Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Els dies 25 i 26 de juliol, en la solemnitat de sant Jaume apòstol, patró d’Espanya, i en la festa de sant Joaquim i santa Anna, patrons de la gent gran, respectivament, a diverses diòcesis de Catalunya i d’Espanya, se celebrarà una jornada pels afectats de la pandèmia. Aquesta jornada inclourà la celebració de l’Eucaristia, oferint-la per l’etern descans de tots els difunts i el consol i esperança dels seus familiars. Al mateix temps, està previst donar gràcies per tot el treball i el sacrifici realitzat per tantes persones durant el temps de la pandèmia i pregar d’una manera especial per la gent gran i les residències d’ancians. Aquesta celebració desitja a més demanar la llum, comunió i entrega fraterna davant la crisi social i econòmica provocada per la pandèmia i el confinament.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la Jornada pels afectats de la pandèmia, així com de resar l’«A Déu m’encomano», d’un encàrrec preciós, de paraules per a créixer, de l’art d’esperar, de Càritas, de l’oració cristiana, d’una nova llei d’educació, d’aprofitar l’estiu i de “Tot per 12”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que “han estat moments molts tristos a causa d’aquestes pèrdues de vides humanes i per tots els malalts, i per tota la crisi humanitària que estem vivint”. Assegura que Déu “no ens ha pas abandonat” i recorda que “Jesús a la Creu ens ha redimit i amb la seva Resurrecció ens ha obert un camí de vida i d’esperança”. Comunica que “el dia 25 ens aplegarem com a fraternitat de germans, a prop de les famílies que han perdut un ésser estimat” i que “voldríem que sentissin el nostre escalf i el de totes les persones que estimaven els seus difunts”. Manifesta que “ens trobarem en aquesta celebració a les Catedrals” per “pregar pels difunts; perquè reposin en pau i que els seus familiars trobin el consol de l’adéu ben dit i del dol ben viscut” i per “acompanyar-nos en aquests moments tan dolorosos de pèrdua dels qui hem estimat tant aquí a la terra, i ajudar-nos a tirar endavant com a famílies i com a humanitat”. També expressa que “volem pregar i enviar un missatge d’esperança a totes les persones grans i vulnerables; especialment les que viuen en residències o tasten la dura prova de la soledat; sense oblidar els infants que han hagut d’estar tancats i sense escola, especialment els qui pateixen més carències”. Finalment, diu que “també agrairem a tanta gent bona que amb treball i sacrifici han fet possible, i encara ho estan fent, que tirem endavant dins de la pandèmia” i que “pregarem demanant llum per a les autoritats, els responsables de la vida social, les institucions i també per a cadascun de nosaltres, per tal de sortir units i enfortits d’aquesta prova, potser més humils, però segur que també més forts i més solidaris, més atents al que realment és essencial en la vida”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que resar l’«A Déu m’encomano» era l’advertiment que, quan era petit, li feia cada vespre la mare, quan li feia el petó abans d’anar a dormir. Afirma que “els costums han canviat en les famílies”, però que “la necessitat d’educar les relacions amb aquelles persones amb les quals estem més vinculats continua” i que “no és correcte deixar a l’oblit el nostre tracte amb Déu”. Recorda que “entre les coses que són naturals, s’hi compta la d’ensenyar als petitons de donar gràcies a Déu pels favors rebuts durant el dia, i de demanar el seu ajut pel nou dia que comença”, però reconeix que “els qui tenim més necessitat de la companyia i del perdó de Déu som els grans, perquè ens trobem amb més trencacolls”. Per això, en aquests moments, li surt a flor de pell “l’agraïment als pares i avis, que van saber transmetre l’essencial”. Reconeix que “la televisió, el mòbil, les xarxes socials… que serveixen per a comunicar, han trencat, al mateix temps, moltes relacions: amb el veïnatge, entre les famílies i amb Déu mateix”. Afirma que un dels primers testimonis que un fill ha de donar és “el de la bona entesa amb els seus pares” i que “un dels testimoniatges que un bon fill de Déu ha de donar i donar-se a si mateix és el de la seva relació amb el Pare del cel”. Finalment, diu que “és molt senzill poder pregar cada dia”, que “és molt natural i molt recomanable que, en despertar-nos i en anar a dormir, amb les paraules que aprenguérem de petits o amb unes altres, demanem a Déu i a la Mare de Déu la seva companyia” i que també “és bell i saludable pensar que, en qualsevol lloc del món on hom prega, allí hi ha l’Esperit Sant, alè vital de la pregària”.
