Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
El proper divendres 11 de febrer, festivitat de la Mare de Déu de Lourdes, l’Església celebra la 30a Jornada Mundial del Malalt. Aquest dia comença la Campanya que conclou el 22 de maig, quan se celebra la Pasqua del Malalt. «Acompanyar en el sofriment» és el lema que proposa el departament de Pastoral de la Salut, que ha editat els materials per aquesta Jornada instituïda fa 30 anys per sant Joan Pau II per a sensibilitzar sobre la necessitat d’assistir els malalts i els qui els cuiden.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la 30a Jornada Mundial del Malalt, així com del miracle d’Orient, de tres camins cap a la pau, dels llavis de l’evangelitzador, de lluitar per imitar la Mare de Déu, tant en la seva santedat com en la seva dignitat, de la Campanya contra la fam, de la visita ad limina i de la confiança dipositada en un nou bisbe.
El cardenal Joan Josep Omella diu que “a la butlla de convocació del jubileu extraordinari de la misericòrdia “El rostre de la misericòrdia” (2015) el papa Francesc afirma que cuidar el feble és cuidar Crist, perquè «en cadascun d’aquests “més petits” és present Crist mateix»” i que això “ens ho recorda aquest any en el missatge per a la trentena Jornada Mundial del Malalt”, amb el lema «“Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós” (Lc 6,36). Ser al costat dels qui pateixen en un camí de caritat». Afirma que “quan ja hem entrat al tercer any de la pandèmia de Covid, el patiment de moltes persones no cessa”, per exemple, “el patiment de molts germans ingressats en centres sanitaris sense poder rebre visites dels seus familiars i amics”. Agraeix un cop més “la labor de les persones que treballen en el món de la salut” i ho fa amb paraules del Papa: «Benvolguts agents sanitaris, el vostre servei al costat dels malalts, realitzat amb amor i competència, transcendeix els límits de la professió per a convertir-se en una missió. Sigueu conscients de la gran dignitat de la vostra professió, com també de la responsabilitat que aquesta comporta. […] Fins i tot, quan no és possible guarir, sempre és possible cuidar, sempre és possible consolar». Demana als governants que “cuidin els nostres sanitaris amb condicions de treball dignes, perquè puguin atendre adequadament els malalts, especialment en aquests moments, que molts estan aïllats als hospitals”. Finalment, diu que davant la Jornada Mundial del Malalt, encomana “tots els malalts i les seves famílies a la protecció amorosa de Maria, sota l’advocació de Lourdes, perquè puguin trobar salut i consol” i demana que “preguem perquè els nostres centres siguin, com diu el Papa, «llars de misericòrdia»”.
El bisbe de Girona, Francesc Pardo, diu que “el patiment forma part de la pròpia condició humana i ens acompanya durant tota la nostra vida” i que “són moltes les causes que el produeixen, però és especialment rellevant tot el que envolta la malaltia i la mort, la nostra i la dels nostres éssers volguts”. Afirma que “en la malaltia, l’home experimenta la seva impotència, els seus límits i la seva finitud”, que “la malaltia pot conduir a l’angoixa, al replegament sobre si mateix, de vegades fins i tot a la desesperació i a la rebel·lió contra Déu” i que “l’acompanyament a la persona que pateix requereix una motivació profunda que ens faci sortir de nosaltres mateixos per anar en busca del qui està sumit en el sofriment”. Recorda que “Jesús es va enfrontar al problema de la malaltia reiteradament”, que “Jesús no roman impassible davant la malaltia, el patiment i la mort” i que “Jesús mostrarà que el malalt, el qui sofreix, és a les mans de Déu, d’un Déu que cuida els homes i que porta un missatge de salvació en la malaltia”. Expressa que “l’acompanyament, segons el model que