Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar del setè centenari de la mort de Dante, d’escoltar-nos per caminar junts, del centenari de la coronació de la Mare de Déu de Meritxell, d’aigües en el desert, de la diòcesi germana de Solsona i del desig de gràcia i pau per aquesta diòcesi, de dos nous beats nascuts a la diòcesi de Tortosa, de començar el curs amb esperança, d’estimar i pregar per Catalunya i de la paràbola del bon samarità.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “Dante Alighieri (1265-1321), de qui celebrem aquest setembre el setè centenari de la seva mort, és un dels grans poetes que ha donat la història de la humanitat”. Afirma que “la Divina Comèdia de Dante ha de ser considerada com una de les obres mestres de la literatura universal” i recorda que “es tracta d’una obra de finals de l’època medieval que presenta una visió del món molt diferent de la nostra”. Expressa que l’aspecte més important a tenir en compte és que “la Divina Comèdia ofereix una visió «teològica» aparentment desapareguda avui”, ja que “la religió, en efecte, no forma part de la cosmovisió de l’home modern”. Manifesta que “tant la cosmovisió antiga com la medieval estava presidida per la idea de límit, on la realitat creada estava per sota de Déu” i que “aquesta idea va desaparèixer amb la ciència renaixentista, on no sols no hi ha límits, sinó que tampoc no es té per centre l’home, com sí que passava abans”. Considera que “la lectura o relectura de la Divina Comèdia no sols ens pot dir coses, sinó que ens pot ajudar a repensar la nostra cosmovisió” i que “pot posar en qüestió coses que nosaltres tenim per evidents i inqüestionables”. Finalment, recorda que “el papa Francesc, en la seva recent Carta apostòlica Candor lucis æternæ, amb motiu del VII centenari de la mort de Dante, ens exhorta a acollir el seu testimoniatge i a deixar-nos il·luminar per la bellesa de la seva literatura i la profunditat del seu pensament”.
El cardenal Joan Josep Omella, amb motiu de la celebració de la Diada de l’11 de setembre, “volia reflexionar sobre la necessitat d’escoltar-nos els uns als altres, perquè en això consisteix el diàleg”. Expressa que “sovint tenim la sensació que parlem molt, però que escoltem poc”, que “escoltar, a més d’atenció, requereix temps” i que sense una escolta profunda no hi ha interacció ni relacions consistents ni, de bon tros, un diàleg”. També expressa que “en moltes esferes de la vida, saber escoltar és un valor fonamental, és un pas previ a intervenir, a proposar, a decidir, a actuar”. Recorda que “la primera fase d’un projecte en comú és escoltar”, que “la regla de sant Benet comença amb la paraula «escolta»” i que “la vida cristiana es nodreix de l’escolta”. Afirma que “és coneguda la preocupació del papa Francesc per fomentar «la cultura de l’encontre», que resumeix dient que és urgent «construir ponts i no murs»” i que “en molts discursos, el Sant Pare remarca que convé desenvolupar una cultura de l’encontre, no només entre persones, sinó també entre pobles i cultures allunyades”. Manifesta que “escoltar és un dels actes d’amor més profunds, que implica sortir de nosaltres mateixos per rebre el que l’altre ens vol comunicar” i que “viure l’escolta respectuosa podria ser la clau per resoldre molts conflictes de la nostra vida privada, social i política”. Finalment, demana que “aquesta Diada sigui una veritable jornada d’encontre fraternal cap a una comunió que respecti la diversitat”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, recorda que “dimecres que ve dia 8 celebrarem la festa de la Nativitat de Maria, que a Urgell amb la Mare de Déu de Núria, i a Andorra amb la Mare de Déu de Meritxell, estenen el seu patronatge i protecció sobre tot el Bisbat d’Urgell i sobre el Principat d’Andorra”. Recorda també que “el 8 de setembre de 1921, ara fa cent anys, el Cardenal de Tarragona Francesc Vidal i Barraquer, amb el seu amic el nostre Bisbe d’Urgell i Príncep de les Valls d’Andorra Mons. Justí Guitart, van coronar canònicament la imatge de Jesús i de Maria a Meritxell”. Informa que “les primeres coronacions canòniques es remunten al segle XVII, i no van ser incorporades definitivament al conjunt de les celebracions litúrgiques fins al segle XIX” i que “aquest acte vol subratllar la devoció per la Mare de Déu, i consisteix en la imposició