Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
El proper dijous dia 2 de febrer, quaranta dies després del naixement de Jesús, l’Església celebra la festa de la Presentació del Senyor, coneguda popularment com la festa de la Candelera per la processó amb candeles, amb les que se simbolitza a Crist com a «llum de les nacions». Amb motiu d’aquesta festa, l’Església celebra la Jornada Mundial de la Vida Consagrada, que enguany té com a lema: «La vida consagrada, caminant en esperança».
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la festa de la Candelera, així com de la cultura de la gratuïtat, d’un record agraït del papa Benet XVI, de la maternitat, de per què fa por escoltar els batecs d’un cor, dels veritables valors i d’inculturar l’Evangeli.
El cardenal Joan Josep Omella recorda que la festa de la Candelera “és una festa antiga i originària de l’Església de Jerusalem, en la que commemorem aquell fet que narra l’Evangeli de sant Lluc (Lc 2,22-40)”, quan “Maria i Josep amb l’infant Jesús van al temple per complir els preceptes de la Llei de Moisès sobre la purificació de les mares i la presentació dels fills primogènits al Senyor”. Explica que “en el temple va tenir lloc la trobada amb dues persones consagrades al servei de Déu: la profetessa Anna, que parlava d’aquell infant a tots els que esperaven el Messies, i l’ancià Simeó, que va proclamar que aquell Infant era la llum per a tots el pobles”. Expressa que “nosaltres, com sant Simeó i santa Anna, moguts per l’Esperit Sant, anem a la casa de Déu a l’encontre de Crist”, on “el trobarem i el reconeixerem quan partim el pa eucarístic, tot esperant el seu retorn gloriós”. Afirma que “en la litúrgia d’aquesta festa demanem a Déu, que és la font i l’origen de tota llum, que ens ajudi a reconèixer Jesús”. Considera que amb el lema «La vida consagrada, caminant en esperança» “es vol posar de relleu la labor de tants germans i germanes nostres, que des de la seva vida entregada a Déu caminen amb nosaltres” i “mostren al món l’esperança i la bellesa de l’Evangeli”. Agraeix als consagrats i consagrades de l’arxidiòcesi la seva fidel consagració a Déu, i el fet que la renovin dia a dia i que mostrin el rostre amorós de Jesucrist amb la seva radicalitat evangèlica. Finalment, els convida a participar “en la celebració de l’Eucaristia que, si Déu vol, celebrarem el proper dijous 2 de febrer a la nostra catedral, a les 19.15 hores”, on “ens aplegarem moguts per l’Esperit per donar gràcies a Déu i pregar per vosaltres”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “la tradició i la devoció del poble cristià han fet que el dia 2 de febrer, conegut popularment com la Candelera, sigui celebrat com una festa de la Mare de Déu quan en realitat el que es recorda i actualitza aquest dia és la Presentació de Jesús al temple”. Expressa que “són sobretot significatives les paraules de l’ancià Simeó quan es troba amb el Nen-Déu, i també les paraules d’Anna, la profetessa, que parlava sempre del Nen que tots esperaven i ara donava gràcies a Déu pel regal d’haver-lo conegut”. Afirma que “la Candelera és una festa molt popular en què pren molta importància la distribució d’unes espelmes que simbolitzen la llum que il·lumina el nostre camí de la vida” i que “de nou, la Llum, Crist, ens indica que la foscor és vençuda i podem transitar per aquest món amb els ensenyaments lluminosos que emet la seva paraula i la seva actitud”. Constata que “és un dia que, en un cert sentit, anticipa la gran nit de la llum que és la Pasqua, on es manifesta amb total plenitud la presència de Crist ressuscitat en la vida del món”. Recorda que “aquesta festa se celebra amb molta alegria i intensitat en dos grups eclesials molt significatius: els membres de Vida Consagrada i les persones del Moviment Apostòlic Vida Creixent, tots dos amb una bona representació a la nostra diòcesi”. Finalment, diu que “a la nostra diòcesi hi viuen diverses comunitats de Vida Consagrada que col·laboren en molts serveis parroquials i en institucions diocesanes” i demana a tothom “pregàries per les vocacions de cada congregació” i diu també que “a moltes parròquies hi ha grups de Vida Creixent que es reuneixen de manera periòdica per pregar, comentar temes personals o familiars i seguir un pla de formació cristiana”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “de petits ens ensenyen a donar les gràcies quan algú ens ofereix quelcom de forma gratuïta” i que voldria fer-nos veure que “quan parlem de gratuïtat i del sentiment d’agraïment que hi va lligat, no ens referim solament a una qüestió de bona educació”, ja que “no n’hi ha prou d’ensenyar a donar les gràcies, si aquest gest no s’omple de contingut profund”. Afirma que “potser estem massa acostumats a una mentalitat mercantilista”, que “cerquem petites ocasions per a guanyar mèrits davant dels altres” i que “canviar aquesta mentalitat mercantilista requereix anar contra corrent i construir una cultura fonamentada en la gratuïtat, una característica de Déu que heretem com a fills seus, però per a la qual ens hem de formar”. Considera que “l’amor és, i no pot deixar de ser-ho, gratuït, lliure, immeritori”. Manifesta que “la resposta que el Senyor espera de nosaltres és l’alegria i l’agraïment” i ens recorda “el relat dels deu leprosos de Lluc”, en el qual “tots són guarits i poden recobrar la dignitat social, però sols un entén el que aquesta guarició amaga: un secret més gran i valuós” i “per això refà el camí per a trobar la font de la seva alegria”. Expressa que “una persona que reconeix els regals que rep, fàcilment esdevé també una persona portadora de dons gratuïts”, que “la cultura de la gratuïtat ens permet viure alliberats de l’egoisme i del voler quedar bé” i que, “així, tretes les mascaretes socials, ens dona ales per construir comunió entre nosaltres i amb tothom”. Finalment, exclama “quin testimoniatge més educatiu oferim quan vivim joiosament la nostra fraternitat, reconeixent-nos ajut i suport gratuït dels uns per als altres!”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que “és bo ser agraïts al pare i pastor de la nostra Església, que ho fou des de 2005 fins a 2013”. Recorda que “el Senyor ha cridat el Papa Benet a casa seva” i comparteix “alguns pensaments i vivències amb agraïment per la persona i la vida d’aquest Papa bondadós i fidel”. Afirma que “ha marxat cap a l’eternitat de Déu un pare i un germà gran dels catòlics del món sencer”, “un gran creient, un teòleg eminent i un pastor bondadós preocupat pel seu ramat, que quan no ha pogut guiar-lo perquè les forces l’havien abandonat, va tenir la humil gosadia de renunciar, i fer que un altre el succeís”. Recorda que el papa Benet XVI “es va definir en ser elegit successor de l’apòstol Pere, com “un humil servidor de la vinya del Senyor”, i va passar de ser el treballador amagat, al servei de la doctrina de la fe i la tradició de l’Església, a ser el pastor universal i catequista viatger”. Recorda també que “de seguida va haver de viatjar a Colònia, al seu país natal, per a la trobada festiva amb centenars de milers de joves” i que “després vingueren altres viatges i discursos famosos”. Considera que “la seva vinguda entre nosaltres per a la dedicació de la Sda. Família marcà una fita en el seu ministeri”. Expressa que el papa Benet XVI “ens ha ajudat i orientat en els seus anys de pontificat de moltes maneres”: “Com a pastor i mestre en la fe, com a humil “servidor dels servidors de Déu” i com a il·luminador i continuador del camí emprès per l’Església després del Concili Vaticà II”, així com que “també ens ha ajudat amb la seva renúncia, cedint el pas quan ja no tenia forces”. Finalment, diu que hi ha, doncs, “molts motius d’acció de gràcies i de reconeixement agraït al Papa bondadós” i demana que preguem pel papa Benet XVI i que “el seu exemple i intercessió ens ajudin a nosaltres”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “la valoració de la maternitat depèn en bona mesura de l’experiència personal, és a dir, de l’experiència pròxima de la maternitat”, per exemple, “de la relació amb la pròpia mare”, una relació que és “clau important per a entendre les persones, els seus límits i els seus valors”. Afirma que “hi ha persones que passen la seva vida “buscant, no ja la mare (que pot ser ben coneguda), sinó l’afecte sa i guaridor de l’amor matern””. Expressa que “té molta importància la corporalitat, és a dir, la nostra condició de ser esperits encarnats”, perquè “una de les realitats humanes més corporals-espirituals és la maternitat” i “no hi ha cap moment en l’existència de cadascun de nosaltres on més íntimament visquem vinculats en el cos i l’esperit que quan existíem en el si matern”. Explica que “un cop existim “separats”, s’obre un nou escenari en el qual vivim una sana tensió”: “sembla que tendim a la vida individual, autònoma, gairebé com a exigència”, “el fill tendeix a la independència per a esdevenir ell mateix”, però “alhora perviu la tendència a la unió”. Manifesta que “és un moment d’una prova decisiva per al creixement en maduresa de les persones i de la seva mútua relació” i que “ja no es tractarà d’estar units fisiològicament, sinó de mantenir una unitat superior, la unitat de l’amor”. Constata que “un exemple paradigmàtic és l’abraçada i el petó”, que “vivim buscant el petó, tant de la mare, com de la filla o del fill, com una espècie de signe viu d’amor; d’un amor madur, veritable, sa i serè”, però que no sempre aquest petó “sorgeix fàcilment o espontàniament”. Finalment, diu que “com solem dir que Déu és Pare i també Mare, podem dir “que Déu ens ha besat en Crist”” i que “l’Encarnació és el petó que Déu ens dona “ajupint-se” a la nostra altura”, “un gest que tantes vegades realitza la mare obeint al seu veritable amor”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, recorda que “tristament, els batecs d’un cor han estat en boca de molts aquests dies passats”, que “es tractava dels batecs de l’infant en gestació en el si de la seva mare” i que “en principi, escoltar els batecs d’un ésser humà no hauria de ser res que generés polèmica, però no ha estat així”. Afirma que “tenir por d’escoltar els batecs del cor del fetus pot