Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la Jornada Mundial de les Missions, així com de Vida Creixent, del do de l’Eucaristia, del llenguatge de Déu, de la quotidianitat del treball i del conviure en família, de tenir cura dels altres, de desgràcies que passen i de la trobada amb Crist en la Paraula.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, recorda que “estem a l’octubre, el mes missioner per excel·lència” i que la reflexió i la col·lecta pel Domund que tindrà lloc diumenge 23 d’octubre, “el marca positivament des de fa molts anys en les comunitats cristianes”. Comunica que el lema del missatge del Papa per a la Jornada Mundial de les Missions és “Sereu els meus testimonis”, unes “paraules de l’últim diàleg del Ressuscitat amb els deixebles abans de la seva Ascensió”, així com que “des d’aquell moment, la missió de donar testimoni queda oberta” i que “també a nosaltres ens pertoca aquest encàrrec”. Expressa que “l’ajuda missionera del 2021 a la Diòcesi d’Urgell, ha estat alta” i que “hem de continuar sostenint amb generositat els missioners i les seves activitats pastorals arreu del món”. Afirma que “els sacerdots, religiosos i laics que serveixen sobretot els més pobres en diferents llocs del món, necessiten de mitjans per donar a conèixer Jesús, no només amb la paraula, sinó amb el compromís concret envers la promoció humana que sempre acompanya la missió”. Considera que “ens ha de mobilitzar l’exemple de tants sacerdots, religioses, religiosos i laics que es dediquen a anunciar i servir amb gran fidelitat, moltes vegades arriscant les seves pròpies vides, i certament a costa de la seva comoditat” i diu que “el seu testimoniatge ens recorda que l’Església necessita sobretot missioners apassionats, devorats per l’entusiasme de comunicar la vida veritable i la salvació de Jesucrist”. Finalment, demana que “continueu col·laborant de forma ben generosa amb l’acció missionera de l’Església, des de les parròquies i escoles, com des d’altres institucions o de forma més personal”.
L’arquebisbe electe de València i bisbe de Tortosa, Enric Benavent, recorda que diumenge 23 d’octubre “se celebra en tota l’Església la Jornada Mundial de les Missions, el dia del DOMUND”, una jornada que “ha de ser, en primer lloc, un dia d’oració”. Comunica que “en la celebració de l’Eucaristia tindrem presents d’una manera especial a tots els nostres germans i germanes en la fe que, havent conegut Jesús i escoltat la seua Paraula, han deixat la seua terra per a anar a anunciar l’Evangeli als qui encara no han sentit parlar de Crist”. Ens convida a “demanar també a Déu que suscite a l’Església noves vocacions missioneres perquè la llavor del Regne de Déu no deixe de sembrar-se en tots els racons del nostre món”. Afirma que “el DOMUND ha de ser també un dia de solidaritat eclesial amb les esglésies dels països de missió” i que “la nostra col·laboració en la jornada del DOMUND té un caràcter universal”. Manifesta que en aquesta jornada ajudem el Papa “perquè puga exercir millor el seu ministeri de cuidar de totes les comunitats cristianes, especialment de les més pobres” i ens convida a “que secundem amb generositat l’obra missionera de l’Església, de manera especial en la col·lecta de l’Eucaristia del pròxim diumenge”. Recorda que “el lema per a la jornada d’enguany és «Sereu els meus testimonis»”. Comunica que el Papa, en el seu missatge per aquesta Jornada “ens recorda que ser testimonis de Crist és la missió de tot cristià: «cada cristià està cridat a ser missioner i testimoni de Crist»” i “ens recorda el caràcter universal de la missió”, així com que “no podem oblidar que aquesta missió no és únicament una obra humana”. També diu que el Papa demana que quan ens sentim cansats, desanimats, perduts, ens recordem “d’acudir a l’Esperit Sant en l’oració per a deixar-nos reconfortar i enfortir per Ell”. Finalment, demana que “tots els missioners i missioneres senten el goig de la seua presència”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, parla del moviment de gent gran anomenat Vida Creixent, que “va néixer a França l’any 1952, a redós de les