El cardenal Joan Josep Omella, comunica que “la gran família de l’Església ha fet públics els seus números” i que “és un exercici de transparència davant de totes les persones que col·laboren en el desenvolupament de la missió de l’Església i davant de tots els ciutadans del nostre país”. Ens anima a accedir al resum de l’informe elaborat per la consultora internacional PriceWaterhouseCoopers que trobarem publicat al lloc web de la Conferència Episcopal Espanyola. Diu que “l’Església ha rebut del mateix Jesucrist un encàrrec preciós”: “Som portadors d’una realitat que ens sobrepassa”, “portem el misteri de Déu en gerres de terrissa”. Afirma que “els catòlics som cridats a ser transmissors d’esperança i generadors de cohesió social al món i, de manera particular, en el nostre país, afligit pels efectes d’una pandèmia que està provocant una profunda crisi social i econòmica”. Destaca que “la gran família que és l’Església, a més d’anunciar Jesucrist i convidar a la trobada personal i comunitària amb Ell, fa una gran labor social a peu de carrer”, que “en l’última dècada, els centres socioassistencials gestionats per l’Església han augmentat un 71%” i que “el 2018 vam atendre 4,1 milions de persones en domicilis i hospitals”. Finalment, diu que el gran repte que tenim al davant amb la crisi econòmica i social que se’ns acosta és “treballar de manera coordinada, sumant recursos i evitant duplicitats entre l’administració, el sector privat i les institucions socials i religioses, entre les quals hi ha l’Església” i ens convida a demanar “al Senyor amb insistència que mogui els nostres cors perquè la meta de la feina conjunta pel bé comú sigui eficaç i eficient”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “la crida a progressar, créixer, avançar, continua viva, amb tons d’urgència des de tots els àmbits de la vida” i que “s’ajunten les dues crides: una llançada des de la societat, afectada per la crisi, com a invitació a reconstruir i a progressar; i una altra que ens arriba des de l’Església, necessitada ella mateixa de creixement, com a Regne de Déu en el món”. Afirma que “la nostra idea de l’avanç i del progrés social és positiva”, que “aquest progrés inclou l’assoliment de “valors socials”, com ara la justícia, la igualtat, l’atenció als febles, etc.”, però que “tant en el sentit econòmic com en el polític i fins i tot en el cultural, el que importa és el compte de resultats”, ja que “es valoren els programes i plans segons la seva eficàcia”. Afirma també que “sembla que Jesús, quan parla del creixement de l’Església, en això de l’eficàcia desitja canviar la nostra mentalitat”, que “la manera de pensar dels seus interlocutors era la mateixa que la nostra”, que “per a ells i per a nosaltres el que cal assegurar és l’eficàcia controlada, tenir suficient poder com per a dominar la situació, trobar els sistemes que permetin garantir el resultat esperat”. Destaca que Jesús “sí que ens demana que acollim la gran novetat que porta Ell mateix” que és “l’afirmació de la gràcia, l’acció d’amor gratuït que Ell introdueix en el món per a la seva salvació”. Finalment, recorda que “som cridats a millorar el món i contribuir al creixement de l’Església”, però que “som enviats a fer-ho com a servents”, i que “un servent, el primer que ha de fer és aprendre i assimilar els criteris, l’estil propi del Senyor, la manera com ell treballa i tracta la humanitat” i diu que “llavors aquell amor gratuït que va introduir en la nostra història es convertirà en l’únic model, l’única manera com podrem fer avançar el món i créixer l’Església”.
El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, continua “la reflexió sobre l’acompanyament espiritual”. Diu que “es tracta d’ajudar a estimar Déu i a trobar-lo en la pròpia vida, en els esdeveniments i en les persones” i que “per això, segons el Papa Francesc calen persones amb prudència, amb capacitat de comprensió, que sàpiguen esperar, que siguin dòcils a l’Esperit Sant”. Afirma que “una persona que acompanya espiritualment a una altra ha de ser prudent, és a dir, ha de ser equilibrada, moderada, discreta; ha de saber aconsellar discernint el millor moment per a ajudar l’altra persona”. Manifesta que “saber comprendre l’altre esdevé essencial en el procés d’acompanyament” i que “ajuda molt l’empatia, és a dir la capacitat de percebre, compartir i comprendre els pensaments i les emocions d’altres persones”. Afirma que “també és important saber esperar”, que “el qui acompanya és un testimoni del desenvolupament i del creixement de la persona acompanyada, i ha de saber discernir les maneres i els temps en que l’Esperit Sant va actuant” i que “ha de tenir molta paciència, ha de saber esperar, perquè els seus temps són diferents dels de l’altre i sempre ha de respectar el seu ritme i la seva llibertat”. Constata que l’acompanyament espiritual ajuda a viure segons l’Esperit, a ser dòcils als seus impulsos, i expressa que l’Esperit “és el mestre interior que ens guia cap a la veritat, que ens ensenya el misteri de Déu, que ens dona la llum i la capacitat per a ensenyar les coses de Déu; que ens condueix interiorment per a viure com a autèntics fills seus; que ve en ajut de la nostra feblesa per a pregar com cal”. Finalment, diu que “Déu acompanya sempre els seus fills” i que “hem d’aprendre a acompanyar els altres tal com Déu ens acompanya a nosaltres, com Jesús ens