Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Coincidint amb l’inici dels desplaçaments massius per les vacances estivals, diumenge 2 de juliol, en la proximitat de la festa de sant Cristòfol, l’Església celebra la 55a Jornada per la responsabilitat en el trànsit, amb el lema “Encomana el teu camí al Senyor i ell actuarà (Sl 37,5), un lema que mena a parlar de la importància de l’oració. Es tracta d’una invitació directa i personal a cada conductor perquè, a l’inici del viatge, pregui uns moments al Senyor i posi a les mans d’Ell el seu camí amb la seguretat de comptar amb la seva ajuda.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la 55a Jornada per la responsabilitat en el trànsit, així com de dos nous diaques, d’aplecs i romeries, de l’Aliança, de la commemoració del Seminari Diocesà de Vic, de l’educació en el temps lliure, de la Festa Major i de ser pregoners de la gràcia de Déu.
El cardenal Joan Josep Omella recorda que “ara fa tres anys, quan tots frisàvem per sortir al carrer i no podíem”, “ens conformàvem a treure el cap per la finestra i gaudíem d’allò més quan podíem sortir al balcó o a una terrassa”. Expressa que els dies de confinament han quedat enrere i que, “gràcies a Déu, avui ens movem amb llibertat per on volem i sense restriccions”. Comenta que “aquest cap de setmana comença la primera operació sortida de l’estiu, que implica un trànsit extrem” i que “malauradament, les cues incòmodes no són la cara més fosca de l’estiu ni de les vacances”, ja que “diàriament, especialment en aquesta època de l’any, lamentem pèrdues humanes a la carretera, que potser es podien haver evitat”. Recorda que diumenge 2 de juliol “se celebra la Jornada de responsabilitat en el trànsit”, una jornada que “s’escau en la proximitat de sant Cristòfol, patró dels conductors”, en la qual “volem insistir que cal que siguem responsables quan circulem no només per la carretera, sinó també dins de ciutats i pobles, quan caminem, quan anem en patinet, bicicleta, moto, cotxe, etc.”. Considera que “de vegades sembla que la responsabilitat i també l’amabilitat vers els altres es perd quan agafem el volant o el manillar”. Ens convida a fer que l’amabilitat aflori i estigui sempre present als nostres carrers, camins i carreteres, així com a “començar qualsevol trajecte amb una pregària”. Finalment, demana que “en aquesta Jornada preguem a Déu que vetlli per tots els conductors i passatgers” i que ens posem “en mans del Senyor per intercessió de sant Cristòfol, el nom del qual significa «portador de Crist»” i expressa que “cal també que tots evitem els perills i fem més humana la mobilitat, especialment en aquest període estival”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, informa que aquest diumenge “l’Església diocesana de Tarragona està de festa”, ja que “seran ordenats a la Catedral dos nous diaques, en Josep i en Juanjo”. Recorda que “en el llibre dels Fets dels Apòstols es descriu admirablement la vida dels primers cristians de Jerusalem «amb un sol cor i una sola ànima»” i que “es descriu que vivien units i, fins i tot, s’explicita que «cap d’ells considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots»”. Explica que “malgrat això, sorgeixen dificultats, perquè la distribució dels béns no s’havia fet de manera adequada”. Expressa que “davant aquesta situació de conflicte intern, el passatge relata d’alguna manera l’origen d’una nova organització de la comunitat cristiana de Jerusalem per l’autoritat dels Dotze” i que “els Apòstols creen una nova forma de diakonía per al ministeri de la caritat en el servei diari a les vídues i als pobres, que encomanen a set persones de «bona reputació, plens de l’Esperit Sant i de seny»”. Afirma que “són molts els qui han vist en aquest passatge l’inici del que serà posteriorment el diaconat en la vida de l’Església” i que “el diaconat s’ha configurat en la tradició viva de l’Església com el grau primer del sagrament de l’orde”. Recorda que “des del Vaticà II, el diaconat no és merament un ministeri de simple pas cap al presbiterat, sinó que pot ser conferit de forma permanent” i que “en aquest cas, els candidats poden estar casats, com és el cas dels nostres dos candidats”. Comenta que “els diaques assisteixen el bisbe diocesà en la seva diaconia al servei del poble de Déu, en la triple tasca de la Paraula, la litúrgia i la caritat” i que “els diaques tenen com a model Crist servidor i com a finalitat ajudar l’Església a viure activament la seva dimensió servidora”. Finalment, demana “la pregària a tots els diocesans per tal que així sigui en els dos candidats que seran ordenats”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que “tot l’any però especialment a l’estiu, al nostre bisbat viurem molts aplecs i romiatges”, per exemple “aquest diumenge mateix, un de multitudinari al Santuari de la Mare de Déu de Montgarri (Vall d’Aran), que aplega devots de banda i banda dels Pirineus”. Expressa que “els Aplecs són manifestacions de fe i devoció popular fent camí fins un santuari on es venera una imatge de Maria o d’algun sant patró”. Comenta que “el papa Francesc, que estima molt la pietat popular, afirma que és “una manera legítima de viure la fe, una manera de sentir-se