Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Diumenge 12 de novembre se celebra a totes les diòcesis amb seu a Catalunya la diada de Germanor, també coneguda com a Dia de l’Església Diocesana, amb el lema “Orgullosos de la nostra fe”. En aquesta jornada, l’Església catòlica fa una crida a tots els fidels a seguir prenent consciència de la necessitat de contribuir al sosteniment de l’activitat de les diòcesis i els convida a enfortir el seu compromís amb l’Església diocesana, a col·laborar-hi i ajudar-la perquè serveixi millor i més adequadament en tots els camps en què treballa a favor de la societat.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la diada de Germanor, així com de l’amor en la mort, de l’exhortació apostòlica C’est la confiance, de la pregària d’un ancià sacerdot i d’un camí per a tota l’Església.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “cada tardor, cada Església diocesana posa en valor la seva pròpia essència obrint a la societat el que és, el que fa i el que gestiona” i que “això és la Jornada de Germanor per al sosteniment de l’Església catòlica”. Expressa que “la fe, certament, la mostrem en cada moment de la vida personal i comunitària, en cada acció que fem sentint-nos que seguim decididament Jesús, en cada persona ajudada, en cada angoixa escoltada i en cada somriure assolit” i que “en aquesta Jornada de la Diòcesi, tot això ho mostrem especialment contents i orgullosos de les nostres comunitats, de la fe que celebrem, de l’esperança que escampem i de la caritat que compartim”. Afirma que “ara, avui mateix, és una nova oportunitat perquè l’Església de Tarragona es mostri tal i com és, amb transparència”. Reconeix que “no ens ha estat fàcil històricament fer-ho”, però que “ens és una necessitat, ens ha de ser una necessitat per poder dir en veu alta la nostra pertinença a aquesta Església”. Comenta que “per això avui, aquests dies, us expliquem el que fem i, sobretot com ho fem” i que “d’això n’estem contents malgrat siguin temps que conviden a retirar-se, a tancar-se a casa o a refugiar-se en l’escalf de la comunitat de sempre”. Considera que “hem d’enorgullir-nos de servar els valors cristians en una societat bimil·lenària nascuda cristiana, però que navega acceptant qualsevol proposta fútil i desassenyada només pel fet que és nova” i que “no hem de tenir recança de dir que som gent cristiana”. Finalment, diu que “implicar-nos en l’Església que peregrina a Tarragona vol dir posar-nos al servei del Regne sense dubtes, sense condicions i sense vergonyes i no fer cas al missatge recurrent que ens diu que ser una persona religiosa no està bé, i cristiana encara menys”.
El cardenal Joan Josep Omella diu que cada segon diumenge de novembre l’arxidiòcesi de Barcelona se suma a la jornada de Germanor, “en què retem comptes de la nostra activitat” i “en un exercici de transparència, expliquem les xifres que resumeixen tot un any de vida pastoral, litúrgica, cultural, educativa i d’acció caritativa”. Afirma que “és important que prenguem consciència de la missió que hem rebut de Jesucrist i descobrim com portar-la a terme en el moment present de la nostra història” i que “la missió pròpia de l’Església és anunciar Jesucrist i fer possible un món més fratern i humà”. Recorda que “el papa Francesc ens convida a preparar-nos per participar activament en el Jubileu Ordinari del 2025 que tindrà com a lema: «Pelegrins de l’Esperança»” i que “el Sant Pare desitja despertar en nosaltres l’anhel evangelitzador i, a més, vol que ho fem amb alegria”. Manifesta que “quan participem junts en la missió units a Crist obtenim fruit abundant” i que “l’Església, seguint el testimoni de Jesús, a través de persones amb noms i cognoms, es fa propera als més necessitats i a tots els homes i dones de bona voluntat, creients i no creients, que necessiten sentir-se escoltats, abraçats, estimats, persones que necessiten una proposta d’esperança per a les seves vides”. Finalment, agraeix “profundament als cors generosos el seu temps, la seva pregària i el seu suport econòmic”, ja que “la seva generositat ajuda a fer possible la missió de l’Església” i expressa que “tots nosaltres formem el Poble de Déu, un poble unit per la fe en Jesucrist, que viu humanitzant el seu entorn, transformant les persones i construint una societat més humana