Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la paràbola del fill pròdig, així com de l’impacte de la crisi de la Covid, de la pregària per Ucraïna, del dejuni, de les paraules de Jesús des de la creu, de la defensa de la vida, de la virtut de la fortalesa, del camí sinodal de l’Església i de l’evangelització.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “una de les imatges més significatives de la Quaresma és la del fill pròdig, el germà petit de la paràbola que llegim aquest quart diumenge”. Es vol fixar, però, “en la reacció del germà gran, a voltes poc reflexionada i interioritzada”. Recorda que “és per combatre el judici de les autoritats jueves que Jesús s’afanya a deixar clara la seva postura respecte als pecadors” i que “és el germà gran qui, assumint el rol d’aquestes autoritats, interpreta el desagradable paper d’aquell que s’enfada amb la manera d’actuar de Déu”. Afirma que “una de les catequesis de la paràbola és la preocupació pel germà, tema recorrent en el món bíblic” i que “així, mentre el pare esdevé imatge del qui vetlla per la família, sempre pendent del seu fill i albirant-lo encara de lluny, el fill gran representa la indiferència d’aquell que continua treballant i vivint a esquenes al seu germà”. Manifesta que “el retorn del fill petit, de fet, ha de possibilitar la comunió familiar, la festa del perdó mutu que recompon: «Calia celebrar-ho i alegrar-se.»”, però que sembla que “el gran no comprèn ni comparteix la prioritat de la comunió, sinó que prefereix comptar mèrits i esperar recompenses individualistes, fins al punt de desviure’s per una herència que no sap gaudir ni compartir”. Finalment, demana que “en ple procés de reflexió sinodal per a redescobrir l’Església de comunió, no deixem perdre l’oportunitat de sentir que el pecat del germà és el meu pecat i que la festa pel seu retorn és la meva festa”, ja que “d’igual manera que el meu pecat i la meva festa són seus, són de tota l’Església”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “la paràbola del Fill Pròdig és una de les més riques, alliberadores i eloqüents de l’Evangeli”. Se centra en “el sofriment que ha de suportar el Fill Pròdig lluny de la casa del pare” i expressa que “fent-nos ressò del llenguatge que estem utilitzant aquesta Quaresma, direm que és el seu desert”, “resultat de la seva opció lliure”. Afirma que “passar fam, solitud, maltractament, explotació i degradació és un desert que ell pateix, com a resultat de l’opció adoptada “amb tot el dret”, com a persona sàvia i madura, que reivindica la seva autonomia enfront del pare”. Constata que “alguns analistes relacionen el fenomen de la paràbola amb el fet de la denominada “mort del pare””, que “com a actitud i conducta personal i social, significa la negació o el rebuig de tot el que sigui heretat”. Manifesta que “des del Concili Vaticà II els papes van insistint i glossant el principi que la mort de Déu significa la mort de l’home; la desvinculació amb Déu provoca la desvinculació dels homes entre si”. Expressa que “les crisis que vivim avui en l’àmbit de les relacions entre persones, grups socials, formen part del que reconeixem com “els nostres deserts”. Solituds, enfrontaments, violències, marginació…” i que “hem de reflexionar i preguntar-nos si aquests sofriments no els hem provocat nosaltres mateixos, quan lliurement hem tallat el fil que sosté des de dalt l’entramat de l’amor fratern”. Finalment, diu que “en el relat de la paràbola, a més del reconeixement de la pròpia responsabilitat, aquesta fou la intuïció que va estimular el Fill a iniciar el camí de tornada”, un camí que “passava per confessar el seu pecat i per somniar, imaginant-se una escena familiar: la reunió entorn de la taula parada generosament pel Pare”.