ho ensenya, amb amor i paciència, respectant la nostra llibertat”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, recorda que “Càritas del bisbat de Vic ha presentat la Memòria del 2019”, que “han estat més de cinc mil les persones ateses en els serveis d’aquesta entitat d’arreu de la diòcesi”, que “els voluntaris de les nostres parròquies són més de mil, acompanyats per cinquanta-tres persones contractades” i que “tot això s’ha fet possible amb una mica més de dos milions d’euros”. Diu que “les dades són significatives, però el més important són les persones concretes”. Afirma que “la pobresa no encaixa en la nostra societat del benestar”, que “la nostra autosuficiència i orgull no ens permeten de mirar els pobres” i que “encara que els vegem, no els mirem”. Manifesta que “Càritas, però, no pot deixar d’esguardar les persones amb les seves necessitats, amb les seves angoixes per un futur incert, amb els seus fracassos i ferides” i que “Càritas no pot deixar de contemplar-los en profunditat, cercant les causes i buscant solucions”. Expressa que “no hi ha cap necessitat caritativa que no trobi resposta en les Càritas arxiprestals o parroquials” i reconeix que es tracta d’una presència important, però que l’hauríem d’incrementar. Recorda que “la dimensió social i caritativa és essencial a la fe cristiana” i que “la taula de l’Eucaristia ens porta a compartir els béns, assenyaladament amb els més pobres i necessitats”. Finalment, recorda que “som en uns moments molts difícils en l’aspecte social i econòmic” i que “es demana a tots nosaltres més solidaritat” i demana que “la indiferència envers els qui pateixin no mati el nostre cor!”, ja que “sense cor no som veritablement humans. Sense estimar, la vida no té cap sentit”.
El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, diu que únicament quan tenim clara la resposta a la pregunta per a què resar “podem entendre l’específic de l’oració cristiana”. Recorda que “la meditació cristiana consisteix a reflexionar sobre la pròpia vida confrontant-la amb la Paraula de Déu per a iniciar un camí de conversió” i diu que “això no exclou que puguem emprar tècniques que ens ajuden a asserenar l’esperit i ens predisposen positivament a l’oració”. Afirma que “l’oració ens ajuda a créixer en les actituds que ens uneixen ja en aquesta vida a Déu i, per això, ens permeten arribar a aconseguir-lo un dia en plenitud: la fe, l’esperança i la caritat”. Expressa que “l’actitud fonamental que caracteritza la vida del creient és la fe i la confiança en Déu” i que la fe “és una adhesió filial a Déu que va més enllà del que nosaltres sentim i comprenem” i “es posa a prova especialment en els moments de dificultat i tribulació, o quan experimentem que Déu no ens concedeix el que li demanem”. Manifesta que “en la vida tenim moltes esperances”, que “en el fons totes ens parlen d’un desig de felicitat que hi ha en el cor de l’ésser humà” i que “l’oració ens ajuda a mantenir aquesta esperança enmig de les dificultats i a créixer en ella, perquè desperta en nosaltres el desig de la Vida Eterna”. Afirma que “la caritat és amistat amb Déu”, que “aquesta amistat ens porta a estimar els altres com a germans nostres” i que “gràcies a l’acció de l’Esperit Sant en els nostres cors, que “ve a ajudar la nostra feblesa, perquè nosaltres no sabem pregar com cal“ (Rm 8, 26), en l’oració aquesta amistat va creixent cada dia fins a unir-nos amb Déu”. Finalment, diu que “la pregària no és, per tant, quelcom secundari per a un cristià” sinó que “és necessària per a qui vol aconseguir Déu i, amb Ell, la vertadera felicitat”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, recorda que “fa poques setmanes començava el seu tràmit parlamentari una nova llei d’educació”. Diu que els qui proposen les lleis “aspiren sempre a sumar adhesions” i “solen demanar també l’opinió dels diferents sectors afectats per cada llei perquè les seves aportacions puguin millorar el text inicial”, però que “en aquest cas concret sembla que algunes associacions de pares, grups de professors i federacions de centres d’ensenyament no han estat escoltades” i que “les actuals autoritats ministerials han tingut més pressa pel tràmit que paciència pel diàleg i la discussió raonada”. En aquest marc de referència suposa que “se’ns permetrà opinar als qui manifestem serioses discrepàncies sobre aquest tema”. Recorda que “la Comissió Episcopal ha fet pública una nota (17 de juny) en què assenyala la seva responsabilitat per a participar en el debat, la seva insistència en la protecció i la promoció del dret a l’educació i a la llibertat d’ensenyament, el dret dels pares en l’educació dels seus fills, el respecte a les normes i disposicions dels Convenis Internacionals sobre ensenyament i, per descomptat, de la nostra Constitució i dels Acords signats entre l’Estat i la Santa Seu”. Manifesta que “després d’escoltar responsables de les nostres escoles catòliques i professors de religió de l’escola pública la preocupació és similar a la de la resta de l’Estat: poca atenció als centres d’iniciativa social per part de l’Administració educativa, l’oblit dels pares en la seva responsabilitat…”. Finalment, diu que “és fonamental que ens posem a treballar per aconseguir una entesa que beneficiï tothom” i que “no vulguem presumir d’unes bones escoles sense comptar amb la seva llarga experiència i actual dedicació”.
