data: 11 d’abril de 2021
Vuit dies després de Pasqua tornem a celebrar la resurrecció del Senyor, perquè cada diumenge és per als cristians la nostra pasqua setmanal. El ritme dels qui creiem en Crist és evident per als qui es deixen portar per l’Esperit: diumenge rere diumenge els cristians celebrem l’Eucaristia, com a centre del dia del Senyor; el qual inclou també el descans i la vida familiar i caritativa. El diumenge és el dia clau per als cristians, aquest dia de la setmana dóna sentit al nostre quefer quotidià: creiem que en aquest dia Jesús ressuscità d’entre els morts, per donar-nos la vida nova. La font de la qual ens raja aquesta vida nova no és cap altra que la presència del ressuscitat enmig nostre.
En la litúrgia dominical del segon diumenge de Pasqua llegim el relat de les aparicions del Crist ressuscitat als seus deixebles en el cenacle, el mateix dia de la Pasqua i vuit dies després. En aquesta escena evangèlica pren relleu Jesús mostrant les seves ferides de ressuscitat: a les mans, als peus, al seu costat. És que les seves ferides glorioses –ja que són del Crist glorificat– són el signe lluminós de l’amor misericordiós de Déu a favor nostre. La Divina Misericòrdia no és una simple devoció, sinó que és la raó de tot el misteri de la nostra redempció i de la nostra vida de redimits. Déu ha segellat l’amor a favor de la humanitat amb aquestes ferides glorioses del seu Fill. Qui dubti de l’amor de Déu a favor nostre té en les nafres del cos de Crist la resposta que li obre la porta de la fe, com ho va fer l’apòstol sant Tomàs: Senyor meu i Déu meu (Jn 20,28).
Creure en la divina misericòrdia significa viure en l’esperança que la humanitat no va vers el col·lapse, malgrat les amenaces que intenten de minar aquesta esperança. Afirmar que el nostre Déu és amor que perdura eternament dóna als cristians la certesa d’un futur obert al nostre davant, en l’horitzó de la misericòrdia. No hi ha cap reialme que sigui més fort que aquest amor diví. Ni les expressions de la cultura de la mort que tant afeixuguen el nostre cor, ni l’embat de l’odi i la violència que ens aclapara, ni el pecat i la descreença que fereixen el cor de les persones; no hi ha res ni ningú que no pugui trobar en la Divina Misericòrdia «l’oli del consol i el vi de l’esperança» (Prefaci comú VIII). Que no cessi, doncs, la pregària que implora, en aquesta hora de la història, la misericòrdia divina a favor de la humanitat!