d’una corona -o corones, si la imatge de la Verge porta també la del Nen- a la icona o imatge”, així com que “sempre s’ha de subratllar la relació entre la corona i la conversió i la vida de fe dels fidels”. Expressa que “se celebra que la Verge Maria és reina del Poble de Déu, i per això és invocada i tinguda pel poble com la seva Reina i Senyora, ja que és Mare del Fill de Déu Jesucrist, el Verb encarnat, aquell que «serà rei del poble d’Israel per sempre, i el seu regnat no tindrà fi» (Lc 1,33)”. Així mateix, diu que “es posa en relleu el genuí culte litúrgic i l’actiu apostolat cristià” i que “tots els fidels hem d’entendre que la veritable corona de la Verge som nosaltres mateixos, i que la corona i les pedres precioses que la poden adornar són els fruits d’una vida de fe, que s’expressa en la caritat”. Finalment, esmenta el que es demana en l’oració de la coronació i desitja una “joiosa festa del Centenari a tot el Principat d’Andorra”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, recorda que “els qui anirem a Missa aquest primer diumenge de setembre, serem rebuts, a l’inici de la litúrgia de la Paraula, amb una invitació molt estimulant: “Sigueu valents, no tingueu por!… es desclouran els ulls dels cecs, i les orelles dels sords s’obriran” (Is 35.4.7)”. Diu que “no sempre el retorn de vacances i la represa de la rutina del treball coincideix amb un ànim renovat” i que “és més freqüent patir l’anomenada “síndrome postvacacional””. Manifesta que “si la vida quotidiana ens apareix com un desert, segons diuen algunes veus profètiques, la invitació del profeta Isaïes continua sent vàlida” i que “no es nega el desert, sinó que se’ns convida a descobrir deus d’aigua”. Expressa que “avui, havent conegut la vida de Jesús, veiem que les seves guaricions volien manifestar que amb Ell s’acomplia literalment aquell anunci esperançador del profeta”. Afirma que ““les aigües que brollen en el desert” no significa pròpiament que hi hagi guaricions, per molt valuoses que siguin” i que “el que transforma el desert en terra fèrtil és que aquestes guaricions, com tants altres fets que “curen” la persona humana de la seva mudesa, la seva sordesa, la seva coixesa, són signe de la presència activa del Déu que salva”. Afirma també que “el desert és molt més profund que la ceguesa dels ulls” i que “les fonts que el transformen en terra fèrtil són fets i paraules que surten al pas de la nostra vida per pura gràcia de Déu”. Finalment, diu que “afrontar un nou curs amb fortalesa i sense temor no depèn de posseir “solucions” a tants problemes, sinó de viure la presència d’aquell la veritat i l’amor del qual sostenen la nostra esperança”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, recorda que des del passat 23 d’agost, per manament del sant pare Francesc, té l’encàrrec de “ser l’administrador apostòlic de la diòcesi de Solsona” i que exercirà, doncs, “aquestes dues missions: la de bisbe de Vic i la d’administrador apostòlic de Solsona”. Informa que les funcions pròpies del bisbe que exerceix el càrrec d’administrador apostòlic “són les del bisbe diocesà, amb unes limitacions pròpies de la situació de seu vacant”. Afirma que entén aquesta missió com “el servei episcopal enmig d’una Església diocesana” i que “el que és propi del ministeri apostòlic dels bisbes és servir la comunió en una Església particular”, la qual cosa demana “viure la paternitat pròpia del qui és pastor en nom i en presència de Crist enmig del poble encomanat”. Expressa que això li demana “presència a la diòcesi de Solsona, tant per a les celebracions parroquials o diocesanes que requereixen la presència del bisbe, com, també, per a les activitats pastorals” i que espera que aquesta presència afecti al menys possible la que li és demanada com a bisbe de Vic. Recorda que ambdós bisbats comparteixen moltes activitats conjuntes: “el Full Diocesà, el pelegrinatge a Lurdes amb les Fraternitats d’ambdues diòcesis, activitats pastorals de jovent, evangelització, i altres més personals d’ajut mutu” i diu que sempre ha considerat “al bisbat de Solsona com a germà del nostre”. Finalment, s’encomana a la pregària dels “estimats fills de Déu del bisbat de Vic”, “perquè em lliuri generosament, complint el meu ministeri amb fidelitat, a favor de l’Església que peregrina tant a la diòcesi de Vic com a la de Solsona”.
