Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de l’almoina, així com de la correcció fraternal, de la conversió de Carles de Foucauld, del desert transformat, de les paraules de Jesús des de la creu, de la propera Setmana Santa, de la virtut de la temprança, de remar a contracorrent i de la participació dels laics.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que “la Quaresma reclama una mirada atenta i un compromís sempre renovat envers els més pobres i vulnerables”. Afirma que “si la Quaresma és moment de descobrir la misericòrdia de Déu és perquè també nosaltres esdevinguem més misericordiosos”, que “la pregària ens obre el cor a Déu i l’almoina ens l’obre al germà que ens necessita”. Expressa que “l’almoina representa una manera palpable d’ajudar els pobres i, al mateix temps, un exercici ascètic per a alliberar-nos de l’egoisme propi i de la seducció de les riqueses, per no quedar enganxats als béns terrenals” i que “donant, ens fem més lliures, ens alliberem, i alhora ajudem les causes més nobles i les persones vulnerables que tenim a prop”. Concreta que “l’almoina ens educa a “veure” a fons i a “sortir” a l’encontre del proïsme en les seves necessitats i a compartir amb els altres el que la bondat divina ens fa posseir” i que “aquesta crida a la compartició solidària dels propis béns ha de ressonar més plenament encara en països com el nostre, de clara majoria cristiana, perquè socórrer els pobres, és un deure de justícia abans que de caritat, i amb les almoines podem subvenir a les urgències, com ara els refugiats i els llocs destruïts per les guerres”. Manifesta que “les característiques pròpies de l’almoina cristiana són que sigui secreta, sense cridar l’atenció ni esperar els reconeixements humans, i que sigui feta per a glòria de Déu i per al bé dels germans”. Finalment, diu que “el que dóna valor a l’almoina és l’amor, que inspira formes distintes de lliurament, segons les possibilitats i les condicions de cadascú, i que reconeix en els pobres la presència del mateix Jesucrist”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “l’almoina, compartir els nostres béns amb els necessitats, ens fa imitadors del mateix Déu, que dona amb generositat i que no fa accepció de persones” i que “ser generosos amb l’almoina ens fa adonar del que hem rebut de Déu”. Afirma que “l’almoina no està cenyida a cap temps concret”, que “el cristià ha de viure sempre l’espiritualitat del bon samarità” i que “els qui sabem que el Senyor ha estat misericordiós amb nosaltres no podem tancar mai les entranyes al germà necessitós”. Expressa que “l’almoina no és pas exclusiva d’alguns, sinó que tothom ha de fer-ne als més desvalguts” i que “compartir el poc o el molt que tenim és expressió de la fraternitat, tan necessària sempre per a fer possible un món millor, un món segons els designis de Déu”. Recorda que en el missatge de Quaresma d’enguany, el papa Francesc ens demana que “aprofitem especialment aquesta Quaresma per a cuidar els qui tenim a prop, per a fer-nos proïsme d’aquells germans i germanes que estan ferits en el camí de la vida” i diu que “la Quaresma és un temps propici per a buscar —i no evitar— qui està necessitat; per a trucar —sense ignorar-lo— a qui desitja ser escoltat i rebre una paraula; per a visitar —i no abandonar— qui pateix solitud”. Finalment, manifesta que “hem de tenir el cor i les mans obertes a totes les víctimes de la barbàrie de la guerra d’Ucraïna” i recorda que “són germans nostres, tant els qui truquen a les nostres portes fugint de les bombes com els qui resten en aquell país martiritzat”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “un dels trets més clars de la proposta de Jesús és subratllar la fraternitat en la nova família del Regne”, que “els Evangelis mostren diverses actituds que han de fer possible l’autèntica fraternitat” i que “una d’elles és el que s’ha anomenat correcció fraternal: «Si el teu germà et fa una ofensa, vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t’escolta, t’hauràs guanyat el germà»”. Reconeix que “és evident que l’experiència a què se’ns convida no és fàcil”, però que “no per això hem de renunciar-hi”. Afirma que el que l’evangelista vol aconseguir és “una comunitat on cada membre es fa responsable del seu germà ajudant-lo en el camí de santedat”. Expressa que “per advertir el germà, però, hem de superar alguns obstacles”: “el primer que hem de discernir és si es tracta realment d’una ofensa que ell ens ha fet per raó de la seva feblesa, o si simplement som nosaltres que ens hem molestat per la nostra incapacitat d’acollir-lo” i “el segon escull on podem caure és corregir l’altre des del menyspreu, volent evidenciar la nostra superioritat moral”. Manifesta que “si assegurem la intenció honrada del nostre cor i l’únic desig de cercar el bé de l’altre, no podrem callar i despreocupar-nos-en, sinó que, com diu l’Evangeli, l’haurem d’anar a trobar” i que “amb delicadesa i assossegament, sempre oberts a la misericòrdia i al perdó, l’advertirem que sembla que alguna cosa es pot desviar del camí evangèlic”. Finalment, diu que si som nosaltres els que rebem l’advertiment, “farem bé d’aguditzar els sentits de la fe i descobrir que Déu se serveix de tota circumstància per a regalar-nos una nova oportunitat de conversió” i que “des de la innocència evangèlica, demanarem al Senyor que ens regali la seva llum”.
