Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
El dia 2 de febrer, coincidint amb la festa de la presentació del Senyor al Temple, coneguda popularment com la festa de la Candelera, se celebra la Jornada Mundial de la Vida Consagrada, amb el lema “La vida consagrada, paràbola de fraternitat en un món ferit”. És la diada en què l’Església fa memòria del dia que Jesús, per mitjà de Maria i de Josep, presentat al Temple de Jerusalem, va sotmetre la seva vida al Pare. De la mateixa manera, els consagrats i consagrades en aquell dia volen renovar l’ofrena d’ells mateixos a Déu per a la salvació del món. En la presentació de Jesús al temple, són els ancians Simeó i Anna els qui acullen i reconeixen Jesús, Fill de Déu. Ells dos són, precisament, els patrons del moviment cristià Vida Creixent, que aplega gent gran per créixer en la fe, fomentar l’amistat i ser membres actius de l’Església i de la societat.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la Jornada Mundial de la Vida Consagrada, així com de Vida Creixent, del 25è aniversari del Concili Provincial Tarraconense, del 50è aniversari de l’ordenació episcopal de Mons. Joan Martí i Alanis i d’un llibre sobre Mons. Jaume Traserra, bisbe emèrit de Solsona traspassat fa dos anys.
Cinc de les cartes dominicals parlen de la Jornada Mundial de la Vida Consagrada. El cardenal Joan Josep Omella, diu que “els batejats, i de manera particular els consagrats, som convidats a ser creadors de fraternitat” i recorda que “un dels cinc eixos del Pla Pastoral de la nostra arxidiòcesi és viure la fraternitat”. Afirma que “en aquesta proposta d’Església en sortida, la vida consagrada té un rol preeminent en tant que escola i model de fraternitat”. Vol agrair públicament “l’entrega de molts germans i germanes de la vida consagrada, presents i actius en el sector sanitari i en residències de gent gran” i agraeix “el seu servei amorós i el seu acompanyament espiritual a tantes persones que han patit la malaltia o les conseqüències de la pandèmia”. Diu als germans i germanes de la vida consagrada que dediquen “moltes hores de pregària i de servei pastoral a acompanyar moltes persones en l’encontre amb Déu Pare, Fill i Esperit Sant” i que fan de l’hospital, la presó, l’escola, la residència d’ancians, la universitat, el monestir… “el temple on presentar tantes persones a Déu”, i les ajuden a “descobrir la seva condició de fills i filles de Déu”. Recorda que “en la lectura de l’evangeli d’aquesta festa, Simeó reconeix Jesucrist com a salvador i llum que es revela a les nacions, i Anna dona gràcies a Déu i el reconeix com a alliberador del poble” i manifesta que “els germans i germanes de la vida consagrada, seguint el testimoni de Simeó i Anna, fan experiència de com, de vegades, és llarga l’espera i costerut el camí que porta a l’encontre amb el Senyor”. Finalment, dona gràcies al Senyor “pel do preciós i insubstituïble de la vida consagrada” i li demana que beneeixi i protegeixi “tots els seus membres i que la vida espiritual, la fraternitat i el servei amorós no s’apaguin mai en les seves comunitats”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “en la festa de la Presentació som més conscients que l’objectiu de la nostra vida, de tota la vida i de tots nosaltres, és esdevenir consagrats” i que “la paraula “consagrar”, a l’Evangeli de sant Joan, ve a ser sinònim de “santificar, ser sant”, ser o pertànyer a Déu (únic sant), una condició que es projecta en el compliment dels manaments (l’amor) i en la missió”. Afirma que “allò que fan els religiosos, especialment consagrats, professant uns vots, en un acte conscient i lliure, compromesos per a tota la vida, ho fem tots els batejats al llarg de la nostra existència, més o menys conscientment” i que “això es veu clarament en la vivència de l’amor”. Manifesta que “els religiosos es comprometen a viure l’amor definitiu i absolut ja, encara que tots hem d’acabar vivint aquest mateix amor barrejat amb altres “amors”, amb suports, compensacions i amb riscos constants”. Prega que “demanem al Pare per la Vida Consagrada a l’Església”, que demanem “quatre favors”: trencar lligams. Obstinar-se en la construcció de la fraternitat. Arribar a ser signes profètics de donació de si mateixos i així afavorir que el “món ferit”, malalt, recuperi la saba de l’amor sincer. Expressa que la Vida Consagrada “constitueix un potencial enorme d’accions i iniciatives a favor de la societat, particularment dels més pobres” i que “és una força revifadora del món i de l’Església, pel simple fet d’existir estimant”. Finalment, diu que “els testimonis – signes de l’amor guareixen el món ferit i fan reviure la societat malalta” i que “aquesta és la nostra missió essencial i el nostre destí”.
