Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Els propers dies 1 i 2 de novembre, l’Església celebra la solemnitat de Tots Sants i la commemoració de tots els fidels difunts, respectivament, dues celebracions importants en el cicle anual de la litúrgia i que estan fortament arrelades en el poble cristià. Són dues jornades molt significatives que ens ajuden a contemplar i aprofundir en el misteri de la comunió dels sants, a recordar la vocació universal a la santedat i a elevar la nostra pregària pels fidels difunts a la llum de la paraula de Déu, amb l’esperança que un dia ens reunirem amb ells a la casa del Pare i fruirem per sempre de la pau i l’amor.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la solemnitat de Tots Sants i la commemoració de tots els fidels difunts, així com de drets i deures, de la propera visita ad limina apostolorum i del Sínode dels bisbes.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, recorda que durant la processó d’entrada de l’Eucaristia estacional a la Catedral, fa quinze dies, quan van iniciar la fase del Sínode, anaven cantant les lletanies dels sants, invocaven “aquells i aquelles que són també membres de l’Església, els més grans, perquè des del cel ens acompanyessin, ens ajudessin i ens protegissin”. Expressa que els sants “ens aporten el perdó dels pecats, l’augment de gràcia i el premi de la vida eterna” i que “ens fan arribar la gran veritat: que és possible la santedat en tots els estats de vida i en tota circumstància”. Recorda que el papa Francesc afirma que “hi ha cinc grans manifestacions de la santedat: la paciència i la mansuetud; l’alegria i el bon humor; l’audàcia, l’entusiasme, parlar amb llibertat i tenir zel apostòlic i evangelitzador; ajudar i deixar-se ajudar; i estar del tot units a Déu per l’oració i l’adoració del Senyor”. Manifesta que “la festa de Tots Sants ens porta a desitjar ser més amics de Jesús i a estar-li units, com ho foren els sants i les santes de Déu, exemplars testimonis de fe i amor en les diferents èpoques en què van viure”. Demana que ens alegrem “per la festa de Tots els Sants” i que “no la confonguem amb el dia dels difunts, que se celebra litúrgicament l’endemà”. Finalment, recorda que “el dia 1 cantem la glòria que ja posseeixen els germans que han viscut les benaurances” i prega que els lloem i que els demanem que “ens acompanyin i protegeixin, i que un dia ens rebin a la glòria”.
El bisbe de Vic i administrador apostòlic de Solsona, Romà Casanova, diu que “en una societat on predomina la visió immanentista, sense horitzons oberts ni futur al davant, els cristians tenim la gosadia de professar la nostra fe en Crist, mort i ressuscitat” i que “el súmmum de la nostra gosadia cristiana és el fet de professar, des de la nostra fe, la resurrecció dels morts”. Expressa que, posant la confiança en Déu, “sabem que els nostres pobres cossos, que són enterrats en la debilitat, ressuscitaran el darrer dia, quan Crist es manifesti, ple de glòria i de majestat, als ulls de tothom”. Afirma que “no hi ha res que pugui destruir la certesa d’una vida plena per al qui creu en Crist, ni la mateixa mort, la nostra primera enemiga, perquè el seu reialme ha estat derrotat”. Manifesta que “aquesta gran esperança és la que dona alè en les lluites de cada dia als deixebles de Crist de tots els llocs i de tots els temps” i que “encara que no ho sembli, aquesta esperança és la font de l’autèntica llibertat”. Exclama “que n’és, d’important, per als nostres coetanis que manquen d’esperança, d’horitzons, de futur, que puguin trobar en nosaltres, en la nostra manera de comportar-nos i d’afrontar els entrebancs de l’existència, quelcom diferent del que propaga el pensament avui dominant!”. Finalment, diu que “les nostres comunitats cristianes, les nostres famílies, cada un de nosaltres hem de professar amb coherència la nostra fe” i que “hem de ser coherents perquè, quan molts cerquin el sentit de la seva existència, trobin en nosaltres la flama encesa de la fe en Crist que ha vençut el pecat, el sense-sentit, la buidor, la tristesa, la mort”.