El cardenal Joan Josep Omella recorda que “han passat ja dos anys des de l’inici de la pandèmia”, que “en tot aquest temps, hem fet molts esforços per conviure amb un virus indesitjable que ens ha fet anar de corcoll” i que “la nova normalitat anhelada no acaba d’arribar”. Reconeix que “hem aconseguit controlar els contagis” i que “sembla que estem en camí de recuperar la normalitat sanitària prèvia a la pandèmia”, però que “no podem aclucar els ulls davant la nova realitat que ens toca viure” i és que “la Covid ha deixat greus conseqüències”: “La pandèmia ha agreujat la pobresa de moltes persones i ha accentuat les desigualtats entre rics i pobres, especialment a les grans ciutats”. Comunica que “la Fundació FOESSA, constituïda per Càritas l’any 1965, ha realitzat la primera radiografia completa de l’impacte de la crisi de la Covid a Espanya i diverses comunitats autònomes” i que “el proper 4 d’abril, es presentarà un estudi segmentat de la situació al territori de la nostra diòcesi”. Exposa “algunes dades concretes referides a la nostra diòcesi”, com ara que “l’any 2021, 33.000 llars han passat gana” i que “360.000 llars (1 de cada 3 llars de la diòcesi) no pot accedir o mantenir un habitatge digne”. Considera que “fer visibles els més vulnerables amb dades objectives i rigoroses és un primer pas per mirar de canviar la realitat en què vivim” però que, “davant la pandèmia de la desigualtat, hem de ser agosarats, valents i inconformistes” i “cal reclamar als governants, als sindicats i als diferents agents socials, un gran pacte per aturar l’increment de la pobresa”. Finalment, diu que “no podem normalitzar el drama de l’exclusió social”, que “hem d’actuar per construir una societat més cohesionada” i que per això, en aquest temps de Quaresma ens anima a “practicar l’almoina i la caritat amb els nostres germans més vulnerables”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que “tots els cristians de les diverses Esglésies i confessions, mantenim viva en aquestes darreres setmanes la pregària intensa per la pau al món, i de forma especial per la pau a Ucraïna” i que “apel·lem al respecte dels principis del Dret internacional, de la Carta de les Nacions Unides i de l’Acta final dels Acords d’Hèlsinki, mentre exigim que Ucraïna pugui seguir essent independent, sobirana i amb integritat territorial a l’interior de les seves fronteres internacionalment reconegudes”. Afirma que “les imatges que hem vist de la guerra d’invasió russa esgarrifen i ens omplen de dolor i de llàgrimes” i que “es fa gran la separació, l’odi i la mentida entre aquests dos pobles germans, engendrats a la fe a Kyiv al segle Xè” i demana que “preguem “el Senyor que destrueix les guerres” que concedeixi la pau justa i reparadora”. Recorda que “al nostre bisbat mantenim amb Ucraïna relacions de fraternitat, amistat i cooperació, compartint la fe cristiana i amb relacions d’intercanvi, veïnatge i destí comú”. Dona gràcies a Déu “per l’acollida feta a tants refugiats en els quals Crist és present, i per l’enorme xarxa de solidaritat creada”. Demana que “com a catòlics, siguem acollidors i sensibles envers la comunitat greco-catòlica i ortodoxa d’ucraïnesos que viuen entre nosaltres” i que els ajudem “perquè puguin rebre els seus familiars i amics refugiats”. Finalment, expressa que d’ençà de l’inici de la guerra, l’ha commogut la bellesa i profunditat d’una cançó, la “Pregària per Ucraïna”, amb lletra d’Oleksandr Konysky (1836-1900) i música de Mykola Lysenko (1842-1912), “l’himne espiritual dels ucraïnesos, que canten com a cant final en moltes eucaristies les Esglésies greco-catòlica i ortodoxa”, en la qual demanen al Senyor que protegeixi la seva estimada Ucraïna, que la beneeixi amb llibertat i la llum, que els beneeixi amb saviesa i que els guiï vers un món de bondat.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “la Quaresma és un temps favorable per a la nostra renovació personal i comunitària, tot posant la nostra mirada en la Pasqua” i que “en el període quaresmal prenen especial relleu la pregària, el dejuni i l’almoina”, que són també “«armes» del combat cristià quotidià per a viure amb la llibertat pròpia dels fills de Déu”. Parla del dejuni que, “unit a l’abstinència de carn, és una pràctica no solament religiosa, sinó que pot tenir altres motivacions o finalitats”, com ara “les dietes per raons mèdiques o de cura personal…”. Expressa que “el dejuni i l’abstinència tenen sentit religiós quan la seva motivació es troba en l’ascètica moral o acompanyant un temps de pregària o de penitència comunitària o personal”. Recorda que el Dimecres de Cendra i el Divendres Sant “tots els qui formem la gran família eclesial fem dejuni i abstinència”, que “l’abstinència de menjar carn vigeix a partir de catorze anys, i el dejuni, des de divuit anys fins a cinquanta-nou” i que “l’abstinència de carn és demanada també per a tots els divendres de l’any, excepte aquells en què se celebra una solemnitat”, abstinència que “pot ser substituïda per una obra de pregària o de caritat, comprenent-hi l’almoina”. Finalment, afirma que “la pràctica del dejuni i l’abstinència forma part de la tradició apostòlica que acompanya l’Església des dels seus orígens” i que “la raó profunda d’aquesta disciplina és la gran necessitat que tenim tots de viure la penitència, perquè som pecadors i perquè necessitem enfortir la nostra voluntat per a lluitar contra el pecat, contra els enemics de l’ànima: el món, la carn i el Maligne”.