L’administrador apostòlic de Solsona, Romà Casanova, adreça les seves primeres paraules al poble de Déu que peregrina a la diòcesi de Solsona citant l’apòstol sant Pau: “A tots els estimats de Déu que viuen a Roma i que ell ha cridat a ser sants, us desitjo la gràcia i la pau de part de Déu, el nostre Pare, i de Jesucrist, el Senyor (1,7)”. Diu que “desitjar-vos la gràcia i la pau, en les circumstàncies que estem vivint com Església diocesana, expressa el nucli fonamental de la meva missió entre vosaltres, tot exercint el ministeri episcopal a favor vostre”. Reconeix que sap “de la vostra estima al bisbe Xavier Novell, el qual ha exercit el seu servei de manera intel·ligent i generosa, amb mirada àmplia, donant resposta al gran repte d’avui i de sempre d’anunciar l’evangeli de Crist”. Afirma que “hem d’acceptar que la seva renúncia al ministeri episcopal produeixi en els nostres cors el dolor de la separació i, al mateix temps, la perplexitat del que no acabem d’entendre” i que “ens resten dues paraules del comunicat que ens han de donar pau: «lliurement» i «per raons personals»”. Afegeix que “malgrat tot, hem de dir-nos els uns als altres que Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen dels qui ell ha cridat per decisió seva (Rm 8, 28)”. Recorda que “estem en seu vacant” i que “això ens demana que ja des d’ara elevem al Senyor les nostres pregàries a fi que ens concedeixi, en la seva misericòrdia, un bon pastor, segons el seu cor”. Diu als feligresos de la diòcesi de Solsona que està al seu servei, “per tal que l’Església que peregrina en aquesta beneïda terra del Solsonès, el Berguedà, el Bages, la Segarra, l’Urgell i el Pla d’Urgell, segueixi fressant els camins de l’Evangeli” i també els diu que els té presents en la seva pregària. Finalment, expressa que encomana el seu ministeri episcopal en el bisbat de Solsona a santa Maria i que també demana “la intercessió de sant Josep, custodi del redemptor i espòs de Maria i la de sant Ramon Nonat i sant Pere Claver, patrons de la nostra Església i testimonis de caritat ardent envers els germans”.
El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, comunica que “iniciem un nou curs en el qual viurem dos esdeveniments importants per a la història de la nostra diòcesi”, ja que “el proper mes d’octubre dos sacerdots nascuts aquí, que per fidelitat a la seua vocació van rebre la gràcia del martiri durant la persecució religiosa del segle XX a Espanya, seran elevats a l’honor dels altars”. Diu que “el dia 17 en la Santa Església Catedral de Còrdova serà beatificat mossèn Francesc Escura Foix, nascut i batejat a Benicarló” i que “el 30 del mateix mes, en la nostra catedral, el Sr. Cardenal Prefecte de la Congregació per a les Causes dels Sants, en representació del papa Francesc, presidirà l’Eucaristia de beatificació de quatre sacerdots Operaris Diocesans”, entre els quals “es troba mossèn Manuel Galcerá Videllet, nascut i batejat a Caseres i martiritzat en Ibros el dia 3 de setembre de 1936”. Expressa que “per a la nostra diòcesi aquestes dues beatificacions són motiu d’alegria” perquè “els sants constitueixen el tresor més valuós de l’Església” i “perquè en les nostres terres la Gràcia de Déu ha produït abundants fruits de santedat que manifesten la vitalitat de la fe al llarg del temps”. Afirma que “no vivim aquestes celebracions amb el ressentiment de qui no vol oblidar”, sinó que “la nostra actitud és de gratitud pel testimoniatge d’aquests germans nostres que no van afrontar la mort com una derrota, sinó com una victòria”. Diu que “els màrtirs manifesten una fortalesa i una saviesa que supera el que humanament ens sembla raonable”. Finalment, demana que “agraïm a Déu el poder de la seua gràcia, que es va manifestar en la fortalesa i la saviesa amb què aquests germans nostres van donar testimoniatge de la fe, que no eren altres que la saviesa i la fortalesa de l’Esperit”.