El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, diu que el lema de la Jornada Mundial de la Vida Consagrada “es fa ressò de la condició ferida tant de l’ésser humà com de tota la creació, i d’altra banda, de la vocació i missió de les persones consagrades en l’Església i en la societat, que han d’esdevenir signe visible de la proximitat de Déu amb cada persona”, “tot això des de la perspectiva de la paràbola del bon samarità, que ensenya que hem de convertir-nos en proïsme de tothom, fins i tot dels enemics”. Afirma que “la paràbola del bon samarità ha de ser el nostre criteri de comportament, i mostra clarament la universalitat de l’amor que cal oferir a tota persona necessitada, sigui qui sigui, vingui d’on vingui”. Recorda que “els Pares de l’Església han interpretat aquesta paràbola des d’una perspectiva cristològica: el camí de Jerusalem a Jericó apareix com a imatge de la història universal; l’home que jeu mig mort a la vora del camí és imatge de la humanitat ferida pel pecat, i Nostre Senyor Jesucrist és el Bon Samarità”. Manifesta que Jesucrist “és solidari de tot el gènere humà” i “és el bon samarità que ve a salvar, a guarir, a omplir de vida”. Expressa que “els membres de la Vida Consagrada fan present el Senyor enmig del món i coneixen les lluites i els sofriments de la vida en la pròpia pell i en la dels altres”, que “aprenen a l’escola de Crist bon samarità: preguen, viuen en comunitat, comparteixen la missió des de la pobresa i la senzillesa del Senyor”, que “en el seu cor contemplatiu i actiu esdevenen profecia de fraternitat” i que “són homes i dones que s’apropen a la vora del camí, i es converteixen en oli i vi per a les ferides del món”. Finalment, demana que “donem gràcies a Déu per ells i els donem gràcies a ells pel seu exemple de fraternitat i compromís a la nostra diòcesi”.
El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, recorda que “la llei jueva establia que tot primogènit havia de ser consagrat a Déu” i diu que “en presentar-ho en el temple, Maria i Josep, que saben que Jesús és el gran regal de Déu per a tota la humanitat, l’estan posant a les mans del Pare perquè realitze el seu designi de salvació” i que “la presentació en el temple és el reconeixement que Jesús no els pertany totalment, que ha vingut de Déu i ha de dedicar-se a la missió que Ell li ha encomanat”. Afirma que “el Papa Francesc ens ha recordat en l’encíclica Fratelli tutti que Déu vol que tots els que formem la gran família humana arribem a ser i a viure com a vertaders germans, perquè som fills seus, i d’aquesta manera anticipem el seu Regne en la nostra història”. Reconeix, però, que “sovint tenim la sensació que en lloc d’avançar cap a la meta de la història, que és el Regne de Déu, cada vegada ens allunyem més d’ella”. Manifesta que “quan contemplem la realitat que ens envolta, fàcilment podem pensar que la nostra esperança no és més que una il·lusió”, però que “els cristians no podem deixar-nos vèncer pel descoratjament”, sinó que “tenim l’obligació de ser llum d’esperança per als altres” i que “ho serem si sembrem llavors del Regne, si posem signes d’una vida nova”. Destaca que “les persones consagrades viuen la vocació com una passió pel Regne”, que “el seu lliurament total a Déu els permet entregar-se totalment pel Regne” i que “el més important del seu testimoniatge no és el que fan, sinó el que anuncien”. Finalment, diu que “la seua fraternitat en la fe es fa fraternitat humana, i la seua fraternitat humana arriba a ser fraternitat divina i, per això, anticipació del que Déu vol per a tota la humanitat” i que sense les persones consagrades “la vida de l’Església seria més pobra”.