ens ensenya el mateix Crist, té com a principi i fonament l’amor” i que acompanyar qui passa per la vall del sofriment “és una tasca heroica que només pot ser realitzada des de la força de l’amor diví”. Destaca que “cadascun de nosaltres, en la mesura de les nostres possibilitats, estem cridats a acompanyar els qui sofreixen, a semblança de Crist”. Finalment, diu que “demanem al Senyor que ens faci dòcils a les seves indicacions i que amb la seva gràcia siguem forts i puguem acompanyar els nostres germans que pateixen”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, recorda que, diumenge 6 de febrer, “el santoral fa memòria de sant Pau Miki i companys, els primers màrtirs del Japó” i que “l’Evangeli arribà per primera vegada al Japó gràcies a sant Francesc Xavier i un petit grup de jesuïtes”. Recorda també que allà “a finals del segle XVI, el nombre de cristians havia arribat a 220.000, amb tan sols 40 sacerdots”, però que “aleshores començaren les persecucions i s’expulsaren tots els missioners”. Afirma que “el febrer de 1597 vint-i-sis cristians, entre ells sant Pau Miki, foren martiritzats”, que “les comunitats cristianes passaren a la clandestinitat i es van quedar sense sacerdots durant 250 anys” i que moltes d’elles van sobreviure per tres motius o raons fonamentals: per l’anomenada Confraria de la Misericòrdia, per l’anomenada «profecia del catequista Sebastià», que els proporcionà l’esperança d’un retorn de sacerdots i per l’acte de contrició i la pregària. Explica que “el 1858 el Japó començà a deixar entrar estrangers, cosa que possibilità l’arribada d’alguns missioners”, que “el primer encontre amb un sacerdot catòlic tingué lloc a Nagasaki el 17 de març de 1865” i que “allà tretze persones d’aquests grups, amb molta por, es trobaren amb el P. Bernard Petitjean, missioner arribat feia poc, i li feren tres preguntes: «És vostè solter i sense fills?, el seu cap es troba a Roma?, té una imatge de la Mare de Déu?»”. Comenta que “davant les respostes afirmatives del sacerdot, respongueren: «Doncs vostè i nosaltres tenim la mateixa fe.»”, que “aleshores l’Església va descobrir que havien mantingut els ritus del baptisme i dels anys litúrgics sense sacerdots durant gairebé 250 anys” i que “l’informe va sorprendre el món cristià i el mateix Pius IX qualificà aquella història com «el miracle d’Orient»”. Finalment, demana que “el record d’aquests cristians estimuli les nostres comunitats a tenir una sòlida fe alimentada per la pregària sincera, i una esplèndida fraternitat eclesial que es desplegui especialment cap als pobres i malalts”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, recorda el títol del missatge del papa Francesc per a la 55a Jornada Mundial de la Pau: “Diàleg entre generacions, educació i treball: instruments per a construir una pau duradora”, així com que “la Presidència del Consell de Conferències Episcopals Europees (CCEE) ha demanat diàleg i negociació en comptes de guerra i violència per superar la crisi d’Ucraïna”. Expressa que “el Papa comentant el profeta Isaïes assenyala que, “encara avui el camí de la pau roman desafortunadament allunyat de la vida real de molts homes i dones i, per tant, de la família humana, que està totalment interconnectada”” i que el Papa “proposa «la gestació d’un pacte social», amb tres camins per a construir una pau duradora”: “En primer lloc, el diàleg entre les generacions, com a base per a la realització de projectes compartits”, un diàleg que “requereix recuperar la confiança bàsica entre els interlocutors”; en segon lloc, la instrucció i l’educació, motors de la pau; “i, finalment, promoure i assegurar el treball per a una plena realització de la dignitat humana”. Manifesta que el treball “construeix la pau, ja que la feina és un factor indispensable