Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la banalitat del bé, de Carles de Foucauld, d’estar al costat dels qui pateixen, del matrimoni sostenible, de l’educació dels fills, de la festa de la Càtedra de sant Pere, del recent estudi de Càritas-FOESSA, de contemplar la vida amb ulls diferents i d’estimar els enemics.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, recorda que “Hannah Arendt va encunyar el concepte de banalitat del mal a propòsit del judici tingut a Jerusalem l’any 1961 contra Adolf Eichmann, el responsable dels trasllats dels jueus d’arreu d’Europa als camps d’extermini nazis” i que “inspirat en aquest concepte de Hannah Arendt, l’autor italià Enrico Deaglio ha encunyat el concepte de banalitat del bé per referir-se a Giorgio Perlasca, un súbdit italià que es va fer passar per diplomàtic de l’Estat espanyol i va aconseguir alliberar molts jueus de la mort acollint-los en apartaments propietat de l’ambaixada espanyola a Hongria i facilitant-los papers per escapar dels nazis”. Afirma que “no fou l’únic que va actuar d’aquesta manera, sinó que hi va haver molta altra gent que va ajudar els jueus a sobreviure”, com ara Oskar Schindler, l’empresari que es dedicava a salvar jueus fent-los treballar a la seva fàbrica, o Angelo Roncalli, nunci de la Santa Seu a Turquia i futur papa Joan XXIII, que també els va ajudar “enviant partides de baptisme anònimes per als jueus romanesos o búlgars que les volguessin utilitzar”. Expressa que “enmig de l’horror en què es veien obligats a viure els detinguts, sempre va haver-hi persones que van ajudar els altres i es van sacrificar per ells, fins al punt, en alguns casos, de donar la pròpia vida, com fou el cas del sacerdot franciscà polonès Maximilian Kolbe”. Constata que “la manifestació suprema del mal mai no va poder apagar l’espurna de bé que nia en el cor de molts homes i dones” i que “el bé sorgeix de la com-miseració, de ser capaços de sofrir amb l’altre i fer del seu patiment quelcom que em pertany”. Finalment, diu que “els testimonis esmentats mostraren com la banalitat del mal, en aquelles circumstàncies, tan sols podia ser combatuda amb la banalitat del bé”.
El cardenal Joan Josep Omella recorda que “el dia 15 de maig serà canonitzat, juntament amb sis beats més, el sacerdot francès Carles de Foucauld”, el qual “als quinze anys va patir una crisi personal que el va allunyar de la fe”. Explica que llavors emprengué “la carrera militar, després de la qual va decidir explorar el Marroc, on va tenir una experiència vital” i que “en tornar a França (1886) recupera la vida familiar i no deixa de resar amb aquesta pregària: «Déu meu, si existeixes, fes que et conegui»”. Afirma que sota la guia de mossèn Henri Huvelin, “Foucauld va discernint la manera d’imitar més i millor Jesús” i que profundament unit al Senyor en l’adoració eucarística, la vida de Foucauld passa per diverses etapes, de les quals en destaca algunes: entra com a monjo trapenc a Síria (1890); “anys després (1900) es desplaça a França per rebre l’ordenació sacerdotal”; “seguidament, se’n va al desert del Sàhara (1901), on s’estableix amb el desig de fundar una fraternitat de germanets i germanetes del cor de Jesús”. Diu que “la fraternitat es constitueix, però no apareixen els germanets”, però que “Foucauld no perd la pau, sinó que segueix profundament unit al Senyor fins a la seva mort fatídica per un tret desafortunat d’un jove durant un saqueig l’1 de desembre de 1916”. Expressa que la vida de Carles de Foucauld “va ser un signe d’amor a Déu i als germans”, que “amb raó deia de si mateix que era un «germà universal»”, que “Carles de Foucauld va anar al desert mogut per Déu” i que “és allí on Déu li va parlar al cor”. Finalment, desitja que “tant de bo que fem nostra la pregària d’aquest futur sant: Déu meu, feu que tots els éssers humans vagin al cel!”