Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de redescobrir l’esperança i caminar amb esperança, així com del Concili Vaticà II, de llavors del Regne, del sagrament de la vida ordinària, de la complementarietat de l’home i la dona, d’empassar-nos Jesucrist, de comunitats acollidores i missioneres, de renovar les comunitats cristianes i de l’acolliment.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que “en l’Any Jubilar 2025 estem cridats a redescobrir l’esperança en els signes dels temps que el Senyor ens ofereix”. Comunica que “el papa Francesc en la seva Butlla de convocatòria del Jubileu, remarca que és necessari posar atenció a tot allò de bo que hi ha en el món per no caure en la temptació de considerar-nos superats pel mal i la violència” i que “en aquest sentit, els signes dels temps requereixen ser transformats en signes d’esperança”. Afirma que el Papa assenyala molts camps on necessitem sembrar-hi esperança, entre els quals “la pau per al món; esperança per als que viuen en condicions de penúria; esperança per als milions de pobres”. Expressa que el Papa “proposa que les nacions més riques, puguin condonar els deutes dels països que mai no podran saldar-los” i recorda que “l’esperança, juntament amb la fe i la caritat, formen el tríptic de les “virtuts teologals”, que expressen l’essència de la vida cristiana”, així com que “en el seu dinamisme inseparable, l’esperança és la que assenyala l’orientació, indica la direcció i la finalitat de l’existència cristiana”. Demana que “mentre ens apropem al Jubileu caracteritzat per l’esperança, retornem a la Sda. Escriptura i sentim que l’esperança que posseïm és àncora segura i ferma de la nostra vida, que penetra més enllà de la cortina del lloc santíssim”. Manifesta que “l’esperança de la gràcia ens fa capaços de viure en Crist superant el pecat, la por i la mort” i que “aquesta esperança ens transporta més enllà de les proves i ens exhorta a caminar sense perdre de vista la grandesa de la meta a la qual hem estat cridats, la vida per sempre”. Finalment, demana que “el testimoni creient pugui ser en el món llevat d’esperança genuïna, anunci del cel nou i la terra nova on habiti la justícia i la concòrdia entre els pobles, segons la promesa del Senyor”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, recorda que la diòcesi de Terrassa “compleix vint anys de la seva creació”, que va ser erigida pel papa sant Joan Pau II el 15 de juny de 2004 i que “durant aquests anys han estat moltes les ocasions en les que uns i altres hem pogut compartir moments de gràcia, fe, joia i també dificultats”. Afirma que “aquest aniversari ens planteja la necessitat de dues actituds molt importants com a cristians”: la de l’agraïment a Déu “per tants dons rebuts que ens han ajudat a caminar i a créixer” i “mirar endavant amb esperança”. Reconeix que “dificultats n’hi ha sempre a la vida, el combat és sempre present”, però que “no lluitem sols, no estem mai sols”, ja que “Ell sempre ens acompanya, i aquest és el fonament de la nostra esperança: “Jo seré amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món” (Mt 28, 20)”. Considera que “aquesta és la nostra força per al camí que tenim davant” i que “és molt important recordar i tenir present que el Senyor ha estat sempre en el nostre camí”. Expressa que “vivim en un món desesperançat, perquè si no hi ha fe tampoc pot haver-hi esperança” i que la falta de fe a la nostra societat “no és res en comparació amb el poder i la força de l’Esperit Sant present en nosaltres”. Manifesta que es tracta de “mirar endavant i descobrir amb la llum de la fe que la mà misericordiosa del Senyor està present en l’Església i a les nostres vides” i que “per això afrontem el futur amb esperança”. Constata que “la transmissió de l’Evangeli és la gran missió de l’Església, de tot cristià” i que “la situació del món ens urgeix a fer present el seu amor amb la nostra vida, a ser portadors d’esperança”. Finalment, diu que “Maria, la Mare de Déu de la Salut, proclamada Patrona de la nostra diòcesi, ens guia i acompanya en aquesta missió”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, recorda que “enguany l’Església s’està preparant per a la gran festa jubilar de l’Any Sant de 2025” i que és voluntat del papa Francesc que, “en el marc d’una Església «cridada a intensificar el seu compromís sinodal», retornéssim al mestratge genuí dels textos del Concili Ecumènic Vaticà II (1962-1965)”. Informa que dedicarà “unes quantes Cartes Dominicals a glossar la importància del Concili Vaticà II per a la vida de la nostra Església”, ja que “aquesta reflexió ens pot ajudar a pouar els fonaments dels nostre avui eclesial, que no són altres que els de l’Evangeli de nostre Senyor Jesucrist”. Explica que quan l’octubre del 1962 s’inaugurava solemnement el Concili Vaticà II, ell “encara no havia iniciat la preparació catequètica per a la Primera Comunió” i que tan sols recorda d’aquells anys el dia que la mare a la pregària del vespre “ens va dir a la meva germana i a mi que havíem de pregar molt pel papa Joan XXIII perquè es trobava greument malalt”. Expressa que “la vida i l’obra del Concili, per tant, la descobriria uns anys més tard, en l’etapa de formació en el Seminari”. Es pregunta “què dir doncs, del Concili Vaticà II després de seixanta anys” i “quin va ser el seu objectiu primordial” i afirma que “donat el caràcter fugisser de tot esdeveniment històric, i en el marc del ritme acceleradíssim del món d’avui, fins i tot, alguns s’han fet aquesta pregunta: ¿pot tenir un significat permanent un Concili dels anys seixanta del segle passat i que, a més, no va definir dogmàticament cap doctrina?”. Manifesta que “per respondre a tots aquests interrogants, ens convé aprofundir l’esdeveniment conciliar en si mateix, així com la recepció dels seus documents en el postconcili” i que “és el que, de fet, ens han demanat els últims papes”. Finalment, diu que “de forma senzilla, mirarem de glossar aquest esdeveniment en les properes Cartes Dominicals”.