El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, recorda les paraules de Jesús des de la creu, concretament quan es dirigí “a la seua mare i al deixeble estimat que, acompanyats d’altres dones, es trobaven vora la creu: «Quan Jesús veié la seua mare i, al seu costat, el deixeble que ell estimava, digué a la mare: “Dona, aquí tens el teu fill”. Després digué al deixeble: “Aquí tens la teua mare”»”. Diu que “en aquesta escena, la pietat cristiana constantment ens ha convidat a dirigir una mirada d’amor a la Mare del Senyor que comparteix com ningú el sofriment del Fill”. Però recorda que “en aquest moment, Maria no és només una mare sofrent, sinó una creient: la seua fe és més forta que el seu dolor” i que al peu de la creu Maria “té la certesa que Déu no abandonarà Jesús”, “és l’única llum de fe i d’esperança que roman encesa a l’Església en l’espera de la pasqua”. Afirma que “més que confiar Maria al deixeble per a que tingués cura d’ella, Jesús està confiant el deixeble a la seua Mare per a que el cuide a ell i a tots els seus futurs deixebles” i que Maria “rep des de la creu una nova missió: haurà d’acollir en el seu cor els deixebles del seu fill i cuidar de la seua fe de la mateixa manera que havia acollit Jesús i havia tingut cura d’Ell”. Manifesta que “estem davant una escena de revelació i de missió” i que “a Maria se li anuncia que a partir d’eixe moment ja no és únicament la Mare de Jesús, sinó que és també Mare de l’Església”. Finalment, diu que “en acollir-la com quelcom propi, Joan ens ha indicat que ella, mestra i model de la fe en el moment del dolor suprem, ha de tindre un lloc en el cor dels creients si volem mantenir-nos ferms en la fe quan ens arribe l’hora de la prova”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “la permanent defensa de la vida humana és una convicció exposada sense fissures per la totalitat dels textos de pensadors i pastors catòlics”, que “el fonament arriba fins a l’Evangeli, fins a les mateixes paraules i els fets de Jesucrist que ha estat enviat pel Pare per a la nostra salvació” i que “si Déu envia el seu Fill és perquè estima l’home, estima la vida dels homes, a qui ha destinat a ser els seus fills i aconseguir la santedat”. Recorda que “la festa de l’Anunciació del Senyor, que celebrem el dia 25 de març, és la triada per l’Església per recordar la importància del primer do de Déu, la vida, del qual es deriven els altres drets que pot gaudir tot ésser humà” i que ““acollir i cuidar la vida, do de Déu” és el lema proposat per a la celebració d’enguany”, dos verbs que “assenyalen el compromís i el repte del cristià per acceptar aquest gran regal”. Expressa que “l’Església vol defensar obstinadament el do de la vida humana des de la seva concepció fins a la seva mort natural” i que “acollir i cuidar cada vida, especialment en els moments en què la persona és més vulnerable, es converteix, en conseqüència, en signe d’obertura a tots els dons de Déu i en testimoniatge d’humanitat”. Considera que “avui més que mai els cristians hem de ser testimonis de l’Evangeli de la vida en la nostra societat i defensar aquest dret fonamental amb el nostre exemple, promoure lleis justes que salvaguardin la vida, buscar-ne una formació permanent i procurar formar les generacions més joves que malden per construir una societat veritablement humana”. Finalment, diu que “els cristians tenim el dret a parlar defensant sempre la vida”, que “estem en contra de la cultura de la mort” i que “no volem relativitzar la dignitat de la vida”.
