Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
El proper dissabte 25 de març, solemnitat de l’Anunciació del Senyor, l’Església celebra la Jornada per la Vida, amb el lema “Amb tu per la vida, sempre”. Aquest dia l’Església celebra el misteri de l’encarnació, quan el Verb de Déu va assumir, per amor, la nostra naturalesa humana per portar-la a plenitud». Així ho recorden els bisbes de la Subcomissió Episcopal per a la Família i la Defensa de la Vida al seu Missatge per a aquesta Jornada. A més, “inviten a acompanyar la vida humana, la vida de cada persona, en totes les fases de la seva existència, des de la seva concepció fins a la seva mort natural, augmentant les cures quan la vida és més vulnerable”. I enumeren les vides “que han de ser acompanyades”, tenint present l’inici i el final de la vida, sense oblidar l’acompanyament a refugiats i immigrants, la salut mental i l’ancianitat.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la Jornada per la Vida, així com de la dignitat humana, de la Paraula de Déu i l’amor concret, de la llibertat alliberada i alliberadora, d’afrontar la realitat, dels carrers per Setmana Santa, de la resurrecció de Llàtzer, l’evangeli del proper diumenge i de la bellesa de la litúrgia.
El cardenal Joan Josep Omella afirma que “aquest cap de setmana, se’ns presenta intens, ple de vida”, ja que “dissabte coincideixen tres celebracions: la solemnitat de l’Anunciació del Senyor, la celebració de la Jornada per la Vida i l’ordenació de Mons. David Abadías Aurín, nou bisbe auxiliar de l’arxidiòcesi de Barcelona”. Diu que “d’una banda, rememorem el «sí» de Maria a donar vida al fill de Déu, precisament en una jornada en què llancem un crit a la vida, davant de les recents lleis aprovades que hi atempten” i que “d’altra banda, aquests dies vivim amb il·lusió l’ordenació episcopal de Mons. David Abadías i la seva incorporació a la família episcopal de la nostra arxidiòcesi”, “un regal que ha fet el Sant Pare a l’Església que pelegrina a Barcelona”. Vol recordar que “l’episcopat és un servei, no un honor”, “una missió que requereix vocació de servei i paciència” i que “el bisbe és un successor dels apòstols com a testimonis primers i excepcionals de Jesucrist i del seu Evangeli”. Demana que “donem la benvinguda al bisbe David i preguem pel papa Francesc”. Finalment, demana també que en la proximitat de la Jornada per la Vida, ens unim en la pregària “per i amb les persones que pateixen a causa de la guerra, la fam, la violència, l’avortament o l’eutanàsia”, que “preguem per tots aquells que cuiden els malalts fins al final de la vida, pels qui acompanyen les dones gestants que estan soles i en dificultats o per aquelles famílies que acullen els pobres i els migrants” i que “promovem, entre tots, la cultura de la vida”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “la nostra societat exalça desmesuradament la utilitat i la funcionalitat”, que “hi ha com una necessitat de sentir-nos joves, sans, intel·ligents” i que “al nostre món occidental li costa molt assumir tot allò que percep com sinònim de feblesa, d’impotència, de vulnerabilitat”. Expressa que “tot allò que denota un deteriorament de capacitats físiques o cognitives és entès únicament i exclusiva com negatiu” i que “per això, moltes vegades no sabem com afrontar la vellesa, la malaltia”. Afirma que “és normal que ningú vulgui ser un pes per a ningú, que es pensi en els altres abans que en un mateix”, però que “aquí la qüestió és que hem de madurar com a societat de manera que ningú no se senti descartat”. Considera que “una mirada atenta a la dignitat humana no pot discriminar per raó d’edat o d’utilitat”, que “hem d’anar al fons de cada realitat, hem d’aprendre a respectar i venerar tothom, no perquè ens surti una commiseració, sinó perquè volem veure-hi més enllà de les aparences, volem guaitar directament al cor” i considera també que “la vulnerabilitat es pot viure com a escola