i esperançada”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que “estimar l’Església significa sostenir-la en les seves necessitats”, que “ella reclama dels seus fills que l’ajudem amb oracions, sacrificis i almoines perquè pugui dur a terme la seva bella missió evangelitzadora, santificadora i pastoral”, que “l’Església necessita del nostre suport econòmic” i que “ens hem de fer més responsables i més compromesos a l’hora de sostenir la comunitat cristiana que estimem i a la qual ens sentim vinculats”. Expressa que “la Jornada i la col·lecta de Germanor ens recorda que hem de ser corresponsables de l’Església diocesana, de la qual la nostra parròquia n’és una part” i que “aquesta col·lecta ve a reforçar el Fons Comú Diocesà, des del qual s’han d’atendre les necessitats de tota la Diòcesi”. Recorda que “l’acord de 2003 entre la Santa Seu i el Govern espanyol va establir que el finançament seria el 0,7 % del que es recull a través de les declaracions de la renda i per a aquells que lliurement marquin la seva “x” en la declaració” i que “amb aquest sistema de col·laboració, l’Estat permet que les persones que volen ajudar l’Església ho puguin fer, marcant la x, a través de l’assignació tributària”. Agraeix molt “la col·laboració dels qui consigneu la vostra voluntat positiva” i considera que “convindria que fossin molts més”. Afirma que “l’aportació a través de l’IRPF representa un 32 % de les necessitats bàsiques de l’Església”, que “el 68 % restant ja prové totalment dels fidels a través de col·lectes, subscripcions i donatius directes” i que “lògicament, es continuen necessitant les donacions de tots, ja que fonamentalment l’Església viu del que els fidels aporten amb llibertat i responsabilitat”. Finalment, demana que en siguem conscients “en aquesta Diada de la Germanor diocesana” i que siguem generosos.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “en un context en què apareix sovint l’expressió d’orgull per pertànyer a un grup social determinat, també nosaltres batejats ens hem de sentir orgullosos de ser l’Església de Crist”, “orgullosos de l’Església a la qual pertanyem i orgullosos de la nostra fe”. Remarca que “de fet, no és cap orgull, tenir fe”, que “sabem prou bé que aquesta és un do” i que “per tant, no ens en podem pas gloriar”, però que “donat que l’opinió pública i la percepció de molts en la societat és sovint contrària a l’Església i a la fe cristiana, és convenient gloriar-nos de la nostra fe i de la pertinença a la comunitat que la professa”. Considera que “la vergonya respecte a la nostra fe i a la nostra Església en què podem tenir la temptació de caure, no és adient al creient en Crist”. Afirma que els membres de l’Església “hem de gloriar-nos de la nostra fe i de la nostra Església” i que “podem estar ben orgullosos de la nostra història com a poble, que en tantes circumstàncies de temps i de lloc ha manifestat grandesa d’ànima amb ferms testimonis de santedat i de missió”. Reconeix que “el pecat taca el cor dels qui formem l’Església i que hi ha hagut molts antitestimoniatges”, però que “és molt més gran la santedat i el bé que s’ha fet i es continua fent dins la comunitat eclesial, entre els qui la formem i entre tantes persones que reben l’ajut de l’Església i els seus membres”. Manifesta que “hem d’estimar la nostra Església i viure intensament la pertinença a ella”. Finalment, diu que “gràcies al temps, les qualitats, la pregària i el suport econòmic de tots els qui formem el poble de Déu, l’Església continua mostrant el seu rostre acollidor, fraternal, misericordiós i curós de les persones i de la creació enmig de la nostra societat, gloriant-se paulinament de les seves febleses, però orgullosa de l’obra de Déu en ella”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “al Diccionari de la llengua espanyola (RAE) el terme orgull s’equipara a arrogància”, que “al de sinònims apareixen: supèrbia, envaniment, altivesa, arrogància, vanitat, presumpció…” i que molts pensadors “fan referència a les accepcions dels diccionaris que engrandeixen a la persona ratllant l’enaltiment del propi jo”. Expressa que “és un àmbit d’estricte desenvolupament egoista i d’oblit de l’accepció que la vincula amb la solidaritat”. Manifesta que “recorrent a sant Pau podem llegir: “Doncs el motiu del nostre orgull és el testimoni de