reunions d’un grup de jubilats que es trobaven per a pregar i reflexionar, a la llum de l’Evangeli, sobre la situació de marginació amb què eren tractats socialment”. Diu que “aquella preocupació inicial continua vigent a tot el món”, que “el moviment ha esdevingut un aixopluc a aquest sector de la societat que està clarament marginat”, que “a Catalunya arriba el 1984” i “a la nostra arxidiòcesi l’any 1986”. Afirma que “a Vida Creixent fan servir l’expressió «mística de Vida Creixent», amb la qual manifesten la voluntat de viure, com cristians, l’edat de la vellesa des dels pilars fonamentals del moviment: Amistat, que és acollir l’altre i estimar-lo. Espiritualitat, que és viure intensament el coneixement de Déu proper i saber descobrir-lo en les petites coses. Apostolat, que és donar testimoniatge del Déu trobat íntimament i del qual la gent gran se sent cada cop més proper”. Manifesta que “la societat occidental ha vist com els darrers anys del segle passat i els que portem de segle XXI, les transformacions han afectat especialment la gent gran” i que “les persones grans cristianes, que són majoria, necessiten entomar la situació des de la unió, des de la comunitat, la pregària i el suport mutu per a vèncer el problema: el concepte de productivitat i d’utilitat”. Finalment, diu que “a casa nostra el moviment ha anat existint durant els anys, amb més o menys força, fins al dia d’avui” i que “ara ha arribat el moment en què cal un nou impuls i, de fet, ja s’ha iniciat aquest camí de represa” i ens encoratja a “conèixer-lo i, per què no, a interessar-vos-hi i a participar-hi”.
El cardenal Joan Josep Omella comparteix amb nosaltres el testimoni de “sant Justí, un filòsof i màrtir del segle II”, el qual, sobre l’any 150, “va dirigir un escrit a l’emperador de Roma en què li explicava, entre altres temes, què feien els cristians a les reunions dels diumenges”. Expressa que Justí diu que “els cristians es reunien sempre en un mateix lloc. Començaven la reunió llegint les memòries dels apòstols i els escrits dels profetes” i “quan acabaven, qui presidia prenia la paraula i animava la comunitat a reflexionar sobre els relats que havien llegit”. Després, “la comunitat es posava dreta i pregava pels altres. En acabar, tots es feien el bes de la pau”. Tot seguit, “el que presidia prenia una mica de pa i una copa de vi i dirigia a Déu una pregària d’acció de gràcies. Quan aquesta acabava, els diaques distribuïen el pa i el vi entre els presents i el portaven també als absents, especialment als malalts”. Expressa que “Sant Justí conclou dient que, en acabar la celebració, qui volgués podia donar una part dels seus béns a qui presidia la celebració”. Afirma que “en aquest testimoni podem observar que la celebració de la missa al segle II era pràcticament igual a la que celebrem avui dia”, que “Justí anomena aquesta celebració Eucaristia, paraula d’origen grec que significa acció de gràcies” i que “el testimoni de Justí ens ensenya també que l’Eucaristia i l’amor als nostres germans estan íntimament units”. Finalment, demana que “tant de bo que sapiguem participar en l’Eucaristia amb la mateixa fe i amb la mateixa entrega amb què hi han participat els sants al llarg dels segles” i que “Maria ens ajudi a acollir amb agraïment el do de l’Eucaristia i a fer de la nostra vida un regal per als altres”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “per part dels qui creiem i afirmem que Déu s’ha revelat “cridant-nos”, la qüestió del llenguatge de Déu té extraordinària importància”. Expressa que en principi, podem dir que el llenguatge de Déu “ha de ser molt especial”, que “la seva manera de comunicar no pot ser com ho fem els humans, perquè Ell és un ser transcendent”. Recorda, però, que “fa dos mil anys, un home com nosaltres, es va presentar dient que era la Paraula de Déu, la seva Veritat, el seu Fill, coneixedor i comunicador de la intimitat de Déu”, és a dir que “aquella gosadia de poder conèixer el llenguatge de Déu s’ha fet realitat gràcies a la “gosadia” del mateix Déu d’assumir la forma humana, el llenguatge, la vida, la història humana, per a comunicar-se amb