de vida” i “obre les portes a la confiança”. Manifesta que “el regal més gran que podem oferir és deixar-nos estimar i servir” i demana que “aprenguem uns a ser humils i els altres a tenir cura delicada”, però, per damunt de tot, que “aprenguem a rentar-nos els peus els uns als altres, signe de caritat fraternal”. Finalment, diu que “el qui pateix, el qui perd forces no és l’únic que necessita dels altres” i que “les persones del seu voltant estan assedegades de la seva vivència” i exclama: “Quants testimonis no hi ha de persones que són en llits d’hospitals o a les portes de la mort, i que transmeten la contemplació que viuen, el seu amor per als altres amb multituds de detalls i el seu oferiment a Déu”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que la “Quaresma, temps «fort» de pregària, dejuni i atenció als necessitats, ofereix a tot cristià la possibilitat de preparar-se a la Pasqua fent un seriós discerniment de la pròpia vida, confrontant-se de manera especial amb la Paraula de Déu i amb el criteri clau d’autenticitat cristiana, que és l’amor, i l’amor concret als pobres, amb la tradicional almoina penitencial”. Expressa que “la nostra època està influenciada, lamentablement, per una mentalitat particularment sensible a les temptacions de l’egoisme” i que “tot i que no falta una atenció als altres, a les calamitats ambientals, les guerres o altres emergències, generalment no és fàcil desenvolupar una cultura de la solidaritat i de compartir”. Manifesta que “l’esforç del cristià per promoure la justícia, el seu compromís de defensar els més febles, la seva acció humanitària per procurar l’aliment a qui no en té, per curar els malalts i prestar ajuda en les diverses emergències i necessitats, s’alimenta del particular tresor d’amor inesgotable que és el lliurament total de Jesús al Pare”. Afirma que “hem de difondre i testimoniar l’Evangeli de la caritat a tot arreu, ja que la vocació a la caritat representa el cor de tota autèntica evangelització, i és el criteri-clau d’autenticitat cristiana” i que, com diu el papa Francesc, “els seguidors de Jesús es reconeixen per la proximitat als pobres, als petits, als malalts i als presos, als exclosos i als oblidats, a qui està privat d’aliment i de roba”. Finalment, diu que “compartir amb els pobres vol dir enriquir-se mútuament” i que “si hi ha estructures socials malaltes que els impedeixen somiar per al futur, hem de treballar plegats per curar-les, per canviar-les”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “el grau màxim de llibertat s’aconsegueix quan aquesta llibertat es vincula a l’amor” i que “qui no entengui això no entendrà Jesucrist i qui no ho visqui, no serà veritable deixeble seu”. Recorda que “en el camí quaresmal hem estat conscients que en realitat no som lliures” i que “sant Pau afirmava que tots estem sotmesos a una triple esclavitud: la de la Llei; l’esclavitud del pecat; i l’esclavitud de la mort”. Afirma que “totes les nostres lluites en la vida consisteixen a superar aquestes esclavituds”, que “solem denominar-ho “progrés”” i que “així construïm la ciutat i anem configurant les nostres vides personals”. Considera que “per a alguns pessimistes que analitzen la nostra societat i denuncien totes les seves deficiències aquestes recerques, aquestes lluites són com a pals de cec: continuem estant sotmesos” i que “nosaltres, encara que desitgem mantenir una mirada neta i sincera sobre la realitat, no considerem que solament anem a les palpentes”, sinó que considerem que “tot esforç per alliberar la humanitat té sentit”, “complint una condició indispensable” i és que “cadascú pel seu compte i la comunitat de germans, aconseguim ser lliures quan vinculem la llibertat pròpia a l’amor” i “ho aconseguim a través de la trobada vital amb l’Home lliure i alliberador en la celebració litúrgica de la Setmana Santa”. Manifesta que “en Ell descobrim a qui és capaç d’obrir les lloses dels nostres sepulcres, de