Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar d’acollir i escoltar Crist, així com de l’astrologia i la consciència religiosa, de tenir cura de la Casa Comuna, d’estar en comunió amb la creació, de reflexions, posant la mirada en l’Assemblea Sinodal, del dia de la gent gran, de campaments per a adolescents i de cristians que viuen la seva fe units a l’Església.
El cardenal Joan Josep Omella parla del passatge de l’Evangeli de Lluc que serà proclamat aquest diumenge, el qual “ens presenta dues dones entranyables: Marta i Maria” i diu que el testimoni de Marta i Maria “ens ajudarà a viure amb més autenticitat la nostra vida cristiana”. Recorda que “Maria, en veure el Senyor, ho deixa tot i es posa als seus peus per escoltar-lo” i que “Marta, en canvi, només vol que a Jesús no li falti res. Es desviu per ell”. Expressa que “Marta és una dona acollidora i hospitalària” i que “Jesús no li retreu la seva constant activitat”, sinó que “el consell de Jesús a Marta va en una altra direcció”: “Jesús, mitjançant Marta, ens adverteix del perill que tots tenim de quedar atrapats per les nostres moltes ocupacions, per l’activisme”. Recorda que “Maria es queda asseguda als peus de Jesús escoltant la seva Paraula”, que “a la Bíblia, posar-se als peus d’algú significa fer-se’n deixeble” i que “aquesta és la «part millor» a què fa referència l’evangelista”. Afirma que “Maria ens ensenya que el més important per a la vida cristiana és estar al costat de Jesús i trobar algun moment per entrar en comunicació amb Ell a partir de la Paraula de Déu” i que “si ho fem així, no caurem en l’activisme, no serem absorbits per les nostres múltiples tasques”. Destaca que “Marta i Maria acullen Jesús”, “li ofereixen una llar on se sent acollit i escoltat” i manifesta que “també avui Jesús vol ser el nostre amic, venir a casa nostra i viure amb nosaltres per sempre”. Finalment, diu que “el testimoni de Marta i Maria ens anima a acollir els nostres germans i compartir amb ells l’alegria de l’evangeli” i demana que “siguem capaços de trobar algun moment per estar a soles amb Jesús i escoltar amb goig la seva Paraula”.
El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, recorda que “en l’evangeli d’aquest diumenge escoltem la coneguda escena de l’acolliment del Senyor en Betània per part de Marta i Maria, les germanes de Llàtzer”, que “les dues reben al Senyor amb l’alegria de sentir-se honrades per la seua presència” i que “en tot el que fan estan manifestant l’amor que senten cap a Ell”, però que “cadascuna té una prioritat diferent: mentre Marta s’ocupa de preparar les coses necessàries per atendre’l dignament i s’afanya amb el servei; Maria, asseguda als seus peus, es dedica a escoltar la seua Paraula”. Expressa que “davant la queixa de Marta perquè la seua germana no l’ajuda, el Senyor li respon d’una forma sorprenent: «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà presa»”. Afirma que “la correcció de Jesús a Marta no és una censura al que ella està fent”, sinó que “constitueix una invitació dirigida a tots nosaltres perquè ens preguntem per allò que fem en la vida, per com ho fem i pel sentit que donem a les nostres accions”. Diu que “no es tracta que tinguem una actitud passiva davant les necessitats de les persones, sinó que visquem el servei als altres i les exigències del nostre compromís cristià lliures de tota inquietud que ens puga llevar la pau”. Reconeix que “moltes de les coses que ens causen preocupacions i inquietuds en realitat són innecessàries, i ens desvien d’allò que és essencial i important per a la nostra vida” i que “Maria havia triat la part millor perquè el seu cor estava centrat en el Senyor”. Finalment, diu que “en un món que ens ofereix tants missatges que ens lleven la pau; en el qual el nostre ritme de vida tantes vegades frenètic ens dificulta parar atenció a la Paraula de Jesús, el veritablement necessari és asseure’ns als seus peus per alimentar-nos d’ella”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “en els últims decennis ha augmentat considerablement la pràctica de l’ocultisme o la