la nostra consciència… ella ens assegura que procedim… amb la sinceritat i l’honradesa de Déu […] espero que entengueu completament que som nosaltres el vostre motiu d’orgull, igual que vosaltres del nostre” (2Cor 1, 12 ss.)” i que “amb aquestes paraules tenim resumida la intenció i l’expressió escrita de tot cristià que se sent a gust amb la seva fe perquè dona sentit a la seva vida i percep que proporciona felicitat a milions de persones que lliuren la seva vida al servei dels altres”. Afirma que no té cap mena de dubte que “la immensa majoria de catòlics estan contents i orgullosos de la fe que professen”. Recorda que “un any més sol·licitem de tots els qui desenvolupeu l’obligació de batejats, l’augment de la responsabilitat de les vostres obres perquè la comunitat eclesial pugui oferir al món fruits de bones obres perquè qualsevol se senti feliç amb l’atenció i el servei que la nostra activitat repercuteix en els altres”. Finalment, diu que “no hi ha major glòria ni orgull més gran que la lloança a Déu i la dedicació al proïsme” i que “això és el que fa l’Església cada any passant comptes, presentant les seves obres que beneficien a tothom i demanant la justa col·laboració perquè mai s’aturi aquest admirable servei a tota la societat”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “és típica la imatge d’una calavera en la tauleta de nit de la cel·la en un convent” i que “determinada literatura ha ridiculitzat la fe cristiana amb caricatures de figures o representacions, que pretenen mostrar-la com a obscurantista, repressora, obsessiva, i fins i tot masoquista, presentant-la vinculada a vivència malaltissa de la mort”, però que “aquesta manera de veure la fe cristiana és falsa”. Expressa que “qui hagi penetrat en l’Evangeli de Jesucrist i en la història de l’Església, certament trobarà la presència de la mort com a experiència fonamental del cristià, però no per la mort mateixa, sinó pel fet d’entendre-la unida a la gran vivència de l’amor” i no en el sentit romàntic, sinó segons ho va viure Jesucrist”. Centrant-se en aquest argument li ve a la ment “la biografia d’aquella gran màrtir de la fe ortodoxa russa, que va ser Maria Skobstsov”. Explica que “la vida d’aquesta dona, cúmul de les experiències més radicals i diferents, constitueix tota una paràbola de la nostra història recent”, que “la seva trajectòria descriu la fugida de la repressió assassina del comunisme, en el qual ella va creure, i la troballa de la mort, no menys cruel, de la dictadura nazi” i que “en el camí va trobar la fe cristiana i va viure la seva conversió a Crist”. Afegeix que “fugida de la dictadura soviètica, enmig d’una vida consagrada a l’oració i a l’ajuda als seus compatriotes, davant la imminent guerra i persecució declarades pels nazis, assumeix el repte des de la fe cristiana”. Finalment, diu que “viure el sofriment i la mort sense deixar d’estimar, només es pot aconseguir quan un mateix està convençut que l’amor és més valuós i poderós que la mort” i que “en això consisteix la salvació que ens va portar Jesucrist”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, recorda que C’est la confiance “és el títol de l’Exhortació Apostòlica que el papa Francesc feia pública el passat diumenge dia 15 d’octubre” “sobre la confiança en l’amor misericordiós de Déu amb motiu del 150 aniversari del naixement de Santa Teresa de l’Infant Jesús”. Comenta que “en aquest document el Papa recorda breument la biografia de la santa i ens explica, sobretot, la doctrina que ella ens ha deixat en els seus manuscrits autobiogràfics sobre el caminet de la infància espiritual i la confiança en el Senyor”. Recorda que la santa, animant a tots els que llegissin els seus escrits a viure la confiança plena en el Senyor, deia que «la confiança, i res més que la confiança, ha de conduir-nos a l’Amor». Afirma que “l’extraordinària càrrega de llum i d’amor que irradiava la seva persona es va manifestar immediatament després de la seva mort amb la publicació dels seus escrits i amb les innombrables gràcies obtingudes pels fidels que la invocaven”. Recorda que “santa Teresa havia relatat el descobriment del camí a Història d’una ànima” i que “per descriure-ho, utilitza la imatge de l’ascensor: «L’ascensor que ha d’elevar-me fins al cel són els teus braços, oh Jesús! No tinc cap necessitat de créixer, per això; al contrari, cal que resti petita, que ho esdevingui cada vegada més»”. Manifesta que “aquest és el camí de la infància espiritual que ella ens proposa” i que, a la vegada, “és un camí de total confiança en Aquell que sabem que ens estima”, perquè “la confiança descansa en l’amor”. Finalment, considera que descobrir l’amor de Déu present a les nostres vides i fins a quin punt en som de petits, necessitats sobretot d’amor i d’estimar, “és un bon camí pel nostre pelegrinatge aquí a la terra” i que “només així podrem nosaltres estimar-lo a Ell i als germans com Ell ens ha estimat”.
El bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, comparteix amb nosaltres “una bella pregària” que li va arribar “d’un ancià sacerdot, després d’una llarga vida de lliurament pastoral”. Amb aquesta oració ens convida a “pregar donant gràcies a Déu, de manera especial, pels nostres sacerdots ancians, dels quals tant de bé hem rebut, pel seu gran testimoniatge de fidelitat”. En resum, l’oració diu així: «Senyor accepteu la meva ancianitat, però no permeteu que em converteixi en un vell de mi mateix. No vull donar-me per vençut, i recordar amb nostàlgia el temps passat. Feu-me caminar, encara que sigui a pas lent, però no em deixeu instal·lat. No vull que entri en el meu cor la desconfiança, ni la por a la mort. Vull creure en vós que sou el Déu de la Vida. No importa Senyor, que la meva memòria sigui fràgil. Accepto que els meus amics dissimulin els meus oblits i em subjectin dels colzes per a pujar i baixar les escales. Senyor, no permeteu que sigui un vell trist i amb això entristeixi els altres. Feu que no sigui rondinaire, ni agre, ni mal agraït. Senyor, doneu-me la senzillesa de cor per a confessar que estic cansat, però no em lleveu el servei al món i a l’Església, no vull retirar les meves mans abans que vós m’ho demaneu amb la malaltia o la mort. Mantingueu en mi la voluntat d’acceptar content les meves limitacions. I, en no tenir responsabilitats, que gaudeixi pregant pels que em prenen el relleu. Que quan ja no pugui predicar, m’acontenti regant les plantes del meu jardí. I quan no pugui sortir al jardí, pugui mirar des de la finestra les activitats dels pardals i aconsegueixi escoltar el cant dels ocells, resant el Pare Nostre i l’Ave Maria. Encara més, Senyor, que quan ni tan sols pugui fer una altra cosa que deixar-me cuidar per les persones que m’envolten, aleshores sàpiga, almenys, somriure i agrair». Amén”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, recorda que durant tot el mes d’octubre va estar a Roma “participant a l’Assemblea del Sínode dels Bisbes”. Diu que “va ser un privilegi poder viure aquests dies al costat del Sant Pare i nombrosos bisbes de tot el món, així com al costat de molts sacerdots, religiosos i laics, que per primera vegada han participat com a membres de ple dret en el Sínode”, que va poder aportar amb llibertat tot allò que li semblava convenient “perquè la nostra Església creixés en comunió i participació, per a la missió d’anunciar Jesucrist” i que “a això ens referim quan parlem de “sinodalitat” de l’Església”. Expressa que “aquesta Assemblea que hem viscut no vol ser un esdeveniment aïllat, sinó que és part d’un procés, que implica tota l’Església i ens implica a tots en l’Església” i que “per això, és important que tots acollim la Síntesi dels treballs que s’ha fet pública i que, si ho desitgem, hi fem les nostres aportacions”. Explica que “aquesta Síntesi recorda que el camí sinodal té les seves arrels en la tradició de l’Església i que es desenvolupa a la llum del que diu el Concili Vaticà II sobre l’Església com a Misteri i com a poble de Déu, cridat a la santedat” i que “en cert sentit, és un aprofundiment i concreció del que va dir el Concili sobre l’Església”. Recorda que en una de les meditacions el P. Radcliffe els va dir que “tota la feina del Sínode és com una llavor plantada al camp de l’Església”. Comenta que “aparentment és una cosa molt petita”, però que “té un enorme dinamisme, que és imprevisible, un dinamisme destinat a donar vida”. Finalment, diu que “amb la guia de l’Esperit Sant, aquesta llavor sembrada donarà fruits de renovació per a la vida de l’Església i de creixement en el compromís missioner de tot el poble de Déu”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