El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, diu que “la celebració de la solemnitat de Tots Sants i la commemoració dels fidels difunts ens porten a recordar d’una manera especial a tantes persones que han passat per les nostres vides i que ja no estan entre nosaltres” i que “aquest record ens mou a visitar els cementiris on reposen les seues despulles, com a signe de veneració i respecte”. Afirma que “per als creients, el seu record ha d’estar impregnat d’un sentiment d’agraïment a Déu i, per tant, ha de transformar-se en oració” i que el record i oració “no tenen com a finalitat alimentar el dolor, sinó ajudar-nos a créixer en la fe en la resurrecció i en l’esperança en la Vida Eterna”. Recorda que “l’experiència de la mort és l’horitzó de la vida de tot ésser humà” i que “tots l’haurem d’afrontar, encara que no sapiguem com ni quan”. Reconeix que “la fe ens obre una finestra a l’esperança”, que “qui ha conegut l’amor de Déu i ha cregut en eixe amor no dubta de la seua voluntat de salvació per a tots els homes, ni de la seua misericòrdia” i que “confiem que els nostres germans, que als nostres ulls han mort, viuen ja per a Déu”. Manifesta que “la Vida Eterna no és un premi de consolació”, sinó que “per a un cristià és la vertadera meta de la vida temporal, allò pel que ha d’esforçar-se i lluitar”. Expressa que “el testimoniatge dels màrtirs és un model d’esperança per a tots” i que “aquesta esperança té un fonament: la nostra fe en Crist, el primer sofrent i el primer ressuscitat”. Finalment, demana que “recordem els nostres germans de tal manera que la fe ens porte a veure’ls units a Crist”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, recorda que l’1 de novembre “és la festa de Tots Sants, d’aquells que l’Església ha declarat oficialment com a tals, encara que és conscient que són molts més els qui van passar per aquest món tractant de viure l’esperit de les benaurances i gaudiran, després de la seva mort, de la glòria de Déu”. Recorda també que “tenim un profund respecte a tots els difunts” i que “s’ha instituït el dia 2 de novembre per recordar-los i pregar per ells”. Expressa que “quan a l’Església commemorem el dia de Tots els Sants, estem celebrant el triomf definitiu, al costat de Déu, de tots aquells que van tractar de viure d’acord amb l’evangeli”, “tots molt pròxims a nosaltres i que van participar dels nostres costums, dificultats, alegries i afectes”, per als quals “va comptar molt la fe en Jesucrist del qual no en van voler prescindir mai”. Afirma que “en aquest dia celebrem, doncs, el triomf definitiu al costat del Pare d’aquesta multitud incomptable d’homes i dones que en la seva vida van fer del seguiment de Jesús la seva meta, el seu objectiu principal i la seva norma de vida més important” i que “ells són avui per a nosaltres, els que encara peregrinem per aquest món, un veritable exemple, un model i un autèntic testimoniatge a seguir”. Finalment, diu que “els sants ens ensenyen que és possible el triomf del que Jesucrist, el Sant sobre tots els sants, ens encomanava per a la nostra vida”, que “és festa d’alegria i d’esperança” i que “hem de treballar per no caure mai en la temptació de la impossibilitat i l’abandó” i ens convida a reconèixer “l’esforç dels sants que ens van precedir”.