futurologia”, que “el fonament lògic d’aquestes supersticions es fonamenta en el fet que els vessants racionals de les nostres vides moltes vegades no poden o no aconsegueixen penetrar en aspectes profunds i decisoris de la vida humana i, en especial, en els sentimentals o emocionals” i que “per aquesta raó, l’única forma d’accedir a allò que no es comprèn o no se sap amb certesa —com el destí mateix— és per mitjà d’algun sistema de creences misterioses”. Afirma que “ens trobem davant una degradació de l’esperit humà, que se subjecta a creences i pràctiques irracionals, ximples, absurdes i, a vegades, greument immorals, que humilien la dignitat de la persona humana”. Considera que “el fenomen de l’astrologia, la màgia i l’ocultisme és el signe de la recerca de quelcom que existeix més enllà de la pura racionalitat i de la pura ciència” i que “això expressa la necessitat de sortir del cercle de la immanència en què la raó i la ciència miren de recloure la persona humana: la necessitat, això és, d’obrir-se al món de l’invisible i al transcendent”, però que “aquesta necessitat, diguem-ne «religiosa», lluny d’adreçar-se a Déu, es desvia cap a formes infrahumanes i pseudoreligioses, cap a la idolatria i la superstició”. Finalment, manifesta que “és trist constatar, en aquest sentit, que en el nostre món occidental la davallada de la pràctica religiosa va acompanyada d’un augment impressionant de creences i pràctiques supersticioses” i que “persones que s’avergonyirien de creure en Déu i ho considerarien un deshonor, acaben creient en els horòscops, en els mags, en el mal d’ulls i el mal donat, en la mala sort que porta el número tretze…”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, continuant la reflexió sobre el canvi climàtic i la cura de la Terra, diu que “hem d’aprofundir en la Doctrina Social de l’Església i l’Ecologia”. Expressa que “per als catòlics, la guia per a una veritable “conversió ecològica” és l’encíclica Laudato Si’, del Papa Francesc”, un document que “sense donar solucions tècniques, aporta un missatge d’esperança”. Afirma que “podem i hem de canviar l’explotació i la superficialitat suïcida, per créixer en una cura justa i responsable de la Casa Comuna”. Sobre la qüestió de les inversions ètiques i el consum responsable, ens convida a preguntar-nos: què hi ha de l’economia? Quin és l’impacte de les nostres accions com a consumidors a la degradació mediambiental?” i diu que “de la mateixa manera que els catòlics no hauríem d’acceptar les inversions en indústria armamentista o en l’abortiva, també hauríem de ser molt crítics amb les economies que acaben amb el planeta”. Manifesta que “l’educació ha de ser el gran motor del canvi”, recorda que “els joves s’estan mobilitzant i donen suport a les transformacions que necessitem” i es pregunta “quin ha de ser el paper que ha de tenir l’escola i la universitat en aquesta tasca”. Respon que “d’una banda, aportar coneixements i, de l’altra, sensibilitzar des d’una perspectiva integral”. Considera que “hem d’unir esforços i treballar conjuntament escoles, organitzacions socials, associacions de pares i mares, moviments ecologistes i comunitats cristianes”. Finalment, recorda que “el Papa Francesc afirma: “Els joves ens reclamen un canvi. Ells es pregunten com és possible que es pretengui construir un futur millor sense pensar en la crisi de l’ambient i els sofriments dels exclosos” (Laudato Si’ 13)”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “quan diem que des de la fe cristiana som cridats a “gaudir de la bellesa que ens és regalada” en la creació, estem suposant moltes veritats, sense les quals aquesta bella i desitjable actitud no seria possible”, com ara que “la creació no és obra nostra, sinó “d’un altre” més poderós”, que “allò creat no és aquest ésser poderós”, que “aquest creador ha realitzat la seva obra sentint amor generós vers nosaltres” i que “existir enmig del món creat, per a nosaltres, és ocasió de diàleg d’amor amb aquest ésser que ens regala un do tan gran i bell”. Expressa que “la naturalesa és tan admirable que moltes religions la van