Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la preparació per al Jubileu de l’Any Sant 2025, així com del 50è pelegrinatge a Lourdes, de sant Antoni Maria Zaccaria, d’aprendre a gaudir de les vacances, de Déu i el Cèsar, dels cossos fràgils, de mirar més enllà i de ser homes i dones habitats per Déu.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “som a l’estiu del 2023, que ens abocarà al nou curs pastoral 2023-2024” i que “per això, s’ha cregut convenient que en el Curset d’Estiu d’aquest juliol es dediquin dues jornades a preparar-nos per a l’Any Sant 2025”. Expressa que “els qui som més grans ja tenim l’experiència del jubileu propi dels anys de gràcia que l’Església ens concedeix” en el qual “hi ha uns elements propis: la indulgencia plenària, el pelegrinatge, la Porta Santa, que donen la fesomia pròpia al període jubilar”. Afirma que “el sant pare Francesc ha expressat que el seu desig per al Jubileu del 2025, després de la convulsió de la pandèmia i d’altres realitats punyents que estem vivint, és que els cristians «mantinguem encesa la flama de l’esperança que ens ha estat donada, i fem tot el possible perquè cadascú recuperi la força i la certesa de mirar el futur amb ment oberta, cor confiat i amplitud de mires»”; afirma també que “restablir un clima de confiança és un dels objectius del Papa per al pròxim Any Sant” i que, “per això, el lema que ha escollit és «Pelegrins de l’Esperança»”. Manifesta que “l’encàrrec de la preparació i desenvolupament del propvinent any jubilar l’ha fet el Sant Pare al Dicasteri de la Nova Evangelització, a fi que l’Any Sant es prepari i se celebri amb fe intensa, esperança viva i caritat operant” i que “en aquesta línia, recorda la necessitat de redescobrir les exigències de la crida universal a la participació responsable, amb la valorització dels carismes i ministeris que l’Esperit Sant no cessa de concedir per a l’edificació de l’única Església”. Finalment, comunica que “el Curset d’Estiu, en les jornades del 12 i 13 de juliol, ens il·lustrarà per a endinsar-nos una mica més en les constitucions dogmàtiques de l’últim concili universal: Lumen gentium, Sacrosantum Concilium, Dei verbum i Gaudium et spes”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, informa que és a Lourdes, al 50è pelegrinatge de l’arxidiòcesi de Tarragona, i que “aquest cop ho fem tot recordant l’any 1973, quan l’arquebisbe Josep Pont i Gol creà i instaurà l’Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes”. Recorda que “el Dr. Pont i Gol va ser l’animador de la represa dels pelegrinatges i, certament, l’impulsor de l’Hospitalitat tarragonina com l’entenem avui i com l’estem vivint aquests dies aquí a Lourdes”. Comunica que són a Lourdes “un bon grup de gent, formant un núvol de fraternitat i una passió de solidaritat pels altres”, que “formem un sol grup ple de bondat” en el qual “s’hi donen totes les condicions: confiança mútua, solidaritat, tendresa, ajuda, unió i celebració de la fe”. Fent servir les paraules del seu predecessor, el bisbe Pont i Gol, diu que “l’Hospitalitat la formen un bon grup de persones que tenen ganes de servir i acompanyar la fragilitat en el rostre, les mans, les cames i les necessitats de la nostra gent malalta, tot posant en pràctica el que la Mare de Déu va demanar a santa Bernadeta, que no és altra cosa que posar en pràctica l’Evangeli de les Benaurances”. Afirma que “fer allò que Jesús ens demana en les Benaurances és superar les possibilitats i les dificultats humanes per estimar fins a la sacietat, per estimar fins a assemblar-nos a Déu”. Manifesta que celebren el 50è pelegrinatge a Lourdes “tot compartint l’alegria d’acompanyar en la fragilitat, perquè la malaltia, com a experiència, posa en joc la totalitat de l’existència humana i té sempre per a la persona un sentit sagrat”. Finalment, diu que “acompanyar a Lourdes les persones malaltes ens fa canviar, ens fa ser persones veritables, ens invita a ser cristians autèntics, ens posa a l’escola de Jesús i ens sintonitza amb l’Evangeli de les Benaurances”.