El bisbe de Girona, Francesc Pardo, diu que la festa de Tots Sants i la commemoració de tots els fidels difunts “ens poden ajudar a creure en la destinació de les persones que han constituït la nostra humanitat, i també la nostra destinació i el terme de la vida humana”, que és la vida eterna, “la felicitat en plenitud en Déu”. Recorda que l’Església, en la festa de Tots Sants, “ens proposa la proclamació de les benaurances, de la veritable felicitat segons Jesús”. Afirma que “se’ns convida a contemplar les benaurances com a compromís de Déu amb la humanitat”, que les benaurances “manifesten l’experiència de Jesús mateix”, ja que “Ell és el pobre, Ell és el compassiu, el net de cor…”, que manifesten també “el compromís de Déu envers aquelles persones que viuen en situacions que humanament, per si mateixes, potser no són motiu de felicitat” i que “proposen alhora una dimensió que cal subratllar: la recompensa dels qui exerceixen misericòrdia envers tots els que hi són esmentats”. Expressa que “no cal fruir de grans riqueses ni de tots els béns per ser feliç”, que “no cal triomfar ni sortir a les notícies ni a les xarxes socials per ser feliç” i que “fins i tot quan et mirin com si fossis d’una espècie estranya i d’alguna manera et marginin per ser de Jesús… seràs feliç”. Manifesta que “les benaurances ens recorden que el millor tresor de la història humana, la seva vessant més positiva, és la multitud d’homes i dones, joves, infants de totes les races i cultures que, d’una manera o d’altra, les han viscudes” i que “per això han estat i són feliços, benaurats, que és precisament la proclama evangèlica de Jesús”. Finalment, diu que “ser feliç segons Déu és ser sant” i que “per això celebrem tots els sants, els del santoral de l’Església i els del santoral de Déu”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, recorda que “la persistent pandèmia ha obligat les autoritats sanitàries a restringir la mobilitat de les persones per a protegir el dret a la salut de la col·lectivitat” i que “aquesta decisió ha comportat que els ciutadans veiessin retallats alguns drets considerats fonamentals”. Comenta que en els innombrables debats i opinions que s’han exposat l’han sorprès dues coses: “que es parli només de drets i gairebé mai no es parli de deures, com si els drets fossin il·limitats” i que “quan es parla de drets, només es parli dels drets d’uns ciutadans i no dels drets de tots els ciutadans”. Expressa que “quan l’exercici dels meus drets interfereix en l’exercici dels drets legítims dels altres, preval el respecte al dret dels altres enfront del meu dret” i que “això és el que, teòricament, ordena la llei en una societat”. Afirma que “els drets, per tant, són la base de la convivència democràtica, però només són una cara de la moneda” perquè “un dret només té sentit si va acompanyat intrínsecament d’un deure”. Considera que “fins que no assumim que els deures són més importants que els drets, la nostra convivència ciutadana s’anirà fent cada vegada més inviable”. Recorda que “aquests mesos s’ha parlat de no restringir drets fonamentals dels individus, en aquest cas la mobilitat i la vida social”, que “tant una com l’altra són fonamentals per a la convivència democràtica”, però es pregunta “¿no ho són també el descans i el silenci? Qui protegeix aquests drets fonamentals als qui no els poden gaudir?”. Finalment, diu que “hi ha molts dèficits en la concepció de les nostres llibertats que van en detriment de la convivència” i que “una llibertat només és llibertat quan és limitada i respecta les llibertats dels altres”.
El cardenal Joan Josep Omella comunica que els bisbes de les províncies eclesiàstiques de Tarragona i de Barcelona faran “la tradicional visita ad limina apostolorum del 15 al 19 de gener del 2022”, una visita que “els bisbes de l’Església catòlica solen fer a Roma cada cinc anys amb l’objectiu de venerar els sepulcres dels sants apòstols Pere i Pau, i de ser rebuts pel Papa, a qui es presenta un informe sobre l’estat de cada diòcesi”. Recorda que la darrera visita es va fer el 2014 i que “els bisbes de les diòcesis amb seu a Catalunya van ser rebuts el 7 de març del 2014 pel papa Francesc, que aleshores estava en el seu primer any de pontificat”. Informa que “videre Petrum és una expressió llatina que indica el sentit d’aquesta trobada a Roma” i que “anem a «veure Pere», el «primer» dels apòstols”, “a pregar davant el seu sepulcre a la