Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Diumenge de Rams, o de la Passió del Senyor, comença la Setmana Santa, en la qual l’Església ens convida a contemplar i commemorar la passió, mort i resurrecció de Crist.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la Setmana Santa, així com de l’esperança.
L’arquebisbe de Barcelona, cardenal Joan Josep Omella, diu que els ritus de la celebració de Diumenge de Rams “recullen el goig amb què el poble esperava el Messies, però també reflecteixen l’inici del drama que va viure Jesús”, ja que “en aquest dia recordem el començament de la seva Passió, mort i resurrecció”. Inspirant-se en algunes homilies del papa Francesc, comparteix algunes reflexions que “ens ajudaran a acompanyar Jesucrist en aquests moments tan decisius per a la seva vida i per a la vida de l’Església”. Afirma que el text de l’Evangeli que es proclama “és el de la Passió segons sant Lluc”, que “és un text llarg en el qual podem reflexionar sobre l’actitud de les persones que es van trobar amb Jesús durant la seva Passió i mort” i que “el Papa ens demana que llegim el text amb atenció, ens situem en l’escena i ens preguntem: «Qui soc jo davant Jesús?»”. Finalment, demana que durant aquesta setmana “acompanyem Jesús en el camí de la seva Passió, mort i resurrecció” i que ens deixem “afectar per la darrera i definitiva manifestació d’amor de Déu per cadascun de nosaltres”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan-Enric Vives, demana que diumenge de Passió, quan festegem que la Vida ha triomfat sobre la mort, ens deixem atreure per la persona de Jesucrist, tan immensa, tan gran, tan misteriosa, i que “sortim a rebre’l”. Expressa que “de nou Jesucrist s’apropa a cadascun de nosaltres amb el més misteriós de la seva vida: la seva Passió i la seva Mort a la Creu” i ens anima a “acollir la persona de Jesús crucificat i abandonat, model exemplar d’amor als germans”. Afirma que “Ell es fa seus els nostres sofriments i els omple de llum i de sentit”, perquè “Jesús revela amb la seva mort que sofrir amb amor és vèncer, i que donar la vida per amor és regnar”, “significa viure-la amb autenticitat, amb sentit”. Considera que “ningú fora de Jesús no va estimar tant ni tan bojament, carregant sobre seu els nostres pecats, guarint les nostres ferides i obrint-nos el camí de l’esperança i de la vida per sempre” i que “només vivint així, com Ell, s’és feliç”. Finalment, diu que l’Església ens continua dient que “Jesucrist viu, que està molt a prop de cadascun de nosaltres, i que fa possible poder estimar com Ell, amb la seva gràcia”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “els cristians ens disposem a recórrer els dies de la passió i mort de Jesucrist, per acompanyar-lo en la seva resurrecció” i que “en aquest recorregut pren relleu la creu, el cruel instrument de suplici que aplicava l’Imperi romà als condemnats pel delicte de lesa majestat”. Expressa que els cristians, contemplem la creu “no sols com a instrument de tortura, sinó sobretot com l’arbre del qual ens ha vingut la vida”. Afirma que nosaltres “mirant la creu de Crist la saludem dient: O crux, ave, spes unica (Ave, oh creu, única esperança)”. Considera que “portats per la intuïció del Jubileu, som convidats a contemplar la creu del Crist com a única esperança nostra”. Manifesta que “la imatge de l’àncora en forma de creu és suggestiva per a comprendre l’estabilitat i seguretat que posseïm si posem la mirada en la creu redemptora, encara que sigui enmig de les tempestes de la vida”. Finalment, diu que “hem de tenir la certesa que les contrarietats en el camí de la vida mai no podran prevaldre sobre l’esperança posada en Crist”.
El bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, recorda que “Diumenge de Rams, Crist entra triomfant i gloriós a Jerusalem”, muntat en un pollí, que “celebrem, al mateix temps, l’anunci de la seva Passió” i que “ho fem en l’Any Sant de l’Esperança, per a perpetuar que l’amor més gran surt pels nostres carrers per a recordar-nos quant beneït és el qui ve en nom del Senyor”. Afirma que Jesús “no ambiciona or, ni plata, ni grans fortunes, sinó que ve revestit de senzillesa, perquè la seva riquesa no habita en nimietats materials, sinó en el tresor del seu cor” i que “l’idioma de Jesús és el de la humilitat i la seva autoritat no es regeix per les regles d’aquest món”. Convida “tots els diocesans, tant d’arrel com d’adopció, a viure una Setmana veritablement Santa, de trobada amb el Senyor, seguint els seus passos des d’aquesta entrada a Jerusalem, passant per la Passió, fins al Diumenge de Resurrecció”. Finalment, demana que “siguem signes d’esperança, a imatge i semblança de Jesús, escampant llavors de pietat en aquests llocs amagats on el dolor anhela una paraula de consol”, ja que “només així, podran dir, també, de nosaltres: Beneït el qui ve en nom del Senyor!”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que des d’un punt de vista litúrgic la Setmana Santa “es considera la setmana central de l’any, amb el Diumenge de Pasqua com l’eix al voltant del qual gira tota la vida cristiana anual”. Expressa que “avui encara la nostra cultura occidental recull una llarga i rica tradició que protagonitzen les confraries i germandats, que participen i actuen en els moments impactants del trajecte dolorós i gloriós de Jesús”. Afirma que “els confrares també s’identifiquen amb la imatge que porten en les processons i activitats corporatives” i que “se senten, a més, orgullosos de pertànyer a una associació de fidels com són les confraries”. Considera que l’expressió popular de la fe “exigeix uns preparatius especials que comencen en la dimensió interior de qualsevol participant fins a l’organització externa dels diferents actes corporatius”. Finalment, diu que “tant els confrares, com els simpatitzants i els assistents queden satisfets per la magnífica organització i l’exquisida cura en la preparació, cosa que interpel·la, exigeix i compromet a tots els altres”.
El bisbe de Girona, fra Octavi Vilà, diu que “la joia que prové de la fe no es pot amagar” i que “aquell diumenge la multitud enfervorida sortí als carrers i a les places de Jerusalem convençuda que el fill de David havia arribat”. Expressa que “entre els crits d’eufòria del diumenge i els crits d’odi del divendres hi ha molt poc espai de temps” i que “un rei aclamat, esdevé tot seguit un malfactor abandonat de tothom, que mor d’una manera ignominiosa”. Reconeix que “en la realitat de Déu, no tot és com sembla”, que “les aclamacions del diumenge no són creïbles, l’abandó del divendres no és tal”, que “la veritat la tindrem a l’albada del següent diumenge, quan de manera discreta la tomba quedarà buida” i que “a partir d’aquí, caldrà veure-hi amb els ulls de la fe”. Considera que “la gran lliçó d’aquests dies no és la compassió davant d’un Crist vexat i torturat”, sinó que és “reconèixer el seu rostre en el sense llar, en l’immigrant rebutjat, en el pres o l’exiliat per tants motius”. Finalment, diu que “Déu és amor, però ens cal dedicar-li temps, reconèixer-lo en el rostre de l’altre”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, vol “tenir una mirada des de l’esperança sobre aquestes celebracions centrals en la vida de l’Església i que ens acompanyen en la nostra cultura i la nostra societat”. Diu que el Diumenge de Rams “la gent aclama Jesús com el Messies, el Senyor que entra a la ciutat per alliberar el seu poble” i expressa que “d’alguna manera aquest fet fa rebrotar i desvetlla l’esperança en un poble que vivia en l’expectació i esperava i anhelava el seu alliberament”. Expressa que “l’esperança d’aquell poble que aclamà Jesús es tornarà un crit de dolor quan el Divendres Sant recordem que van clamar tot dient: Crucifiqueu-lo”. Afirma que l’esperança cristiana “no parteix de nosaltres, sinó de l’amor de Déu”, d’un amor que “es mostrarà en el servei i el rentament dels peus dels seus deixebles”, un amor que “esdevé perdó i misericòrdia davant la debilitat i feblesa humana”, “un amor en definitiva que és més fort que la mort”. Finalment, ens convida a contemplar la veritable esperança fundada en l’amor de Déu.