Data: 27 de novembre de 2022
Estimats diocesans:
L’anunci de Jesucrist es fa amb paraules, però sobretot amb la vida. Allò que convenç les persones no és tant un discurs ben elaborat, sinó una vida coherent amb la veritat del missatge que proclama. El testimoniatge senzill i convençut d’una vida modelada segons l’evangeli és més convincent que centenars de sermons.
Ben sàviament va dir Benet XVI que “l’Església creix no per proselitisme sinó per atracció” (Homilia, 13-V-2007). És el testimoni de la nostra pròpia vida el que ha d’atreure cap a Jesucrist. M’agrada molt aquesta reflexió que va escriure Sant Carles de Foucauld quan era a Natzaret: “Tota la nostra vida ha de ser una predicació de l’Evangeli per l’exemple: tota la nostra existència, tot el nostre ésser ha de cridar l’Evangeli sobre les teulades; tota la nostra persona ha de respirar Jesús, tots els nostres actes, tota la nostra vida ha de cridar que nosaltres som de Jesús” (Meditacions sobre els sants evangelis, 1898). Sí, els homes d’avui demanen no tant predicadors com testimonis silenciosos de l’amor de Crist, homes i dones en qui sembli que viure l’evangeli val realment la pena.
El que caracteritza el testimoniatge de vida és la seva discreció. Sense soroll, gairebé sense respirar, el testimoni d’una vida desperta l’atenció, suscita la simpatia i inicia, sense forçar-ho, el moviment pel qual potser les persones s’espolsin la inèrcia i es posin en marxa cap a Déu. Això és el que passa en la vida dels sants, que resulta atractiva perquè és senzilla i transparent. S’hi posa de manifest l’harmonia que hi ha entre l’evangeli i la vida. El sant transparenta en la seva vida la salvació anunciada i operada per Crist. En ell, l’evangeli i la vida se’n fan ressò i arriben a coincidir. Per això, quan es contempla amb mirada neta la vida dels sants, la fecunditat i la intensitat, se sent el desig de participar d’aquest món.
Ser testimonis suposa deixar que la nostra vida sigui configurada a Crist i que, així, els nostres judicis, els nostres desitjos i els nostres actes siguin expressió de la nostra fe en Ell. Si ens deixem moure per Crist, donarem testimoni d’una vida que contagia als altres, que atrau sense obligar ni exigir. El papa Francesc ha parlat diverses vegades de la “pastoral del contagi” i ha explicat que “la fe es transmet per contacte, de persona a persona, com una flama encén una altra flama” (Lumen Fidei, 37). La llum que brolla d’una vida viscuda en unió a Crist i l’alegria que irradia són “contagioses”, perquè conviden altres persones a fer l’experiència de trobada amb Ell. Nosaltres no podem atorgar a una altra persona el do de la fe, però sí que podem transmetre-li la serenitat que ens dona posar la vida en mans de Jesucrist, així com la llum que procedeix de la seva Paraula i l’alegria que engendra estimar-lo i saber-nos estimats per Ell.