part de l’Església, i una manera de ser missioners” i “comporta la gràcia de la ‘missionarietat’, de sortir d’un mateix i de peregrinar”. Considera que “les romeries són expressió de fe i devoció dels creients cap a Déu i els seus sants, especialment la Verge Maria” i que “reuneixen persones de diferents comunitats, comarques i regions que comparteixen la mateixa fe”. Explica que “els romiatges, també ofereixen als participants l’oportunitat de renovar la seva vida espiritual” i que “a través del pelegrinatge, la reflexió, la pregària i la participació en els sagraments de la penitència i l’Eucaristia, s’enforteix la relació amb Déu i amb Maria, i s’obté una renovació interior i un creixement espiritual”. Manifesta que “aplecs i romeries formen part del patrimoni cultural i religiós de molts llocs” i que “participar en una romeria és una manera de mantenir vives les tradicions i preservar la identitat cultural d’una comunitat”. Finalment, diu que “el papa Francesc ha mostrat una gran estima per la religiositat popular”, que “ressalta la dimensió comunitària i solidària de la pietat popular, com a força transformadora que ha de bastir una societat més justa i fraterna” i que “anima l’Església a acompanyar-la i nodrir-la, reconeixent-ne la importància i ajudant els fidels a viure-la com un trobament amb Déu i un compromís amb el proïsme i la societat”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que per tal de discernir les aliances bones de les “no tan bones” “convé esbrinar sobretot el motiu (l’origen) i l’objectiu (la finalitat) que les justifica”, així com que s’ha de tenir en compte “com s’estableixen, quines condicions s’exigeixen i com es duen a terme”. Expressa que “els cristians assumim aquella forma d’Aliança que va establir Jahvé amb el seu Poble al Sinaí, i que va ser duta a la seva plenitud en la Nova i Eterna Aliança de Déu amb la humanitat a través Jesucrist, la seva mort i resurrecció” i que “la font d’aquesta Aliança no és cap altra que la misericòrdia i l’amor descendent de Déu”, “un amor que, en ser acollit, vincula, com tot veritable amor”. Afirma que “el moment més alt de la seva recepció i el seu vincle arriba fins a nosaltres sobretot a través de l’Eucaristia”. Manifesta que “ens interessa subratllar que aquesta Aliança Nova i Eterna és la font, la raó i el motiu que tots els que ens deixem “aconseguir” per ella esdevenim promotors d’aliances”. Considera que “som, o hem de ser, autèntic llevat en tots els àmbits de la nostra vida” i que l’Aliança Nova i Eterna és “aquella que procedeix de l’amor total, misericordiós i sincer, que se’ns ha regalat en Crist”. Explica que “no es tracta només d’“imitar des de fora” aquesta manera d’aliança, sinó d’activar el record i la vivència profunda que vivim vinculats realment per aquella aliança que culmina l’amor que allibera i permet viure en pau i esperançats”. Finalment, diu que “potser, els qui intentem viure aquesta Aliança aconseguim que el nostre món avanci una mica, canviï alguna cosa, en direcció cap a aquesta plenitud d’amor que il·lumina i vincula, és a dir, que salva”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, comunica que “el juny i l’octubre de l’any vinent (2024) s’escauran el setanta-cinquè aniversari de la inauguració de l’actual edifici del Seminari Diocesà de Vic i els 275 anys d’existència d’aquest centre docent i formatiu, respectivament”. Expressa que “tal commemoració ha de ser una bona ocasió per a posar en valor aquesta institució del nostre bisbat que tant de bé ha fet i està fent a la nostra Església i a la societat”, perquè “tenim el perill de caure en la pensada que, com que en l’actual edifici ja no hi ha seminaristes, la institució Seminari ja no existeix”. Recorda que “malgrat l’escàs nombre de seminaristes en els darrers cinquanta anys, sempre hi ha hagut seminaristes del nostre bisbat”, que resideixen ara al Seminari Major Interdiocesà, a Barcelona. Informa que “aquest curs, gràcies a Déu, són cinc els seminaristes de Vic que estan formant-se per a esdevenir, després del temps d’estudi i discerniment necessaris, sacerdots de Crist al servei de les comunitats”. Recorda que “fou l’any 1749 quan es va erigir el nostre Seminari, segons les directrius emanades del Concili de Trento, emplaçat a Vic en el lloc anomenat «Seminari vell»” i que “la petició de la Santa Seu, durant els anys quaranta del segle passat, que els seminaristes es formessin en règim d’internat, va fer necessari un nou edifici, el qual fou inaugurat en 1949”. Afirma que “les dues dates ens parlen, doncs, de la importància de la formació dels candidats al sacerdoci ministerial”, perquè “no es tracta tan sols d’un ensenyament en matèries filosòfiques i teològiques, sinó d’una formació completa: humana, intel·lectual, espiritual, pastoral i comunitària”. Finalment, diu que “és bo, doncs, de fer-ne recordança agraïda” i que “per això, el dimarts 11 de juliol, celebrarem, en el marc del Curset d’Estiu, a l’edifici del Seminari, en format matinal, una sessió il·lustrativa sobre aquesta commemoració”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que percep que pràcticament cada any dedica algun comentari a “reflexionar sobre les colònies