les nostres esclavituds, perquè Ell mateix és lliure i encarna la llibertat” i que “llavors veurem confirmades dues grans veritats que ja hem esmentat: que la llibertat és plena quan neix de l’amor i condueix a ell i que la llibertat és un do”. Finalment, diu que “s’iniciava així en la història humana el nou temps en què la llibertat s’obtenia de l’Home Lliure, Jesucrist, que continua alliberant i redimint el món, estenent la mà a tot aquell que desitgi seguir-lo”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, recorda que “el Sant Pare en el missatge de Quaresma d’enguany ens fa una indicació per a aquest temps litúrgic: «No refugiar-se en una religiositat feta d’esdeveniments extraordinaris, d’experiències suggestives, per por d’afrontar la realitat, amb les seves fatigues quotidianes, les seves dificultats i les seves contradiccions.»”. Diu que “si hi ha quelcom clar en l’autèntica vida cristiana és el principi de realitat” i que “ser deixeble de Crist no significa pas abocar-se a un món purament ideal i, per tant, irreal, sinó seguir Crist en la quotidianitat”. Expressa que “a qualsevol cristià, sigui quina sigui la seva vocació, se li demana de viure en el món però sense ser del món” i que “la «mundanitat», que significa deixar-se portar pels criteris de moda i per les ideologies dominants que contradiuen l’Evangeli, no és pròpia del veritable deixeble de Crist”. Considera que “la Quaresma és un temps propici per a endinsar-nos més i més en les conseqüències de ser deixebles de Crist en la nostra realitat”. Recorda que “la creu és el distintiu del cristià” i que “l’hem de fer nostra en la manera de viure i d’acarar la realitat”. Destaca que “Jesús convida els seus deixebles a prendre la creu de cada dia per a seguir-lo” i que “prendre la creu significa afrontar la nostra realitat amb els problemes que aquesta comporta, tant els personals, com els familiars, com els socials i eclesials”. Manifesta que el cristià entén la seva relació amb Déu com “posar davant el Senyor i la seva Paraula la pròpia quotidianitat, amb tot el que inclou de joia i de tristesa, de gaudi i de dificultat”. Finalment, diu que “la trobada amb el Senyor ens dona, certament, la gràcia per a prendre la creu i seguir-lo, aportant caritat, perdó, servei, joia, esperança”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “en aquests dies previs a la Setmana Santa trobem un ambient de preparació d’aquesta gran festa a les parròquies i comunitats cristianes: s’organitzen els horaris dels actes litúrgics, es preocupen de les activitats formatives i acompanyen les manifestacions públiques dels passos”. Expressa que “durant aquesta preparació també hi ha tots els membres de les Confraries i Germandats, sobretot les seves Juntes Directives, que volen tenir-ho tot a punt -materials i persones- perquè les processons pels carrers i places dels nostres pobles tinguin una perfecta organització i contribueixin a reforçar el motiu central de la Setmana Santa”. Afirma que “els ciutadans, en general, també esperen amb alegria aquestes celebracions” i “s’alegren de tenir un motiu més de festa als carrers i places com un element important de la cultura i de la tradició viscuda per tantes generacions anteriors” i “tot plegat com a manifestació pública de la fe dels cristians”. Considera que “la coherència és bàsica en la vida cristiana i que el que celebrem al carrer ho hem de viure en el nostre interior”. Vol agrair “l’entusiasme de tants cristians en la preparació dels passos i en l’assistència multitudinària als actes programats” i fa “una crida cordial perquè cada dia augmenti el nombre dels qui es responsabilitzen d’aquestes organitzacions cristianes”. Manifesta que “tots els que aneu a les processons feu un públic testimoniatge de la vostra fe” i que s’alegra de “l’augment, cada any, de la participació de confrares i del compromís en l’evangelització”. Finalment, demana que “res ni ningú ens dificulti