Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
El proper diumenge 16 de juliol l’Església celebra el Dia de la gent del mar, coincidint amb la festa de la seva patrona, la Mare de Déu del Carme. “Donen molt, mereixen més” és el lema que el departament «Stella maris» (Apostolat del Mar) proposa per aquest any.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la festivitat de la Mare de Déu del Carme, Dia de la gent de mar, així com d’identitat, d’una economia de comunió, fraternitat i equitat, de polítics i ciutadans, d’adreçar unes paraules a mig mes de juliol, de la festa del Peu del Romeu i de la missió de l’Església.
El cardenal Joan Josep Omella diu que “des dels inicis del cristianisme, el mar ha estat un mitjà eficaç per a l’evangelització” i que diumenge 16 de juliol, “festivitat de la Mare de Déu del Carme, recordem la tasca evangelitzadora que l’Església duu a terme entre la gent del mar”. Expressa que “les nostres comunitats volen mostrar el seu suport especialment a aquelles persones que afronten situacions de pobresa o injustícia o se senten soles, perquè estan lluny de casa seva”. Afirma que “l’Església se solidaritza amb tots aquells mariners que són abandonats al port, quan acaben el contracte, i que treballen amb escasses mesures de seguretat, o han d’estar molt de temps embarcats, lluny de les seves famílies” i que “l’Església, com la Mare de Déu del Carme, també és al costat dels pescadors, que viuen el seu futur amb incertesa, perquè la seva feina es troba cada cop més afectada pel progressiu deteriorament del medi ambient”. Manifesta que “a tots ells, l’Església vol dir-los que Déu és el seu company de camí, que la Mare de Déu els protegeix i que estan cridats a ser deixebles missioners, part activa a les nostres comunitats”. Recorda que “en l’àmbit del mar, l’Església compta, des de fa més d’un segle, amb voluntariat molt actiu i especialitzat”: “els preveres, religiosos i laics que treballen als centres de Stella Maris”. Comunica que “des d’aquests centres els mariners reben ajuda espiritual i material” i que “cada any atenen moltes tripulacions, els ajuden a posar se en contacte amb les famílies, els proporcionen allotjament i menjar i els ofereixen l’escalf de la comunitat i l’esperança de la fe”. Finalment, prega que “demanem a Crist que guiï la gent del mar”, que “Maria, estrella del mar, guiï la nostra feina perquè puguem servir amb alegria tots aquells que se senten abandonats i desorientats” i que “sapiguem navegar junts cap a un món més humà i més fratern”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que “el dia 16 de juliol, l’Església celebra la festa de la Mare de Déu del Carme, una devoció especialment unida als mariners i als pescadors, als treballadors de la mar”. Recorda que “el Carmel és una muntanya que es troba a Terra Santa”, que “és un lloc que es troba íntimament unit a l’experiència religiosa del poble d’Israel” i que “allà s’aplegaren ermitans a partir del segle XIII i fundaren l’Orde del Carme”. Explica que “segons la tradició carmelitana, el 16 de juliol de 1251 Sant Simó Stock, un dels primers superiors generals de l’Orde Carmelità, tingué una experiència de fe i la Mare Déu li feu lliurament de l’escapulari com signe de protecció a tots aquells que el portessin”. Considera que “és una mostra de com la Mare de Déu és invocada com aquella Mare que està atenta als seus fills, com a bona mare, i els procura els auxilis necessaris enmig de les tempestes i dificultats que comporta la vida de l’ésser humà, en qualsevol moment de la història i circumstància”. Afirma que “aquesta festa fa referència, especialment, a la protecció de Maria sobre els seus fills, que cerquen, enmig del tràfec de la vida, trobar espais de recolliment i de pregària per tal de retrobar-se amb Déu i amb ells mateixos”. Manifesta que “Maria, la Mare de Déu i Mare nostra, ens pot ajudar sempre, perquè ella és invocada pels mariners com la Stella maris, és a dir, l’estrella del mar, i com a tal ens indica sempre cap a on hem d’orientar les nostres vides, a és a dir, cap a Déu i als altres, en cada persona, i especialment els més necessitats”. Finalment, demana a “la Mare de Déu, en aquesta advocació del Carme, que ens protegeixi i ens acompanyi sempre, en les travessies de les nostres vides, i que ens ajudi a saber copsar l’experiència de Déu en el recolliment i la pregària per poder experimentar el seu amor immens”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “quan preguntem qui és una determinada persona, ens solem fixar en la seva professió, el seu estat de vida, la seva edat, la seva família o fins i tot els seus hobbies” i que “aquesta és la manera que tenim de socialitzar i de fer coneixences, actituds imprescindibles per a tot ésser humà”. Expressa que “en el cas dels Evangelis, però, sorprèn la manca d’aquest tipus d’informació”, ja que “de molts homes i dones fins i tot se n’ignora el nom, mentre que dels deixebles, essencials en el relat, n’arribem a saber ben poca cosa”. Recorda que “el que es dona a conèixer està sempre en funció d’un missatge, d’una catequesi”. Per exemple, que “se’ns diu que Pere i Andreu, o Jaume i Joan eren dues parelles de germans i pescadors, però —davant la crida del Mestre— el que es vol ressaltar és la promptitud de tots quatre per deixar treball i família, les dues columnes identitàries de l’època”. Manifesta que “en realitat, el que interessa d’aquests personatges és la seva obertura a la Bona Nova de Jesús, autèntic protagonista del relat”. Destaca que “també nosaltres, cristians de tots els temps i nacionalitats, tenim una personalitat ben definida: ser seguidors del Crist” i que “això té repercussions molt serioses en les nostres vides”. Afirma que “nosaltres ens hem de presentar transparents i nítids” i que “el fet que siguem seguidors de Crist ens dona a tots la mateixa dignitat”. Comenta que “allò important és que tots plegats, empeltats en el cep veritable, donem el fruit dolç de l’aliment diví a tots els homes i dones que ens envolten”. Es pregunta si serà possible construir un món on allò que som i volem ser ens uneixi més entre nosaltres que no ens separi. Finalment, diu que “l’Església té aquest somni com un mandat: viure segons el manament nou de l’amor mutu, a imatge de la Santíssima Trinitat”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, recorda que “l’economia i les finances han estat una preocupació constant en el Magisteri social de l’Església” i que “el Papa Francesc n’ha parlat molt, sobretot a les seves cartes Evangelii gaudium (EG), Laudato si’ (LS) i Fratelli tutti (FT)”. Expressa que el Papa “fa un judici molt crític de l’economia actual” i que “denuncia les injustícies causades per “un model econòmic basat en els guanys que no dubta a explotar, rebutjar i àdhuc matar l’home” (FT 22)”. Afirma que “per al Papa Francesc, això és conseqüència d’una idolatria o fetitxisme del diner i d’ideologies que defensen l’autonomia absoluta dels mercats, que deriven en corrupció, evasió fiscal i consumisme exacerbat (cf. EG 56)”. Manifesta que “Francesc demana una economia diferent, que doni vida i que no mati, que inclogui sense excloure, que humanitzi i que tingui cura de la creació” i que “tot això reclama “canviar el model de desenvolupament” i “redefinir el progrés” (LS 194)”, “un model que sigui fruit de la cultura de comunió, basat en la fraternitat i l’equitat, que porti a una economia saludable i un desenvolupament sostenible”, una economia que “parteix del principi del destí universal de tots els béns de la terra que Déu va voler en crear, atesa la igual dignitat de tots els éssers humans, assegurant l’accés equitatiu de tots els pobles als recursos naturals”. Comenta que “és necessari que l’economia i les finances siguin ben governades políticament, a través d’autoritats democràtiques, nacionals i internacionals (LS 175)” i que “també és fonamental preservar el treball digne per a tots com a via per al desenvolupament integral de la persona”. Finalment, diu que “aquest model requereix un canvi en els estils de vida que ens toca a tots, per viure amb major simplicitat, sobrietat i humilitat, sense aferrar-se obsessivament als propis privilegis”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “la vida política, és a dir, l’activitat dels polítics, està lògicament d’actualitat” i que “l’anomenada “política” no és molt apreciada per la gent”. Expressa que “hem d’insistir a recuperar la dignitat de la vida política” i que “desitjaríem que tots anéssim a votar, no tant per obligació, com per devoció”. Considera que “la democràcia pot constituir el millor sistema de convivència i govern, si es compleixen determinades condicions” i que “la democràcia exigeix moltes i profundes condicions internes, és a dir, unes conviccions, una personalitat, una consciència, unes virtuts “democràtiques”, en definitiva, una cultura democràtica”. Afirma que “el polític ha de cuidar la seva aparença i el seu discurs, perquè en això obté l’èxit o el fracàs del projecte que defensa”, però que “potser aquesta imatge no respon a la realitat, de manera que predomini el personatge sobre la persona”. Manifesta que “per al polític els ciutadans són números, nombres de vots”, però que “no han de ser només números: darrere d’aquest número hi ha un subjecte intel·ligent i lliure, que ha de lluitar cada dia per sobreviure i veure realitzades les seves il·lusions”. Explica que “la visió humanista, que reclama el personalisme cristià, col·loca el subjecte personal en primer lloc” i que “el contrari d’un autèntic demòcrata és “un simple demagog””, el qual “deforma sistemàticament l’adversari polític i el seu missatge”. Comenta que “l’oblit de la persona, en l’individu que esdevé massa, en el polític que es converteix en mer personatge gestor d’una idea i un poder, fa del diàleg i l’acord polític, que tant ens urgeix, una cosa impossible”. Finalment, diu que “guanyar unes eleccions es converteix únicament en victòria sobre l’altre”, però que “llavors no podrem somiar amb aconseguir la justícia, germana de la veritat” i “menys encara, podrem somiar amb la pau”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, es pregunta què pot ser d’interès per als lectors del Full Diocesà a mig mes de juliol. Diu que pensa que “molts s’ocuparan en activitats ben diferents de les habituals, que es trobaran en un ambient més relaxat, de descans, de lleure, o que fins i tot