Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la nostra esperança, de santa Maria, mare de l’esperança, del signe admirable del pessebre, del desig i la crida, de com hem de preparar Nadal, del Missal Romà, de Càritas i de la llibertat de paraula en l’anunci de l’Evangeli.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, demana que en aquesta darrera setmana d’Advent ens sentim “cridats a recuperar la nostra esperança”. Recorda “tots i cada un dels participants a la missa d’aquell poble petit que tenia encomanat”, fa uns anys. Explica que anaven responent l’antífona «la nostra esperança és el Senyor, confiem en sa Paraula.» “amb un cant prolongat, arrossegant-hi la veu, la vida i tots els dies de la setmana tot just passats”. Recorda que “al primer banc, la Dolors, força sorda i amb dolor a l’esquena, desafinava solemnement”, que “al segon banc, la Pilar entonava la recança del marit difunt i l’esperança allargassada del retrobament” i que “al segon banc de l’altre costat, en Pere no cantava; pensava que era millor per al Senyor no oferir-li el seu «cant»”. També recorda que al cinquè banc hi havia “l’Antoni i la Quimeta, un matrimoni gran, amb aquell posat serè de la gent que ha hagut de lluitar molt”, “al sisè banc, una noia universitària i catequista a l’agrupació de parròquies, tota sola, sense el xicot que sempre li deia que ell és catòlic però no «fanàtic»” i que “a l’altre cantó, just a la porta de sortida, com qui no gosa, en Siset, un home de mitjana edat oïa missa calladament, amb els ulls fits a la creu de l’altar”. Expressa que “cada persona a l’església era com una antífona, una resposta genuïna al cant del salmista que lloava, que es planyia, que cercava el retorn al batec de la confiança filial” i que va descobrir en ells “l’Església com a misteri de comunió”. Finalment, diu que “en aquella petita parròquia es coïa cada diumenge el misteri amorós d’un gran poble: el poble sant de Déu, que no és pas petit consol” i que ell, que de dalt el presbiteri els contemplava, tot d’una va copsar “el sentit profund de l’antífona cantada: «La nostra esperança és el Senyor, confiem en sa Paraula.»”.
El cardenal Joan Josep Omella diu que “en el camí de l’Advent, el quart diumenge està especialment dedicat a la Mare de Déu i al seu espòs, sant Josep”. Expressa que “els cristians estem cridats a viure i a transmetre als nostres germans que Déu, creador de l’univers, s’ha fet home en el si virginal de santa Maria per a la nostra salvació”. Recorda que a la lectura de l’Evangeli de diumenge “llegim que Jesús naixerà de Maria, esposa de Josep, fill de David” i que “Maria, la Mare del Fill de Déu i mare nostra sempre ens dona esperança, és la figura de l’Església-mare”. Afirma que la Verge Maria, “afligida pels dolors del part, va omplir-se de joia en sentir i veure que Jesús era nat” i “va donar a llum el Fill de Déu, el Messies tan esperat, i amb Ell, amb la seva mirada i amb la seva presència, el món es va omplir de la seva llum i esperança”. Manifesta que “l’alegria cristiana és especialment necessària en aquestes vigílies de Nadal” i que “aquesta alegria no és un sentiment, sinó que és fruit de saber amb certesa que, malgrat tot, Déu no ens abandona i vol entrar en la nostra vida”. Recorda que a la vida de Maria hi trobem episodis en què ella dona esperança als que l’envolten, com per exemple a les noces de Canà, on “Maria sempre està atenta i pendent dels altres” o “quan Maria, al peu de la Creu, en la passió del seu fill, el conforta amorosament amb la confiança posada en Déu”. Finalment, diu que diumenge 18 de desembre “els fidels cristians recordem el títol marià tan confortador de Mare de Déu de l’Esperança” i demana que “aquests dies previs al Nadal, encara que sigui enmig d’adversitats i de crisis de tot tipus, no ens manqui la fe, l’esperança i la caritat” i que “treballem per fer de l’Església, amb l’ajuda de l’Esperit Sant, un fogar d’esperança i de pau per al món”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, recorda que “a la Carta apostòlica “Admirabile signum” “El signe admirable del pessebre”, el Papa Francesc va escriure el 2019 sobre el significat i el valor del pessebre per celebrar la vinguda del Nen Jesús”. Diu que el pessebre “és com un Evangeli viu, que convida a posar-se espiritualment en camí, atrets per la humilitat d’Aquell que s’ha fet home per trobar cada home i cada dona” i que “prové de St. Francesc d’Assís, qui el 1223, i a Greccio (Itàlia), va expressar que desitjava celebrar la memòria de l’Infant que va néixer a Betlem”. Afirma que “el pessebre manifesta la tendresa de Déu que, essent el Creador de l’univers, s’abaixa cap a la nostra petitesa, i és una invitació a ‘sentir’ i a ‘tocar’ la pobresa que el Fill de Déu va triar per a ell mateix en la seva encarnació, així com una crida a trobar-lo i a servir-lo amb misericòrdia en els germans més necessitats”. Manifesta que “tota la creació participa en la festa de la vinguda de Jesús” i que “per