Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
En el marc de la preparació del Jubileu 2025, després de l’any dedicat a la reflexió sobre els documents i a l’estudi dels fruits del Concili Vaticà II, el 2024 és l’Any de la pregària, seguint la proposta del papa Francesc. L’Any de la pregària, iniciat el diumenge 21 de gener de 2024, amb motiu del V Diumenge de la Paraula de Déu, és un any dedicat a redescobrir el gran valor i l’absoluta necessitat de la pregària a la vida personal, a la vida de l’Església i al món, un any intens d’oració, en el qual els cors es puguin obrir per rebre l’abundància de la gràcia, fent del Parenostre, la pregària que Jesús ens ensenyà, el programa de vida de cadascun dels seus deixebles.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la pregària, així com de la necessitat d’una nova cultura de l’aigua, de la Quaresma, camí de reconciliació, de l’itinerari litúrgic quaresmal vers la Pasqua, de l’Església en l’educació i dels que van marxar de l’Església desencantats.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “«no permeteu que nosaltres caiguem en la temptació» és la sisena petició del parenostre” i demana que ens fixem que “no li demanem a Déu que ens deslliuri de les temptacions, sinó que no ens hi deixi caure”. Expressa que amb aquesta pregària “el Mestre ens vol protegir de l’autosuficiència i de l’orgull, i ens vol ensenyar a ser com infants que tot ho esperen del seu Pare”. Afirma que “la temptació no ens la posa Déu, sinó que neix de les passions i els desordres del nostre cor”. Recorda que “Jesús, el Fill predilecte, també és temptat al llarg de la seva vida” i que “el Diable ataca directament la manera de fer de Déu”. Considera que “segons la mentalitat mundana, la filiació divina de Jesús ha de ser demostrada a través de signes poderosos, com ara convertir pedres en pans, deixar-se caure del temple i no patir danys, o dominar tota la terra des del poder del món” i que “curiosament Jesús té tots aquests atributs, però no a la manera del mal i de l’egoisme, sinó a la manera de Déu, és a dir, com a servei i donació de vida per amor”. Manifesta que “vençut per la clarividència del Mestre, el Diable guarda l’estratègia per a més endavant, quan pugui fer encara més mal al projecte diví” i que “torna a aparèixer a Getsemaní, quan, ja cansat i angoixat, Jesús s’enfronta al seu futur immediat, que preveu com humanament desfavorable”, un moment en el qual “Jesús només té una arma: posar tota la seva persona en mans del Pare i comprendre que l’obediència filial passa per renunciar a tot, a ell mateix, fins a l’extrem”. Es pregunta si “no serà, doncs, la confiança en Déu i l’abandó a les seves mans, l’antídot de tota temptació”. Finalment, demana que “quan resem aquesta petició, doncs, fem nostres les paraules de santa Teresa de l’Infant Jesús: «La confiança, i res més que la confiança, pot conduir-nos a l’Amor»”.
El cardenal Joan Josep Omella recorda que “ens trobem al cor de la Quaresma” i que “durant aquestes setmanes que ens acosten a la Pasqua, l’Església ens demana que preguem amb més intensitat”. Per preparar la pregària d’aquests dies, ens explica una “anècdota senzilla” d’un granger que “es va adonar que havia perdut un rellotge molt valuós a l’estable on treballava” i que “va demanar a un grup de nens que l’ajudessin a trobar-lo”. Continua la història dient que “els nens van anar entrant a l’estable d’un en un i van buscar el rellotge per tot arreu”, però que “no van aconseguir trobar-lo” i que “aleshores, un nen que transmetia una gran calma es va oferir per trobar el rellotge del granger. Va entrar a l’estable i, al cap d’uns minuts, en va sortir amb el rellotge a la mà”: “l’únic que havia fet era asseure’s a terra, en silenci, fins a sentir el tic-tac del rellotge i mirar d’on venia el so”. Afirma que “a la nostra societat no hi ha silenci, vivim envoltats de sons i de molts sorolls” i que “de vegades, encara que estiguem en silenci, tenim un soroll interior que ens desassossega”. Expressa que “necessitem el silenci