El cardenal Joan Josep Omella parla de sant Antoni Maria Zaccaria, metge,capellà i amic dels pobres, del qual vam celebrar la seva festivitat el dia cinc de juliol passat. Diu que “Antoni Maria Zaccaria va néixer a Cremona, Itàlia, a principis del segle XVI” i que “la família era d’origen noble”, però que “ell no en va voler presumir mai”. Explica que aquest sant “sempre va tenir un amor especial pels més necessitats”, que “va estudiar medicina a Pàdua” i que “tots el recorden com un jove alegre, sensible i piadós”. Expressa que “quan va acabar els seus estudis va tornar a Cremona, la seva
ciutat natal”, que “en aquella època la pesta assolava la ciutat” i que “Antoni Maria va convertir casa seva en un petit hospital i es va entregar totalment a atendre aquella multitud de malalts que vagaven pels carrers cansats i abandonats com «ovelles sense pastor»”. Afirma que “als vint-i-sis anys, Antoni Maria va rebre del Senyor el do del sacerdoci”, que “va ser un gran apòstol”, que “va fundar l’Orde dels Clergues Regulars de Sant Pau, coneguts com a barnabites”, “clergues que portaven una intensa vida de pregària i estaven bolcats, sobretot, a l’atenció als més pobres” i que també va fundar “la Congregació de les Germanes Angèliques de Sant Pau i un moviment de laics, els Casats de Sant Pau”. Recorda que “sant Antoni Maria va morir jove, amb només trenta-sis anys”. Finalment, demana que “preguem el Senyor perquè, per intercessió de sant Antoni Maria Zaccaria, ens converteixi en apòstols enamorats de Crist, que serveixin amb amor els seus germans i germanes” i que “agraïm la gran labor que els barnabites han fet i fan a la nostra diòcesi”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que “el ritme vital canvia durant els mesos de juliol i agost” i que “feliços els qui sabran preparar-los i gaudir-los de forma sana i joiosa, amb veritable sentit cristià”. Recorda que “també Jesús cercava moments de descans i de conversa amb els apòstols”. Afirma que “les vacances han de ser un temps per al descans, de canvi d’activitat, de dormir més, de canviar de ritmes i trobar temps per a allò que ens agrada”, que “han de ser un temps per a trobar-se un mateix, pensar i reflexionar” i que han de ser un “temps per a escoltar Déu, cercar el recés i la quietud”. Expressa que “és temps per a dedicar-se més a les persones amb qui convivim tot l’any, conèixer-les més a fons, retrobar les arrels en els pobles dels propis orígens”, que és “temps per a agrair l’amor de la família i l’amistat dels qui ens estimen” i “temps per a noves amistats”. Manifesta que “és temps per a retrobar la bellesa de la creació, la natura, les muntanyes, el mar” i “elevar l’acció de gràcies perquè Déu ha fet totes les coses belles i harmonioses”, així com “per a descobrir una bona lectura, una bona música, un nou museu, un nou racó de la meva ciutat”, “dedicar-se al servei dels altres, a colònies i campaments, cuidant un malalt o un avi, acostant-nos a persones i llocs que reclamen la nostra solidaritat” i “enfortir la fe, la confiança en Déu Pare del cel, que té cura de nosaltres i ens estima amb la seva incansable misericòrdia”. Finalment, diu que “les vacances no poden ser un parèntesi evasiu de la nostra vida real, ni tampoc un viure sense normes, ni un temps de disbauxa o de despeses luxoses, ni uns dies d’irresponsabilitat”, sinó que “han de ser un temps que ajudi la nostra coherència personal cristiana, viscut amb autenticitat i sempre amb la referència a Déu i al pròxim”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “no podem deixar de banda la mirada sobre el món de la política, encara que sembli un exercici complex, principalment quan cal prendre decisions importants que afecten l’exercici del poder, com és el cas de les eleccions democràtiques”. Demana que “no oblidem que, com ens ha recordat el magisteri dels papes recents, la política mereix l’estima d’un dels més valuosos serveis que una persona pot prestar a la societat: és exercici de caritat social”. Afirma que “aquesta mirada al món del poder polític mai no ha faltat a l’Església, des dels mateixos començaments” i que “sempre va pesar molt la màxima de Jesús: “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu””, “paraules alliberadores, principi de secularitat, en el sentit d’autonomia de les realitats temporals”. Considera que “una altra cosa era si aquest poder s’entengués com a “teocràcia”, és a dir, quan el propi poder es presenta com avalat per l’autoritat divina, i adornat amb les seves propietats” i que “és en aquests casos quan els cristians van seguir aquella màxima que va sortir dels llavis de Pere i Joan en respondre a les pretensions del Sanedrí”, “una màxima que va ser present en el fons de tots els successos martirials de la història: “Cal obeir Déu abans que els homes””. Manifesta que el fet que “Déu Pare estigui per damunt de tots nosaltres, de tots els poders, en primer lloc, és alliberador, perquè Déu és saviesa i amor, veritat i llibertat”, però que, a més, “és il·luminador del món i de la història”. Finalment, diu que “en el moment de votar coincideixen en el cristià dos pensaments aparentment contradictoris: ha de triar el projecte polític més pròxim al Regne de Déu i alhora està convençut que no pot demanar un projecte polític que encarni aquest Regne, ni en el contingut de