això col·loquem el cel estrellat, casetes, els animals i els pastors ja que tota la creació participa en la festa de la vinguda del Messies”: “Els àngels i l’estrella són el senyal que també nosaltres estem cridats a posar-nos en camí per arribar a la cova i adorar el Senyor. Els pastors esdevenen els primers testimonis de la salvació que se’ls ofereix. Maria és la mare que contempla el seu fill i el mostra a tots els qui vénen a visitar-lo. L’acompanya St. Josep, custodi de la família. Els Reis Mags ens recorden la nostra missió evangelitzadora”. Destaca que “el pessebre comença a palpitar quan, el dia de Nadal, col·loquem la imatge beneïda del Nen Jesús”. Finalment, demana que “preguem aquests dies davant del pessebre i acollim la Pau de Jesús, meditant les figures i tot el que representen”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “hem intentat viure el camí de l’Advent, somiant experimentar la trobada entre nosaltres, que desitgem i busquem Déu, i Déu que ens busca i ens crida” i que “sabem que aquest somni no és fàcil d’aconseguir”. Afirma que “el Senyor no va permetre que en aquesta recerca anéssim a les palpentes”, que “al llarg de la història va haver-hi moltes trobades fructíferes, que ens poden servir de referència”, però que “la trobada definitiva, modèlica, entre la humanitat, delerosa i buscadora, i Déu que crida, desitjós de la humanitat concreta, es va produir en Maria, la Mare de Jesús”. Expressa que “des de sempre, l’Església ha vist en Maria la representació del Poble anhelosa del Messies Salvador” i que “com a dona jueva, hereva de la tensió expectant del messianisme jueu, vivia oberta a un futur en el qual Jahvè actuaria salvant el Poble”, però “amb una particularitat” i és que Maria va buscar viure l’expectació i l’esperança per la via de la humilitat, la pobresa i la confiança en el Déu fidel de les promeses. Manifesta que “la trobada perfecta es va donar, en efecte, en el moment de l’Anunciació”, que “la salvació només vindrà per la trobada” i que “aquesta sols es produirà en les persones disponibles, obertes a la presència i l’acció de Déu”. Recorda “la menuda porta d’accés a la Basílica de Santa Maria de Betlem”, en la qual “hom hi ha d’entrar ajupint-se”, perquè “no hi ha cap altra manera d’accedir al misteri de Déu fet home en el si de Maria”. Finalment, diu que “aquesta porta és petita”, però que “roman oberta, per a tot el que vulgui entrar i endinsar-se en el misteri de l’amor de Déu”, ja que “Ell continua buscant humanitat anhelant i disponible per tal de fer-se present i salvar-la des de la seva pròpia història”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “els dies previs a Nadal són molt atrafegats”, sobretot “per als qui han de respondre dels àpats familiars”. Expressa que “la festa de Nadal demana menjar junts, entorn de la taula familiar” i que “en la nostra cultura catalana la dinada familiar nadalenca té gran arrelament, que s’ha de conservar”. Afirma que “per als cristians, enmig d’una societat secularitzada, és de gran importància que es mantinguin les tradicions que giren a l’entorn del misteri de Nadal”, que “l’acolliment en les nostres cases ha de ser una ocasió per a poder encendre una guspira de coneixement i amor a Jesús en aquells que, tot i haver rebut el missatge cristià, viuen com si ell no tingués res a dir en les seves vides; i també en molts —cada vegada més— que no tenen cap notícia de Jesús i del seu evangeli”. Manifesta que “hi ha dues realitats que no poden mancar en la nostra preparació de Nadal, si volem que aquest sigui veritable: la joia i la caritat”, que la joia “és un distintiu dels cristians”, que “l’alegria que il·lumina els ulls d’una persona, perquè brolla del fons del cor, és el testimoniatge que els nostres estimats esperen de nosaltres per entrar-hi una mica en el que s’amaga en la confessió cristiana: Ha nascut el nostre Salvador!” i que “la caritat és imprescindible en tota realitat cristiana”, ja que “el que no és amarat d’amor no serveix per a res”. Finalment, diu que “una taula parada de manera festiva, adobada amb l’austeritat que no fereix els més pobres i perfumada amb la caritat dels uns pels altres, amb el cor obert a tots els homes i, de manera especial als pobres; una taula així, sí que manifesta Nadal” i que “no hi pot haver ver Nadal sense compartir amb els necessitats, perquè celebrem que el nostre Salvador ha vingut a compartir la nostra condició humana”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, aprofitant la publicació de la tercera edició del Missal Romà en llengua catalana ens convida a “una reflexió sobre el seu significat”. Recorda que “el missal és un llibre que conté l’ordre i el mode de celebrar la Missa”. Informa que “el treball de revisió va començar l’any 2000, a partir de la nova edició del Missale Romanum”, que “es va dur a terme per part d’un grup de tècnics sota la direcció dels Delegats Diocesans de Litúrgia, que formen la Comissió Interdiocesana” i que “es va