El cardenal Joan Josep Omella diu que la conversió del beat Carles de Foucauld sempre l’ha captivat, que “és molt interessant conèixer el seu camí lent de tornada a la fe catòlica iniciat a partir de les seves experiències en la solitud del desert” i que “és impressionant adonar-se de les maneres tan senzilles que té Déu per apropar-nos a Ell”. Recorda que “és precisament la Quaresma el temps que l’Església ens proposa per avançar en el nostre camí de conversió”. Explica que “després de moltes i variades experiències i, en particular, del testimoni silenciós i proper d’ànimes belles profundament unides a Déu, Carles de Foucauld pren un dia la decisió de rebre lliçons de religió amb un sacerdot per discernir sobre si tornar o no a la seva vida com a catòlic” i que “per rebre aquesta formació visita una parròquia propera a casa seva, on troba el mossèn Henri Huvelin al confessionari”. Recorda que “el que va passar ho recull Carles de Foucauld en una de les seves cartes”, en la qual “Carles ens dibuixa un escenari molt significatiu: troba el temple obert i el sacerdot al confessionari, no tem acostar-s’hi per demanar-li ajuda, el sacerdot el convida audaçment a obrir sincerament el cor a Déu per rebre el seu perdó”. Recorda que Carles de Foucauld acaba la carta on explica la seva conversió dient: “«Déu va acabar l’obra de la meva conversió […]. El sacerdot, desconegut per a mi, a qui Déu m’havia encaminat, […], va passar a ser el meu confessor, i ha sigut el meu millor amic […] des de llavors. Quan vaig creure que hi havia Déu, vaig comprendre que el mínim que podia fer era viure només per a Ell”. Finalment, el cardenal Omella demana que “aquest temps de Quaresma sigui un moment propici per avançar en el camí de conversió i per recuperar el goig i l’assiduïtat a rebre el sagrament de la confessió”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, recorda que “Mn. Joan Sanchis Ferreiró, mort recentment, que lliurà gran part de la seva vida com a missioner en la diòcesi de Copiapó (Xile), va publicar fa uns cinc anys una mena de crònica de la tasca evangelitzadora de sacerdots valencians, i bon nombre de barcelonins, durant els últims 25 anys” titulada “Hem vist florir el desert”. Expressa que “aquest títol li fou suggerit per un fenomen que s’esdevé periòdicament en el desert d’Atacama, al nord de Xile” i que “per a aquest sacerdot, la tasca pastoral que al llarg dels anys s’ha realitzat és un veritable pas del desert a una bella florida”. Diu que “aquest fenomen natural va servir de paràbola per a l’orant del Salm 125(126)”, que “expressa el desig que el Senyor canviï la sort del poble com els torrents del Negueb”. Afirma que “aquesta imatge subratlla el fet que és el mateix desert el lloc de la florida”, que “Déu no salva evitant-nos el desert o traslladant-nos a llocs més fàcils o plaents” i que “és el mateix desert, que per si mateix és incapaç de florir i donar fruit, el que es transforma en un jardí”. Manifesta que “des d’aquí entenem tot el que resem i cantem sobre l’“arbre de la Creu””, la “Creu on va morir Crist”. Considera que això ho pot entendre “aquell que ha travessat el desert en nom de Jesús, com aquell sacerdot, que va donar la vida servint durant anys en un terreny aparentment estèril, el desert de l’absència de resultats visibles”. Finalment, recorda que “no podem oblidar que el desert torna a ser desert i que no deixarem de caminar-hi, encara que no gaudim cada dia d’un bell jardí de flors” i que “el que ens permet fer un pas rere l’altre és la perspectiva en l’horitzó, no sols d’un petit oasi o d’una pluja benèvola, sinó d’un autèntic paradís”, el que “va obrir per a nosaltres Crist”.