per reflexionar, conèixer-nos millor a nosaltres mateixos i veure els problemes amb distància” i que “el silenci ens pot ajudar també a trobar-nos amb Déu”. Demana que “busquem algun moment diari per estar tots sols amb Déu, per escoltar la seva veu” i recorda que el profeta Elies va trobar Déu “en el murmuri d’una brisa suau”. Recorda que “el Papa ens demana que durant aquest any descobrim novament el valor de la pregària a la nostra vida i a la vida de l’Església” i ens anima a “meditar la col·lecció de catequesis del papa Francesc sobre la pregària”. Finalment, demana que “trobem durant aquests dies moments de silenci”, que ens preparem “per escoltar el murmuri de Déu” i que “Maria, mestra de pregària, ens ensenyi a acollir el missatge de Jesús i a meditar-lo al nostre cor”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “la pregària del parenostre és comunitària, en primera persona del plural”, que “el nostre Mestre ens ensenyà a adreçar-nos a Déu invocant-lo no com a Pare meu sinó com a Pare nostre” i que “ningú no pot pregar al Pare si no accepta fraternalment els altres”. Afirma que “el parenostre és una pregària de petició que expressa la nostra necessitat de Déu i dels seus dons”. Manifesta que “en l’oració que ens va ensenyar Jesús apareixen en primer lloc tres peticions que neixen d’un desig” que “brolla del fons del cor”, que “els tres desigs fets peticions tenen relació directa amb el Pare” i que “li demanem que el seu nom sigui santificat, que el seu regne vingui a nosaltres i que es faci la seva voluntat”. Expressa que “les tres peticions van seguides, sense cap conjunció, expressant la seva unitat profunda” i que “el nom de Déu, el seu regne i la seva voluntat formen un mateix desig, des de la més profunda misèria”. Considera que “qui prega amb desig té la certesa que el que demana serà realitat” i que “solament prega el qui té esperança”. Explica que “desitjar que el nom de Déu sigui santificat suposa abandonar-se en mans de Déu a fi que realitzi en nosaltres la seva obra de santificació”, que “demanar que vingui el seu regne és acceptar la primacia del Creador en la nostra existència” i que “quan resem que es faci la voluntat divina en nosaltres, entrem en els sentiments de Jesús, el qual no té cap altre aliment que fer la voluntat del Pare”. Finalment, diu que “aquest és el nostre gran repte: reconèixer la voluntat de Déu i acomplir-la aquí a la terra com es fa en el cel”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que “des de ben petits tots hem après a demanar”, però que “resulta que no hem après encara del tot a pregar”. Expressa que “pot ser perquè des del principi hem entrat en relació amb els nostres pares, amb les persones que ens estimen, i tenim confiança amb ells, però no hem après a entrar en relació amb Aquell que ens estima més que ningú en aquest món” i que “d’aquí la gran importància d’ensenyar als infants, ja des del primer moment, que hi ha algú que els estima més encara que nosaltres” i “ensenyar als infants, perquè quan arribin a ser grans no es trobin que no saben pregar”. Afirma que “pregar és l’expressió de la nostra relació amb Déu” i que “hi ha moltes maneres de pregar, molts tipus de pregària”, però que “perquè aquesta sigui autèntica, en tots els casos, hi ha uns elements comuns i necessaris”: “la consciència de qui som nosaltres i de qui és aquell a qui preguem”. Parla d’un tipus concret de pregària, de les més antigues i arrelades en la història i la tradició de la nostra fe: pregar amb els salms. Explica que “els salms venen presentats com una sèrie de poesies i càntics de diverses èpoques i autors, que amb el pas dels anys es van anar agrupant; pregàries i súpliques dirigides a Déu, unes plenes de confiança i lloança, d’altres de petició i d’angúnia, de desesperació, altres de joia i de pau, moments d’acció de gràcies i de serenitat que han estat marcats per les circumstàncies del moment”. Recorda que “”els salms van acompanyar Jesús al llarg de la seva vida” i que “l’Església segueix la tradició del poble d’Israel i els