El cardenal Joan Josep Omella recorda que “Jesús parlava sovint amb paràboles a tots aquells que s’acostaven a escoltar-lo” i que “a través de breus narracions que contenien sàvies ensenyances, Jesús explicava el seu missatge de salvació a la gent del seu temps”. Explica que el text de l’Evangeli de Marc que es proclama el proper diumenge a l’Eucaristia “recull dues d’aquestes paràboles: la paràbola de la llavor que creix tota sola i la del gra de mostassa” i diu que “l’evangelista descriu en la primera un home que sembra unes llavors al seu camp. Després de la seva feina se’n va a descansar i espera amb paciència fins que arribi el temps de la collita (cf. Mc 4,26-29)”. Expressa que “Déu també sembra la seva Paraula en nosaltres i espera amb paciència que germini”, que “Déu no té pressa” i “confia que un dia també donarem fruit abundant” i que “també nosaltres podem sembrar al món llavors del Regne de Déu perquè fructifiqui l’esperança, la pau i l’alegria”. Comenta que “en la segona paràbola, Marc compara el Regne de Déu amb un gra de mostassa”, una llavor que és molt petita, però que, “quan germina, creix i es converteix en una planta tan grossa que, fins i tot, els ocells poden refugiar-se sota les seves branques (cf. Mc 4,30-32)”. Considera que “en aquesta paràbola, Déu ens demana que confiem en la força de les petites coses” i que “Crist ens ensenya a assaborir la vida com un camí ple de novetats”. Afirma que “la nostra Església està cridada a donar testimoni de Crist i a sembrar llavors de solidaritat, amistat i acollida” i que “tots els batejats tenim la missió de donar a conèixer Crist amb el testimoni de la nostra vida i transmetre fe, esperança i caritat”. Finalment, prega que “demanem a Déu que ens ajudi a ser terra bona que doni fruit abundant” i que “Ell ens ensenyi a valorar les coses senzilles i bones que ens sorprenen durant el camí de la nostra vida”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “una de les presències més importants en la nostra vida ordinària és “la presència de l’altre”, o dels altres”. Expressa que “vivim l’un al costat de l’altre” i que “gràcies a la tecnologia, mai, a més, no hi ha hagut tanta comunicació entre persones, de paraula, en imatges, en so, etc.”. Afirma que “això s’afegeix a una qüestió eterna: el fet de viure junts, sota el mateix sostre, cada dia, però sense que es pugui dir que es “conviu””. Considera que aquest “és el gran problema de la incomunicació, que es dona sovint, per desgràcia, fins i tot a l’interior del matrimoni, quan el “suport” de l’atracció mútua i l’afecte no aconsegueixen superar la rutina i el cansament”. Manifesta que “la realitat, inclosa la més ordinària, després de la Resurrecció, és tota ella sagrament de la presència de Déu” i que “per tant, l’altre, a qui veus cada dia i hi convius llargues estones de cada dia és sagrament de Déu”, “en ell, hi ha Déu, oferint la seva presència i el seu amor”. Constata que “la presència de Déu en el nou món, no significa que Ell és present en un món idíl·lic i meravellós” i que “Ell és present, tal com hem subratllat, en un món imperfecte com el nostre, on es barregen bondat i maldat, amor i odi, veritat i error”. Assegura que “tot és qüestió de la mirada”, que “en el món del ressuscitat la nostra mirada ha de coincidir amb la mateixa mirada de Déu”, que “aquesta mirada no s’aconsegueix amb un particular esforç de voluntat, com quan aconsellem algú que està renyit amb un altre “fixa’t en el seu costat bo”, “oblida els seus defectes”” i que “tot és aconsellable, però Déu no espera que l’altre sigui perfecte, o tingui algun tret de la seva personalitat més amable, per estimar-lo”. Finalment, diu que “aquest món nou neix del Misteri Pascual”, “cosa que vol dir que neix en qui ha participat de la Mort i Resurrecció de Jesús”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, expressa que “és de gran importància per a la relació home-dona una correcta comprensió de la complementarietat dels sexes, que no afecta la sola genitalitat, sinó que impregna tota la persona, amb les maneres diferents d’actuar i de percebre la realitat” i que “aquesta diferència, més que incompatibilitat el que ofereix és la complementarietat