d’estiu, l’educació en el temps lliure, els centres d’Esplai…” perquè és un tema que el preocupa i del que li agrada opinar. Expressa que també veu que desitja “reconèixer el treball de tants responsables dedicats a aquesta noble tasca educativa”, “un punt més gran de reconeixement per agrair a tots aquells que ho fan de manera gratuïta” i “molt més, comprovar que la primera motivació d’aquest servei és la conseqüència de la fe que professen”, ja que “coherents amb la seva confiança en Déu, s’imposen com a obligació la tasca de transmetre el missatge de Jesucrist en aquest món apassionant del temps lliure”. Reconeix que “és complicat aconseguir l’equilibri entre la fe, l’educació i la cultura”, però que “no hi ha el menor dubte que ho intenten en tot moment”. Fa una crida “perquè tots afavorim l’existència i la proliferació d’aquests centres d’educació no formal” i manifesta que li agradaria que “totes les parròquies i col·legis catòlics insistissin en la pervivència d’aquesta forma d’apropar-se als sectors més joves”. Considera que “la recerca de referents personals que ens condueixin al bé, a la bellesa i al servei és una exigència inexcusable” i que “mai agrairem prou la seva funció”. Afirma que el van sorprendre agradablement “els centenars d’assistents al funeral del nostre amic Xavi García, pare de família i professor del Col·legi Episcopal”. Recorda que “ara fa dos mesos que va morir” i que “a la catedral hi havia moltes llàgrimes, sinceres pregàries i gratitud immensa per la seva vida entregada de forma voluntària a aquesta dinàmica de millorar el nostre món amb la tenacitat de posar al cor dels més joves sentiments de solidaritat i de gratuïtat”. Finalment, li agraeix el seu exemple i expressa que espera que aquells que el van conèixer, rebin de gust i amb major exigència el seu mode d’entendre la fe i el servei.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que “hem arribat un any més a l’estiu, i són moltes les ciutats, viles i pobles que celebren la seva festa major durant aquest temps” i que “amb l’aparició dels municipis en el segle XIX, el concepte de festa major va arribar a ser la màxima expressió identitària d’una comunitat” i “així segueix essent-ho en molts casos”. Adverteix que hi ha el perill que unes celebracions que volen ser populars i que volen oferir espais de distensió en la convivència diària habitual, perdin el sentit original que “fonamentalment era en el seu origen de celebració religiosa i de convivència entre els veïns dels barris i dels pobles”. Assegura que “si miréssim la nostra història, els orígens de les tradicions populars en general i de les festes majors en particular, descobriríem que són festes arrelades en la fe i la religiositat popular” i que “és per això que acostumen a coincidir amb festes dedicades al Senyor, a Maria, la Mare de Déu, o als sants, que esdevenen testimonis per a viure la vida cristiana en cada moment de la història”. Recorda que “ja és Festa Major, sí”, però que no hem d’oblidar “la seva dimensió social i religiosa, de respecte i bona convivència entre els habitants d’un mateix territori” i, menys encara, “aquells que passen algun tipus de necessitat, pobresa, malaltia, soledat, manca d’habitatge, marginació”. Finalment, prega també que no oblidem tampoc “la vivència i les manifestacions de la fe que demana ser respectada i valorada com un element de construcció i de cohesió social”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “el nostre anunci, com el de Jesús, no pot començar pels deures i els manaments, sinó pel do de Déu, per la gràcia” i que “l’anunci de l’Evangeli no pot començar per allò que l’home ha de fer, sinó per allò que Déu ha fet per ell”. Expressa que “per això, un principi fonamental en la vida cristiana és el de la “primacia de la gràcia””, un principi que “diu que allò primer en la vida del cristià és sempre la gràcia, l’amor incondicional de Déu”. Considera que “alguns cristians pensen que la vida cristiana consisteix en fer moltes bones obres, per poder-les presentar davant Déu, i s’imaginen que podran fer aquestes obres bones només amb el seu esforç”, però que “no són les nostres obres les que conquereixen Déu”. Afirma que “és Déu qui ens estima malgrat els nostres pecats i qui ens atrau amb la seva gràcia perquè puguem respondre al seu amor”. Manifesta que “la veritat cristiana que volem transmetre comença amb la lliure iniciativa de Déu” i que “això vol dir que els fruits de la nostra acció pastoral no depenen de la nostra capacitat de fer ni de programar, sinó de la nostra col·laboració amb la gràcia”. Reconeix que “moltes vegades els cristians hem posat més l’accent en la llei que en la gràcia, convertint el cristianisme en un conjunt de normes morals i lleis per al culte”, però que “el primer és sempre la gràcia”. Recorda que el papa Francesc diu que abans que de l’obligació moral i religiosa “cal parlar de l’amor salvífic de Déu”. Finalment, expressa que “hem de començar sempre proclamant la iniciativa amorosa de Déu” i que “personalment i com a comunitat hem de ser testimonis que creiem en la gràcia de Déu, que l’hem experimentada i que, per això, la proclamem amb goig”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