per construir i mantenir la pau” i que “és expressió d’un mateix i dels propis dons, però també és compromís, esforç, col·laboració amb altres, perquè es treballa sempre amb algú o per algú”. Finalment, demana que “acollim aquesta invitació a unir els esforços per sortir de la pandèmia, i a seguir avançant junts amb valentia i creativitat per aquests tres camins de pau”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, expressa que “desitjaríem escoltar més missatges realment evangelitzadors” i que “enyorem paraules, no sols en boca de laics, sinó també de religiosos consagrats i sacerdots, que anunciïn Jesucrist clarament i expressament, amb llibertat, senzillesa i bon ànim”. Reflexiona “sobre un dels obstacles que trobem en el moment d’anunciar explícitament Jesucrist”, dos enemics de l’evangelització contraposats: la falsa seguretat i la “falsa humilitat”. Afirma que “tenim molt fixa a la memòria la imatge del predicador, l’educador, el ministre de l’Església, que transmetia la fe d’una manera prepotent i impositiva, segur de posseir una mena d’autoritat, emparat en un pretès dret que li atorgava l’Església o la societat” i que “avui és més freqüent constatar el silenci sobre Jesucrist (o Déu) adduint motius pastorals o motius teològics”. Manifesta que “totes dues postures no corresponen al que ens ensenya l’Escriptura”. Constata que “l’evangelitzador no ho és per ell mateix, ni per encàrrec del poble, de la comunitat o d’un grup”, que “la iniciativa i la missió sempre ve de Déu o de Jesucrist”, que “un bon distintiu de l’autenticitat de l’evangelitzador és el sentiment i la convicció d’humilitat” i que “després d’aquesta experiència la missió evangelitzadora es recolza en la capacitació que atorga el mateix Déu a l’evangelitzador”, una capacitació que “allibera de pors, complexos, orgulls i prepotències i, alhora, no concedeix cap dret, sinó una crida al servei”. Finalment, diu que “tot això determina una manera de viure i d’evangelitzar, que no és sinó l’estil i la manera com va viure i va evangelitzar el primer i únic apòstol, Jesucrist”.
El bisbe de Vic i administrador apostòlic de Solsona, Romà Casanova, reconeix que “molts han estat i són els pecats dels fills de l’Església, pecats que serien les taques del seu vestit produïdes des del seu interior”, però que “també és cert que són moltes les calúmnies i les interpretacions tergiversades dels fets amb la intenció de fer mal a la institució eclesiàstica”. Afirma que “l’Església sempre duu en el seu si tots els seus fills, tant els contemporanis, els d’aquest moment de la història, com els de temps passats i, fins i tot, els del futur” i que “per això, encara que dolgui, els fills de l’Església d’aquests moments no podem pensar que els pecats dels nostres germans d’un passat més o menys recent no tenen res a veure amb nosaltres”. Expressa que “el que més li dol, a l’Església, és que els seus fills s’avergonyeixin d’ella, o bé que els costi d’entendre que ells mateixos són Església” i que “els llaços de pertinença a l’Església que tenen tots els seus membres són tan profunds que les imatges de maternitat i filiació, i la del cos humà en la varietat de membres, donen a entendre la grandesa del seu misteri”. Finalment, diu que “l’Església, mentre camina per aquest món, suporta amb dignitat tant les mancances dels seus fills com els flagells dels seus perseguidors” i que “els seus fills, els qui som l’Església, hem de lluitar per imitar la nostra mare, tant en la seva santedat com en la seva dignitat” i que ho hem de fer “sabent que la seva veritable imatge és, diguin el que diguin i malgrat els nostres pecats i defallences, aquella dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota els peus i duia al cap una corona de dotze estrelles (Ap 12,1)”.