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, recorda que “dies passats hem celebrat la Jornada Mundial del Malalt i per Pasqua viurem el que anomenem “la Pasqua del malalt”” i que en el missatge amb motiu de la Jornada Mundial del Malalt el Papa “ens urgeix a garantir a totes les persones malaltes l’atenció sanitària que necessiten i l’acompanyament pastoral que els uneixi a Crist crucificat i ressuscitat” i “ens fa fixar els ulls en Déu “ric en misericòrdia” (Ef 2,4), que sempre mira els seus fills amb amor de pare, fins i tot quan aquests s’allunyen d’Ell”. Expressa que “el testimoni suprem de l’amor misericordiós del Pare als malalts és el seu Fill unigènit, que vingué a anunciar la bona nova del Regne i a guarir tota malaltia”. Afirma que “en la malaltia, el cor s’entristeix, la por creix, els interrogants es multipliquen” i que “necessitem trobar la resposta a la pregunta sobre el sentit de tot el que passa”. Diu que “valorem el que fa el personal sanitari al costat dels malalts, que transcendeix els límits de la professió, per convertir-se en una missió”. Manifesta que “els centres d’assistència sanitària han de ser cases de misericòrdia”, que “les institucions sanitàries catòliques són un tresor preciós que cal custodiar i sostenir” i que “la seva presència ha caracteritzat la història de l’Església per la seva proximitat als malalts més pobres i a les situacions més oblidades”. Finalment, diu que “no podem deixar d’oferir als malalts la proximitat de Déu, la seva benedicció, la seva Paraula, la celebració dels sagraments i la proposta d’un camí de creixement en la fe” i que “és tasca de tots aquest ministeri de la consolació” i prega que “per intercessió de Maria, Salut dels malalts, demanem confiadament que tots puguin trobar sentit, consol i confiança”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu, “en el sentit més constructiu”, que “una de les realitats que avui més reclamen “sostenibilitat” és el matrimoni”. Recorda que “el matrimoni cristià és una realitat de l’Esperit” i que “les realitats de l’esperit tenen el seu propi estil de vida”: “No subsisteixen només amb lleis externes, ni amb suports superficials, ni amb codis de bones conductes…”; “la seva estabilitat no és estàtica” i “són sostenibles sobre la base d’una fidelitat creativa”. Afirma que “les lleis han de protegir el matrimoni”, però que “en alguns casos col·laboren a destruir-lo”. Expressa que “la durabilitat del matrimoni es basa en el que solem dir “fidelitat creativa”” i que “en la vida de l’Esperit no hi ha “còpies”, ni simultànies, ni tampoc al llarg del temps”. Manifesta que “al llarg de la seva existència un matrimoni que desitgi viure en l’Esperit de Crist s’haurà abraçat i besat moltes vegades”, però que “cap d’aquestes abraçades i besos serà còpia dels anteriors”. Considera que “posar en comú el sou guanyat en el treball professional és un gest d’amor que es repeteix cada mes”, però que “és nou cada vegada, perquè la vida de l’esperit que hi ha darrere d’aquest acte és renovada” i que “la vida d’amor, de sofriments i goigs, és una recreació contínua de l’amor esponsal”. Finalment, diu que “la sostenibilitat del matrimoni cristià, com diu el Salm 1, depèn de si està plantat a la vora del riu: “com un arbre que arrela vora l’aigua: dona fruit quan n’és el temps i mai no es marceix el seu fullatge””.