una sana i santa participació en aquests dies sants” i que “els últims moments de la vida del Senyor siguin un model d’actuació per a tots els seus seguidors”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, recorda que “ens preparem aquests dies per celebrar la mort i la resurrecció de Jesús, la seva Pasqua, és a dir, el triomf de la Vida veritable” i que “aquest diumenge la Paraula de Déu destaca la fe en aquell que és el Senyor de la vida perquè n’és l’autor i creador”. Diu que “Jesús ressuscita el seu amic Llàtzer i d’aquesta manera manifesta que la nostra vida, les vides de tots els homes i dones de tots els temps, venen d’Ell i s’encaminen cap a Ell”. Reconeix que “sovint ens envaeixen els dubtes davant tants patiments, tantes ferides, tantes víctimes innocents, quan ens trobem davant la mort de persones que estimem, quan veiem que la vida se’ns en va, mentre que aparentment Déu guarda silenci” i “ens preguntem: “estem sols en aquest món”?”. Recorda que la germana de Llàtzer, plena de dolor, va adreçar a Jesús les paraules següents: “Senyor, si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s’hauria mort” (Jn 11,21), però que “a la vegada, tot seguit va afegir: «Però fins i tot ara jo sé que Déu us concedirà tot el que li demaneu» (Jn 11,22)”, és a dir que “ella confiava en Jesús”. Manifesta que “la resurrecció de Llàtzer, a l’evangeli d’avui, és la resposta de Déu a les nostres preguntes: en les situacions de foscor de la nostra existència no estem sols”, sinó que “hi ha una Presència d’amor en qui existim, ens movem i som”. Recorda també que “Jesús va declarar solemnement a Marta: «Jo sóc la resurrecció i la vida” i que li va preguntar “ho creus això?” i remarca que “la resposta de Marta és exemplar: «Sí, Senyor, jo crec que tu ets el Messies, el Fill de Déu, el que havia de venir al món» (Jn 11, 27)”. Finalment, diu que “també nosaltres creiem, malgrat els nostres dubtes i les nostres foscors; creiem en tu, perquè tu tens paraules de vida eterna i perquè sabem que tu ens estimes”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, recorda que “la setmana passada parlàvem de l’art com a camí d’evangelització” i vol subratllar que “també la bellesa de la litúrgia pot conduir l’ésser humà a obrir-se a la transcendència”. Diu que “no són poques les persones que accedeixen al misteri de Déu mitjançant la bellesa de la litúrgia cristiana, dels seus símbols, gestos i cants” i que “el papa Francesc té raó quan diu que “l’Església evangelitza i s’evangelitza a si mateixa amb la bellesa de la litúrgia” (EG 24)”. Expressa que “l’autèntica bellesa de la litúrgia no es basa en les formes exteriors ni consisteix a guardar escrupolosament unes rúbriques determinades”, sinó que “la bellesa profunda de la litúrgia rau en el fet que és capaç de conduir fins a Crist i “ens permet treure el cap al cel sobre la terra” (Sacramentum caritatis, 35)”. Considera que “la litúrgia tradueix aquesta comunió amb Crist i amb els germans en gestos, símbols, paraules, imatges i melodies que toquen el cor i l’esperit i desperten el desig de trobar-se amb el Senyor ressuscitat, que és la bellesa sense límits”. Manifesta que “la bellesa de la litúrgia no consisteix, per tant, en un esteticisme ritual, com ha denunciat amb força el papa Francesc (Carta Desiderio desideravi, 21)”, el qual afegeix que “hem de cuidar molt tots els aspectes de la celebració (espai, temps, gestos, paraules, objectes, vestidures, cants, música…) i observar totes les rúbriques que assenyala l’Església (núm. 23)”. Finalment, diu que és important que “tant els preveres com els fidels tinguin cura de l’art de celebrar, per deixar que la celebració ens embolcalli i ens transmeti tota la seva força evangelitzadora” i ens convida a “redescobrir cada dia la bellesa de la veritat de la celebració cristiana, que ens submergeix en el misteri de Crist, mort i ressuscitat”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