El bisbe de Girona, Francesc Pardo, diu que “cal ara reflexionar sobre la vida consagrada en un temps en què moltes famílies religioses viuen una crisi de vocacions”, que “constatem que moltes congregacions han deixat de dirigir escoles, malgrat que en conservin la titularitat” i que “succeeix semblantment amb les residències d’ancians, clíniques i hospitals”. Admet que “cal reconèixer que la mitjana d’edat de les comunitats és elevada, i que en el nostre entorn no es dona cap augment de vocacions”, però que “precisament és en aquests moments que és més necessari que mai valorar i agrair el que significa la vida consagrada per a la nostra Església i la nostra societat”. Es pregunta quin testimoni donen els frares i monges i quin servei fan “a l’Església i al món, personalment i comunitàriament” i respon que “el primer servei que ofereixen no és el que fan, sinó el que són”. Expressa que la vida d’aquestes persones “és un testimoni de l’Evangeli viscut radicalment des de la pobresa, la castedat i l’obediència” i que són icones “d’una vida diferent, d’amor a Déu i a les persones, consagrant la seva existència sense esperar gratificacions, segons el «carisma o les finalitats» dels fundadors”, així com que “també són icona de les comunitats cristianes per la seva convivència fraternal”. Manifesta que “en un temps d’oblit de Déu i d’individualisme ens recorden el primer i segon manament, estimar Déu i els altres amb tot el cor, amb tot el pensament i amb totes les forces”, que “ens recorden la necessitat de la fraternitat i de saber compartir fins i tot els béns” i que “també ens presenten la necessitat de l’austeritat, de la fidelitat a uns compromisos”. Finalment, dona gràcies i encoratja a tots “els consagrats, religiosos i religioses, monjos i monges, contemplatius, laics consagrats, membres d’instituts seculars, ermitans i ermitanes i verges consagrades”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “els creients no tenim un topall temporal per a la formació i el creixement personal en la nostra vida cristiana”, que “la fe en Jesucrist roman sempre en el nostre interior i tractem de fer-la visible amb les bones obres” i que “necessitem de manera quotidiana la reflexió, la revisió de vida i l’oració”. Recorda que “l’objectiu del moviment apostòlic de Vida Creixent, tan estès en la nostra diòcesi, és aconseguir una atenció especial a les persones més grans, que són una font de saviesa i un pou d’experiència i afecte per a tota la societat”, així com “una atenció a la seva vida cristiana, que conserven amb cura i amb il·lusió”. Recorda que “durant els últims mesos hem parlat molt de la gent gran en general i dels nostres padrins en particular”, que “la pandèmia que estem sofrint ha posat davant dels nostres ulls la seva vulnerabilitat” i que “els equips de Vida Creixent no esperaven aquesta situació”: “no han pogut reunir-se per conversar, per reflexionar i per resar. Hi ha hagut una paràlisi en les activitats previstes i alhora un telèfon pròxim per interessar-se per la salut i per la seva situació personal i ambiental”. Afirma que “l’afecte, l’experiència, la saviesa i l’espiritualitat que atresoren són prou motiu per donar una resposta càlida i decidida de tota la societat i, és clar, també de l’Església i de totes les comunitats cristianes on conviuen i celebren la seva fe” i que estem obligats a “donar una major atenció als avis en totes les dimensions, des de la física a l’espiritual”, a “retornar-los el molt que han fet per nosaltres”, a “agrair-los el seu enorme servei a la família i a la societat” i a “ajudar-los a eliminar les pors i les incerteses”. Finalment, demana “una oració, sobretot per la nombrosa quantitat de gent gran de les comunitats de la nostra diòcesi”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, recorda que a Sant Julià del Llor, “hi ha un pont ben peculiar”, “romànic”, que “roman solitari, enmig d’un camp, esterniat al solell” i que “fa prop de dos-cents cinquanta anys que no fa de pont”. El pont de Sant Julià li serveix de comparança “amb l’Església d’avui i la de sempre”. Afirma que l’’Església “ha de ser un pont vivent, movedís, animat per la força de l’Esperit, atent a les riuades del món i posat al servei de les persones” i que “constantment ha d’estar construint ponts nous”. Recorda que el 21 de gener, els bisbes de Catalunya van fer públic un document en el qual qualificaven el Concili Provincial Tarraconense com “un do de Déu i un temps de gràcia per a les nostres Esglésies” i diu que “de la mateixa manera com ho va ser al seu moment el Concili Tarraconense, és l’hora que l’Església procuri i estableixi ponts nous al servei de les persones” i que “aquesta és la intenció del document Esperit, cap on guies les nostres Esglésies? Als vint-i-cinc anys del Concili Provincial Tarraconense del 1995”. Afirma que “els reptes que presenta el context en què ens trobem són enormes, donats els canvis socials i culturals d’aquests últims anys”, però que “també, diem els bisbes, «cal que reconeguem la nostra manca de vigor a l’hora de comunicar i de viure l’Evangeli de Jesús»”. Manifesta que “si l’Església no vol quedar-se arraconada i sola com el pont de Sant Julià, s’ha de mullar els peus i ha de continuar fent ponts nous”. Finalment, diu que “amb el subtítol de fons, «Esperit cap on guies les nostres Esglésies?», rememorant el