amagar l’actitud de negar la realitat”, perquè, “escoltis o no escoltis les pulsacions, aquest cor igualment palpita”. Expressa que “la realitat té la seva presència, malgrat que el subjecte no vulgui mirar-la, escoltar-la, tocar-la, sentir-la” i que “aquesta actitud que dona preponderància al subjecte sense tenir en compte la realitat mena, a la curta o a la llarga, a un carreró sense sortida” perquè “no hi ha res més tossut que la realitat, la qual roman sempre”. Considera que “vivim en una societat que massa sovint té aquest comportament”. Manifesta que “l’avortament és un drama per als seus actors, començant per la mare i per l’infant no nascut, però també per a l’entorn familiar i la mateixa societat” i que “defensar aquesta vida humana en el si d’una dona no és una simple qüestió dels catòlics amb raons que brollen de la seva fe, sinó un tema de pura raó humana, amb tots els suports de la ciència i de la mateixa tècnica que ens permet d’escoltar els batecs d’un cor humà”. Finalment, diu que “l’Església en el seu magisteri ens recorda contínuament la defensa de la vida humana, en totes les seves fases”, que “també en moltes institucions seves s’ofereix suport a les dones embarassades”, “sense oblidar tants i tants cristians que viuen amb dolor aquest drama de l’avortament i prenen iniciatives de defensa de la vida amb la pregària i les accions de protesta”. I destaca que “els membres de l’Església som un poble que estima la vida i lluita per la vida”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que “a la primera lectura de la Missa d’aquest diumenge, el profeta Sofonies, en temps del profeta Jeremies, set-cents anys abans de Crist, denunciava els pecats de la societat de la seva època, especialment l’orgull i la prepotència, dels quals neixen la incredulitat, la manca de confiança, la rebel·lió, la perfídia” i “assenyalava també els veritables culpables: la societat civil, els ministres i els prínceps, els jutges i els negocis; i en l’àmbit religiós, els sacerdots i els falsos profetes”. Es pregunta si ens sembla molt diferent la situació de la societat actual i expressa que “la història sempre es repeteix”, però que “Déu ha il·luminat la història i la vida humana i ha vingut al món a salvar-nos de nosaltres mateixos”. Afirma que “hi ha uns “valors” que no es cotitzen avui dia”, que “són els valors de l’Evangeli, que no tenen res a veure amb els del món, que no es poden comprar ni vendre, són perennes, són eterns, perquè són els valors de Déu” i “són els que ens ofereixen la veritable felicitat”. Recorda que “Jesús ens en parla en el seu sermó de la muntanya, en el sermó de les benaurances”, que “va anomenar feliços i benaurats, no als que en aquest món tenen de tot, sinó als pobres en l’esperit, els que ploren, els humils, els nets de cor, els que posen pau, els misericordiosos, els perseguits” i que “aquests són els autèntics valors de l’Evangeli”. Considera que “només podrem arribar a ser feliços i benaurats de debò quan aconseguim entendre i acceptar aquest missatge de les “Benaurances””. Manifesta que Déu “és l’únic veritablement humil i per això plenament feliç i benaurat” i que “Ell ens ha enriquit amb la seva humilitat, amb la seva pobresa, amb la seva pau i la seva misericòrdia”. Finalment, ens convida a preguntar-nos “quins són els valors que ens mouen i que són presents a la nostra vida”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, expressa que “si és necessari, com diem, evangelitzar la cultura, no és menys important inculturar el missatge de la fe, és a dir, encarnar l’Evangeli en una cultura”. Afirma que “la fe necessita ser rebuda, celebrada i viscuda en la pròpia cultura” i que “la lògica de l’encarnació del Fill de Déu fa que el seu missatge es faci cultura”. Manifesta que “la inculturació és un procés, és a dir, requereix un temps, en què es realitza el diàleg entre la fe viscuda i la cultura” i que “es tracta d’un diàleg veritable, en què els dos subjectes són actius”: “D’una banda, el procés condueix a examinar la pròpia cultura per obrir-la a l’Evangeli i, de l’altra, a comprendre, assimilar i expressar activament el missatge de l’Evangeli a partir de la pròpia cultura”. Constata que “es tracta d’un procés actiu que parteix de l’interior mateix de la cultura que rep l’anunci de l’Evangeli i el comprèn i tradueix segons la manera de ser, d’actuar i de comunicar-se” i que “en aquest camí es fa un intercanvi, perquè, d’una banda, l’Evangeli allibera la cultura dels seus contravalors i l’eleva, però, d’altra banda, cada cultura expressa l’Evangeli d’una manera original i ajuda a comprendre’n nous aspectes”. Finalment, diu que “el cristianisme no té una única forma cultural, sinó que pot ser acollit pels diversos pobles”, que “encara que la fe cristiana es va expressar en una cultura determinada –la jueva primer i la grecoromana, després– en principi és compatible amb qualsevol cultura, perquè el seu missatge és universal” i que “la diversitat cultural és un do de l’Esperit i no amenaça la unitat de l’Església”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