convertir en déu, o van pensar que era déu algun dels seus elements més poderosos, com ara el sol, el vent, la terra…” i que “així adoraven, oferien sacrificis, pregaven a aquests elements per a obtenir els seus favors…”. Afirma que “som hereus d’aquella actitud tan arrelada en la tradició jueva”, d’una banda, “de lluita contra la idolatria, font d’engany i esclavitud” i “d’altra banda, d’admiració, lloança i càntic a l’admirable bellesa de tot allò creat”. Manifesta que “per a nosaltres, la creació no és Déu”, que “enmig de les religions paganes, els que creiem en Crist som com ateus, que destrossen els mites” i que “la nostra vida és un gran diàleg”, “però no amb “coses o objectes muts”, sinó amb algú que interpel·la i respon, justament mitjançant les coses, a través del que són, la seva bellesa, les seves perfeccions i els seus límits”. Finalment, diu que “mirem la creació com una immensa i meravellosa paraula, que ens adreça Déu” i que “ens correspon donar-li resposta”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “la nostra Església de Vic té en el Sínode Diocesà una oportunitat d’or per a reflexionar sobre ella mateixa i la seva missió, per a viure la pròpia vocació i oferir al nostre món el missatge d’esperança que tant necessita”. Comunica que “el treball que en els grups sinodals d’arreu del bisbat s’ha fet, recollit en l’Instrumentum laboris, serà el punt de partença de l’Assemblea Sinodal, dins el procés del Sínode per l’Esperança que estem celebrant”. Afirma que “en aquests moments de grans transformacions en la societat i en l’Església se’ns demana la renovació de la nostra vida i de la nostra missió pastoral i evangelitzadora”. Expressa que “el fonament que fa possible el camí sinodal de l’Església és la comunió”, que “la vida que brolla de la fe en Crist i de la recepció dels sagraments de salvació és la participació de la vida divina, en el cor dels creients i en el cor de la mateixa Església” i que “la comunió en l’Església no és pas fruit d’un consens entre nosaltres, ni fruit de cap dinàmica de grups”, sinó que és “do de la vida trinitària”. Considera que “necessitem, doncs, en el camí sinodal avançar i aprofundir en l’espiritualitat de comunió”. Recorda que “ja sant Joan Pau II, l’any 2000, en el document Novo millennio ineunte afirmava: Fer de l’Església la casa i l’escola de la comunió, aquest és el gran desafiament que tenim davant nostre en el mil·lenni que comença, si volem ser fidels al designi de Déu i respondre a les profundes esperances del món”. Finalment, diu que “la comunió en el si de l’Església, que és participació en la comunió de la Trinitat Divina, està a la base de la sinodalitat” i que “comunió i unitat són sinònims”, ja que “la unitat és expressió de la comunió” i “la comunió porta a la unitat”, “millor encara, és la unitat”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “cada any es dedica un dia significatiu a molts esdeveniments i sectors socials, que serveix per recordar i commemorar una gesta de la història o per fer visible un grup humà o un problema de la societat”. Es vol centrar “en els ancians, els avis o la gent gran” i vol fer “un reconeixement i gratitud a tots els qui dediquen la seva vida a la família, al treball i a la societat”. Recorda que “l’Església ha triat el 26 de juliol perquè els cristians celebrin la diada de la gent gran, en record de sant Joaquim i santa Anna, els pares de la Mare de Déu i, per tant, els avis de Jesús”. Pensa en tots els ancians, i sobretot, els qui viuen sols o estan malalts sense cures familiars, els qui han fugit de les guerres o de les fams, els qui el desamor ha trencat els llaços de la proximitat i de l’afecte, els qui suporten amb moltes dificultats la mort d’algun fill o del mateix cònjuge. Expressa que “hi ha una gran quantitat de gent gran que necessita la nostra oració i la nostra companyia afectiva”, que “tenim al nostre abast textos i conferències d’experts que ens marquen el camí per humanitzar, encara més, el nostre món i el nostre entorn” i que “la Subcomissió Episcopal per a Família i Defensa de la Vida ha publicat un text molt clar que ha titulat L’ancianitat: riquesa de fruits i benediccions que ens pot ajudar molt en el compromís personal i social cap a aquest benvolgut grup de persones”. Finalment, acaba el seu escrit amb “una enumeració de circumstàncies per les quals passa la vida durant aquesta edat: la fi de la vida laboral, la pèrdua de facultats, l’absència de companys de viatge, l’augment dels records i la disminució dels projectes, el pas de ser cuidador a ser cuidat i la proximitat de la “meta””.