les seves propostes, ni en les formes o els mètodes” i que “per a això té l’ajuda de la Doctrina Social de l’Església, que és la llum de l’Evangeli sobre les realitats socials i polítiques”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, expressa que “en aquestes setmanes d’estiu sembla un sarcasme parlar dels cossos més fràgils que habiten i ens acompanyen diàriament”, perquè “l’estiu és propici per comentar situacions plaents de platges i muntanyes”. Afirma que “sembla una dissonància parlar de fragilitat i absència de bellesa”, però que “ho fem perquè tots acceptem i sabem que el cos és una part del tot, de la persona, i que la dimensió emocional i espiritual és un component indispensable per a la seva definició”. Considera que “una part és la visible i l’altra s’intueix després d’una impressió per les respostes del subjecte o per un informe tècnic” i que “per això no es pot limitar la definició de la persona a l’aspecte extern”. Manifesta que “hi ha una certesa, que no admet cap discussió: tot ésser humà té la mateixa dignitat en la consideració i el tracte, i no hi ha diferències entre uns éssers humans i uns altres per raó del seu origen, ètnia, condició social o cultural”. Recorda que “els cristians diem que, en haver estat creats a imatge i semblança de Déu, no existeix una precedència o jerarquia social que exalti un grup o el denigri fins a l’anihilació” i que “tots som iguals davant del Creador i mereixem el mateix respecte”. Tot això ho diu després de “comprovar, un any més, l’atenció afectuosa que reben els malalts que peregrinen a Lourdes”. Comenta que “els seus cossos, amb molts anys i marques en els rostres, no són agradables de veure”, però que “són estimats i tractats com a germans”. Finalment, recorda que “els cristians, que coneixem la preferència de Jesucrist pels malalts, pobres i exclosos, estem obligats a no fer cap mena de distinció entre germans” i que “hem rebut l’amor de Déu que ens impulsa a estimar els altres de manera permanent” i agraeix “les moltes persones que tenen el coratge de cuidar i curar els altres”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que “hi ha persones que es consideren molt desgraciades” i que “és veritat que hi ha situacions desgraciades a la vida, algunes molt greus”, però que voldria referir-se “ara a aquelles persones que no saben afrontar una dificultat, una contradicció; persones que, quan les coses no surten com havien pensat, sovint trenquen els seus compromisos, es fan enrere, o bé es lamenten i es consideren els més desgraciats de l’univers”. Afirma que “són persones, que podem ser també nosaltres mateixos, persones que viuen centrades en el seu problema, tancades en elles mateixes”. Expressa que humanament parlant, a aquestes persones, “els convidaria a mirar més enllà de si mateixos, més enllà de la seva realitat i del seu problema” i que “els diria encara que miressin més enllà de si mateixos per obrir-se als altres, i veure quants n’hi ha de patiments en el món, i de sofriments molt més grans que els seus”. Recorda que “Jesús mateix ho diu també a l’evangeli” i que “repeteix de diverses maneres, que no hem de tenir por, que hem de confiar en Ell, que hem de tenir més fe”. Considera que “hi ha una poesia força coneguda que ens pot ajudar també en aquest sentit, un fragment de l’obra “La vida és somni”, de Calderón de Barca, que diu així: “Diuen d’un savi que un dia tan pobre i míser estava, que només se sustentava d’unes herbes que collia. N’hi haurà un altre, entre si deia, més trist i pobre que jo?; i quan el rostre va girar va trobar la resposta, veient que un altre savi anava agafant les herbes que ell anava llançant”. Finalment, diu que “més clara és l’afirmació de Jesús a l’evangeli: “Vosaltres busqueu primer el Regne de Déu i fer el que ell vol, i tot això us ho donarà de més a més” (Mt 6,33)”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, conclou les seves reflexions sobre “la idea de Déu, que nosaltres proclamem i transmetem, subratllant una cosa que ja sabem: és tan important el nostre discurs sobre Déu com ho és el testimoniatge d’una vida viscuda a la llum de Déu”. Expressa que “l’evangelització exigeix de nosaltres ser homes i dones molt plens de Déu” i que “només si vivim bolcats completament a Déu, podrem convèncer un món que s’ha allunyat d’Ell perquè no el coneix de debò”. Afirma que “per això, Déu ha d’ocupar el centre de la nostra vida, és a dir, omplir tot el nostre pensament, la nostra voluntat i els nostres desitjos”, que “Déu ha d’omplir cada minut del nostre dia, ocupant el nostre pensament i el nostre ésser”, que “Déu ha d’estar també al centre de la nostra voluntat, estimant-lo amb tot el nostre ésser i estimant totes les criatures des de Déu” i que “Déu és la bellesa sense límits; no la bellesa superficial que atordeix la mirada, sinó l’autèntica, que obre el cor a la nostàlgia, al desig profund de sortir d’un mateix”. Considera que “només Déu mereix ocupar el centre de la nostra vida”. Finalment, diu que està convençut que, “si deixem que Ell ompli completament la nostra ànima, si som homes i dones habitats per Déu, trobarem una felicitat indescriptible i llavors, a través de la senzillesa de la nostra vida, el farem present a les persones que tractin amb nosaltres”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