estaran en llocs distints dels acostumats” i que “sempre hi ha algú que agraeix una paraula en ple mes de juliol” i això l’anima a “escriure pensant en tots, qualsevol que sigui la situació de cadascú”. Expressa als qui han escollit, per tradició familiar o per opció d’aquest any, passar la temporada d’estiu al bisbat de Vic, que “les portes de les nostres esglésies són obertes per al vostre servei en el que és propi de l’Església: el ministeri litúrgic i pastoral” i els diu que “la participació diària en la missa per part de molts de vosaltres és una alenada encoratjadora per a les nostres comunitats cristianes que experimenten la flaquesa de la fe en els seus components o veïns”. Adreça unes paraules “als qui resteu a les vostres cases per alguna malaltia o per l’ancianitat”. Els diu que sap que “el vostre cor s’alegra en veure els vostres familiars que poden transcórrer l’estiu en el descans i el lleure” i que sap que estan “agraïts al Senyor pel do de la vida i de la família”, així com que “lluiteu per practicar la vostra fe i el servei als altres des de les vostres forces i malgrat les dificultats del vostre estat”. Afirma que “sempre és bo de pensar que hi ha dues realitats que ningú no ens pot prendre: pregar i estimar”. Considera que “el temps quotidià, quan va acompanyat per la pregària en els moments oportuns, pren ple sentit”, perquè “hi ha una presència, perquè hi ha un abocar-se als altres, amb la devota petició, a qui és la font de tots els béns, per tantes i tantes necessitats en les famílies, en el món, en l’Església”. Finalment, desitja a “tots, molt bon estiu”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “a la nostra ciutat de Lleida, al llarg i freqüentat carrer Major, hi ha un petit oratori dedicat a l’apòstol Sant Jaume: el Peu del Romeu”, on “un grup de devots lleidatans hi té el seu permanent lloc de reunió i hi posa el seu cor, amb la convicció que el seu treball a favor de la ciutat té una doble dimensió, la social-festiva i la religiosa”. Expressa que “la junta i els membres dels pessebristes centren el seu treball en la festa de Nadal”. Comunica que “l’altre element important de la seva tasca és la festa més popular de l’estiu, els fanalets, que gira entorn de la figura de l’Apòstol Sant Jaume que, segons conta la tradició, va ser atès a l’espai de l’actual oratori d’una ferida al peu quan peregrinava cap a Saragossa”. Informa que “la Festa dels Fanalets té lloc durant la tarda del dia 24 de juliol, vigília de la celebració festiva de Sant Jaume”, que “després de la celebració de l’Eucaristia a la parròquia de Nostra Senyora del Carme hi surt una nombrosa processó pels carrers fins a arribar a l’esmentat oratori”, que “els assistents porten a les mans un fanalet que els fa llum per caminar i per curar la ferida” i que “hi participen molts nens de totes les edats que contemplen sorpresos el seu fanalet i, sobretot, la imatge de l’Apòstol que presideix i intercedeix davant del Senyor pels habitants de Lleida i per les seves necessitats”. Finalment, convida tothom a “participar en aquesta festa popular” i demana que com que hi acostumen a venir molts nens, no dubtem a explicar-los algunes paraules que ens puguin preguntar: apòstol, el fanalet, la llum, la comunitat, la peregrinació, evangelitzar, “tot això tenint com a centre Jesús, l’amic, el mestre que ensenya i que envia a predicar el seu missatge amb paraules i amb obres a tots els pobles”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “els cristians hem rebut de Jesús el mandat missioner, que comporta diversos aspectes que estan units entre si: “anuncieu”, “feu deixebles, ensenyant-los”, “sigueu testimonis meus”, “bategeu”, “feu això, que és el meu memorial”, “estimeu-vos els uns als altres””. Expressa que “és especialment significatiu el text de Jn 20, 21, perquè vincula la missió dels deixebles amb la de Crist”, ja que “els deixebles són enviats per l’enviat del Pare, per continuar la seva missió”. Considera que “queda clar que l’enviament comença al si de la Trinitat, perquè en ella s’hi gesta el desig de rescatar l’ésser humà i la promesa d’un Salvador”. Afirma que “l’Església pelegrina és missionera per naturalesa”, que “l’origen de l’enviament és l’amor fontal del Pare, que ens ha cridat a la vida” i que “l’enviament es forja al cor de Déu”. Manifesta que “en aquesta missió que brolla de l’amor del Pare, hi està inclosa l’Església”, que “la missió de l’Església és ser expressió-prolongació de l’amor de Déu al món” i que “l’Església, que és el Cos de Crist, ha estat ungida i enviada pel mateix Esperit de Jesucrist per anunciar la salvació” i “per això, evangelitzar és la felicitat de l’Església”. Destaca que “la missió de l’Església és la mateixa que la de Crist”. Finalment, diu que el Catecisme explica que “la missió de l’Església no s’afegeix a la del Crist i de l’Esperit Sant, sinó que n’és el sagrament: amb tot el seu ésser i en tots els seus membres l’Església és enviada a anunciar i a donar testimoni, a actualitzar i a difondre el misteri de la comunió de la Santíssima Trinitat”” i expressa que “la missió de l’Església no té vida pròpia, sinó que la rep de Déu”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