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, comunica que “del 25 al 30 de juliol, la Delegació de Pastoral de Joventut de la diòcesi organitza per primera vegada uns campaments per a adolescents en el Seminari de Tortosa, adreçat als adolescents entre 1r i 3r d’ESO”, amb el títol “Be apostle”, és a dir, sigues apòstol”. Expressa que “a vegades pot donar la impressió que això de ser cristià és quelcom que pot sonar a avorrit, a pesat, sobretot entre els adolescents i els joves”, “com si viure la fe fos seguir tot un conjunt de normes feixugues i que oprimeixen i no deixen viure amb llibertat”. Pensa que “aquesta activitat, que s’organitza per primer vegada, pot trencar aquestes impressions negatives que es tenen”. Afirma que el campament “està organitzat tenint Jesucrist com a centre de tot, experimentant que Ell és el camí, la veritat i la vida”, que “neix amb la vocació de propiciar que els joves tinguin un encontre personal amb el Senyor, per esdevenir apòstols del Crist en el nostre món” i que “per assolir aquest objectiu, les activitats que organitzen són molt variades i divertides, apropiades per a la gent més jove”. Considera que és una activitat que “manté el mateix objectiu que tot el que organitza la Delegació, és a dir, ajudar els adolescents i joves a créixer i madurar com a cristians, membres de l’Església, a través d’un encontre amb el Senyor que els pot transformar per tal que esdevinguin veritables apòstols enmig dels seus companys i amics”. Finalment, comunica que participarà com a bisbe diocesà per primera vegada en el Pelegrinatge Europeu de Joves a Santiago, però que també es farà present en aquest primer campament per a adolescents i demana a tots els diocesans que preguin i encomanin especialment aquestes activitats adreçades als joves de la diòcesi.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “en un món plural, és summament necessària la referència a la comunitat cristiana”, que “és indispensable que el cristià tingui una profunda vivència de ser Església i sigui molt conscient que no és possible viure la fe sense la comunitat” perquè “la fe es rep de l’Església i a l’Església se celebra”. Expressa que “és molt important que la fe personal trobi el suport de la comunitat, que és el lloc d’experiència i de celebració de la fe i també l’àmbit del qual neix el testimoniatge i la proclamació”. Afirma que “el Sínode dels bisbes sobre la sinodalitat pretén, en part, que els mateixos cristians se sentin més integrats a la vida de l’Església i que creixi la consciència que “caminem junts””, que “la sinodalitat «expressa la naturalesa de l’Església, la forma, l’estil, la missió»” i que “perquè es faci realitat aquest “caminar junts” cal que tots els membres de l’Església participin de la seva vida i de la missió”. Considera que “també és important que les nostres comunitats siguin càlides, obertes i acollidores”, ja que “ningú no ha de sentir-se rebutjat a l’Església”. Manifesta que “si volem integrar els joves, seran necessàries «comunitats obertes, vives en la fe, desitjoses d’irradiar Jesucrist, alegres, lliures, fraternes i compromeses»” i que “necessitem comunitats vives, que siguin atraients per a les persones que cerquen, que resplendeixin per la seva capacitat d’acollir, acompanyar i guarir”. Finalment, diu que “hem de ser una Església que escolta tothom, també la veu dels qui en discrepen i la critiquen i la dels qui han tingut experiències nocives amb l’Església” i “escoltar, especialment, tants catòlics que no s’hi troben a gust”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