El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, comunica que “el proper diumenge 13 de febrer, les parròquies de la nostra diòcesi estan convidades a unir-se a la campanya que cada any organitza l’associació Mans Unides per a lluitar contra la fam en el món”. Convida “als rectors a que, a més d’altres activitats que es puguen organitzar en les parròquies per a recaptar fons amb aquesta finalitat, la col·lecta de les misses dominicals es destine també a Mans Unides”. Afirma que “en els materials que Mans Unides ha publicat per a la campanya d’enguany trobem algunes dades que ens haurien d’inquietar, perquè posen davant els nostres ulls algunes injustícies de les quals moltes vegades no som conscients”, com ara que “en el nostre món hi ha 112 milions més de dones que d’homes en treballs mal remunerats”, que “els preus dels aliments han augmentat un 40% des de l’any 2020, la qual cosa ha provocat que haja crescut el nombre de persones que no tenen accés a una alimentació adequada i de les quals es calcula que són 811 milions les que passen fam” o que “9 de cada 10 habitants dels països més pobres no han tingut accés a la vacuna contra la Covid-19, l’any 2021”. Reconeix que “aquestes dades ens poden portar a un descoratjament i pensar que els problemes del nostre món són tan grans que mai els podrem solucionar”, però expressa que “els cristians no podem resignar-nos davant d’aquesta situació” i que “no ens hem de cansar en la nostra missió de ser sembradors d’esperança en el cor d’aquells que més pateixen les conseqüències de la pobresa”. Recorda que “això és el que ha fet Mans Unides: amb els més de 42 milions d’euros que es van recaptar en la campanya de l’any 2020, es van realitzar 506 projectes en 53 països”. Finalment, diu que “no ens hem de cansar de lluitar per un món millor per a tots”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, informa tota la diòcesi del resultat de la Visita ad limina que, “com estava previst, es va desenvolupar amb cordialitat i amb molt de profit”. Recorda que uns 22 bisbes van participar en els actes programats, “que consistien en les celebracions a les basíliques romanes, la visita a les diferents Congregacions i l’audiència amb el Sant Pare”. Vol manifestar la immensa alegria de tornar a Roma a prostrar-se davant les tombes dels Apòstols Pere i Pau i “comprovar la universalitat del missatge de Jesús de Natzaret, arrelat en tots els pobles i cultures del món”. Expressa “la confiança del papa Francesc, la seva proximitat, la seva autenticitat en exposar els reptes de l’Església davant del món d’avui, la seva capacitat d’escolta sobre els temes d’evangelització que els bisbes li vam plantejar” i com els va insistir “a ser persones d’esperança”. Recorda que el Papa els va demanar que “no oblidem mai els qui els falta gairebé de tot” i que “animem les nostres comunitats diocesanes a participar de manera intensa i sincera en el procés sinodal que estem vivint”. Reitera la seva petició d’oracions “perquè els pastors del ramat del Senyor sapiguem guiar-lo amb valentia i autenticitat”. Finalment, recorda que “durant tota la setmana hi va haver reunions de treball a les seus dels diversos departaments pastorals”, reunions molt profitoses en les quals “es va parlar, es va escoltar i es va intentar establir criteris comuns d’actuació en totes les iniciatives pastorals de l’Església en general i de cada diòcesi”, així com que “a primera hora del matí de cada dia de la setmana vam celebrar la Missa en una de les Basíliques Romanes”.
El bisbe electe de Terrassa, Salvador Cristau, es presenta a tots els fidels “com a bisbe vostre, bisbe de la diòcesi de Terrassa”. Dona “gràcies a Déu per la confiança que ha dipositat en mi” i dona gràcies “a tota la diòcesi, preveres, diaques, membres de la vida consagrada, seminaristes, famílies i laics tots per l’afecte que m’heu manifestat i que em manifesteu i per la vostra pregària que tantes vegades durant aquests mesos m’heu expressat que fèieu”. Expressa que “necessitem confiar els uns en els altres” i que “el mateix podem dir de la vida de l’Església, sobretot, confiant en Déu”. Afirma que “el tema de la confiança va molt més enllà, perquè és Déu mateix qui, sorprenentment, confia en nosaltres”: “Ens ha confiat i confia la vida i la creació, la naturalesa al deixar-les a les nostres mans”, “confia en nosaltres perquè duem a terme la missió que ens ha encarregat” i “ara em confia a mi la tasca de ser pastor de tots vosaltres, sense deixar de ser el que soc”. Manifesta que emprèn aquest camí ell també amb confiança: “En Ell, que és qui m´ha cridat i m´ha enviat, però també en vosaltres perquè com he dit més d’una vegada formem una família en la que tots, absolutament tots hi tenim una missió i una tasca a fer”. Diu que “la vocació de cada un de nosaltres en la família de l’Església i en el món és única i insubstituïble” i que “per la meva part espero, desitjo i demano al Senyor poder dur a terme la missió que m´ha encomanat com a pastor que no és només cuidar de les ovelles i guiar-les, sinó anar a buscar les perdudes també”. Finalment, demana que “donem gràcies al Senyor per tots els seus dons, i per aquest de formar part de la seva família”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