El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, parla d’unes altres paraules de Jesús que “són expressió dels sentiments interiors amb els quals el Senyor afronta la passió: «Tinc set» (Jn 19,28); «tot s’ha complert» (Jn 19,30)”. Diu que el primer que ens ve al pensament en escoltar la primera exclamació “és la set física que havia de sentir el condemnat després de tantes hores de turment, en les quals no trobem cap gest de compassió cap a Ell”, que “Jesús beu fins a l’últim glop la copa de la passió, apura fins al fons els dolors mortals”, però que “per al Senyor la passió és també acció”, ja que “a Ell no li trauen la vida, sinó que voluntàriament la lliura; ha de beure el calze de la passió”. Expressa que “en la passió es dona totalment i, per això, s’ha convertit en causa de salvació per a tots els que l’obeeixen” i que “Jesús, que estava assedegat de la fe de la Samaritana (sant Agustí), està assedegat en la creu de la fe de tots els sofrents de la història humana”. Afirma que “en l’altra paraula, el Senyor expressa la convicció que la seua missió s’ha complert” i que “ens trobem davant la manifestació plena i total de la seua obediència amorosa a la voluntat del Pare”. Recorda que el Senyor en la creu “dona la vida pels seus enemics”, “ens revela l’amor d’un Déu que ens ha estimat «quan encara érem pecadors» (Rm 5,8), que ha entregat el seu Fill a la mort i ens ha reconciliat amb Ell «quan encara érem enemics» (Rm 5,10)”. Finalment, diu que “estem davant una obra complerta, perfecta: en la Creu es revela la bellesa de l’amor que el Pare i el Fill comparteixen en la comunió plena de l’Esperit Sant per les seues criatures” i diu també que “el Senyor ha carregat amb els nostres dolors i sofriments” i que “amb les seues ferides hem estat guarits”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “a tots ens alegra poder tornar a la normalitat de la vida quotidiana”, però recorda que “dins d’aquesta anomenada -i esperada- normalitat social, ens ha sorprès en les últimes setmanes la irrupció de la tragèdia al centre d’Europa que provoca milers de morts i una enorme quantitat d’edificis i ciutats destruïdes”. Afirma que “cal que els cristians apliquem en tot moment el que amb tanta claredat ens proposa Jesucrist: la compassió i la misericòrdia”. Expressa que “la Passió i Mort del Senyor ens situa davant la realitat de les nostres provocacions contra els altres, davant les maldats comeses” i que “la seva mateixa Resurrecció ens permet afirmar el triomf de la bondat i de la vida sobre el pecat i la mort”. Recorda que “tot queda assumit en la persona de Jesús” i que “tot porta a superar els odis i fer real el contingut del Sermó de la Muntanya”. Es pregunta com podem “portar a la vida diària aquests consells i mandats evangèlics” i respon que “actuant amb l’estil de Jesús”. Manifesta que “a Ell mateix li hem de demanar coratge, convicció i esperança, ja que només així aconseguirem un tracte de germans” i que “hem de tenir la mateixa mirada de Crist a dalt de la creu oferint el perdó i obrint el cor a la misericòrdia”. Vol transmetre “la impressionant grandesa de la celebració de la Setmana Santa” i diu que “l’actualització, un any més, dels últims dies de Jesucrist possibilita, pel seu sofriment i consegüent salvació de la humanitat, un radical canvi de la nostra vida”. Finalment, ens convida a “participar de manera activa en alguna de les moltes germandats, confraries i associacions que ens impulsen a interioritzar i viure amb coherència el que celebrem” i desitja que “acudiu als actes litúrgics de les vostres parròquies i viviu intensament en comunitat el misteri de Jesucrist”.