demanar l’opinió d’altres especialistes i dels mateixos bisbes”. Comunica que “després d’aquest treball inicial, que va durar diversos anys, la Comissió va presentar el resultat, amb la incorporació de les esmenes suggerides, que va ser aprovat pels bisbes de la Tarraconense al juliol de l’any 2018. Va passar el tràmit de la Conferència Episcopal, que li va donar el vistiplau i es va portar a Roma, a la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments que, amb un decret del passat 22 de febrer, va confirmar la seva aprovació”. Explica el “procediment per a la revisió” i expressa que “es pretén que el text final tingui un vocabulari intel·ligible i una sintaxi actual, de forma que tots els fidels, no només els filòlegs i els diversos experts, puguin participar amb gust en les celebracions”. Comenta que “hi ha algunes modificacions, introduïdes i acceptades, que ajuden a aconseguir un major profit per als qui participen en la celebració amb mots més ajustats i amb referències als sants que han sigut canonitzats recentment”. Finalment, recorda que “existeixen altres llibres que s’utilitzen solament per l’administració dels sagraments: bateigs, confirmacions, confessions, casaments i unció de malalts”, els rituals, així com també “un llibre per a les exèquies” i que “tots ells complementen el missal que ara es presenta a la comunitat cristiana”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que “Déu és amor” “és el títol de la primera Carta Encíclica que ens va oferir el papa Benet XVI l’any 2005” i que “és també l’expressió que fa servir sant Joan a la seva primera carta”. Expressa que “aquests dies que ens estem preparant per al naixement del Fill de Déu es recorda especialment que, si Déu que és el nostre creador ens ha estimat tant que ha enviat el seu Fill fet home com nosaltres, també nosaltres ens hem d’estimar, i especialment a aquells germans més necessitats i que passen dificultats”. Recorda que tenim l’oportunitat de fer-ho a través de la col·lecta de Càritas d’aquest diumenge. Explica que el papa Benet XVI diu a la seva Encíclica: “L’amor al proïsme arrelat en l’amor a Déu és abans que res una tasca per a cada fidel, però ho és també per a tota la comunitat eclesial”. Considera que “l’Església en aquest món i les seves organitzacions caritatives, començant per Càritas, han de fer el possible per posar a disposició dels que ho necessiten els mitjans necessaris”, perquè ““Caritas” és el braç que l’Església estén per ajudar aquells germans, homes i dones que passen necessitat”. Manifesta que “evidentment l’amor va més enllà de tota organització”, que “l’existència de Càritas no ens eximeix de la responsabilitat d’atendre als germans” i que “és un deure dels cristians col·laborar amb Càritas en el seu servei eclesial de caritat”. Finalment, recorda que “aquests dies es fa la col·lecta de Càritas amb motiu de Nadal”, diu que “l’amor de Déu se’ns manifesta en la seva vinguda al món” i demana que “manifestem també el nostre amor col·laborant en aquesta col·lecta de Càritas en favor del germans més necessitats”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “per realitzar l’anunci de l’Evangeli necessitem ser audaços”, que “sovint les pors i complexes ens tenallen i impedeixen que anunciem amb llibertat la Paraula que ens salva” i que per això creu que “hem de recuperar la llibertat de paraula amb què van actuar els primers cristians”. Expressa que “el llibre dels Fets explica que els apòstols parlaven amb “parresia”, és a dir, amb audàcia, amb llibertat, amb claredat i franquesa” i que “els primers cristians practicaven aquesta llibertat de paraula a l’anunci de l’Evangeli i també davant de les autoritats públiques”. Reconeix que “avui són molts els cristians que estan acomplexats amb la seva fe i no gosen manifestar-la públicament” i que “hem perdut aquesta valentia de les primeres comunitats”. Manifesta que “en la situació actual molts cristians tenen la temptació d’amagar-se”, que “és significativa i simptomàtica l’absència de cristians en la vida pública” i que “molts cristians laics se senten a gust en els àmbits eclesials, en les tasques dins de l’Església, però se senten incòmodes quan han de manifestar públicament la seva fe i, en la pràctica, fan desistiment de la seva responsabilitat al món professional, social, econòmic, cultural i polític”. Afirma que “necessitem que l’Esperit Sant ens doni aquesta “parresia”, aquesta gosadia per proclamar la nostra fe” i que “els catòlics tenim el dret i el deure de participar en la creació de l’opinió pública i en la formació de les lleis, sense que les nostres creences hagin de suposar un menyscapte a la legitimitat de la nostra participació”. Finalment, diu que “els cristians necessitem tenir llibertat de paraula i audàcia evangelitzadora per no quedar-nos paralitzats” i que “la santedat és parresia: és audàcia, és empenta evangelitzadora que deixa una marca en aquest món”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