basílica vaticana, a veure’l i a escoltar-lo en la persona del seu actual successor a la seu romana”. Afirma que la visita ad limina se’ns presenta així com allò que ha de ser, “un pelegrinatge de comunió amb el Sant Pare i també un agermanament amb la comunitat cristiana de Roma”, així com que “és una visita fraterna i encoratjadora a la comunitat dels temps apostòlics i de les catacumbes, amb un gran nombre de testimonis de fe, i a la comunitat cristiana de l’actual ciutat i diòcesi romana”. Finalment, prega que “ens vulgueu acompanyar amb les vostres pregàries en aquest pelegrinatge de fe i de comunió” i expressa que “tant de bo que, després d’aquesta visita, puguem impulsar més la labor missionera a les nostres comunitats amb la força de l’Esperit Sant, ànima de tota evangelització”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “quan parlem de “Sínode” fem servir sovint la paraula “nosaltres”” i que “Sínode universal vol dir, el camí que fa tota l’Església donant presència, veu i col·laboració a tots els seus membres, de qualsevol cultura, condició social, tradició, mentalitat, situació o responsabilitat al Poble de Déu”. Es pregunta “qui és membre de l’Església, perquè li reconeguem presència, veu, participació” i, també, “a qui hem d’escoltar?”. Recorda que “el Catecisme de l’Església Catòlica diu que és membre de l’Església el qui té fe en Jesucrist i es bateja”, però que Jesús va dir “qui no està contra nosaltres (encara que no vingui amb nosaltres), està amb nosaltres” i també, “qui no està amb mi, està contra mi”. Expressa que “l’essencial és estar amb Ell” i que cal que “acceptem, doncs, que Jesucrist i el seu Esperit siguin absolutament lliures i no se subjectin a la llista “oficial””. Afirma que la sinodalitat és “la participació orgànica de tots els que estan amb Crist, en la marxa de l’Església” i que, segons això, farà cas “gustosament a la paraula i al consell, per exemple, d’un Carles de Foucauld, de la Gna. Teresa de Calcuta o del Cardenal Newman (per citar testimonis diversos), no perquè siguin més intel·ligents, savis, hàbils o poderosos”, sinó perquè hi veu “presència de Crist” i descobreix en ells “la manera de pensar, els criteris de vida, la manera d’estimar, propis de Crist, és a dir, del seu Esperit”. Es pregunta si “podria donar-se aquest Esperit en persones fora dels límits visibles de l’Església” i respon que “és possible”, però que “qui s’ha convertit a Crist, confronta la seva vida cada dia amb la seva i s’esforça per ser conseqüent, sempre serà per a nosaltres un ressò fiable de l’Esperit”, un “veritable mestre – testimoni, a qui cal escoltar”.
L’administrador diocesà de Terrassa, Salvador Cristau, recorda que dissabte 23 d’octubre, en el marc de les Jornades Transmet, “va començar a la nostra diòcesi de Terrassa la fase diocesana d’un nou Sínode que el Sant Pare Francesc ha convocat per al mes d’octubre de 2023”. Recorda també que Sínode “significa “caminar junts”” i que es tracta d’un organisme de l’Església “nascut del Concili Vaticà II”, “instituït pel Papa sant Pau VI”, “concebut com a instrument per manifestar la comunió de tots els bisbes de l’Església amb el Romà Pontífex i entre si; i també per a expressar la participació del col·legi episcopal i de cada un dels bisbes en el govern pastoral de tota l’Església”. Afirma que el Papa ha convocat un Sínode per escoltar la veu dels bisbes de tot el món sobre “caminar junts cap una Església sinodal i a la llum de tres aspectes que proposa el seu lema: comunió, participació i missió”, tres aspectes que “expressen el sentit d’aquest sínode i del camí que estem cridats a fer a les diverses diòcesis del món”. Manifesta que “comunió vol dir que l’Església haurà de fer un camí no només junts sinó units en els nostres cors”, que “participació significa que tots els batejats formem part de l´Església i tots per tant en som responsables, i en aquest sentit haurem de pregar junts, reflexionar junts i treballar conjuntament” i que “missió ens recorda que som enviats al món a portar la nova vida que Jesucrist ens ha obtingut, la salvació del món”. Finalment, diu que «caminar junts» “és el que millor manifesta la naturalesa de l’Església com a Poble de Déu pelegrí i missioner” i demana que “comencem aquest camí amb el desig i l’esperança que la voluntat d’amor de Déu per a la seva Església es faci present en nosaltres”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