En un escrit pòstum, el bisbe de Girona, Francesc Pardo (a.c.s.), parla de la persona «moderada» (o també «sòbria»). Expressa que “no es pot ser veritablement prudent ni autènticament just ni realment fort si no es posseeix també la virtut de la temprança”, que “aquesta virtut condiciona indirectament totes les altres”, però que “totes les altres virtuts són indispensables perquè la persona pugui ser «moderada» o «sòbria»”. Considera que el qui és moderat és “el que és propietari de si mateix”, “aquell en què les passions no predominen sobre la raó, la voluntat i fins i tot el «cor»”, “el qui sap dominar-se”. Constata que la virtut de la temprança “resulta ni més ni menys que indispensable per a una vida plenament humanitzada” i que “«ser persona» vol dir respectar la pròpia dignitat i, per això, a més d’altres coses, deixar-se guiar per la virtut de la temprança”. Manifesta que “per poder dominar les passions pròpies, podem pensar en evitar els anomenats pecats capitals: l’enveja, la golafreria, l’avarícia, la luxúria, l’orgull, la mandra i la ira”, que “nosaltres cristians sabem que podem comptar amb la gràcia de Déu, amb els seus dons, per configurar les nostres actituds segons les virtuts evangèliques” i que “això no vol dir que l’home virtuós, sobri, no pugui ser «espontani», ni pugui gaudir, ni plorar, ni expressar els propis sentiments”, és a dir que “no vol dir que s’hagi de fer insensible, indiferent, com si fos de gel o de pedra”. Finalment, diu que “cal reconèixer que no podem assolir aquesta virtut si no és a través d’un treball i vigilància sobre nosaltres mateixos, comptant amb l’ajuda de Déu” i que “en això consisteix, doncs, la virtut de la «sobrietat»”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que la Quaresma “va avançant”, que “forma part de la nostra vida com a cristians, és vida cristiana, és creixement en aquesta vida cristiana” i que “avançar per a nosaltres significa créixer, i això és gràcia, do de Déu”. Recorda que els antics sants pares deien que “la vida cristiana és remar a contracorrent” i expressa que “la Quaresma és també remar a contracorrent”. Considera que “un dels perills més grans dels cristians en aquests moments és el desànim” i que “desànim vol dir deixar de remar”. Reconeix que “enmig de tantes desgràcies, de tanta confusió, de tant pecat que ens envolta acabem pensant que no hi ha res a fer, i per tant que tant se val! Perquè, què puc fer-hi jo?” i que “aquest és un perill, una temptació que podem tenir tots”. Afirma, però, que “sí que podem fer-hi, que podem i hem de seguir remant encara que sigui a contracorrent”, ja que “així s’enforteix la nostra capacitat de resistir el mal i les contrarietats”, però sobretot “ens enforteix i fa créixer la nostra fe i l’esperança”. Manifesta que “si caminem, si remem contra corrent és perquè hem estat cridats a participar de la Pasqua de Jesús i això significa prendre la meva creu i seguir-lo”. Expressa que “la Quaresma és camí, preparació, entrenament”, que “remar significa també oració, almoina i dejuni”, que “la pregària és obrir el cor a Déu, deixar que Ell ens parli, contemplar-lo especialment en la seva Paraula”, que “l’almoina és obrir el cor al germà, a Déu i als altres” i que “el dejuni vol dir negar-nos a nosaltres mateixos”. Finalment, diu que “Jesús ens convida a pujar amb ell a Jerusalem per participar amb Ell de la seva Pasqua” i que “només ens demana que anem amb Ell” i “a canvi ens ho dona tot”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “totes les mans són necessàries per anunciar Jesucrist, que és la missió de l’Església”, però que “de manera particular és important la col·laboració dels laics”. Considera que “els Papes tenen raó quan diuen que la nova evangelització o es realitza pels laics o no es farà”, que “comptem amb molt bons laics, que viuen la seva fe amb una entrega generosa i són molt conscients que són “deixebles missioners””, però que “la majoria de cristians viuen la seva fe de manera passiva, sense sentir realment que ells també són responsables de la tasca d’anunciar l’Evangeli”. Expressa que “potser és això perquè no hem advertit el que significa el baptisme com a font de vida per a cadascú i com a font de la missió”. Manifesta que “des del baptisme, cada cristià té un sentit sobrenatural de la fe que l’autoritza a discernir què és el que Déu vol per a la seva Església i quins són els camins que ha de seguir per anunciar l’Evangeli” i que “perquè la implicació dels laics sigui real, hem de prendre’ns seriosament el que significa haver rebut el baptisme”. Afirma que “hem d’obrir vies de participació per als laics a la vida i missió de l’Església” i recorda que “a això ens està convidant el Sínode que el Papa ha convocat”. Diu que “la participació no pot quedar en una paraula buida, sinó que s’ha de concretar, donant lloc a instruments i estructures que facilitin el diàleg i la interacció del poble de Déu”, recorda que “el Papa ha fet un pas important en aquesta direcció obrint als laics les funcions de govern i responsabilitat a la Cúria romana” i diu que “també la nostra Església de Solsona ha de continuar caminant en aquesta direcció”. Finalment, diu que “el laic no sols pertany a l’Església, sinó que ell “és” l’Església” i que “cal que els laics cristians reconeguin la seva vocació i s’impliquin en la missió”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