El bisbe de Vic i administrador apostòlic de Solsona, Romà Casanova, recorda que “quan arriba el mes de febrer, dins el curs escolar és el moment en què als pares se’ls demana la inscripció dels seus fills a l’escola que lliurement escullen” i que “l’educació dels fills és la tasca més important que tenen els pares”. Expressa que “per als cristians, el do de la paternitat i maternitat és la realitat que més omple el cor” i que “no podem oblidar que aquest do, que té el seu origen en Déu, comporta un deure: educar els fills d’acord amb els convenciments més profunds dels pares”. Considera que “l’estat ha de fer possible, amb els impostos de tots els ciutadans, que els pares puguin exercir el seu deure d’educació dels fills amb llibertat, la qual inclou, clarament, la llibertat d’elecció de centre” i afirma que “les lleis vigents així ho reconeixen”, però que “no sempre és fàcil per a molts pares poder fer aquesta elecció lliurement”. Manifesta que “la xarxa d’escoles concertades, i dins aquestes, en gran nombre, les d’oferta catòlica, està al servei de la llibertat dels pares en l’elecció de centre educatiu per als seus fills” i que “la llarga història de moltes d’aquestes manifesta la confiança que hi tenen els pares i mares, essent ja diverses, ben sovint, les generacions que s’hi han format”. Finalment, reconeix que “totes les escoles mereixen el respecte i atenció de tots els ciutadans” i expressa que “tanmateix, s’ha de respectar sempre la llibertat dels pares, els quals, en quant han de respondre al do i al dret d’educar els seus fills, han de valorar en consciència quin tipus d’educació volen per a ells”.
El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, recorda que “el dia 22 de febrer celebrarem la festa de la Càtedra de l’Apòstol Sant Pere” i que “aquesta celebració hauria de ser per a tots els catòlics una ocasió per a renovar la nostra adhesió sincera al papa Francesc i al seu magisteri”. Expressa que la unitat entorn del Papa “és l’únic camí perquè l’Església es mantinga unida i ferma enmig de les dificultats que ha de superar a cada moment de la història”, però reconeix que “l’Església no és actualment una institució compacta en la qual tots pensem el mateix”, ja que “vivim un pluralisme d’espiritualitats, de pensament teològic i de mètodes pastorals molt major que en el passat”. Afirma que “la fe és la virtut que configura la vida del creient en totes les seues dimensions: la seua manera d’actuar, de pensar i de sentir” i lamenta que “avui dia en alguns sectors de l’Església, s’absolutitza la ideologia fins al punt que el contingut de la fe s’interpreta en clau ideològica i s’eliminen, s’obliden o s’ignoren aquelles dimensions del cristianisme que no se sotmeten a la pròpia manera de pensar, com algunes veritats de la fe o normes morals”, una ideologització que també “afecta a la celebració de l’Església”. Finalment, diu que “la festa de la Càtedra de Sant Pere, que ens recorda que la unitat a l’Església només s’aconsegueix entorn del successor de l’Apòstol i en l’acceptació confiada del seu magisteri, ha de ser una ocasió perquè els catòlics renovem la nostra confiança en el papa Francesc, a qui, en la recent visita ad limina, vaig tindre l’ocasió de reiterar-li l’afecte i la comunió de la nostra diòcesi amb la seua persona i el seu magisteri”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, recorda que “fa un mes es va presentar un estudi de CÀRITAS-FOESSA sobre la nostra realitat social i les conseqüències que ha provocat la pandèmia amb el títol «Evolució de la cohesió social i conseqüències de la Covid-19 a Espanya»”, un estudi fet per “un equip de més de trenta investigadors procedents de més de deu universitats i entitats de recerca social”. Comunica que “segons la recerca, la precarietat laboral durant la crisi sanitària s’ha duplicat i afecta gairebé 2 milions de llars que depenen econòmicament d’una persona sustentadora principal que sofreix inestabilitat laboral greu”. Enumera “altres dades d’aquest estudi”, com ara que “un terç de les llars amb tots els membres a l’atur (600 mil famílies) manquen d’alguna mena d’ingrés periòdic que permeti una certa estabilitat”; que “hi ha 1,8 milions de llars (gairebé la meitat de les que estan en exclusió social) que pateixen l’apagada digital, cosa que significa que viuen la bretxa digital de manera quotidiana”; que “la pandèmia ha augmentat la bretxa de gènere: l’exclusió social ha crescut més del doble en les llars en què la dona és la seva sustentadora principal”; que “hi ha 2,7 milions de joves entre 16 i 34 anys afectats per processos d’exclusió social intensa”; que “les taxes més elevades d’exclusió social les trobem al Sud i l’Est del país, juntament amb Canàries”… Finalment, diu que “són aspectes que ens han de fer pensar molt” i que “hem de procurar no eludir la pròpia responsabilitat per ajudar a eliminar el pitjor i donar fortalesa al millor”.