El bisbe de Girona, Francesc Pardo, diu que la Diada Nacional de Catalunya és una “jornada carregada de molts significats: memòria de la nostra història, agraïment pel que som, record de totes les generacions que han construït el nostre país, reivindicació d’un present i futur amb més llibertat, justícia i fraternitat, manifestació del nostre amor i del nostre compromís per l’avui i pel demà”. Afirma que “els seguidors de Crist recordem amb agraïment les arrels cristianes que han configurat d’una manera important l’ésser i l’actuar del nostre poble” i que “és important reconèixer que la petja cristiana no és només del passat, sinó del present, i que pot contribuir en gran manera al futur”. Pensant en Catalunya des de la proposta de Jesús, subratlla que “Jesús, el Fill de Déu, es va encarnar en un poble petit, assumí la seva llengua, el seus costums, estimà la seva terra i la seva gent… per esdevenir precisament l’Home Universal, el Salvador de tots”, que Jesús “era molt conscient dels valors i dèficits del seu poble” i “denunciava les actituds prepotents quan s’esqueia”, que “entre els seus amics i continuadors de la seva missió hi trobem persones de totes les tendències i militàncies” i que “Ell refusa encapçalar cap opció” i “fins i tot, quan se li pregunta si cal estar a favor del Cèsar o no, respon tot recordant les prioritats: «Al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu»”. Demana que “en aquesta diada recordem la força de la pregària, perquè Déu respon, potser no com nosaltres desitgem, però sí oferint-nos el que més necessitem”. Finalment, ens convida a preguntar-nos “què puc oferir al meu poble de Catalunya en aquest moment?”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, parla de començar el nou curs pastoral amb esperança per “continuar afrontant el repte de la pandèmia amb la mirada posada a dalt de tot i també al voltant fixant-nos en les dificultats viscudes pels nostres germans i col·laborant en la seva cura”. Diu que “és impossible oblidar les circumstàncies tan dramàtiques que el nostre món ha experimentat en aquests últims mesos, però l’actitud no pot portar-nos al descoratjament o a la desesperació”. Expressa que “comencem amb l’esperança que tothom es trobi amb el Senyor i amb els altres germans en l’àmbit de la formació i de la catequesi, en l’àmbit de les celebracions i en l’activitat sociocaritativa” i “sobretot de forma presencial, perquè ens vegem i ens escoltem, per resar junts i per comprovar les mancances de la nostra societat”. Afirma que espera “els pares per a la inscripció dels nens i joves a la catequesi de Comunió i de Confirmació”, que espera que els feligresos diocesans recuperin “al més aviat possible la presència a les celebracions eucarístiques dominicals” i que visquin la Santa Missa amb gran intensitat. Els convida a les celebracions diocesanes: 30 de setembre, Festa de l’Enviament; 12 d’abril, Missa crismal; 28 de maig, Assemblea diocesana; i la festa de l’Obertura del Sínode, el pròxim 17 d’octubre. Finalment, els diu que espera que continuïn interessant-se pels necessitats de la nostra societat i per tots aquells que els demanin ajuda espiritual o material, ja que “així afavorim l’esperança que Déu ha dipositat en el cor humà”.
L’administrador diocesà de Terrassa, Salvador Cristau, recorda que a la carta encíclica Fratelli tutti “el papa Francesc, després de presentar les ombres i foscors del nostre temps, ens fa mirar més enllà”, “encén una llum, la llum de l’Evangeli, la llum de Jesús” i “ ens presenta un text que és prou conegut, la paràbola del Bon samarità”. Diu que “en aquesta paràbola de Jesús, presenta les ombres de l’ésser humà”: uns bandolers, una pallissa, dos personatges que passen de llarg…, però també “la llum que dissipa les tenebres”: un samarità, un estranger, se’n compadí… Afirma que el papa Francesc, en la seva acurada reflexió, ens fa una pregunta crua, directa i determinant: “Amb qui t’identifiques? A quin d’ells t’assembles?” i que el Papa expressa que “ens cal reconèixer la temptació que ens envolta de desentendre’ns dels altres; especialment dels més febles…”, que “ens acostumem a mirar al costat, a passar pel costat, a ignorar les situacions fins que aquestes ens colpegen directament” i que “a més, com que tots estem molt concentrats en les nostres pròpies necessitats, veure algú patint ens molesta, ens pertorba, perquè no volem perdre el nostre temps per culpa dels problemes aliens”. Finalment, diu que “al final de la paràbola ens ofereix una indicació ben clara i determinada que pot orientar les nostres vides i el compromís cristià” i que “tractar amb veritable amor i compassió els altres esdevé el camí de superació d’aquesta situació i orienta definitivament envers la veritable fraternitat: «Vés, i tu fes igual»» ( Lc 10,37)”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