resa i canta en la Litúrgia de les Hores”. Finalment, demana que “no oblidem mai que Jesús va pregar amb els salms i que molts d’ells es refereixen a Ell mateix, el Messies” i que “no oblidem que sempre, tota pregària i també la dels salms, l’hem de fer conscients i amarats de l’amor de Déu, de l’amor que ens té, perquè ell és amor”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, recorda que “l’octubre passat, el Papa Francesc va fer pública una Carta rellevant sobre el canvi climàtic, “Laudate Deum”, on afirmava que ja tenim aquí els signes del canvi climàtic, i cada vegada són més patents”. Indica que el Papa s’adreçava de manera particular als creients, per recordar-los que “cal que assumeixin la seva responsabilitat i, entre tots, mirar de crear una nova cultura de l’ús de l’aigua” i que “és també indispensable “canviar l’estil de vida irresponsable, propi del model occidental, contaminant menys, reduint els residus, consumint amb prudència” i promovent així, una nova cultura que produirà els seus efectes a llarg termini”. Recorda que “divendres dia 2 es va fer pública una declaració dels Bisbes de Catalunya on fonamentalment constatàvem que, en no ploure suficientment ni amb regularitat i quantitat, la manca d’aigua i les restriccions afectaran moltes poblacions que veuen limitat l’ús de l’aigua per a la vida quotidiana, així com per a la indústria, la ramaderia o l’agricultura amb conseqüències greus per a tots”. Expressa que “a totes les Diòcesis de Catalunya, s’han anat fent rogatives a Déu, amb perseverança, demanant el do de la pluja” i que “novament ara els Bisbes de Catalunya conviden els cristians a intensificar aquesta petició, personalment i comunitàriament”, així com a “valorar el do preciós de l’aigua i a fer-ne un ús responsable, com una expressió més del compromís envers la conservació de la natura, portant endavant una veritable ecologia integral”. Finalment, diu que “el clam dels agricultors i ramaders així com la sequera han d’esdevenir una oportunitat per a viure més conscientment l’austeritat en l’estil de vida, el valor del sacrifici personal, la generositat de tots i sobretot la solidaritat amb els qui cuiden el camp i el bestiar, i la compartició entre les comarques i les ciutats del país”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, expressa que “únicament un cor lliure, cultivat en l’exercici constant del despreniment, i un cor capaç d’entregar-se totalment per amor, podrà reconciliar-se amb la vocació pròpia, assumir-la, estimar-la i seguir-la” i que “aquest cor s’educa en el desert”. Afirma que Déu “també està atent al que ens passa en el camí” i que “ens veu, per exemple, en els moments més difícils”. Recorda que “l’Evangeli de sant Lluc diu clarament que Jesús va ser portat per l’Esperit al desert per a ser temptat”, que “el desert i la temptació formen part del diàleg, de la crida i la resposta, que Déu manté amb nosaltres en el camí de la nostra salvació” i que “és el seu estil, la seva manera de tractar-nos… i d’estimar-nos”. Recorda també que “arribat un moment, el Pare, el mateix Esperit que el va portar al desert, el fa pujar a una muntanya, acompanyat per tres dels seus deixebles, per a “obrir-los l’horitzó”, fer-los viure la meta a la qual són cridats”, que “volia infondre’ls ànim perquè no cedissin a la temptació de defallir, d’abandonar el camí” i que “també això forma part de l’estil de tractar-nos Déu”. Explica que “els deixebles amb prou feines van entendre que això que vivien en el present era una pregustació del que s’esdevindrà en el futur”. Considera que un dels propòsits del Pare és que, “en lloc de mirar “a dalt” o només al present, visquessin ja el que passarà a la fi del camí”, però que “aquest camí cal caminar-lo i, per a això, hem de tenir clar el punt final, contemplar-lo i deixar que aquesta contemplació esperoni el nostre caminar”. Finalment, diu que “mentre caminem, des de la mirada posada en aquest futur, podrem anar discernint el que és coherent, el que “cap”, o no amb aquest final de plena comunió”.
El bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, diu que “durant cinc setmanes estem rebent una crida constant a la conversió tal com podem constatar per exemple a la llum del que demanem en l’oració col·lecta de l’inici de la missa dels cinc diumenges de Quaresma”. Explica que “en elles se’ns indica que la Quaresma l’hem de viure com un temps per a incorporar-nos i convertir-nos al misteri de la Pasqua de Crist”. Expressa que “si acudim, en efecte, a la mateixa litúrgia, ens adonarem d’allò més essencial que demanem al Senyor els cinc diumenges, expressat en les oracions col·lectes de la Missa: progressar en el coneixement del misteri de Crist (1r diumenge); que sigui purificada la nostra visió espiritual per escoltar el Fill estimat i alimentar-nos de la seva Paraula (2n diumenge); veure’ns alleujats de sentir-nos afeixugats per les nostres culpes comptant amb la gran misericòrdia de Déu (3r diumenge); afanyar-nos amb deler i amb una fe ben animosa a celebrar les festes pasquals (4t diumenge) i progressar contínuament en la caritat (5è diumenge)”. Afirma que “això és tot just només un tast de la riquesa de la litúrgia” i que “en efecte, també podríem fer un exercici semblant tot meditant, per exemple, el contingut dels prefacis per a les misses de Quaresma”. Manifesta que “l’itinerari litúrgic quaresmal vers la Pasqua val la pena de tenir-lo molt en compte i fer-lo ben nostre”. Finalment, diu que “els «temps litúrgics» continuen repetint-se, anualment, per tal que mai no deixem de ser deixebles, és a dir, «alumnes» de Jesús, Mestre i Senyor” i que “necessitem, per dir-ho així, «repetir curs» cada Quaresma, tot «progressant adequadament» bo i escoltant novament i seguint un altre cop Jesucrist vers la Pasqua”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, comunica que aquest dissabte, 24 de febrer, se celebra un congrés a Madrid promogut per la Conferència Episcopal Espanyola, amb el títol: “L’església en l’educació. Presència i compromís”, un tema “realment important en la societat d’avui i una preocupació constant de l’Església catòlica al llarg dels segles”. Informa que “els participants s’acosten al miler i representen tots els sectors educatius”. Explica que hi haurà “tres ponències principals a càrrec del cardenal José Tolentino, Prefecte del Dicasteri per a la Cultura i l’Educació; Fernando Reimers, de la Universitat de Harvard; i Consuelo Flecha, catedràtica emèrita d’Història de l’Educació de la Universitat de Sevilla”. Considera important “assenyalar la preocupació de l’Església per l’educació, i a la qual han dedicat la seva vida milers de persones mogudes per la fe en Jesucrist i per l’amor als seus germans, donant-los la possibilitat d’obrir-se a la cultura i aconseguir major autonomia i llibertat, sempre dins del respecte als altres i de l’enfortiment de la pròpia fe”. Expressa que la segona part del títol del Congrés, “Presència i compromís”, “pretén constatar la realitat a la qual opten milers de persones en l’actualitat i la constant renovació que fan les institucions perquè la seva aposta beneficiï més gent i, en conseqüència, afavoreixi la societat en general”. Manifesta que “la missió no és només fer bons professionals i esplèndids ciutadans pel futur, sinó també autèntics cristians que segueixin les petjades de Jesucrist en tots els àmbits de la seva vida personal, laboral i social”. Finalment, aconsella que “la matèria de religió, contemplada en els plans educatius, sigui triada pels pares o pels alumnes”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “en les respostes a la pregunta sobre els desafiaments que té la nostra Església de Solsona, molts heu dit que hauríem de recuperar aquelles persones que van créixer dins de l’Església, però que, per diverses raons, van patir alguna decepció i es van allunyar de la pràctica de la fe”. Expressa que “trobem a faltar persones que en un altre temps eren molt actives a les nostres parròquies, però que després van marxar-ne amb desencís i desànim”. Reconeix que “tot això ens fa sentir més petits i ens interpel·la, portant a preguntar-nos què ha passat, per què aquells que van viure amb entusiasme la seva fe, ara l’han abandonada”. Considera que “l’ambient que es respira no facilita la professió de la pròpia fe, sinó que més aviat condueix progressivament a amagar-la o, en tot cas, a viure-la de manera “light”, sense cap compromís excessiu”, que “algunes actituds i posicions de l’Església han decebut moltes persones, que esperaven una altra Església més senzilla i més fidel a l’Evangeli” i que “els escàndols de tota mena que es donen a l’Església –i especialment el tema dels abusos- provoquen la desafecció i l’allunyament de molts”. Es pregunta “què podem fer en relació amb els que van marxar” i respon que creu que “la primera cosa és viure nosaltres amb entusiasme i coherència la fe, mostrant que en aquesta Església de sants i pecadors es pot viure en el seguiment de Jesús”, que “no podem perdre mai la joia de creure” i que “és important deixar sempre la porta oberta, perquè aquells que van marxar sàpiguen que l’Església sempre serà casa seva i, si un dia decideixen entrar, trobin en nosaltres una comunitat que, malgrat les seves debilitats, vol ser fidel a l’Evangeli”. Finalment, diu que “no ens oblidem de resar perquè arribi el dia que la gràcia de l’Esperit inundi els seus cors i els atregui de nou a Crist”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
