Data: 22 de setembre de 2024
Ens hem de preguntar per la fe? De ben segur que la fe és un do de Déu, un do que, com aquells talents que un senyor confia als seus administradors, hem de fer rendir: cal que doni fruits. Podem viure la fe de moltes maneres diferents, però totes han de tenir un element comú: la rotunditat que s’ha de concretar en posar tots els nostres esforços per viure-la amb total entrega al Senyor.
Aprofundir en la fe ho podem fer de moltes i diverses maneres. La pregària i el contacte amb la Paraula de Déu són camins molt importants. Endinsar-nos en la teologia, en els seus diferents àmbits o en el coneixement de l’Escriptura són activitats importants que ens ajuden a conèixer millor la Paraula i, en definitiva, a conèixer millor Crist.
Ja en els primers anys de la nostra vida tenim el dret a ser educats en la fe. L’escola o la parròquia –i fonamentalment l’àmbit de la família– són llocs on els infants i joves de la mà dels pares, dels avis, dels catequistes o dels docents han d’anar a poc a poc aprofundint en la seva fe. El Concili Vaticà II posa de relleu l’àmbit familiar com a primer lloc d’educació cristiana. Els pares han donat el millor que podien donar als seus fills: la vida. Com a creients, volen seguir donant-los sempre el millor i, per tant, ells són els primers i principals educadors en la fe. Aquest creixement en el marc de la família és de tanta transcendència que, quan manca, difícilment pot suplir-se. És, doncs, obligació i dret dels pares creients formar un ambient familiar animat per l’amor, per la pietat cap a Déu i cap als homes, que afavoreixi l’educació íntegra personal i social dels fills. La família és, per tant, la primera escola de les virtuts socials, que totes les societats necessiten. En la família cristiana és necessari que els fills aprenguin des dels seus primers anys a conèixer la fe rebuda en el baptisme. A través d’aquesta viuen per primer cop l’experiència d’una sana societat humana i de l’Església. Per mitjà de la família s’integren fàcilment en la societat civil i en el Poble de Déu. Cal, doncs, que els pares atenguin curosament la importància que té la família veritablement cristiana per a la vida i el progrés del Poble de Déu (Cf. Declaració Gravissimum educationis, 3).
Aquesta formació, rebuda des de la infància o a través d’un procés de catecumenat, pot ser aprofundida, i cal que ho sigui. D’uns anys ençà, en les diferents diòcesis s’han creat els instituts de ciències religioses. Són institucions que tenim ben properes i que ens permeten endinsar-nos en la nostra fe. Dedicar temps a conrear la nostra fe, viscuda des de la infància en l’àmbit familiar, escolar, parroquial o mitjançant el catecumenat, no és mai temps perdut: és sempre un temps guanyat per a nosaltres, per a l’Església, per als germans i per a Déu.