El bisbe de Girona, Francesc Pardo, recorda que “som en ple estiu, enguany amb el desig d’aprofitar-lo a fons, després de l’experiència del confinament pel COVID-19” i ofereix aquesta reflexió “amb el desig que us ajudi a «viure» amb intensitat i profit aquests mesos”. Recomana que pensem en nosaltres mateixos “no per una actitud egoista, sinó per autoestima i perquè en tenim necessitat”, ja que “la feina de cada dia, les responsabilitats familiars i altres que s’hagin assumit en l’àmbit de les institucions provoquen que la vida personal agafi un ritme accelerat” i “sovint no es té temps per descansar, per reflexionar sobre la pròpia vida i la dels qui ens envolten, per pregar”. Aconsella “«aturar el rellotge», cercar algun espai de solitud i silenci per pensar en tu, en els teus sentiments, en les teves decepcions, en les teves alegries…”, així com que llegim “algun llibre o articles que ajudin a entendre el moment que vivim”, que escoltem música i que valorem tot allò que ens ajudi a mantenir la serenor, l’equilibri i a «redescobrir-nos novament com a persona». Ens convida a pensar en la nostra família, a “intensificar la necessària comunicació, l’atenció a cada membre de la família per escoltar, entendre, compartir, acompanyar, valorar, ajudar, jugar…”, així com a pensar en els altres: “amics, veïns, parròquia, companys de treball i de responsabilitats, de poble, barri…”. Finalment, manifesta que “aquest temps permet recordar la qualitat de la nostra relació amb les persones, agrair i revisar actituds i sentiments, reconèixer els encerts i errors” i que “també ens facilita valorar si com a cristians ens sentim responsables de la nostra parròquia i, sobretot, si som bons testimonis de la proposta de vida de Jesús”.
El bisbe de Solsona, Xavier Novell, parla de la nova organització territorial en Unitats Pastorals Parroquials i de la visió “Tot per 12”. Diu que durant els dos darrers cursos pastorals, “hem prioritzat el treball de sensibilització a Bagà, Berga, Puig-reig, Navàs, Súria, Cardona, Solsona, Sant Ramon, Cervera, Tàrrega, Bellpuig i Mollerussa”, “hem mirat de mostrar als responsables la importància de centrar els esforços pastorals en el naixement i creixement d’una comunitat en la parròquia de referència” i “hem continuat el treball perquè la majoria de rectors i membres dels equips d’aquestes 12 parròquies estiguin formats en lideratge pastoral i puguin impulsar un treball pastoral que superi la dinàmica del manteniment”. Afirma que “un altre treball que hem realitzat i que impulsarà i ampliarà el “Tot per 12” és el projecte d’Acompanyament Integral de Parròquies”, “una guia concreta que, amb l’ajuda d’un acompanyant pastoral, permetrà al rector i al seu equip parroquial d’anar fent les passes per a convertir la parròquia en una comunitat viva, orant, fraterna i evangelitzadora”. Manifesta que aquest projecte “té en compte que el canvi és impossible sense un treball constant de primer anunci i de discipulat” i que “també considera que la vida parroquial s’articula a partir de 5 àmbits: Adoració o vida litúrgica i orant; Bella comunitat o fraternitat; Caritat; Discipulat o iniciació cristiana; i Evangelització o primer anunci-“. Finalment, diu que aquest projecte “s’obre a les parròquies que estan més a punt per ampliar la primera colla de les 12 parròquies” i que “qui sap si durant el proper curs veiem que Avià, Gironella, Casserres, Balsareny, Sant Llorenç de Morunys, Anglesola, Palau d’Anglesola, Vilanova de Bellpuig esdevenen el grup de les 8 i podem parlar de “Tot per 12 + 8””.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