necessària per a la realització personal dels esposos i, des d’aquesta, dels fills”. Afirma que “la complementarietat en la vida matrimonial fa que l’home hi aporti, principalment, els valors de la protecció i la seguretat; i la dona, l’ètica de la cura i de la humanització”. Considera que “la presència tant de l’home com de la dona en el creixement i educació dels fills és necessària” i que “l’estimació mútua dels esposos constitueix la base de la maduresa afectiva”. Manifesta que “en la base d’aquesta complementarietat de l’home i la dona hi ha la gran premissa que les persones humanes no hem estat creades per a estar soles”, que “l’atracció dels sexes i l’amor ens fan sortir de nosaltres mateixos per a anar a trobar-nos amb l’altre”, que “aquesta eixida de si mateix és camí de la recerca fonamental del cor de l’home: el trobament amb Déu” i que “el camí de l’amor mutu demana deixar els vincles de sang”. Finalment, diu que “el llegat millor que els pares poden oferir als seus fills són arrels i ales”, “arrels, per a entendre qui són i d’on venen, i ales, per a poder volar amb llibertat” i que “el gran ensenyament que el pare i la mare han d’oferir als seus fills és el de sortir de la idolatria del jo i de l’esterilitat de l’individualisme”.
El bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, diu que “el Senyor ens convida a seure a taula amb Ell, a la taula de l’àpat de l’amor, a la taula de l’eucaristia” i que “entorn d’ella és on arribem a tenir en nosaltres el que el papa Benet XVI anomenà com «la forma eucarística de la vida cristiana»”. Expressa que “per assolir aquesta «coherència eucarística» en les nostres vides”, “ens cal tenir una experiència profunda de tastar que n’és de bo el Senyor, una experiència pròpia d’aquell qui s’ha empassat —és a dir, ha «combregat amb»— l’anunci joiós proclamat i viscut pel Crist”. Reconeix que “potser ens és massa fàcil combregar cada vegada que celebrem l’eucaristia, empassar-nos el pa consagrat i després tornar al nostre lloc amb recolliment i en silenci tot donant gràcies al Senyor el millor que podem”, però que, de tant en tant, ens gosa suggerir que “podríem canviar l’expressió «combregar» per la «d’empassar-nos Jesucrist» per tal de ser més conscients del que significa «combregar» amb la seva mentalitat, preferències, opcions, estil de vida, la seva manera de viure, pensar i actuar”. Proposa que “un dia, per exemple, podríem obrir l’Evangeli per on fos i quan llegíssim «qui vulgui ser el primer entre vosaltres ha de ser el vostre servidor» (Mt 23,11), o bé «no et dic que perdonis fins a set vegades, sinó setanta vegades set» (Mt 18,22), o bé «no atresoreu tresors a la terra» (Mt 6,19)… aleshores hauríem de fer el gest interior de «combregar» amb això, d’empassar-nos aquest missatge, de desitjar créixer en afinitat amb Jesucrist”. Finalment, demana que “visquem aquest desig en totes les nostres celebracions eucarístiques, ben units a Jesús, el Senyor” i que combreguem i ens empassem “el missatge del Senyor, que ens convida a seure a taula amb Ell”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, expressa que “la qüestió dels desplaçaments humans és tan antiga com la vida de l’home sobre la terra”. Considera que “la percepció del fenomen migratori és diversa, segons els interessos i conviccions de cadascú”, que “també és una situació complexa” i que, “per tant, aquesta problemàtica no admet una solució simple”. Vol “apropar la mirada evangèlica sobre aquesta qüestió, tant als cristians que segueixen la vida i l’ensenyament de Jesús de Natzaret, com als qui, des d’una altra cosmovisió, conviuen en aquesta societat plural i oberta”. Parla de “Comunitats acollidores i missioneres”, un “document dels bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola que es va aprovar el passat mes de març i es va difondre a totes les parròquies i centres catòlics a principis de maig amb la finalitat de donar a conèixer el seu contingut perquè arreli en el cor de tothom per tal que les accions pertinents i les actituds fraternes hi tinguin un constant desenvolupament”. Informa que “el cos central del document té diversos apartats: 1. El context. 2. Viure la catolicitat. 