Concili Tarraconense i, al mateix temps, glossant el document acabat de publicar, li dedicarem el contingut de les properes Cartes Dominicals”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, recorda que l’any passat “s’esqueia el vint-i-cinquè aniversari del darrer Concili Provincial Tarraconense (CPT), celebrat, doncs, l’any 1995” i que en els inicis de l’any 2021, a la catedral de Tarragona, el 21 de gener, “petites representacions de tots els bisbats que tenen la seva seu a Catalunya, presidides pels respectius bisbes, hem donat gràcies al Senyor pel do del CPT”. Afirma que “un concili provincial és un testimoni de comunió de gran importància”, que “cada Església diocesana, malgrat la seva entitat pròpia, necessita la comunió amb l’Església universal i amb el bisbe que presideix l’Església de Roma, el Papa, per a ser veritable Església de Crist, en la comunió de la fe apostòlica” i que “aquesta necessitat té una expressió específica en la comunió amb aquelles diòcesis que fan camí en una regió geogràfica i cultural concreta”. Recorda que “l’assemblea conciliar de 1995 va tenir la novetat de la participació, no solament dels bisbes, sinó també de preveres, diaques, religiosos i laics de les vuit diòcesis catalanes” i que “a més, va haver-hi una significativa participació de grups arreu dels bisbats esmentats, amb propostes de temari i de resolucions”. Finalment, diu que “les cent setanta resolucions que van ser aprovades pels bisbes i ratificades per la Santa Seu han estat i continuen essent inspiradores de programació pastoral a les diòcesis” i que “l’esperit de comunió i de sinodalitat entre les nostres Esglésies particulars és un camí que hem rebut com a herència i que hem de continuar fressant per donar resposta als nous reptes que se’ns plantegen”, entre altres, “el renovat anunci de Crist a una societat que, en gran part, ha fet com una «apostasia silenciosa» de la seva fe cristiana”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, recorda que diumenge “es compleixen els 50 anys de l’ordenació episcopal de Mons. Joan Martí i Alanis i l’inici del seu ministeri”. Diu que va ser un home d’Església que “erigí les noves institucions de renovació manades pel Concili Vaticà II, i l’aplicà treballant per una Església missionera, compromesa amb l’ecumenisme, defensora i promotora de la dignitat de la persona i de la seva llibertat religiosa”. Recorda que l’arquebisbe Joan “va ser agosarat en alguns temes nous: formació del clergat, vocacions vingudes de fora, missió en món rural, turisme, reorganització econòmica diocesana i de les Parròquies…”. Afirma que “com a prevere jove treballà molt a Tarragona en temes de Doctrina de la fe, d’ensenyament i escoles diocesanes” i que “ja de bisbe a més del treball diocesà, cooperà lleialment amb l’arquebisbe metropolità Josep Pont i Gol i els altres Bisbes de Catalunya, especialment en el Seminari Interdiocesà”. Recorda que “va ser coautor del cèlebre document de l’episcopat català “Arrels cristianes de Catalunya””, que “fou també membre del Comitè Executiu de la CEE i treballà a Migracions i a Mitjans de Comunicació social, creant a la Diòcesi Ràdio Principat, i les Revistes “Església d’Urgell” i “Urgellia”” i que “participà en el Concili Provincial Tarraconense (1995) i alertà sobre els progressismes, sense caure en mans dels conservadorismes”. Finalment, diu que Mons. Joan Martí i Alanis “va triar un lema episcopal ben significatiu, “La unitat en la caritat””, que “treballà per una Església unida en la comunió”, i que a Andorra volia un Principat unit, plural, però agermanat, “unit en la caritat, que és la virtut més excel·lent per al Bisbe, la caritat pastoral, l’entrega a tots, amb preferència als malalts, als infants i joves, als ancians, als més pobres”.
El bisbe de Solsona, Xavier Novell, recorda que “aquesta setmana passada vàrem fer memòria del segon aniversari de la mort del bisbe Jaume Traserra” i que “en aquest temps d’incertesa i pèrdua de persones estimades, recordar els nostres en l’aniversari de la seva mort és un acte de caritat i de consol”. Comunica que aquesta setmana vinent “sortirà un llibre sobre Mons. Jaume Traserra”, “un retrat sobre la seva persona i la seva obra”. Afirma que “el retrat és fidel i evocador” i que “el resum de la seva obra pastoral, sobretot a la nostra diòcesi, és interessant per a recordar i prendre consciència de la magnitud del treball pastoral que vàrem viure a principis de segle”. Manifesta que “el llibre conté unes perles precioses”: “quatre textos originals del bisbe Jaume. Tres records de joventut i el seu testament espiritual”, que els primers textos “retraten molt el seu esperit sensible i contemplatiu” i que el darrer “ens ofereix l’interior de la seva ànima en aquell temps que ell qualificava com “la preparació per a ben morir””. Expressa que el confinament de la pandèmia li ha ofert el temps per a “impulsar el projecte, aconseguir el sí dels autors i executar l’àrdua tasca d’editor d’una obra miscel·lània” i que “els qui han assumit el cost de la publicació han determinat que els possibles beneficis fossin per al projecte Vacances per a Famílies Nombroses”. Finalment, diu que “tenim dos bons estímuls per a adquirir-lo: recordar amb agraïment el bisbe i donar suport a les famílies generoses amb la vida”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