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “el nostre Papa ha volgut que el signe del Jubileu de l’Esperança fos la creu” i que “per això, quan vam inaugurar el Jubileu, vam fer una processó des de l’església del Cor de Maria de Solsona fins a la Catedral, seguint la creu de Crist, que va quedar instal·lada a l’altar, com a signe d’aquest any sant”. Recorda que a l’entrada de la Catedral, va alçar la creu i va repetir una antiga antífona: “Salve, creu de Crist, única esperança” i que “com diu el Papa a la Butlla de convocatòria de l’Any Sant, l’esperança neix de l’amor i es fonamenta en l’amor que brolla del Cor de Jesús traspassat a la creu”. Afirma que “la creu és el “no” definitiu i irreversible de Déu a la violència, a la injustícia, a l’odi, a la mentida, a tot allò que anomenem “mal”” i que “alhora, és el “si” de Déu a l’amor, la veritat i el bé”. Finalment, demana que, durant la Setmana Santa, “elevem la nostra mirada a la creu de Crist, demanant que ens faci sentir els batecs del seu amor cap a nosaltres” i que “la llum i la força que provenen de la creu omplin la nostra vida d’esperança”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, fra Xabier Gómez, diu que “les eucaristies de diumenge a Brians acaben amb un cant a l’esperança: Ajuda’m a caminar, amb tu aniré sobre les ones del mar i cantaré qui ets Tu… Tu ets Jesús, el meu Déu, el meu bé, la meva llibertat”. Expressa que “l’esperança cristiana es fonamenta en el Déu de Jesús, de qui Benet XVI deia que és el Déu “que té un rostre humà i que ens ha estimat fins a l’extrem, a cadascun en particular i a la humanitat en el seu conjunt””, un Déu que “en Jesús ve, i no en una visita de cortesia, de passada”, sinó que “ve per quedar-se”. Afirma que “malgrat tantes ferides i dolors, Déu vol fer un món millor amb el nostre treball i la nostra solidaritat”, “no rearmar-lo amb venjança i violències, sinó re-estimar-lo i desarmar-lo amb el perdó, que serà inaudit en la creu del Divendres Sant”. Considera que Déu “ve per regalar-nos la seva força, el seu Esperit, el seu projecte de vida i salvació” i que “ho va fer definitivament en la Pasqua de Crist, i ho ha seguit fent en moltes ocasions”. Finalment, diu que podem confiar i esperar en un Déu així.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, vol parlar de l’esperança inspirant-se lliurement en El pòrtic del misteri de la segona virtut, poema de Charles Péguy. Expressa que l’esperança és “confiar en un futur millor tot i les moltíssimes decepcions viscudes en el passat i en el present”, que “és no avergonyir-se de no perdre la il·lusió, tot i sabent que podem ser titllats d’il·lusos” i que “l’esperança demana una innocència del cor: és la capacitat de saber descobrir aquest racó d’innocència en nosaltres mateixos i en el cor dels altres”. Afirma que, segons Péguy, “la fe és una esposa fidel”, que “la caritat és una mare sol·lícita” i que “l’esperança és una nena petita que camina de la mà de les seves dues germanes grans”, però que “les fa avançar”. Considera que l’esperança “sempre mira endavant”, “perquè «ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és bo per al Regne de Déu»”. Finalment, diu que “la petita esperança no té encara forces per a sostenir l’arada, però agafa de la mà les seves dues germanes, la fe anquilosada i la caritat desorientada, i les empeny cap endavant” i que “així, és ella qui anima la fe i regeix la caritat”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