El bisbe de Girona, Francesc Pardo, diu que “des de l’anonimat o no, molt sovint es fa una valoració molt parcial i sense objectivitat de les persones i dels fets”, fins al punt que “és molt fàcil destruir la dignitat i honor d’una persona amb missatges que poden arribar a moltíssima gent”. Afirma que “la paraula escrita a les xarxes es pot convertir en una arma que no fereix o mata materialment, però sí moralment i humanament” i per això desitja “remarcar i deixar constància que és del tot necessari que ens esforcem per contemplar la vida amb ulls diferents”. Considera que “podem contemplar els fets, les persones i els projectes des de diverses perspectives”, que “sovint fixem la mirada en allò que és negatiu, que remarca fragilitats, incoherències i pecats… perquè allò que és cridaner i singular es converteix en notícia”, però que “la persona no ha de ser només considerada per les seves circumstàncies i actituds més negatives”. Expressa que “tota persona té sempre unes dimensions positives que cal descobrir i contemplar” i que “cada persona té una història, sovint no coneguda, que ha marcat la seva vida i les seves reaccions”. Es pregunta si hem de deixar de ser crítics, si hem de renunciar a la llibertat d’expressió, i respon que “de cap manera”, però que “ens cal fonamentar la crítica”. Manifesta que “per a nosaltres cristians, el model o referent és sempre Jesucrist, que actualitza i eixampla el manament de «no dir falsos testimonis ni mentir»”, que “va ser crític amb alguns col·lectius”, però sempre i sobretot “fou misericordiós i just en la valoració dels pobres, dels pecadors, dels considerats indesitjables en aquella societat”. Finalment, demana que no oblidem aquestes paraules de Jesús: «No judiqueu i no sereu judicats».
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que “l’Evangeli d’aquest diumenge setè del temps de durant l’any planteja un dels temes més difícils d’entendre per a nosaltres i encara més d’assimilar” i que “la prova és que passats vint segles des que Jesús va pronunciar les paraules que diu a l’Evangeli d’avui, la història demostra que hem viscut sempre en contínues lluites, enfrontaments i discòrdies entre els homes, i malauradament hem de dir que potser també entre els cristians”. Recorda que Jesús ens demana que estimem els enemics, que fem bé als qui ens odien, que preguem pels qui ens calumnien…, i diu que “Jesús, que és Déu, va sempre més enllà, més lluny que la nostra pobra manera de pensar, i que els pensaments dels homes no són els seus”. Expressa que “escoltant aquestes paraules de Jesús, el primer que hauríem de fer és preguntar-nos: Tinc algun enemic jo?, què és per a mi un enemic?” i “després, soc capaç de fer això que el Senyor em diu?”. Considera que “potser haurem de reconèixer amb realisme, que és el mateix que dir amb humilitat, que no som capaços de fer el que Jesús diu que fem, i haurem de demanar-li que ens concedeixi la gràcia que necessitem per poder-hi arribar” i que ““d’altra manera ens quedaria un examen molt important per passar a les nostres vides com a veritables cristians”. Finalment, recorda que Jesús ens diu: «Ell és bo amb els desagraïts i els dolents. Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare» (Lc 6,35-36) i ens convida a preguntar-nos: “I nosaltres?”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