El bisbe de Girona, Francesc Pardo, diu que “tots coneixem persones que admirem per la seva fortalesa a l’hora d’afrontar les adversitats de la vida i d’assumir les seves responsabilitats i compromisos”, com ara “la mare amb fills petits que ha quedat viuda”; “els pares que han cuidat amb amor el fill amb una «malaltia rara» fins a l’esgotament”; “els joves que sofreixen les burles dels companys perquè van a missa o es confirmen”… Expressa que “tots aquests exemples ho són de persones ben concretes amb noms i cognoms”. Afirma que “la virtut de la fortalesa es troba en la persona que està disposada a afrontar les situacions i fets dolorosos de la seva vida; en la persona que, amb coratge, assumeix les seves responsabilitats no dimitint dels seus principis; en la persona que està disposada a suportar les adversitats per una causa justa”. Manifesta que “la virtut de la fortalesa requereix sempre una certa superació de la debilitat humana i, sobretot, de la por”, que tenen valentia especial les persones que “són capaces de traspassar l’anomenada barrera de la por, per tal de retre testimoni de la veritat i la justícia” i que “per arribar a una fortalesa així la persona ha de traspassar en certa manera els propis límits i superar-se a si mateixa, corrent el risc de trobar-se en una situació ignota, el risc de ser malvista…”. Considera que “per assolir aquesta fortalesa s’ha d’estar sostingut per un gran amor a la veritat i al bé” i que “la virtut de la fortalesa camina al mateix pas que la capacitat de sacrificar-se”. Finalment, diu que l’Evangeli “exigeix una crida constant a la fortalesa” i que Jesús “ensenya que cal saber «donar la vida» per una causa justa, per la veritat, per la Justícia. En definitiva, per viure amb fe, esperança i caritat”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, recorda que “l’Església de Déu ha estat convocada a Sínode”, que s’ha obert un camí, “amb un lema “Per una Església sinodal: Comunió, participació i missió»” i que ens trobem encara en la fase diocesana. Diu que “el Sant Pare ha volgut involucrar en aquest procés sinodal tot el poble de Déu, i amb tres dimensions fonamentals: participació, escolta i discerniment” i que “ens ha recordat que «ara comencem aquest camí: bisbes i poble. Un camí de fraternitat, amor i confiança entre nosaltres»”. Expressa que “«camí» forma part de l’arrel de la paraula grega “synodos” que, «composta per la preposició “sun” i el substantiu “odos”, indica el camí que recorren junts els membres del Poble de Déu” i que “«camí sinodal» no només significa caminar junts sinó en recerca de discerniment de la voluntat de Déu”. Recorda “la importància d’aquest moment que vivim, a nivell eclesial però també del món en què vivim, i a què l’Església ha estat enviada”, així com “la importància de plantejar-nos què vol Déu de nosaltres en aquest moment”. Manifesta que “només la llum de Jesucrist pot esvair les foscors d’un món que no troba la seva orientació ni el seu sentit més enllà dels interessos egoistes i materialistes d’uns quants”. Finalment, expressa que l’objectiu del Sínode “és una emergència evangelitzadora, la situació d’un món que viu a les fosques, que no coneix la llum de Crist” i ens convida a “fer aquest camí sinodal, tots junts, com a Església diocesana de Terrassa”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “l’evangelització és responsabilitat de tot cristià”, que “cada cristià, pel fet de ser-ho, ha de ser transmissor de la fe” i que “l’arrel de l’enviament es troba al nostre baptisme”, quan “comencem a ser deixebles de Jesús”. Expressa que “és impossible haver trobat la llum i no voler-la compartir amb els altres”, que “qui té el seu cor ple de joia, la contagia als altres” i que “no es pot ser seguidor de Jesús i no explicar què s’ha experimentat”. Afirma que “cada batejat és enviat”, que “en cadascú actua la força de l’Esperit, que impulsa a evangelitzar” i que “per això, no es pot ser deixeble de Jesús sense ser alhora missioner”. Manifesta que “hem de créixer com a evangelitzadors” i que “creixerem en la mesura que visquem una experiència profunda de tracte amb Jesucrist i de relació personal amb Ell a través de l’escolta de la seva paraula, la pregària, la recepció dels sagraments i la pràctica de les virtuts, especialment la caritat”. Considera que “és important també tenir cura de la formació dels cristians, la qual ha de ser integral, és a dir, ha d’abastar tots els aspectes de la vida cristiana”, així com que “és fonamental viure el sentit de pertinença a l’Església” i que “serà important fomentar la participació de tothom a la vida i missió de l’Església, que no pot quedar en mans d’una elit clerical”. Finalment, diu que “la missió evangelitzadora no es pot postergar” i que “les imperfeccions i les deficiències que trobem no poden ser una excusa, perquè és urgent anunciar l’Evangeli”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