nosaltres”. Considera que “el llenguatge humà en Jesús pot comunicar la intimitat de Déu” i que “en això consisteix el misteri de l’Encarnació, la font i el motiu de la qual no és un altre que l’amor de Déu”. Afirma que “això, que per a nosaltres (i per a tots els cercadors sincers de Déu) és raó per a l’alegria i l’agraïment, al mateix temps és un gran repte”, perquè “suposa que hem d’“aprendre” aquest llenguatge de Déu”. Manifesta que “‘saber coses de Déu’, conèixer fins i tot el seu llenguatge, que ens ve a través de la Sagrada Escriptura, està a l’abast de qualsevol estudiós”, però que “una altra cosa ben diferent és aprendre el seu llenguatge “convivint amb Ell””. Finalment, diu que “l’oració, la participació en els sagraments, la vivència del seu amor, constitueixen la gran escola per aprendre el seu llenguatge” i que “és un aprenentatge per contagi, que és el més autèntic i el més eficaç”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “el nostre dia a dia transcorre fonamentalment entre les nostres tasques laborals i la nostra vida familiar, sense oblidar les relacions personals d’amistat i de lleure o d’associacionisme”. Afirma que “el treball i la família s’uneixen, en el sentit que el treball, a més de fer que la persona es realitzi, també és la base del sosteniment de la institució familiar en les seves necessitats” i que “un cristià, sabent-se col·laborador de Déu en l’obra de la creació, tant en el treball com en la realitat familiar, troba així el sentit, des de l’amor, a la quotidianitat”. Expressa que “la família continua essent la base indispensable per al futur de la humanitat”, que “la família, àmbit d’amor i de vida, té en ella mateixa una bellesa i una eficàcia per a la formació de les persones que la fa insubstituïble” i que “la quotidianitat de la vida en família té valor de present que construeix el futur de les persones i, per tant, té valor d’eternitat als ulls de Déu”. Manifesta que “també el treball en la quotidianitat, la qual inclou el temps de descans, dins el ritme setmanal, en el diumenge, dia del Senyor principalment, té valor d’eternitat”. Finalment, recorda que “el papa Montini, en la seva visita a la casa de la Sagrada Família a Natzaret de Galilea, ens diu: «Aquí coneixem la disciplina del treball. Oh mansió de Natzaret! És principalment aquí on desitgem entendre i lloar la disciplina severa, però redemptora, del treball humà; volem afirmar aquí la dignitat del treball perquè l’experimenti tothom; volem recordar, precisament sota aquesta teulada, que el treball no és un fi en si mateix, i que extreu la seva llibertat i el seu honor no solament d’allò que hom anomena aspecte econòmic, sinó d’aquelles altres coses per les quals s’adreça a un fi preclar.»
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que l’alegra “informar de les múltiples iniciatives i activitats que les diferents comunitats i associacions catòliques fan al llarg de l’any” i que “totes estan pensades per afavorir els altres, promoure unes millors condicions en la dignitat de la vida humana i potenciar els aspectes solidaris perquè la societat sigui més habitable”. Expressa que “el percentatge de dedicacions al servei als altres de manera individual i directa és molt alt”, se centra en l’àmbit diocesà, encara que “som conscients que hi ha una gran sensibilitat cap als enormes problemes que afecten tota la humanitat i que, des d’aquestes pàgines, sovint explicitem: el maltractament a dones i nens, els abusos de tota mena, les guerres, les dificultats econòmiques de les famílies, la forta desigualtat, la solitud dels ancians, l’atenció als malalts i als qui els cuiden”. Considera que “en la nostra realitat social no hi ha cap retret davant d’aquesta allau d’actuacions”, que “abunden els elogis i els agraïments” i que “això és motiu de satisfacció per nosaltres perquè respon a la coherència i exigència de les paraules de Jesucrist”. Anima tothom a participar en la Jornada de Pastoral de la Salut, amb el títol “Malaltia, sofriment i creu”, “l’activitat central de la qual es desenvoluparà durant el matí del pròxim dissabte, dia 22, en una sala