3. Orientacions per a la conversió personal i pastoral. 4. Claus de transformació: d’una pastoral “per a” a una pastoral “amb”. 5. Propostes i bones pràctiques”, així com que “acaba amb un epíleg en forma d’agraïment a totes les persones que han fet valuoses aportacions al diàleg i l’entesa global”. Fa un breu resum “del punt cinc, molt concret i amb una mirada al present i al futur, que proposa créixer en la coordinació de persones i institucions; contribuir a la formació de tothom; cuidar la participació activa de les persones immigrades; com construir comunitats acollidores i hospitalàries…; i, finalment, oferir signes d’esperança i comunió”. Finalment, demana que, “com deia el profeta Ezequiel, canviem el nostre cor de pedra -insensible- per un cor -càlid i acollidor- de carn”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, recorda que “l’Església està cridada contínuament a la renovació per ser més fidel a Crist” i que “el Concili Vaticà II va convidar en diverses ocasions a la renovació”. Afirma que “en la constitució “Lumen Gentium”, l’Església “exhorta els seus fills a la purificació i a la renovació perquè el senyal de Crist resplendeixi amb més claredat sobre la faç de l’Església” (LG 15)” i que, “per la seva banda, la Constitució Pastoral “Gaudium et Spes” reconeix amb franquesa i claredat la presència de deficiències a l’Església” i “conclou convidant a reconèixer els defectes de l’Església i combatre’ls amb valentia “perquè no perjudiquin la difusió de l’Evangeli””. Considera que “hem de tenir present que l’Església viu sempre en la fragilitat i la feblesa humanes” i que “la renovació de l’Església és sobretot obra de Crist, que actua en nosaltres per mitjà de l’Esperit, que ens santifica i regenera”. Manifesta que “renovar-se implica tornar constantment a Crist, per poder ser un signe més clar seu per a la nostra societat”, que “la missió de l’Església és conduir els homes, mitjançant la pregària i els sagraments, al contacte personal i transformador amb la gràcia de Crist” i que “alhora, amb l’ajuda de l’Esperit Sant, és possible combatre amb tenacitat les debilitats de la pròpia Església, perquè no entelin el rostre de Crist que ella ha de reflectir”. Finalment, diu que “la reforma autèntica consisteix en vincular més al Senyor la vida de les nostres comunitats, romanent en escolta contínua de la seva Paraula, en la celebració de la fracció del pa i en la vida nova de deixebles”.
El bisbe de Girona, fra Octavi Vilà, diu que “un dels trets característics de la salvació és la seva universalitat”, que “Déu, enviant el seu Fill per fer-se home, assumí la humanitat no tan sols formant part d’un poble en concret, d’aquell que el Senyor s’havia escollit per heretat des dels inicis dels temps, sinó del conjunt de la humanitat” i que “la fraternitat universal entre els fills de Déu és quelcom que enriqueix les relacions humanes i accentua la igualtat entre els homes i dones”. Considera que “aquesta realitat de ser un de sol en Jesucrist es pot viure de moltes maneres” i que “l’acolliment n’és una”. Afirma que “acollim el qui ens ve de fora”, que “l’hem d’acollir sempre com el que és, com el mateix Crist”, que “la reciprocitat en l’amor és una de les bases de la caritat” i que “hem d’estimar com Déu ens estima”. Manifesta que “acollir, ho hem de fer en tot moment, no tan sols en moments de dificultat sinó també quan qui es desplaça i s’acosta a la nostra terra ho fa per motius de lleure” i que “és aquesta també una oportunitat per compartir la nostra fe i experimentar alhora la seva universalitat, la seva catolicitat, perquè el coneixement de l’altre sempre enriqueix”. Expressa que “l’Església és catòlica, és a dir, universal” i que “això ens esperona a acollir el qui truca a la porta dels nostres temples per compartir amb nosaltres la seva fe, com el mateix Crist”. Finalment, diu que “acollir sempre enriqueix” i que “compartir la fe amb els qui venen de més o menys lluny és viure-la amb més intensitat, és viure la seva universalitat” i demana que “com Abraham a Mambré, diguem al qui ens visita: «Et prego que no passis de llarg sense aturar-te aquí amb el teu servent» (Gn 18,3)”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