de la Casa de l’Església”, en la qual parlaran “Mons. José Luis Redrado, Mariluz López Mañero i el sacerdot Rudesindo Delgado, grans experts en l’atenció als malalts i pertanyents al “món” de Sant Joan de Déu, que tant ressò positiu té en la nostra diòcesi”. Finalment, diu que “hi ha molta gent que té cura dels altres amb paciència i dedicació intensa” i demana que “aquesta Jornada ajudi una mica més i millor a aquesta formació urgent i necessària”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, recorda que “el passat 25 de setembre es van complir 60 anys de les terribles inundacions que van afectar de manera especial els nostres pobles i ciutats del Vallès Occidental” i que “davant d’uns fets com aquells, quan la naturalesa es desborda, els homes quedem impactats, sorpresos”, perquè “les conseqüències d’aquells fets són el patiment de moltes persones”. Diu que els éssers humans hem estat creats pel mateix i únic Déu que ha fet l’univers, que ha creat la natura”, que “els homes hem estat creats per lloar-lo i glorificar-lo”, però que “també nosaltres els homes, com la resta de la naturalesa, experimentem la força de la violència interior, que de vegades ens duu a exterioritzar-la amb enfrontaments i lluites que produeixen molt dolor, que fan molt de mal al voltant nostre”. Reconeix que “hi ha desgràcies que són, en part, inevitables com les de la naturalesa, com les d’aquelles riuades de 1962, i n’hi ha d’altres que són evitables perquè provenen de la nostra voluntat, com les guerres i els enfrontaments entre nosaltres”. Recorda que “aquell dia, ara fa 60 anys, les previsions meteorològiques avisaven ja de fortes pluges encara que la realitat va superar tota previsió, i les seves conseqüències van recaure especialment en algunes zones del Vallès, a Terrassa, Rubí i Sabadell”, amb conseqüències devastadores: “Gairebé un miler de morts en total, ponts, carreteres, comunicacions, cases enfonsades, cotxes que van anar a parar al mar”. Recorda que “solidaritat, servei, ajudes de tot tipus, són algunes de les reaccions positives que es van produir”. Finalment, prega que “demanem al Senyor que ens concedeixi de poder viure en pau entre nosaltres i de ser de veritat solidaris, corresponsables els uns dels altres”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “una primera manera que tenim per trobar-nos amb Crist és l’escolta de la Paraula, que és sempre paraula de vida” i que “a través de la seva Paraula, continguda a la Sagrada Escriptura, Crist continua parlant a l’Església”. Considera que “els cristians ens hem d’acostumar a llegir la Bíblia i a fer-ho amb profunditat” i recorda que “per ajudar-nos a llegir l’Escriptura hi ha un mètode tradicional, que s’anomena “lectio divina””, un mètode que “té quatre moments: lectio, meditatio, oratio i contemplatiu”. Explica que “en primer lloc, ens preguntem què diu el text bíblic en si mateix (lectio)”, que “després ens preguntem el que diu per a nosaltres, tant individualment com comunitàriament (meditatio)”, que “seguidament responem al Senyor, pensant el que diem com a resposta a la seva Paraula (oratio)” i que, finalment, “ens preguntem quina conversió de ment, de cor i de la vida ens demana el Senyor (contemplatio)”. Expressa que “aquesta paraula ha de ser llegida i escoltada personalment per cadascun de nosaltres”, però que “el lloc adequat d’escoltar la Paraula de Déu és la litúrgia” i demana que “no oblidem que Crist mateix continua dialogant amb nosaltres en el moment de llegir la Paraula de Déu durant la litúrgia”. Manifesta que “si volem escoltar la veu de Crist, hem de vigilar-nos el cor” i que “necessitem, també, trobar espais de silenci, on pugui ressonar la Paraula i moments d’adoració callada, on pugui ser pronunciada i assimilada”. Finalment, diu que “convé subratllar que qui fa créixer la Paraula al cor de l’home és el Pare”, que per conèixer Jesús “cal resar amb el cor i demanar al Pare que ens reveli el seu Fill, que ens atregui cap a Ell” i que “hem d’invocar l’Esperit Sant, que és el que fa efectiva la Paraula al cor dels creients”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
